Diversos

Milions d'egipcis estan protagonitzant una impressionant revolució que, continuant l’exemple de Tunis, està impactant en totes les nacions àrabs i a tot el món. Des del dimarts 25 de gener, les masses s'han llençat als carrers, i les mobilitzacions han anat in crescendo (i desobeint el toc de queda imposat per la dictadura de Mubarak) fins al dissabte 30, dia que les masses literalment es van ensenyorir del carrer. Des del dissabte existeix una situació de tibant equilibri que no pot durar indefinidament: o Mubarak s'imposa (i només pot fer-lo a sang i foc, utilitzant l'Exèrcit), o la revolució aconsegueix el seu primer objectiu, la renúncia del dictador.  En aquests moments hi ha una vaga general indefinida i per al dimarts 1 de febrer hi ha convocada una gegantina marxa al Caire.

El país magrebí considerat més estable pels mitjans burgesos, i amb el nivell de vida més alt, viu en revolució. En aquests moments el dictador, Zine el Abidine ben Alí, ha hagut de fugir i el primer ministre, Mohamed Ghanuchi, ha pres el control institucional. Des del 19 de desembre les manifestacions il·legals, la rebel·lió, es van estendre d'un extrem a un altre del país. La ràbia, l'energia de lluita de les masses tunisianes, contingudes des de la revolta del pa de 1984, van vèncer a la por. La participació és massiva a tots els sectors, estudiants de batxillerat i universitat, treballadors, capes mitjanes. La criminal repressió, causant almenys de 66 morts, en comptes de paralitzar a la població, li ha inflamat encara més. La fugida de Ben Alí planteja a la revolució una nova situació. ¿Aconseguirà el règim mantenir-se després d'haver sacrificat al seu principal referent? ¿Quins són els objectius actuals del moviment?

A finals de juliol, Sarkozy iniciava la seva particular croada contra els gitanos romanesos i búlgars assentats a França a l'ordenar el desmantellament, abans del mes de novembre, d'almenys la meitat dels gairebé 600 campaments irregulars existents en el país. Desviar l'atenció del que li ve damunt -corrupció, mobilitzacions obreres en ascens contra els seus atacs socials i un descens imparable de la seva popularitat, que el 2007 era del 70% i ara es troba, ni més ni menys que, en el 26%, segons una enquesta publicada per Le Figaro, 3/10/10- era l'objectiu immediat del discurs pronunciat aquell 30 de juliol a Grenoble vinculant de manera gens innocent immigració i delinqüència.

El 7 d'octubre de 2001, sota el nom d'Operació Llibertat Duradora, va començar la qual s'ha convertit en la guerra més llarga de la història dels EEUU: la guerra de l’Afganistan. Nou anys després, han gastat gairebé 400.000 milions de dòlars i han mort més de 2.000 soldats. La guerra no sembla tenir final i cada dia és més evident que, com va succeir a Vietnam, acabarà en un altra ignominiosa derrota.

La crisi segueix fent estralls en la societat nord-americana

Es compleix ara un any de la històrica victòria de Barack Obama en les eleccions nord-americanes, un triomf que va ser el resultat directe de la deterioració de les condicions de vida dels joves i treballadors nord-americans, del cansament cap a la política de Bush i de les enormes esperances de canvi que va generar Obama durant la campanya electoral.

La decisió de les autoritats nord-americanes d'alliberar al terrorista Luis Posada Carriles, deixa al descobert davant els ulls del món l'actitud hipòcrita del govern d'EEUU davant el terrorisme.          

Posada és l'autor de l'atemptat de 1976 que va derrocar un avió de Cubana d'Aviació en la costa de Barbados i que va costar la vida a 73 persones innocents.