50 anys d’ocupació criminal del Sàhara Occidental per la dictadura marroquina
El Consell de Seguretat de l'ONU ha aprovat recentment una resolució redactada pels Estats Units que legitima l'ocupació colonial de la dictadura marroquina sobre el Sàhara Occidental, que precisament ara compleix 50 anys. Després de dècades de promeses buides sobre un referèndum d'autodeterminació, l'ONU afirma obertament que el “pla d'autonomia” marroquina és l'única solució “viable” i “realista”.
Pocs dies abans, la UE havia aplicat un nou acord comercial amb el Marroc per a incorporar en les seves relacions econòmiques bilaterals els productes fabricats en els rics territoris ocupats del Sàhara Occidental.
Les anomenades institucions de la “comunitat internacional” es treuen la màscara i mostren amb claredat com serveixen als interessos imperialistes.
En un missatge televisat, el monarca marroquí Mohamed VI, engalanat amb els abillaments reals reservats a les grans ocasions, celebrava la resolució de l'ONU agraint “el lideratge del nostre amic La seva Excel·lència el President Donald Trump” i “als nostres amics a Gran Bretanya i Espanya, i particularment a França”. L'endemà passat, el genocida sionista Benjamin Netanyahu enviava les seves felicitacions públiques a Mohamed VI. Més clar, l'aigua.
I cal dir les coses com són. Pedro Sánchez ha tornat a trair la causa del poble sahrauí i a col·locar-se al costat de la dictadura marroquina.
Una història d'ocupació i violència contra el poble sahrauí
El Sàhara Occidental va ser pres per l'Estat espanyol el 1884, després de la Conferència de Berlín d'aquell any en la qual les potències europees es van repartir amb escaire i cartabó el continent africà. Inicialment l'interès de la burgesia espanyola al Sàhara Occidental se centrava en contrarestar el domini de l'imperialisme francès a la regió i controlar Canàries i les seves riques aigües pesqueres. Fins que als anys 40 es van descobrir els jaciments de fosfats més grans del món, fonamentals per al sector agrícola i alimentari. Això, unit a l'existència de recursos com l'urani, l'or, el coure i especialment els importantíssims bancs i caladors pesquers, va situar el Sàhara Occidental com una zona geoestratègica clau. El 1974 el Banc Mundial va qualificar el Sàhara Occidental com el territori més ric de tot el Magrib.
Les aspiracions d'autodeterminació del poble sahrauí i la seva voluntat de sacsejar-se del jou colonial, van ser reprimides salvatgement per la Legió espanyola, en col·laboració amb l'exèrcit marroquí[1].
L'ocupació espanyola va durar fins a la coneguda com “Marxa Verda” del 6 de novembre del 1975. L'exèrcit marroquí va prendre el control del Sàhara Occidental a sang i a foc, provocant una fugida massiva de sahrauís, de fins a dos terços de la població, als quals van bombardejar amb fòsfor blanc i napalm.
La dictadura franquista estava sacsejada per l'ascens de la lluita del moviment obrer i sofria una situació prerevolucionària que no solament la tenia contra les cordes sinó que també posava en perill la pervivència del propi capitalisme. La burgesia espanyola, aterrida per la revolució dels clavells portuguesa de 1974 i temorosa que un conflicte colonial al Sàhara Occidental impliqués els mateixos efectes en territori espanyol que els que van tenir les guerres colonials a Moçambic i Angola per a Portugal, va decidir cedir la colònia sahrauí al Marroc i Mauritània[2]. L'imperialisme nord-americà va tenir un paper fonamental: el seu objectiu era assegurar-se la lleialtat del règim marroquí, assestar un cop a les aspiracions d'alliberament dels pobles colonials i evitar la influència soviètica. Així, la dictadura franquista, amb l'actual rei emèrit Joan Carles I al capdavant, va signar un acord secret amb el Marroc en el qual, a canvi del Sàhara, el Marroc renunciava a les seves pretensions sobre Ceuta i Melilla, i es garantia per a les empreses espanyoles els recursos pesquers i el 35% de l'explotació de fosfats. Poc temps després, el govern nord-americà va rebre amb honors a Joan Carles I en el seu primer viatge oficial com a nou rei, donant-li la seva “benedicció internacional”. La infàmia contra el poble sahrauí va ser un altre dels sagnants pilars sobre els quals es va aixecar el règim del 78 i la monarquia joancarlista.
La invasió marroquina del 1975 va desfermar una guerra que va durar fins a l'alto-el-foc de 1991. Va dividir el Sàhara Occidental en dos: la part costanera i occidental ocupada pel Marroc, que representa el 80% del territori i on es concentren els jaciments de fosfats, i una estreta franja oriental fronterera amb Algèria i Mauritània que es coneix com els Territoris Alliberats, controlats per la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i el Front Polisario.
En 1980 el Marroc va començar la construcció del mur de la vergonya[3] per a separar les dues parts, que en l'actualitat mesura 2.720 quilòmetres i està envoltat de tàpies, búnquers i entre 7 i 10 milions de mines, un dels majors camps de mines del món. Cada 5 quilòmetres n’hi ha una base militar marroquina amb 100 soldats i un radar cada 15km. Es calcula que al llarg del mur n’hi ha estacionats més de 150.000 soldats. La política expansionista criminal cap a l'est del règim marroquí ha estat combinada amb la construcció d'assentaments i l'enviament de milers de colons marroquins a la zona controlada per la dictadura alauita, que podrien suposar ja dos terços dels aproximadament 500.000 habitants.
L'ocupació marroquina va dividir milers de famílies a banda i banda del mur. En els territoris alliberats la vida és molt difícil. Es calcula que viuen unes 30-40.000 persones, unes repartides en petits nuclis de població i altres dedicades al pasturatge nòmada. 600 camps estan contaminats per les bombes de dispersió llançades durant anys. Actualment, més de 173.000 sahrauís viuen en unes condicions infrahumanes en cinc campaments de població refugiada a la regió de Tindouf, en el sud-oest algerià fronterer amb el territori sahrauí, gestionats per la RASD. Desenes de milers de persones viuen en haimes i petites cases de tova, la gran majoria sense llum i depenent de l'aigua que porten els camions d'ajuda humanitària, en una de les zones més inhòspites del món, amb temperatures que poden arribar durant el dia als 50°C i un fred extrem a la nit.
Una àrea d'influència que Trump no vol perdre
La dictadura marroquina ha estat un soci estratègic històric per a l'imperialisme nord-americà, els vincles amb la qual han requerit major atenció pels EUA després del considerable augment de la influència de la Xina i Rússia en el continent africà i l'agudització de la pugna interimperialista pel control dels recursos del planeta. De fet, l'imperialisme xinès també ha aconseguit recentment acords comercials amb el propi Marroc en el marc de la seva “Nova Ruta de la Seda”.
Els fosfats representen el 5% del PIB i el 20% de les exportacions del Marroc –que en el primer semestre de 2025 han crescut un 21% en comparació amb el mateix període de l'any anterior, arribant als 5.200 milions d'euros–. És la seva major font d'ingressos. Es calcula que la dictadura marroquina controla tres quartes parts de les reserves de fosfat de bona qualitat que queden en el món.
En 2020 Donald Trump va reconèixer la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. Dies abans, els EUA havien signat un nou acord de col·laboració militar amb Mohamed VI per als pròxims deu anys, i poc després els Emirats Àrabs Units (EAU), Bahrain i Jordània van anunciar l'obertura de consolats al Sàhara ocupat. D'aquesta manera, el Marroc s'integrava en els Acords d'Abraham i normalitzava relacions amb Israel.
L'aprovació de la resolució 2797 per part del Consell de Seguretat de l'ONU a proposta de Trump de suport a la dictadura marroquina suposa un nou pas important en aquesta estratègia.
Trump, l'oligarquia nord-americana i l'imperialisme ianqui han demostrat amb el seu suport essencial a Israel en el genocidi al poble palestí com de lluny estan disposats a arribar per a mantenir la seva influència sobre zones estratègiques clau. Estan disposats a tota mena d'atrocitats per a plantar cara al poderós avanç de la Xina com a superpotència mundial. I el Sàhara Occidental és un enclavament imprescindible.
Pedro Sánchez: hipocresia i traïció al poble sahrauí
Han passat més de tres anys des que Mohamed VI filtrés la carta confidencial que Pedro Sánchez li va enviar i en la qual donava suport a les seves pretensions sobre el Sàhara Occidental. A Sánchez això no li va impedir proclamar en tribuna parlamentària el seu “suport” al poble sahrauí. Pedro Sánchez avui guarda silenci davant la resolució de l'ONU a favor del “pla d'autonomia” marroquí. Les paraules d'agraïment de Mohamed VI el trenquen despullant el paper actiu de Sánchez i el PSOE per a la seva aprovació.
Aquesta és la mateixa hipocresia que hem vist amb el poble palestí. Després de dos anys de complicitat amb el genocidi sionista, Pedro Sánchez va fer declaracions a favor del poble palestí. Però aquestes no es van traduir mai en fets tangibles com l'embargament d'armes o la ruptura de relacions amb Israel. El que sí que es concretà fou el seu aplaudiment al fals pla de “pau” de Trump sobre Gaza amb el qual coronar el genocidi i la neteja ètnica, i establir les bases per a una administració colonial al servei de les multinacionals nord-americanes i israelianes.
El mateix dia en què el Consell de Seguretat de l'ONU aprovava la seva resolució contra el poble sahrauí, Pedro Sánchez anunciava de nou la seva voluntat de dissoldre la Fundació Francisco Franco, retirar els símbols franquistes dels nostres carrers i concedir la nacionalitat espanyola a 170 descendents de brigadistes internacionals. A 50 anys de la mort del dictador escoltem moltes promeses, discursos contra l'extrema dreta i gestos buits[4], però la pràctica quotidiana és molt diferent.
En els punts decisius, el president del govern espanyol s'agenolla davant l'amo nord-americà. Pedro Sánchez demostra el seu ferm compromís amb els interessos dels empresaris espanyols al Marroc i al Sàhara Occidental. Els fills i nets dels explotadors que es van omplir les butxaques quan el Sàhara era colònia espanyola, ho han continuat fent durant les dècades posteriors, a costa del sofriment indescriptible del poble sahrauí. De fet, el PSOE fins i tot manté bloquejada una llei per atorgar la nacionalitat espanyola a ciutadans i ciutadanes sahrauís que van néixer abans del 1976, quan existeixen més de 6.000 persones vivint a Espanya en condició d’“apàtrides” procedents del Sàhara Occidental.
Pedro Sánchez ha mantingut la mateixa política de suport al règim alauita i ha mirat cap a un altre costat de les seves atrocitats comeses contra el poble marroquí i sahrauí que tots els governs anteriors, incloent-hi els del PP. A més, el govern espanyol, com a fidel guardià de la política racista de la Unió Europea en la seva frontera sud, subcontracta els serveis repressius a les autoritats marroquines, desentenent-se del tracte brutal al qual són sotmesos els i les migrants que intenten accedir a Europa[5].
Pedro Sánchez ha tornat a trair la causa del poble sahrauí. Els interessos empresarials espanyols i els desitjos dels imperialistes estatunidencs són sagrats per a ell.
Per l'autodeterminació del poble sahrauí
Dissabte passat més de deu mil persones es van mobilitzar a Madrid en suport al poble sahrauí. Nosaltres no oblidem! Efectivament, els únics aliats som els oprimits i oprimides del món aixecant la solidaritat internacionalista.
El Sàhara Occidental és el territori més antic del món pendent de “descolonitzar”. Avui és més clar que mai que el dret a l'autodeterminació i a la independència del poble sahrauí va lligat a trencar amb el domini imperialista dels EUA i la UE i el capitalisme al nord d'Àfrica. Però no és cap casualitat que la Xina i Rússia no votessin en contra de la resolució de l'ONU a favor del “pla d'autonomia” marroquí. Com hem vist amb la seva passivitat davant el genocidi sionista contra el poble palestí, a Putin i Xi Jinping tant els hi fa els drets democràtics i la sobirania dels pobles. Anteposen l'estabilitat capitalista regional i la cerca d'acords amb les burgesies locals (inclosa la marroquina) perquè les empreses xineses i russes continuïn avançant i fent bons negocis.
Les traïcions de les burgesies nord-africanes i àrabs a la causa del poble sahrauí són constants en la història, com la del poble palestí. La lluita per l'alliberament del poble sahrauí requereix una política revolucionària, classista, antiimperialista i internacionalista. El legítim dret a l'autodefensa armada ha de formar part d'una estratègia socialista que aconsegueixi la solidaritat de la classe obrera, començant per la del Marroc i l'Estat espanyol.
Ha estat la lluita de masses la que ha aconseguit posar contra les cordes la monarquia marroquina: la intifada sahrauí del 2005, el campament de Gdeim Izik en 2010, l'ona revolucionària de la primavera àrab en 2011, el Hirak rifeny de 2016... Les manifestacions de masses dels dos últims anys en suport al poble palestí en nombroses ciutats al Marroc i el meravellós aixecament de la joventut marroquina el setembre passat mostren el potencial per acabar amb la monarquia de Mohamed VI i el capitalisme. Fomentar aquestes mobilitzacions i aixecar un programa i una alternativa revolucionària i socialista, aquesta és la tasca, i no apel·lar al “dret internacional” i a interpretacions de la resolució de l'ONU o a buscar suports entre els governs capitalistes àrabs. Això no servirà d'absolutament res.
És imprescindible unir les forces del poble sahrauí amb les forces dels obrers i camperols marroquins per a combatre junts al mateix règim corrupte que els condemna a una existència de misèria. Amb aquesta unitat, basada en el programa de la revolució socialista i en el reconeixement dels drets nacionals del poble sahrauí –començant pel seu dret a l'autodeterminació, és a dir, a la independència– es podrà desbaratar els intents del règim de Rabat d'enfrontar la classe treballadora d’ambdues comunitats, i acabar amb la monarquia i l'ordre social que la sustenta.
Que visca la lluita del poble sahrauí!
Fora Mohamed VI i la seva monarquia corrupta! A baix la dictadura i el capitalisme marroquí!
Per un Sàhara lliure i socialista, per una Federació Socialista del Magrib!
---
Notes
[1] En 1956 la mobilització popular al Marroc, en un context d'auge dels moviments d'alliberament nacional als països colonials, aconsegueix la independència de França. Les intrigues imperialistes per a mantenir la seva influència al país i la traïció de la burgesia marroquina, destacant la repressió de les insurreccions populars al Rif i al sud del Marroc, van donar llum a la consolidació del règim bonapartista burgès de Hassan II.
[2] El conegut com a “Acord Tripartit de Madrid” va ser signat el 14 de novembre del 1975. Mauritània es va retirar del Sàhara Occidental en 1979 després d'una rebel·lió social dins de les seves fronteres, en la qual va estar molt present el rebuig a la guerra iniciada quatre anys abans.
[3] Es tracta d’una cadena de vuit murs.
[4] 50 anys després de la mort de Franco, la memòria dels crims de la dictadura segueix viva
[5] Recentment el govern espanyol ha anunciat l’obertura de dues presons per a migrants a Mauritània, que podran fins i tot retenir també menors d’edat, incloent nadons en edat lactant. El Gobierno de España abre dos cárceles de migrantes en Mauritania
