Bolívia viu una crisi revolucionària que avança amb extraordinària rapidesa. En pocs dies les protestes de masses contra les retallades i atacs del Govern de Rodrigo Paz, que va ocupar el càrrec fa tot just sis mesos, s'han transformat en insurrecció oberta.
Milions de joves, treballadors i camperols han entès amb la pròpia experiència que l'única resposta al col·lapse econòmic del capitalisme bolivià i la brutal repressió contra les seves justes reivindicacions, que ja ha causat quatre víctimes mortals i centenars de ferits i detinguts, és fer fora aquest Govern de l'oligarquia titella de l'imperialisme nord-americà i alineat amb la ultradreta global.
Una autèntica explosió revolucionària
En el moment d’escriure aquestes línies, desenes de talls de carreteres mantenen bloquejats els accessos a La Paz, seu del Govern i capital administrativa. Les mobilitzacions també han obligat a suspendre la sessió especial del Parlament a Sucre, capital del poder judicial i constitucional.
El Alto, ciutat que supera el milió d'habitants veïna a La Paz i epicentre d'anteriors moviments insurreccionals com els del 2003 o 2005, o de l'aixecament contra el cop feixista de 2019, a la pràctica està actualment presa pels manifestants. Dimarts 19, en resposta a la repressió del dissabte 16, una marea obrera i popular descendia d'El Alto a la capital, desbordant l'exèrcit i la policia i inundant els carrers al crit de "Fora Paz! O renuncies o et fem fora".
Cada dia apareixen noves declaracions d'assemblees populars, cabildos oberts o fronts formats per col·lectius en lluita anunciant nous bloquejos i mobilitzacions, estenent el moviment a regions on les protesten encara no hi eren generalitzades.
Amb el suport incondicional dels seus principals aliats, Trump i Milei i el règim nazi-sionista de Netanyahu, que denuncien les mobilitzacions com a part d'un pla per “desestabilitzar la democràcia a Bolívia” (!), Paz va desplegar més de 5.000 soldats i policies el 16 de maig per trencar els bloquejos. Milei va enviar avions amb “ajuda humanitària”, que – segons els col·lectius en lluita i organitzacions de drets humans- en realitat transportaven armes per a la repressió.
L'esquerra boliviana està alertant de moviments de tropes nord-americanes del Comando Sud, ens militar que des de fa anys influeix sobre les decisions d’una cúpula militar boliviana que ha protagonitzat diferents cops d'Estat sense que fos depurada durant les dues dècades de governs reformistes del MAS (Movimento al Socialismo).
La repressió governamental del 16 va alimentar el clam a favor d’exigir als dirigents sindicals, veïnals i populars trencar qualsevol negociació amb Paz i que només val fer fora aquest oligarca assassí. El Govern es va veure obligat a replegar els cossos repressius però les mobilitzacions demanant la seva caiguda van cada cop a més.
Conclusions cada cop més avançades
El comunicat dels treballadors de Frigorífics Rioplatense resumeix perfectament la situació: “La dictadura de Rodrigo Paz intenta ofegar en sang la dignitat d'un poble, però el carrer ja va dictar sentència. Tot i la brutal cacera policial que ja deixa caiguts, desenes de ferits i detinguts, els bloquejos i les barricades es mantenen infrangibles a tot el territori bolivià. Aquí ningú retrocedeix! El règim persegueix judicialment la direcció i intenta imposar falsos ‘corredors humanitaris’ a punta de gasos i perdigons amb la complicitat de governs sipais com el de Milei, però la resposta de les centrals obreres, camperoles i el jovent treballador és una sola: multiplicar la combativitat a cada piquet que asfixia el Govern de la fam” [1], i finalitza cridant a la solidaritat internacional i continuar la lluita fins vèncer .
Un altre exemple de com s'està organitzant el moviment i les conclusions que estan traient milers d'activistes és la declaració del cabildo de treballadors, joves i camperols autoconvocats de Senkata (El Alto), que ja va ser un pilar de la resistència contra el cop del 2019: “Aquest comitè s'ha constituït per la manca d'informació, per l'abandonament de les nostres direccions del FEJUVE [Federació de Juntes Veïnals]. Nosaltres estem autoconvocats, ningú ens està pagant. Tenim una sola demanda, que és a partir de les bases. Nosaltres vam formar tres cabildos el dia d'ahir, i abans d'ahir també, i a partir d'aquest abandó que se sent a les bases de tot el districte 8, ja que ens van nomenar un grup de veïns, de veïnes que som del districte 8 per formar part del comitè de bloquejos. Nosaltres ja no volem diàleg. Nosaltres el que volem ara és la renúncia de l'actual president de Bolívia. Per què? Perquè ja la Constitució l'ha violada, està traient decret rere decret. En conseqüència, ja no volem més diàleg, simplement ara volem la renúncia del president”.
En el mateix sentit es manifestaven miners assalariats, mestres, pagesos i treballadors fabrils. Els seus dirigents descartaven “qualsevol possibilitat de diàleg amb el Govern i van ratificar que l'única demanda és la sortida del mandatari. ‘Mort el gos, s'acaben les puces’, va afirmar un dels representants” [2].
Sota el capitalisme no hi ha sortida per al poble bolivià
Les primeres protestes contra Paz van començar al desembre, un mes després de prendre possessió. Com vam explicar quan va guanyar la presidència [3], aquest burgès es va imposar aprofitant l'enorme frustració i ràbia després de dues dècades de governs del MAS, que va arribar al poder després de les insurreccions de 2003 i 2005.
La nacionalització dels hidrocarburs i altres mesures socials responent a la pressió de les seves bases van donar inicialment un suport massiu al Govern d'Evo Morales.
Les exportacions al Brasil i l'Argentina en un context d'augment dels preus internacionals del gas van permetre un creixement del PIB i marge de maniobra al Govern durant diversos anys. Però la il·lusió que era possible transformar gradualment el país pactant amb sectors suposadament progressistes de la classe dominant, alimentada pel mateix Morales, el seu ministre d'Economia Luis Arce i el vicepresident García Linera, teòric del “capitalisme andí” que va ser lloat per la nova esquerra reformista internacional, va acabar en desastre.
El cop del 2019, que va ser respost per una insurrecció popular, ja va deixar clar que l'únic camí per a Bolívia era acabar amb el poder de l'oligarquia terratinent i empresarial. Però Morales va fugir del país i els dirigents del MAS i la COB van frenar l'alçament. Malgrat això, el Govern colpista –després de mesos paralitzat per protestes constants- va haver de convocar eleccions en què va arrasar novament el MAS amb Arce com a candidat, recolzat per Morales.
Però els quatre anys de Govern massista van acabar amb una crisi econòmica brutal, resultat del col·lapse del capitalisme bolivià, amb escàndols de corrupció, la inhabilitació i expulsió de Morales, el descrèdit absolut del Govern i el partit i una derrota electoral aclaparadora.
Paz es va imposar en segona volta a un altre candidat de la dreta parlant de fomentar l'autoocupació i la petita propietat i crear un “capitalisme per a tots”. Des del principi estava clar que era demagògia barata per enganyar la classe mitjana i fins i tot sectors de la classe treballadora decebuts amb el MAS i desesperats per l'enfonsament dels seus nivells de vida.
Quan va prendre possessió la pobresa afectava el 40% de la població. Avui encara és major. Mentre els salaris van pujar un 5% el darrer any la inflació ho ha fet un 20%. En un país exportador de gas i que forma part del triangle del liti, el parasitisme de la burgesia boliviana condemna milions de persones a la misèria i hi ha desproveïment de gasolina.
El Govern acorralat i la burgesia dividida
El Govern va iniciar el seu mandat eliminant l'impost a les grans fortunes i amb el decret 5503, pujant brutalment el preu de la gasolina. Després de negociar amb els dirigents de la COB aquests van acceptar un nou decret (5516) mantenint els punts essencials de l'atac.
Animat per aquesta concessió, Paz va continuar atacant l'educació i la sanitat públiques, i va aprovar la Llei 1720, aposta estratègica de l'oligarquia boliviana i l'imperialisme per afavorir la concentració de terres al servei de l'agroindústria i el latifundi.
Tots aquests atacs han unificat el malestar de joves, treballadors, pagesos i venedors ambulants.
Encara que el Govern va amagar en retirar alguna d'aquestes mesures intentant dividir el moviment, aquest va continuar. I la repressió salvatge del 16 de maig ho ha elevat a un nivell superior.
La classe dominant està en xoc i dividida davant la resposta de les masses. Després fracassar el seu primer embat intentant aixafar el moviment, Paz ha organitzat una “trobada popular” per mobilitzar els empresaris, les capes mitges i els sectors més reaccionaris de la població. Recolzant-se als mitjans capitalistes nacionals i internacionals, presenta els manifestants com a “delinqüents violents”, responsabilitzant Evo Morales d'estar-hi al darrere, utilitzant la judicatura capitalista per presentar denúncies per estupre i tràfic contra ell .
Camacho, dirigent de les bandes feixistes de Santa Cruz durant el cop del 2019, ha tancat files amb Paz.
Desenes de milers de partidaris de Morales s'han sumat a les manifestacions, però l'expresident, es va desmarcar de la consigna de fer fora Paz, limitant-se a exigir que cedeixi a les reivindicacions populars. Paral·lelament, el president colombià Gustavo Petro s'oferia com a mediador per “buscar fórmules pacífiques de sortida a la crisi política boliviana”[4].
La reacció del Govern ha estat acusar Petro d'ingerència, però altres sectors de la classe dominant es mantenen a l'expectativa, i estudien la possibilitat de desfer-se de Paz i buscar algun tipus d'acord o martingala per guanyar temps i marge de maniobra.
Les crides al diàleg de Petro, Lula o del mateix Evo podrien ser utilitzades per buscar un pacte recolzant-se en el vicepresident Edman Lara, que fa mesos que està enfrontat a Paz i demana la seva dimissió, o altres dirigents burgesos que, de moment, guarden silenci entre bastidors. Lara, un antic capità de policia, podria comptar amb suports a la cúpula militar i policial.
Altres sectors de la classe dominant, com la burgesia de Santa Cruz i les seves bandes paramilitars feixistes, que el Govern del MAS tampoc va desarticular després de ser derrotades el 2019, estan passant a l'atac. Agrupats dins la racista “Asamblea de la Cruceñidad” van convocar una “Gran Marxa per la Democràcia” per aquest dijous 21 de maig, i van cridar a participar-hi tot utilitzant la més rància i agressiva demagògia reaccionària.
Els reaccionaris criden a mobilitzar-se “contra els colpistes que van encerclar els bolivians i davant les amenaces de bloquejos a Santa Cruz” (…) “Per la democràcia, la llibertat i el dret a treballar. Ja està bé d'asfixiar l'economia dels bolivians (…) Entre les determinacions assumides també es va anunciar la creació d'un Consell Autonòmic per a la Materialització de la Nova Relació amb l'Estat” [5]. Això últim anava en la mateixa línia que quan l'oligarquia de Santa Cruz va decidir realitzar per compte propi un referèndum per a la creació de la seva autonomia departamental enmig de peticions d’ "independència", com a reacció a la crisi revolucionària de 2005.
Les mobilitzacions contrarevolucionàries del 21 de maig es van celebrar finalment en cinc ciutats: l'oriental Santa Cruz, Cochabamba a l'Amazònia, Trinitat als Andes i Oruro i Sucre intentant projectar una imatge de “unitat nacional” contra la rebel·lió obrera i camperola. Tot indica que l'assistència ha estat desigual, mobilitzant fonamentalment els sectors més reaccionaris de la petita burgesia urbana i agrícola. La més nombrosa, com era d'esperar, va ser la de Santa Cruz, on al costat del governador (vinculat a un partit tradicional de la burgesia boliviana) van marxar els feixistes crucenyistes, el portaveu dels quals va marcar el to exigint al Govern "no seure a negociar" i decretar un "estat d'excepció sectoritzat” per “desbloquejar tot el país” i afirmant que “si no ho fa, els pobladors de Santa Cruz s'organitzaran per anar a aixecar els talls de rutes, advertint que “el que passi serà responsabilitat del Govern central i dels criminals que són als carrers".
Tot això reflecteix l'enorme polarització existent i la necessitat d’organitzar la força imparable que estan mostrant les masses als carrers per aixafar aquest primer intent de les forces contrarevolucionàries de recuperar la iniciativa
Aixecar una direcció revolucionària basant-se en els cabildos i assemblees per prendre el poder
Milers d'activistes desconfien amb raó dels dirigents polítics i sindicals tradicionals perquè cada pas en aquesta lluita ho han fet a rastres i són responsables d'haver desaprofitat durant anys una oportunitat revolucionària rere l’altra.
Pressionats per l'ambient insurreccional, els dirigents de la COB han dit que mantenen les mobilitzacions i talls de carretera, però ja hi ha hagut diverses temptatives d'afluixar la pressió i fins i tot signar acords que han estat trencats per l'autoorganització del moviment des de sota.
Un exemple escandalós va ser el pacte signat pels dirigents de la COB de El Alto el mateix 16 de maig, que el Govern va intentar utilitzar per dividir la lluita mentre reprimia els sectors més combatius.
El moviment ha passat fins ara per sobre de totes aquestes maniobres. La resolució del Cabildo autoconvocat de Senkata de dilluns 19 mostra l'instint de les masses però també la seva preocupació: “Molts dels nostres germans estan detinguts. I què passa amb les famílies? Hi ha morts, què passa amb aquestes persones? Què passa amb els fills que han quedat orfes? Què passa amb les dones que han quedat vídues o vidus? Què passa amb aquestes coses? El districte 8 sempre ha lluitat, sempre ha lluitat per Bolívia, per El Alto, sempre han lluitat. I què està passant ara? La maleïda FEJUVE del Sud [Federació de Juntes Veïnals] han tingut reunió el dia diumenge sense consultar la base, se n'han anat a les reunions, sense dir-nos res, què farem, companys? Com farem? Des del principi nosaltres hem exigit la renúncia de Paz”.
La clau és unir aquest instint a un pla i estratègia conscients per vèncer. Al mateix temps que cal continuar exigint als dirigents de la COB, la FEJUVE i la resta d'organitzacions obreres i populars que mantinguin l'atur indefinit i els bloquejos fins vèncer, és imprescindible aixecar una direcció revolucionària amb confiança en la força del moviment i voluntat de portar-lo fins al final basant-se en els cabildos i assemblees popular .
La primera tasca és estendre aquests cabildos i assemblees a tot el país i unificar-los en una assemblea nacional revolucionària de treballadors i pagesos mitjançant delegats elegibles i revocables, mantenint l'atur i els bloquejos de carreteres, organitzant milícies obreres i camperoles d'autodefensa contra els feixistes i els cossos repressius i cridant al mateix temps els soldats, que pateixen també la misèria i corrupció de l'oligarquia, a formar els seus propis cabildos i unir-se a l'alçament .
Un punt clau és fer un pas endavant, i unir el bloqueig de carreteres per desorganitzar i paralitzar la classe dominant amb l’ocupació i presa de les empreses i centres productius. Això asseguraria el control de l'electricitat i altres serveis bàsics i el subministrament de béns de primera necessitat als barris obrers i populars, i posaria en perill el Govern i deixaria clar a les capes mitges i als sectors més indecisos de la població que hi ha força per vèncer i que és possible aixecar un poder de la classe treballadora que acabi amb el domini de l'oligarquia i freni el col·lapse econòmic de l'única manera que és possible fer- ho: nacionalitzant sota control obrer els bancs, latifundis i grans empreses per planificar democràticament l'economia.
Una victòria de les masses a Bolívia desplaçaria novament el pèndol de la lluita de classes cap a l'esquerra a tot el continent, impulsant una nova onada revolucionària, començant per països que ja viuen un alçament social contra la ultradreta com l’Argentina i altres països veïns de Bolívia com Xile o Perú.
Notes:
[1] TRABAJADORES DEL FRIGORIFICO RIOPLATENSE
[2] Fabriles marchan en La Paz, rechazan diálogo y exigen la renuncia de Rodrigo Paz
[3] Tras 20 años de gobierno del MAS: La derecha vuelve al poder en Bolivia
[5] Cívicos cruceños convocan a la ‘Marcha por la Democracia’
