De vegades, la força de la repetició crea realitats que no existeixen. British Petroleum, BP, junt totes les multinacionals, governs i institucions capitalistes del món, no paren de repetir el concepte de "desenvolupament sostenible" perquè ho creguem possible sota aquest sistema. BP, a més, s'ha distingit en els anys per la seva campanya pesada que respecta el medi ambient. Després, quan menys ho esperem, arriben imatges de plataformes en flames, que acaben per imposar-se sobre la mentida repetida. L'enfonsament de la plataforma de prospecció 'Deepwater Horizon', el passat 22 d'abril, va ser el començament d'un gegantesc basament de petroli, que segueix dos mesos després. La plataforma va explotar, causant 11 víctimes entre els treballadors. L'abocament ja duplica àmpliament el del Prestige de fa 8 anys. Ara BP ha dit que posarà 16.300 milions d'euros per a pagar la neteja i pagar els danys a la població costanera. Encara que BP pagués 100 vegades més, Obama no assoliria resoldre res.

El més indignant de l'assumpte ha estat veure als executius de BP retratats en els mitjans, amb els seus vestits tots iguals, assegurar que la seva responsabilitat mediambiental se salvaria amb uns quants milions. Ni una paraula d'ells ni d’Obama sobre els treballadors que van morir. I a més de cínics, arrogants. A mitjan juny, el president Tony Hayward va ser fotografiat mentre feia una excursió en veler, tal vegada donant voltes a l'aire lliure per a recuperar-se de tant estrès.

Caldria nacionalitzar immediatament a BP perquè, almenys , les condicions de seguretat en les instal·lacions es respectin i es faci cas als treballadors quan adverteixen sobre els riscos, com ha passat en aquest cas. Nacionalitzar sense cap indemnització, i a més confiscant tots els béns dels seus responsables i grans accionistes especuladors, per a pagar la neteja i les indemnitzacions. Hauria de ser el govern britànic en qui ho hauria de fer, sent la companyia de Gran Bretanya (GB). La classe obrera tindria en això tot l'interès: les accions de BP estan barrejades amb fons de pensions en tot el món i especialment de GB. No obstant això, una nacionalització a l'estil Obama serviria solament per a socialitzar les pèrdues i donar temps als alts executius per a salvar els seus mobles, prendre vacances i reaparèixer en un futur per a seguir fent mal pel món. L'única nacionalització efectiva podria donar-se sota el control obrer de l'empresa

Mentrestant, l'abocament

L'abocament acaba dipositant-se en part en el fons marí de les zones costaneres. On el sol és sorrenc, el petroli penetra el sediment i de vegades roman per dècades. Quan el "chapapote" s'acosta a la costa, pot afectar a totes les espècies i sobretot a ecosistemes més complexos que els d'alta mar. El dany afecta primer a les prades marines, a les algues, al fitoplancton i zooplancton que constitueixen les primeres baules de la cadena tròfica. Si desapareixen les algues i el fitoplancton, tots els animals que s'alimenten d'ells comencen a tenir problemes. En alguns casos la recuperació del sistema pot trigar molt temps.

Si l'abocament penetra el substrat marí, en la sorra i el fang, triga més en descompondre's i la mitja en recuperar-se. I aquí apareix un segon problema. Els científics més avançats saben que els oceans juguen un paper vital a netejar l'atmosfera i contrarestar els efectes de les activitats industrials, fins i tot més que els boscos. De fet les aigües marines absorbeixen enormes quantitats de diòxid de carboni (CO2), que és reconegut com principal agent del canvi climàtic actual. És el fitoplancton el que absorbeix el CO2 i retorna oxigen, és a dir compleix una funció semblant als boscos terrestres. El 70% de l'oxigen que s'afegeix a l'atmosfera cada dia prové del plàncton del mar; el 30% de les plantes terrestre. Durant gairebé 2.000 milions d'anys, fins al desenvolupament de les plantes terrestres, la fotosíntesi va estar pràcticament a càrrec dels mars.

El fitoplancton es desenvolupa fonamentalment en les aigües costaneres i les plataformes continentals, és a dir, just on es troba la totalitat de les desenes i desenes de milers de plataformes petrolíferes que suren en el món. Plataformes continentals és el nom que es dóna a les zones dels mars de menor profunditat i contigües a la superfície. Enfront de Louisiana, Texas i Mississipí, és a dir en una part de la plataforma continental del Golf de Mèxic, es troben ancorades unes 4000 instal·lacions, cadascuna amb el seu trepant perfora i extreu petroli del fons marí, cada trepant obre forats en el sol.

Per això s’ha de  pensar que el dany a llarg termini sigui l'amenaça per a l’equilibri dels gasos atmosfèrics, sent aquest equilibri clau per al manteniment d'unes condicions constants per a la vida de moltes espècies de la biosfera, inclosa la nostra. El que s'aboca a l'oceà influeix en el canvi climàtic tant com el CO2 llançat a l'aire per la combustió industrial. Va escriure James Lovelock, químic anglès "la recollida d'informació sobre el mar, de dades relatives a la seva química, la seva física, la seva biologia i a les relacions entre elles, hauria d'ocupar, per dret propi, el primer lloc en la llista de tasques prioritàries per a la humanitat. Com més sapiguem sobre això, millor entendrem fins a on és segur arribar en l'aprofitament dels recursos del mar i més completa serà la nostra visió de les conseqüències que tindria abusar dels poders derivats del caràcter dominant de la nostra espècie, entrant despietadament a sac en les seves regions més fèrtils. Menys d'una tercera part del nostre planeta és terra ferma: això potser sigui l'explicació que la biosfera hagi pogut enfrontar-se als radicals canvis introduïts per l'agricultura i la ramaderia i probablement sigui capaç de seguir fent-ho a pesar del creixement demogràfic i la intensificació dels cultius, però no creem que ens està permès explotar el mar, especialment les plataformes continentals, amb impunitat semblant. Ningú sap realment els riscos concomitants a la pertorbació d'aquesta àrea clau de la biosfera." (Gaia, una nova visió de la vida sobre la terra)

La nostra opinió és que cal deixar de costat tota la xarlataneria sobre el" desenvolupament sostenible" que, sota el sistema capitalista, gens té a veure amb la realitat. L'economia capitalista no deixa espai per a la investigació seriosa i la presa de consciència col·lectiva sobre funcionament real de la biosfera, i menys dels mars. Per a això, seria necessària la intervenció col·lectiva en els assumptes ecològics, cosa que solament podria donar-se en una societat genuïnament democràtica, és a dir socialista, i lliure de la lògica del màxim benefici. La mateixa idea que uns pocs poderosos (per exemple, un Obama) puguin fer una mica per a pal·liar els efectes de l'explotació de la naturalesa, desvia l'atenció del veritable problema.

Van ser Marx i Engels qui van explicar científicament i amb total claredat davant la classe obrera que l'ésser humà és part de la naturalesa. Segons la visió del materialisme dialèctic, la nostra espècie difereix de les altres i destaca en el conjunt de la vida del planeta en un sol aspecte concret: som la porció de la naturalesa viva en la qual, gràcies al paper del treball social, la matèria ha assolit consciència de si mateixa. En la" Introducció a la dialèctica de la naturalesa" d’Engels està indicat que en la nostra espècie la naturalesa ha arribat tan lluny com per a arribar a tenir consciència global de la seva pròpia existència, en altres paraules: la capacitat de la matèria de reflexionar sobre el seu propi ésser. No obstant això, aquest privilegi no ens separa de la matèria ni ens dóna drets especials sobre ella. Això si, ens dóna deures essencials: entre ells, el d'entendre a la matèria en el seu procés infinit de moviment i transformació, com part del procés d'entendre el nostre paper i les nostres obligacions davant la resta de la vida del planeta, l’anomenada biosfera. L'ésser dotats de consciència ens fa part especial de la naturalesa. Especial sí, privilegiada si volem, però sobretot part.

Dintre d'aquesta part que som, hi ha més parts que anomenem classes socials. A la classe treballadora, que és la que mor en les plataformes incendiades, que veu contaminar-se les costes, que participa sincerament en el sentiment de desemparament al veure aquests desastres, li toca emancipar-se de la visió pròpia de les classes i castes dominants, que pel seu propi benefici volen convèncer-nos que existeix un desenvolupament econòmic i social sostenible dintre d'aquest sistema en descomposició.