Aquest mes de novembre es compleixen 50 anys de la mort del dictador Francisco Franco i de nou, com en els últims anys per aquestes dates, assistim a campanyes que intenten distorsionar la realitat d’allò que realment va ser la seva dictadura i el grandíssim nivell de sofriment i horror que va comportar.
Des dels mitjans de la dreta més extrema es llancen missatges que reivindiquen l'època franquista, com han fet recentment diversos alcaldes i regidors de Vox, que fins i tot han arribat a reclamar que es construeixi un monument a Franco a Badajoz, precisament a la ciutat que va ser escenari d'una de les pitjors i més salvatges matances executades pels feixistes en la guerra civil.
Des de les files del PP no s'atreveixen (de moment) a tant, però no cessen en la seva obstinació per a blanquejar els anys del govern del dictador al•legant els suposats avanços econòmics i socials que hauria impulsat durant la seva sagnant dictadura.
Els Pactes de la Transició afavoreixen el blanqueig del franquisme
Des de l'esquerra governamental, com és obvi, condemnen enèrgicament la dictadura de Franco i la seva salvatge repressió, però sobre aquesta condemna hi pesa una forta hipoteca. Segons indica el lema de la campanya amb la qual el govern central va decidir a finals de l'any passat commemorar aquest aniversari —“Espanya en llibertat. 50 anys”— la condemna al franquisme sembla estendre's només fins al 20 de novembre del 1975.
A partir d'aquesta data comença un període la memòria del qual és terreny relliscós per a l'esquerra que va pactar la Transició amb els hereus de Franco. Però els fets no deixen el més mínim marge al dubte: els primers mesos de la monarquia de Joan Carles I van representar la perfecta continuïtat de la dictadura, i fins i tot la intensificació de l'onada repressiva amb la qual el dictador va decidir tancar l'última etapa de la seva criminal existència.
Després dels titubejos sobre l'exhumació de la carronya del general fa sis anys, ara ha arribat el torn de prendre una decisió sobre el Valle de los Caídos, l'espantós monument erigit per Franco per a la seva pròpia glòria i la del seu règim. Aquest monument, construït amb el treball esclau de presos polítics, és un insult a totes les persones que van sofrir la repressió de la dictadura.
El millor destí que se’l podria donar seria, com ho reclamaven el passat 8 de novembre milers de persones als carrers d’Iruña en relació amb un monument similar a la seva ciutat, la pura i simple demolició. No obstant, el govern central no s'atreveix a tant i es limitarà “ressignificar-lo” amb unes obres d'adaptació i la col•locació d'alguns panells explicatius que, per descomptat, no impediran que continuï sent un lloc de trobada per a feixistes de tota mena.
La denúncia dels crims del franquisme no pot ser completa quan no s'està disposat a acceptar que la mort del dictador no va representar, ni molt menys, el final de la dictadura. Els Pactes de la Transició que, gràcies a les renúncies i concessions dels dirigents del PSOE i el PCE, van permetre a la burgesia espanyola, i als seus mentors de Washington, superar la profunda crisi en què estava sumit el seu sistema de dominació des de finals dels anys seixanta, van blindar amb un sistema legal els crims franquistes i van exonerar els seus responsables de ser jutjats.
Aquest pacte de silenci es va materialitzar en la Llei d'Amnistia del 1977, que va esborrar d'un cop de ploma la responsabilitat per centenars de milers d'assassinats, violacions, pallisses, tortures i empresonaments. Aquesta impunitat va ser la que va preparar el terreny perquè avui l'extrema dreta reivindiqui amb impunitat l'historial criminal del franquisme.
Les concessions de l'esquerra no es van limitar a estendre una llei de punt i final sobre la repressió i els seus responsables. El nucli dels acords de la Transició va ser l'acceptació per part de l'esquerra de la continuïtat, en bloc i sense el més mínim indici de depuració, de l'aparell estatal franquista. Policies, militars, jutges, fiscals i alts funcionaris, protagonistes directes no només de la repressió sinó també de la profunda corrupció en la qual xipollejaven les altes esferes del règim franquista, van rebre, com un meravellós regal, un immaculat carnet de “demòcrata de tota la vida”.
Per això no és d'estranyar que el principal beneficiari d'aquests Pactes, l'hereu directe de Franco, Joan Carles de Borbó, aprofiti les seves memòries per a reivindicar no sols la seva trajectòria personal, sinó també per a sumar-se a la campanya d'elogi i blanqueig de Franco.
Segons escriu l’exrei, hauríem d'estar-li agraïts perquè va ser ell qui “ens va donar la llibertat”. La realitat és que Joan Carles I va començar el seu regnat donant-nos repressió i mort. La seva principal tasca durant tot el seu mandat va ser, seguint l'exemple après de Franco i els seus ministres, engreixar el seu immens patrimoni personal amb tota mena de pràctiques corruptes.
Tots els que vam viure en primera persona els seus primers mesos al tron, després de ser designat pel dictador, podem donar testimoni que, lluny de “donar-nos la llibertat”, el seu primer govern, dirigit per Carlos Arias Navarro –el feroç fiscal encarregat després del final de la guerra civil de la repressió a Andalusia conegut com “el carnisser de Màlaga” –, i Manuel Fraga Iribarne –posteriorment fundador del Partit Popular–, va fer tot el possible per mantenir sense canvis el règim imposat després de la Guerra Civil. I ho va fer a consciència, regant amb sang dels treballadors i el jovent els carrers de tot l'Estat.
Va ser la mobilització de la classe obrera la que va impedir la continuïtat del franquisme
Malgrat la brutalitat de la que va fer gala el dictador en els seus últims anys, que va culminar amb els cinc afusellaments de setembre del 1975, la capacitat repressiva del seu règim estava enormement erosionada, i els intents del primer govern de Joan Carlos I per a prorrogar el franquisme es van estavellar contra una dura realitat.
No obstant, en aquestes dates en què el revisionisme històric i l'emblanquiment del franquisme es combinen amb un relat fals i manipulat de la Transició, és important recordar les raons per les quals el capitalisme espanyol, la burgesia, els terratinents, l'Església i els militars van imposar un règim de terror.
L'objectiu principal del cop d'estat de Franco el 18 de juliol del 1936 va ser el d'ofegar en sang la revolució dels obrers i pagesos de l’Estat espanyol, disposats a sacsejar-se el jou de la insuportable opressió i misèria en què vivien. Els militars van ser l'eina per assegurar el domini dels banquers, terratinents i empresaris que van finançar el cop i que van ser els grans beneficiaris de la dictadura.
L'amplitud de la repressió no deixa lloc a dubtes sobre aquestes intencions. A més dels 200.000 morts en la guerra i dels 500.000 exiliats i exiliades que van haver de fugir per a salvar les seves vides, les dades de la repressió després de la declaració oficial de la “pau” l'1 d'abril del 1939 són esgarrifoses.
Segons informava Charles Foltz, corresponsal d’Associated Press a Madrid en els anys 40, dades oficials que li van ser facilitades al Ministeri de Justícia indicaven que entre l'1 d'abril del 1939 i el 30 de juny del 1944 el número d'executats o morts a les presons espanyoles arribava a la xifra de 192.684 persones, sense incloure les desenes de milers de “passejats”, persones assassinades per les bandes de falangistes o requetès i enterrades a les milers de fosses comunes repartides arreu de la geografia espanyola.
Però fins i tot aquesta barbàrie li va semblar insuficient a Franco i els seus ministres. Després del final de la Segona Guerra Mundial en 1945, i una vegada garantida pels Estats Units i les potències occidentals vencedores la continuïtat de la dictadura, el règim va llançar una segona onada repressiva per a liquidar definitivament les restes de les organitzacions obreres que haguessin pogut sobreviure a la guerra i als anys posteriors de persecució.
Però el salvatgisme del règim no va aconseguir aixafar completament la classe obrera. Ja en els anys 40 es van produir les primeres vagues, que es van estendre i es van multiplicar al llarg de la dècada següent. Però va ser arran de la gran vaga minera asturiana del 1962 quan la lluita obrera va desbordar la dictadura.
Tot i que les vagues i les protestes laborals eren un delicte que podia ser castigat amb presó i fins i tot amb la pena de mort, les duríssimes condicions de vida empenyien els treballadors i treballadores a la lluita. La dictadura es va veure obligada a “suavitzar” la seva pròpia legislació laboral i penal. Com la conflictivitat augmentava i els treballadors triaven els seus propis representants (la “comissió obrera”) al marge del sindicat oficial, la dictadura va aprovar un sistema d'eleccions sindicals, dins del sindicat vertical, que va obrir un marge d'actuació als militants de l'esquerra, i sobretot al partit més fort i millor organitzat en la clandestinitat, el PCE. Fins i tot el règim va haver de reconèixer, encara que amb limitacions, el dret a la negociació col•lectiva.
D'aquesta manera, la classe obrera va anar conquistant espais d'acció a fàbriques i empreses. Malgrat no ser un organisme legal, les Comissions Obreres van operar a plena llum fins que en 1967 el règim va decidir que s'havia arribat massa lluny i va iniciar un nou gir repressiu il•legalitzant-les i empresonant als seus màxims dirigents, entre ells Marcelino Camacho.
A partir d'aquest moment el franquisme entra en una fase de clara crisi. La classe obrera i la joventut estudiantil protagonitzen mobilitzacions cada vegada més audaces i massives, i la creixent repressió del règim es demostra impotent per a eliminar-les. Aquesta dialèctica entre unes lluites obreres, estudiantils i populars cada vegada més potents i una repressió cada vegada més feroç no sols marca els últims anys de Franco, sinó també el primer govern de la monarquia.
Només després de la vaga general de Vitòria de març del 1976, i la matança de cinc treballadors, i l'onada de protestes que va venir a continuació, el règim, esperonat per la por a un esclat revolucionari, es va veure forçat a renunciar a la continuïtat pura i dura i a buscar una sortida a través de la negociació que salvaguardés els interessos de la classe dominant. La fantasia de què el mateix Franco va preparar el terreny a la democràcia nomenant successor a Joan Carles I no resisteix la prova dels fets.
El mite de les “polítiques socials” de la Dictadura
Qui no s'atreveixen a reivindicar directament la repressió franquista opten per ressaltar els avanços socials que, suposadament, hauria impulsat el dictador.
Aprofitant que la crisi de l'habitatge està generant un enorme malestar social, des dels mitjans de la dreta es reivindica la construcció massiva d'habitatges barats com una demostració del “compromís social” de Franco.
És cert que durant el franquisme es van construir centenars de milers d'habitatges, habitualment d'ínfima qualitat, per a allotjar els treballadors que la naixent indústria reclamava massivament. També és cert que en l'última època del franquisme els lloguers s'havien congelat i, en general, resultaven bastant assequibles. Però aquestes polítiques, lluny de ser una mostra de sensibilitat social van ser arrencades amb la mobilització i la lluita, com la resta de les conquestes socials de la classe obrera sota el franquisme.
Finalitzada la Guerra Civil la política d'habitatge del franquisme va quedar claríssimament clara: derogació de la protecció legal als llogaters establerta per la República, llibertat total als propietaris per a fixar els lloguers que creguessin convenients i habitatge públic només com a recompensa als combatents del seu bàndol. Com a resultat d'aquesta política i de la migració massiva del camp a les ciutats que es va generalitzar en els anys 50, centenars de milers de persones en les perifèries de les grans ciutats vivien en barraques, coves i infrahabitatges de tota mena.
L'amuntegament va arribar a nivells mai vists, i tots aquests problemes –sumats als baixos salaris– van crear un ambient de malestar i protesta que es traslladava a les empreses i creava les condicions per a l'expansió de les organitzacions clandestines de l'esquerra. Al mateix temps, els propietaris de les noves fàbriques que sorgien com bolets després del Pla d'Estabilització del 1959 reclamaven facilitats d'allotjament per a la mà d'obra que urgentment necessitaven. Ambdós factors van obligar el règim a promoure una política de construcció d'habitatges obrers que, com era costum a la dictadura, va fer multimilionaris a constructors i promotors simpatitzants del feixisme, com José Banús.
La pujada desmesurada de lloguers va posar contra les cordes els sectors de la classe treballadora que aspiraven a un habitatge digne i va crear una pressió sobre els salaris i els costos empresarials. La solució de Franco va ser congelar els lloguers, sacrificant els interessos de la petita burgesia rendista enfront dels més alts interessos de la gran burgesia financera i industrial.
Com l'habitatge, totes les polítiques socials que s'atribueixen a la bona voluntat de Franco es van aconseguir en contra de la seva voluntat, i van ser fruit de la pressió directa de les lluites veïnals, o com a concessions preventives per a evitar la seva extensió i l'enfortiment de l'oposició.
La Transició sagnant
La mort de Franco de cap manera va acabar amb la violència del règim. Fonts oficials, davant l'evidència que els assassinats a mans de policies i bandes feixistes o la tortura a comissaries i presons van continuar després de la mort del dictador, solen recórrer a l'argument de què es tractava de fets residuals, perpetrats per “nostàlgics del franquisme” o pel que en aquells moments es denominava “el búnquer”, referint-se a un sector de veterans falangistes que havia perdut ja el seu antic poder.
La realitat diu tot el contrari. Lluny de la llegenda d'una Transició pacífica, elevada per la propaganda oficial a exemple per als pobles de tot el món, la Transició va ser un període extremadament sagnant i la violència que va marcar aquests anys no la van protagonitzar bandes feixistes marginals, sinó que va ser orquestrada i finançada des del propi cor de l'aparell de l'Estat.
La caiguda del govern Arias-Fraga al juliol del 1976, fruit de la lluita obrera i popular als carrers i en els centres de treball i estudi, va ser el reconeixement per part de la burgesia espanyola i dels seus padrins en els centres del poder financer mundial, que la continuïtat pura i dura del règim era inviable. Es van veure obligats a cedir, però cada polzada de llibertat que la lluita obrera els arrencava ens la van fer pagar a un alt preu en sang i repressió.
El Tribunal d'Ordre Públic (TOP), creat per Franco per a revestir la seva brutal repressió d'una aparença de “legalitat”, va continuar operant a tota màquina fins que, al gener del 1977, se li va canviar el nom a Audiència Nacional, però amb els mateixos jutges i el mateix personal que va emparar durant anys les tortures i els crims de la policia franquista.
Els membres de la Brigada Político-Social (BPS), agents directes de la repressió, executors d'horribles tortures i de nombroses morts a les comissaries, van ser recompensats amb ascensos i llocs de responsabilitat en la nova policia “democràtica”. La BPS va deixar d'existir només de nom. El 1978 va ser rebatejada com a Brigada Central d'Informació i es va mantenir fins el 1986, 13 anys després de la mort de Franco!, quan es formalitzà completament la seva desaparició.
En els set anys transcorreguts entre la mort de Franco el 1975 i la victòria electoral del PSOE el 1982, almenys 318 treballadors i joves van ser assassinats a mans de la policia i de l'extrema dreta. A mesura que la mobilització obrera avançava amb més i més força, amenaçant amb escombrar no només els hereus del règim franquista sinó també al sistema capitalista que l'havia engendrat, la violència de l'Estat s’incrementava.
Nombroses vagues acabaven amb la intervenció a tirs de la policia, com la de Gasteiz al març del 1976, en la qual van ser assassinats 5 treballadors i molts més ferits de bala o brutalment apallissats. La policia es va acarnissar contra les mobilitzacions estudiantils, ajudats en la seva tasca repressiva per bandes d'extrema dreta organitzades, protegides i finançades per les autoritats. Els carrers de Madrid es van omplir de sang en els mesos finals del 1976 i principis del 1977. Ángel Almazán, Arturo Ruiz, Mari Luz Nájera, els advocats laboralistes d'Atocha, Gustau Muñoz, Vicente Cuervo i molts més van pagar amb les seves vides el seu compromís amb la causa de la llibertat i l'emancipació de la classe obrera. Fins al 1980 es va estendre la impunitat criminal de la policia i els feixistes, que es van cobrar a dispars la vida dels estudiants José Luis Montañés, Emilio Martínez i Yolanda González.
També els carrers d'Euskal Herria van omplir-se de mort durant molts anys després de què formalment s’acabés la Transició. Les accions dels GAL, les tortures i assassinats que van tenir lloc a la caserna de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo, donen testimoni de com l'aparell repressiu de la dictadura i els seus mètodes van seguir actius, en aquesta ocasió amb la protecció del règim del 78 i els governs de Felipe González.
Malgrat les declaracions del govern i de les paraules buides de Pedro Sánchez condemnant el franquisme, malgrat les lleis de Memòria Democràtica i dels actes oficials, la demanda de veritat, justícia i reparació reiteradament formulada per les víctimes de la violència policial i feixista segueix sense ser atesa.
Avui, com en els anys 30, de nou estem immersos en una batalla mundial contra l'avenç de l'extrema dreta i el feixisme. Desemmascarar les seves mentides i exposar la veritable naturalesa de la dictadura franquista han de ser una part fonamental d'aquesta lluita, i la recuperació de la memòria de la nostra classe és una valuosa eina.
