L’estratègia erràtica trumpista, després de comprovar que l’assassinat de desenes d’alts dirigents iranians no fa caure el règim, unida a la ferotge resistència de Teheran amb centenars de míssils descarregats sobre Israel, les monarquies del Golf i l’estret d’Ormuz, ha fet sonar les alarmes de l’imperialisme occidental. Amb la guerra entrant en la seva fase més incerta, augmenten les possibilitats que es converteixi en un bumerang descontrolat contra Washington i desencadeni una crisi econòmica global d’efectes catastròfics.
Després d’un mes de sagnants i criminals bombardejos que han causat milers de morts, desenes de milers de ferits i més d’un milió de desplaçats, els EUA no han assolit els objectius que s’havien marcat. El règim dels aiatol·làs no ha caigut i no hi ha indicis d’una rebel·lió interna. Per descomptat, la guerra té dos fronts, i en el cas del Líban les tropes sionistes sí que han causat un dany excepcional destruint Beirut i ocupant el sud del país. Els plans de Netanyahu i la seva cohort de neonazis supremacistes per imposar a cop de bomba el projecte del Gran Israel fan un pas endavant després de l’holocaust infligit al poble palestí a Gaza.
Com vam explicar en la nostra declaració anterior, arrasar Gaza i segar centenars de milers de vides innocents es va convertir en una prova definitiva per a les forces d’ultradreta que governen els EUA i Israel, i per als sectors de la burgesia imperialista que els donen suport.
Després d’aconseguir l’acceptació per part d’aliats i adversaris (Rússia i la Xina, entre d’altres) de la seva farsa de “pla de pau” i altres victòries com fer-se amb el control de Síria i Veneçuela, Trump i Netanyahu estan embriagats d’èxit. Res ni ningú els podia aturar, pensaven. I van decidir llançar aquesta ofensiva militar salvatge, convençuts que el resultat seria un passeig militar i el col·lapse o la rendició de Teheran en pocs dies. Res més lluny de la realitat!
Efecte bumerang
La resistència iraniana, amb evident suport militar, tecnològic, logístic i financer de la Xina i Rússia, està convertint aquesta guerra en un calvari per a l’imperialisme nord-americà i Donald Trump. Pretenien fer un nou gir de rosca en la seva escalada militarista, reafirmant el seu poder imperial sobre l’Orient Mitjà i a escala global, desviar l’atenció de la profunda crisi interna que sacseja la societat nord-americana i revertir el declivi cada cop més pronunciat que pateixen els EUA com a potència hegemònica davant la Xina, enviant al món un missatge d’invencibilitat.
Però el resultat està sent el contrari. El que han aconseguit és incendiar l’Orient Mitjà, portant els seus aliats del golf Pèrsic a una situació límit que fa un mes ni tan sols podien imaginar, i empènyer el món a les portes d’una recessió econòmica. La guerra està fent més evident la decadència de l’imperialisme nord-americà i els límits del seu poder, eixamplant fins a nivells sense precedents la bretxa de confiança amb aliats clau com la Unió Europea, el Japó, Austràlia o Corea del Sud, que ja havien patit la seva guerra aranzelària i una política exterior cada cop més agressiva.
De ser el gendarme que garantia l’ordre capitalista mundial, Washington ha passat a convertir-se en el principal focus de crisi, caos i inestabilitat. El gran beneficiat per aquesta escalada militarista cada cop més desesperada, i en particular després de la seva aventura al vesper iranià, està sent precisament el bloc format pels imperialistes xinesos i russos. Els rivals de Washington en la lluita per la supremacia continuen defugint un enfrontament directe, però han decidit donar al seu aliat iranià el suport que, de manera tan cínica com calculada, van negar al poble palestí i a altres aliats que van considerar prescindibles, com els règims d’Assad a Síria o Maduro a Veneçuela.
I la raó d’això és evident. L’Iran representa el seu principal punt de suport militar, geopolític i econòmic en una regió clau com l’Orient Mitjà. La seva pèrdua seria un cop molt més traumàtic per al seu prestigi, i per a inversions i projectes de caràcter estratègic.
L’imperialisme nord-americà en un atzucac
Mentre escrivim aquestes línies, les perspectives per al desenvolupament de la guerra continuen molt obertes. La nit del dissabte 21 de març, Trump llançava un ultimàtum de 48 hores prometent arrasar totes les centrals elèctriques iranianes si el règim no cedia. Abans de transcórrer aquest termini, al matí del dilluns 23, es veia obligat a recular concedint cinc dies més per “donar temps a la negociació”. El divendres 27 anunciava l’extensió del termini fins al 6 d’abril.
Què explica aquest retrocés? Que la seva amenaça d’escalar encara més la guerra va ser resposta immediatament pel govern de Teheran advertint que tornarien cop per cop, com han fet fins ara després de cada agressió, declarant objectius militars les centrals elèctriques i altres infraestructures crítiques d’Israel, i els pous petrolífers, refineries, dessalinitzadores i centres de producció de les monarquies del Golf aliades de Washington.
També hi va haver un altre factor de gran pes. L’ultimàtum de Trump va disparar els preus del petroli fins a un nou rècord de gairebé 120 dòlars per barril, i va empènyer el bo del deute nord-americà als mateixos nivells de l’abril de 2025, quan, després d’amenaçar la Xina amb aranzels del 100%, el president nord-americà va haver de recular amb la cua entre cames.
Davant l’evidència que el pla d’una victòria ràpida i inapel·lable ha estat fet miques, el nerviosisme, els dubtes i les divisions dins del bàndol imperialista no han fet més que augmentar.
Les veus crítiques s'han multiplicat a l'entorn MAGA amb la sonada dimissió del trumpista Joe Kent, director nacional de Contraterrorisme. També les pressions dels aliats europeus s'han agreujat, des del Govern de Starmer fins al de Macron, passant per l'oposició pública de Pedro Sánchez. I, per descomptat, de les monarquies del Golf que veuen com infraestructures econòmiques claus estan sent destruïdes mentre el nivell de protecció militar que Washington els proporciona s'ha posat en evidència.
Amb això, la possibilitat d'una recessió de conseqüències ferotges en la lluita de classes està condicionant els plans de Washington. Per això Trump està donant mostres de tanta desesperació per arribar a un acord, adduint que han destruït l'economia i l'aparell militar iranià, encara que sigui una mentida completa, i encadena una declaració contradictòria amb una altra per a sorpresa de ningú.
“Com era d’esperar, els Estats Units (incapaços d’aprendre de la història) han tornat a descobrir que el poder aeri aclaparador té una relació molt feble amb el col·lapse polític d’un adversari. No hi ha cap escenari fàcil de canvi de règim o capitulació, cap Veneçuela 2.0 a la vista”, explicava l'ex negociador sionista David Levy [1]. Un altre analista, ex assessor d’Obama i també de líders republicans, observava que “tenint en compte aquestes circumstàncies, el més assenyat per als Estats Units podria ser acceptar una pèrdua limitada ara, en lloc d’arriscar-se que les pèrdues s’agreugin més endavant”[2].
Però aquesta no és l’única possibilitat en un moment de tanta incertesa. La guerra genera una dinàmica pròpia. Recórrer al poder militar per ocultar el seu declivi econòmic i geopolític ha empès l’imperialisme nord-americà i Trump a iniciar l’atac, i ara, sense una victòria clara, la temptació d’elevar l’aposta i defensar el prestigi ferit els pot enfonsar en un conflicte encara més gran. Ja els va passar a l’Iraq i a l’Afganistan, amb resultats pèssims que van afavorir l’avenç de la Xina i de Rússia.
Les anàlisis que intenten explicar aquest punt crític perquè Netanyahu arrossega Trump són molt unilaterals i, per tant, falses. Que Netanyahu té una agenda definida a l’Orient Mitjà, i que li interessa aquesta guerra, és evident. Però els objectius polítics i militars del sionisme també són els de Trump i de la classe dominant nord-americana. Ho han demostrat amb el seu suport al genocidi, amb el pla colonial per reconstruir Gaza i convertir-la en un ressort de luxe, amb el seu suport a l’annexió de Cisjordània i el sud del Líban, i amb les operacions conjuntes a Síria. I cal recordar de nou que, sense el finançament permanent dels EUA, Israel seria incapaç de sostenir la seva economia i la seva maquinària militar.
El sionisme és la força de xoc de l’imperialisme nord-americà en una àrea on es decideixen aspectes clau de la geopolítica mundial. Aquesta és la raó de fons d’una unitat d’acció que s’ha mantingut, i enfortit, des de la fundació de l’Estat sionista el 1948. En totes les guerres regionals, en la neteja ètnica contra el poble palestí, en els plans contrarevolucionaris per esclafar els aixecaments populars i les revolucions socials al món àrab, el sionisme ha estat un aliat excepcional. No hi ha confusió ni ingenuïtat per part de cap dels actors protagonistes de Washington i Tel Aviv, sinó un repartiment de papers calculat.
Els comunistes revolucionaris i el règim iranià
Si alguna cosa ha deixat clara aquest mes de guerra és que el règim iranià s’enfronta a una lluita per la seva supervivència i està disposat a defensar-se fins al final. Té poderoses raons per fer-ho i, fins ara, també ha demostrat tenir mitjans militars, tecnològics i humans per resistir.
Com a comunistes revolucionaris hem deixat clara la nostra completa oposició al règim teocràtic i reaccionari dels aiatol·làs, a la burgesia que els va impulsar al poder aixafant la revolució socialista de 1979, i a tot un sistema d’explotació i repressió que ha ofegat en sang el moviment obrer durant dècades, que ha combatut l’esquerra comunista assassinant i empresonant milers de militants, que ha reprimit els drets democràtics de totes les minories nacionals, i que ha sotmès les dones i la comunitat LGTBI a un estat de terror i persecució despietada.
El caràcter d’aquesta dictadura integrista s’ha plasmat en brutals retallades socials, en un empobriment generalitzat, i en la massacre que van perpetrar la Guàrdia Revolucionària Islàmica i les milícies Basij contra l’aixecament de masses del gener d’aquest any. Però l’alliberament del poble iranià, de la classe obrera, de les dones, mai no arribarà mitjançant els bombardejos imperialistes i sionistes. De fet, aquesta agressió, lluny d’incitar cap “revolució”, ha deixat al descobert amb claredat els interessos imperialistes de Washington i Tel-Aviv per fer-se amb el control dels recursos d’un país sobirà, i imposar un govern titella sota la conducció del xa Reza Pahlavi.
Dit això, també exposem amb claredat que els comunistes revolucionaris no som neutrals davant aquesta agressió imperialista. Una victòria de Trump i Netanyahu no només significaria el sotmetiment del poble de l’Iran i la mort de desenes i fins i tot centenars de milers d’innocents, sinó que alimentaria nous conflictes més virulents. La derrota d’aquests dos criminals de guerra significaria un cop duríssim a l’imperialisme i als seus aliats sionistes i, en conseqüència, a l’extrema dreta neofeixista global.
Una política comunista a favor del poble iranià, del poble palestí, de tots els pobles que són aixafats per l’imperialisme i les seves burgesies cipayes, no té res a veure amb donar suport al règim reaccionari i teocràtic dels aiatol·làs. Per això diem que la tasca d’acabar amb la burgesia i el capitalisme iranià, amb l’Estat integrista i repressiu, i conquerir un Iran socialista només pot ser obra de la classe obrera mitjançant la seva acció directa, la vaga general i la insurrecció amb un programa revolucionari i internacionalista.
La guerra és l’equació més complicada
El pla de 15 punts presentat per Trump per posar fi a la guerra ha estat rebutjat pels portaveus del règim iranià, que l’han denunciat amb raó com una provocació sense sentit, especialment quan la seva capacitat per resistir l’atac nord-americà i israelià ha quedat demostrada públicament.
A això s’hi afegeix el balanç de les dues últimes ocasions en què es van asseure a negociar: Trump les va utilitzar com a maniobra de distracció per guanyar temps i llançar l’ofensiva del juny de 2025 i la guerra actual. Teheran ha deixat clar que no està disposat a una tercera enganyifa i que el desenvolupament de la guerra fins ara no els obliga a acceptar les condicions de la Casa Blanca.
Els fets són clars. Mentre Washington oferia aquesta pastanaga, els bombardejos han continuat i 2.000 marines més i 3.000 paracaigudistes s'han desplaçat a l'Orient Mitjà, la qual cosa suma més de 10.000 efectius desplegats a la zona.
Tot i que els plans poden variar bruscament tenint en compte l'aïllament internacional de Trump, que fins i tot ha amenaçat d'abandonar l'OTAN advertint els europeus que s'espavilin com puguin per recuperar l'estret d'Ormuz, l'objectiu possible d'aquesta mobilització militar, segons diferents fonts, seria ocupar l'illa de Jarg on es refina al voltant del 90% del petroli iranià.
Mentrestant, els EUA han decidit bombardejar aquarteraments de l'exèrcit iraquià per “neutralitzar” un possible suport militar de les milícies xiïtes a l'Iran, i Israel segueix arrasant el Líban segons el model de Gaza.
El Govern sionista ha declarat la seva intenció d'assolir amb unitats terrestres el riu Litani i el ministre d'Economia Bezalel Smotrich, un dels nazisionistes més extremistes del Govern de Netanyahu, ha plantejat obertament la destrucció de tots els habitatges del sud libanès i la seva annexió definitiva, un objectiu fonamental del projecte supremacista del Gran Israel.
També el Parlament israelià ha fet un pas més en la seva política genocida, i ha aprovat la pena de mort per a aquells palestins que “matin” israelians, però evitant-ne la reprocitat. És a dir, els colons a Cisjordània o els soldats sionistes a Gaza podran assassinar civils palestins amb completa impunitat, mentre que més de 10.000 palestins es podreixen a les presons i fan front a possibles condemnes a mort. Els ministres i els diputats i diputades sionistes aplaudien d'allò més aquesta mesura mentre lluïen pins amb la imatge d'una forca.
Però la guerra permanent provoca un desgast militar i econòmic molt seriós. Els drons i míssils iranians, que colpegen diàriament les principals ciutats i causen danys importants i desenes de víctimes, estan generant molta inquietud entre la població, i desvetllen les mentides del Govern de Netanyahu sobre la suposada invulnerabilitat de la Cúpula de Ferro.
Així, el cap de l'Estat Major sionista advertia del risc que les tropes “col·lapsin des de dins” [3] a causa de mantenir tants fronts oberts. Com a conclusió, exigia estendre el reclutament i incorporar de manera immediata 20.000 soldats nous a les FDI, cosa que pot provocar desercions i oposició interna. Des que va començar el genocidi a Gaza, més que de 100.000 joves s'han negat a ser allistats.
Si Israel va haver de retirar-se del Líban l'any 2000, després de 22 anys d'ocupació, va ser precisament per la sagnia militar, econòmica i social que això produïa i el rebuig intern. Tot i la duríssima repressió i la prohibició de protestar contra la guerra, el 28 de març passat es produïen manifestacions a diferents ciutats israelianes que reflectien aquest incipient malestar. Una esquerda oberta en una societat que ha girat molt cap a l'extrema dreta, però que permet entreveure que no tot marxa sobre rodes per als feixistes que s'asseuen al Govern i al Parlament.
Perspectives fosques per a Washington
Si continuen per aquest camí, els EUA i Israel poden obrir un escenari de malson. Fins ara han traspassat una línia vermella rere una altra en aquesta guerra. Tot i que es van comprometre amb els seus aliats a no bombardejar instal·lacions petrolieres i gasístiques, Israel va atacar el principal centre d’extracció iranià (Pars Sud), fent pujar un cop més els preus del gas i del petroli i sembrant el pànic als mercats. Ni tan sols han dubtat a llançar atacs sobre instal·lacions nuclears que podrien desencadenar una autèntica catàstrofe.
Però cada cop que han escalat el conflicte s’han trobat amb una resposta molt mesurada però contundent i immediata. L’atac a Pars Sud va ser respost en pocs minuts paralitzant Ras Laffan, a Qatar, el centre gasístic més gran del món, d’on s’obté el 20% del gas liquat global. Aquest atac va formar part d’una ofensiva coordinada amb drons i míssils que, en una mateixa nit, va colpejar diverses ciutats israelianes, a més de refineries i pous petrolífers en diferents punts de Qatar, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units. Els atacs contra la central nuclear iraniana de Bushehr també van ser respostos amb accions dissuasives sobre la central nuclear israeliana de Dimona i el seu entorn.
La precisió i la magnitud de la resposta van deixar bocabadats Trump, Netanyahu i els seus caps militars, desmentint les seves fanfarronades segons les quals havien destruït “totalment” la capacitat militar iraniana i “ja havien guanyat la guerra”.
En aquests moments, desenes d’articles periodístics especulen sobre els plans per prendre militarment l’illa de Jarg. Com s’assenyalava en alguns d’ells, ocupar aquesta illa clau, situada al nord del golf Pèrsic a uns 25-30 quilòmetres de la costa continental de l’Iran, on actualment es refina al voltant del 90% del petroli iranià, podria implicar una paralització molt seriosa de l’economia i accelerar la rendició de Teheran. Però, vist com s’ha desenvolupat la guerra fins ara, no hi ha cap garantia que sigui l’únic desenllaç possible.
Molts altres analistes, inclosos ex assessors del mateix exèrcit nord-americà, han considerat que una tal acció podria obrir un escenari amb conseqüències militars, polítiques i econòmiques imprevisibles[4], començant per la mort segura de centenars de marines i situant el barril de petroli per sobre dels 150 dòlars i inclús fins als 200.
Una ofensiva dels Estats Units i Israel sobre Jarg podria ser resposta per l'Iran desviant més del 50% de la seva producció cap a centres de refinació alternatius com el de Kooh Mobarak, a la ciutat de Jask, o les illes de Lavan, Sirri i Qeshm. Un altre efecte de la resistència militar del règim de Teheran és que els seus agressors no han pogut impedir que incrementi les vendes de petroli i ingressi milers de milions de dòlars més del que tenien previst, i que es beneficiï de l'augment de preus i del control sobre l'estret d'Ormuz que li permet deixar passar a petroliers amb destinació a la Xina i altres països que no donen suport a la guerra, mentre bloqueja i colpeja les monarquies del Golf aliades de Washington[5].
A més de resistir en el terreny econòmic, el règim iranià podria activar una contraofensiva per reprendre l'illa obrint una nova fase de conflagració per terra de la qual els EUA i Israel han intentat defugir com de la pesta. Tot això acompanyat d'atacs a refineries i altres objectius dels aliats nord-americans a la regió a un nivell superior al vist fins ara, i amb els països agressors amb més dificultats per reposar el seu arsenal al ritme que els exigeix la resistència iraniana.
Entre altres possibles respostes de Teheran també hi ha el tancament de l’estret de Bab el-Mandeb per part dels hutís del Iemen, aliats que fins ara es mantenen expectants a petició del mateix règim iranià però que ja han entrat en acció i han llançat els seus primers atacs contra Israel.
Per Bab el-Mandeb circula el 12% del comerç mundial. Combinat amb el tancament d’Ormuz, podria assestar un cop decisiu al subministrament energètic des de l’Orient Mitjà, i obrir un escenari encara més complex que afectaria greument el subministrament de fertilitzants, microxips, diversos minerals, aliments i altres béns de primera necessitat.
En aquest moment, països d’Àsia com Sri Lanka, Bangladesh, Tailàndia, Filipines i altres ja han decretat mesures de racionament del consum d’energia. La prolongació de la guerra podria afegir a aquest grup economies que tenen un paper molt més decisiu en l’economia mundial com Taiwan, Corea del Sud, el Japó i fins i tot l’Índia.
Aliats històrics dels EUA al món àrab i musulmà estan patint els efectes econòmics de la guerra i el malestar entre la seva població no deixa d'augmentar. A Egipte s'han declarat vagues obreres importants, que no es veien des de la primavera àrab, mentre el Govern pakistanès acaba de signar una declaració conjunta amb la Xina demanant la fi dels bombardejos sobre l'Iran i la invasió del Líban, i Indonèsia també aprova la realització de maniobres militars amb el gegant asiàtic.
Els efectes d’una guerra llarga poden frenar el consum dels nord-americans i afectar més del previst la major economia del món, tal com va advertir el governador de la Reserva Federal (Fed), Chris Waller. En tot just tres setmanes, el tancament de l’estret d’Ormuz s’ha convertit en “la major amenaça per a la seguretat energètica mundial de la història”, segons ha assenyalat Fatih Birol, director executiu de l’Agència Internacional de l’Energia (AIE), en declaracions a El País.
L’impacte d’una crisi energètica de la magnitud que es perfila podria ser molt superior a l’anomenada crisi del petroli de 1972-73 que va desencadenar una recessió mundial. Avui el consum de petroli i gas procedent de la regió és el doble i la interdependència i globalització de l’economia mundial és molt superior.
No és la bogeria d’un individu, és la decadència del sistema
Cada amenaça i declaració contradictòria de Trump va acompanyada de convulses sacsejades als mercats financers, pujades i baixades brusques en els preus del gas i del petroli, tímides recuperacions dels valors de les borses mundials seguides de desploms que volatilitzen milers de milions de dòlars.
Sis dècades després del desastre històric del Vietnam, i dues dècades després de les intervencions imperialistes a l’Iraq i l’Afganistan, de les quals també van sortir humiliats, aquesta agressió imperialista podria ser el principi de la fi del trumpisme.
Els exemples de la història són eloqüents. L’èxit i l’embriaguesa d’arrogància d’aquest tipus d’individus, col·locats al capdavant de nacions poderoses en temps de crisi aguda, es poden transformar en la font de fracassos colossals. Li va passar a l’imperi napoleònic en el seu avanç contra Rússia, a Napoleó III el 1870 en la guerra contra Prússia, i també va succeir amb Hitler en la seva ofensiva cap a la URSS. Després de l’eufòria inicial, la derrota de tots ells va ser absoluta.
El primer mes de guerra, Washington ha desemborsat 33.100 milions de dòlars (més de 1.000 milions diaris), sense cap resultat. Un altre mes de guerra podria disparar la despesa a un total d'entre 70.000 i 90.000 milions. La por que el que ja és un fracàs militar evident es pugui transformar en una derrota política, i el risc d'un col·lapse econòmic els podria obligar, com assenyalàvem anteriorment, a una retirada. Però això encara aguditzaria més la seva crisi interna i decadència, i no tancaria la possibilitat a noves aventures militars per intentar dissimular el seu fracàs, com ja estan fent amb el bloqueig criminal que mantenen sobre Cuba.
La guerra és la continuació de la política per altres mitjans, deia el teòric militar prussià Von Clausewitz. Com hem explicat, i com també va passar amb l’escalada militar llançada per Hitler i l’imperialisme alemany als anys 30, aquesta nova guerra imperialista no té el seu origen en la bogeria, el caprici, la ignorància o el narcisisme de Donald Trump.
El seu motor és que sectors decisius de la classe dominant nord-americana han constatat que tots els intents de guanyar la cursa per la supremacia mundial per altres mitjans han fracassat i només els queda el militar.
Malgrat la campanya aranzelària, el 2025 va finalitzar amb la Xina obtenint un superàvit comercial històric i els EUA augmentant un any més el seu dèficit. Totes les dades sobre el desenvolupament científic i tecnològic, sobre l’avenç de la seva capacitat manufacturera, sobre el control de les cadenes de valor i del comerç globals mostren la superioritat creixent de Pequín.
La il·lusió trumpista de reduir aquesta bretxa cridant els capitalistes nord-americans a invertir en la indústria productiva topa amb l’evidència que obtenen molts més beneficis especulant amb el deute i altres productes financers o mantenint les seves inversions en altres països. La política d’utilitzar el dòlar per amenaçar i colpejar enemics i aliats ha fet que, tot i que continua sent la divisa hegemònica per a les transaccions comercials mundials, hagi passat de nivells superiors al 70% a menys del 60% en les darreres dues dècades, mentre creixen els plans i acords entre diferents països per utilitzar el iuan.
Davant d’aquesta realitat, la burgesia nord-americana va apostar per fer-se amb el control dels combustibles fòssils, petroli i gas, i utilitzar aquesta posició com a arma per imposar les seves condicions. Però aquesta estratègia també està topant amb límits. Els EUA, tot i ser el principal productor mundial de gas i petroli, han d’importar un 40% de cru. Aquesta és una de les raons de la intervenció del passat 3 de gener contra Veneçuela, i d’intentar replicar l’èxit que van aconseguir amb el segrest de Maduro amb una ofensiva brutal contra l’Iran. Però, òbviament, el règim dels aiatol·làs, com hem assenyalat, és una peça molt més difícil de cobrar.
Aferrar-se al seu poder militar com a un clau roent és una qüestió estratègica per a la classe dominant nord-americana. I, tot i que el bloc imperialista rival format per la Xina i Rússia prefereixi de moment apostar pel desgast evitant una confrontació directa, el resultat d’aquesta lluita per l’hegemonia imperialista només pot ser més guerra, barbàrie, misèria i explotació per a les masses.
Al mateix temps, cal subratllar que Trump té el seu front més complicat dins dels mateixos EUA. La resistència contra les bandes feixistes de l’ICE, la vaga històrica de Minneapolis, les manifestacions multitudinàries del No Kings Day, i especialment la gegantesca mobilització del 28 de març[6], mostren el camí i el potencial per acabar amb el règim autoritari trumpista i posar contra les cordes una de les majors màquines de destrucció i tirania que hagi conegut la humanitat.
Com explicava Lenin, l'imperialisme vol dir horror sense fi, guerres contínues entre els bandits imperialistes per repartir-se el món a costa dels drets dels pobles i les vides de les masses oprimides.
L'única alternativa a la guerra i la barbàrie és la que va mostrar la rebel·lió global contra el genocidi a Gaza: aixecar un moviment de masses contra l'imperialisme, el sionisme i el capitalisme. Aquesta és la tasca fonamental de tots i totes els que lluitem per construir un partit de masses amb el programa del comunisme revolucionari per posar fi a totes les formes de violència i opressió duent endavant la revolució socialista.
Si vols la pau, lluita pel socialisme!
Ni un euro, ni un soldat, ni una bala per a aquesta guerra!
Cal aixecar un moviment internacionalista contra la guerra imperialista i per la derrota dels EUA i Israel!
Notes:
[1]elDiario: Perder una guerra sin perder una batalla: qué dice el manual de defensa de Irán y cómo ha atrapado a EEUU en su propio fuego
[3]La Vanguardia: El jefe de Estado Mayor de Israel alerta de que sus fuerzas “van a colapsar desde dentro”
[4]elDiario: Harrison Mann, exanalista del Ejército de EEUU: “Trump está desconcertado y sin la menor idea de cómo encauzar la guerra”
[5]El Mundo: La paradoja del petróleo: así se está enriqueciendo Irán con la guerra
[6]Izquierda Revolucionaria: No Kings: más de 7 millones de personas desbordan las calles de EEUU contra Trump
