La crisi segueix fent estralls en la societat nord-americana

Es compleix ara un any de la històrica victòria de Barack Obama en les eleccions nord-americanes, un triomf que va ser el resultat directe de la deterioració de les condicions de vida dels joves i treballadors nord-americans, del cansament cap a la política de Bush i de les enormes esperances de canvi que va generar Obama durant la campanya electoral.

Aquestes expectatives de canvi profund no han tingut una correspondència en la política portada a terme per Obama. La guerra a l'Iraq continua i la d'Afganistan s'ha convertit en un polvorí per a l'imperialisme nord-americà. Als EUA la crisi segueix copejant durament les condicions de la majoria de la població. Aquesta situació fa que la "màgia" de Obama s'estigui dissipant, al mateix temps que la ràbia i frustració contra el sistema augmenten.

Segons una enquesta del Wall Street Journal el suport a Obama ha passat del 70% que tenia al gener al 48% al setembre, és a dir, ha baixat 22 punts. Com deia un columnista del New York Times: "En la història de les enquestes cap president recent triat ha caigut tant i tan ràpid. Actualment predomina l'ansietat... El 59% dels nord-americans pensen que el país va en la direcció equivocada" (1/9/09). Segons un altra enquesta de Rasmussen Reports publicada el 30 d'agost, si pogués, el 57% votaria per a substituir a tot el congrés.

S’ha acabat la recessió?

El PIB nord-americà va pujar un 3,5% l'últim trimestre i això ha dut a molts a anunciar el "final de la recessió" als EEUU. Però la realitat és que un 85% d'aquest creixement s'ha aconseguit gràcies a les diferents ajudes al consum i a la inversió  federal,  mesures  que tenen els dies comptats. En el cas de les ajudes per a la compra d'un automòbil van acabar a l'agost, i si bé al principi van tenir l'efecte d'incrementar la venda de vehicles, al setembre va caure un 35%. L'ajut de 8.000 dòlars per a comprar un habitatge va aconseguir un augment de les vendes del 23,4%, però acaba el 30 de novembre i de nou el sector es contraurà. L'altra cara d'aquesta política és el dèficit pressupostari que ha arribat a uns nivells insostenibles, la previsió és que en els pròxims deu anys es doblarà fins a arribar als 20 bilions de dòlars. Es tracta d'una "sortida de la recessió" molt peculiar perquè l'atur segueix augmentant, els salaris cauen i la utilització de la capacitat productiva ha arribat a mínims històrics, al setembre era del 67,5%, el segon punt més baix de la història. 
D'altra banda, els beneficis empresarials de les empreses que cotitzen en el S&P 500, segons USA Today, van augmentar un 81% durant el tercer trimestre, a pesar d'una caiguda del 10% dels seus ingressos. Això vol dir que han aconseguit incrementar els seus beneficis a costa d'acomiadaments massius i una superexplotació de la mà d'obra restant. L'índex de costos laborals va pujar durant aquests últims dotze mesos un 1,5%, el nivell més baix des de 1982. Un exemple que il·lustra les condicions que sofreixen els treballadors en els centres de treball és l'estudi realitzat per la Universitat de UCLA i que mostrava com només en una setmana més d'un milió de treballadors a Chicago, Nova York i Los Ángeles havien perdut salari. L'estudi concloïa que en general un treballador rebia un 11% menys del salari estipulat en el seu contracte. Dos terços dels enquestats va dir que la setmana anterior a l'enquesta havien sofert algun tipus de irregularitat salarial, que representava 51 dòlars al mes, és a dir, un treballador mig perdia cada any 2.634 dòlars del seu salari a causa de pràctiques salarials il·legals per part dels patrons.

La desigualtat social també ha arribat a nivells no vists en dècades, segons un estudi de la Universitat de Califòrnia-Berkeley, la diferència de renda entre rics i pobres ha arribat a el nivell més elevat des de 1917, el 10% més ric posseeix més del 50% de la renda nacional, ha sobrepassat el nivell de 1928, que va representar el punt més alt durant la dècada "daurada" dels anys vint.

Atur de masses

Un dels efectes més dramàtics de la crisi econòmica és l'augment de l'atur, des de l'inici de la recessió s'han perdut 6,9 milions de llocs de treball. La taxa oficial d'atur és d'un 9,8% (la més elevada en 26 anys) i preveuen que para mitjans del pròxim any arribi al 10,2%. Però com ja és costum les xifres oficials subestimen la realitat. Si es tenen en compte també els que ja no busquen activament ocupació i els subempleats la xifra total arribaria als gairebé 30 milions de persones. I la perspectiva a curt termini és que segueixi augmentant perquè les empreses segueixen acomiadant o anunciant acomiadaments massius per als pròxims mesos, com han fet Caterpillar, US Airways, American Airlines o Shell entre altres.

Els nivells d'atur es reflecteixen tràgicament en l'augment de la pobresa. Segons les últimes dades oficials publicats pel Census Bureau a l'octubre la taxa de pobresa es va situar en el 15,8% de la població, 47,7 milions de persones, el nivell més elevat des de 1960 i d'aquestes, 17,1 milions viuen en la pobresa extrema i gairebé 10 milions entrarien dintre de la categoria de "treballadors pobres", és a dir, no són marginats ni res per l'estil, sinó simplement treballadors amb salaris de pobresa. A més de l'atur una altra causa de pobresa és la caiguda del 3,6% dels ingressos familiars, també la major de la seva història.

Durant les últimes setmanes un dels grans debats en la política nord-americana ha estat la qüestió de l'assegurança mèdica. Resulta increïble que en el país més ric del planeta més de 46 milions de persones no tinguin cap tipus de cobertura mèdica, cada any 2,3 milions de persones perd l’assegurança i dels que sí en tenen hi ha 25 milions la salut dels quals corre perill si contreuen una malaltia seriosa perquè no està coberta per les seves pòlisses sanitàries.

Els treballadors de Ford rebutgen l'acord

La situació social i econòmica que pateixen els treballadors nord-americans és insostenible i s'expressarà en un rebrot de la lluita de classes als EEUU. Ja hem tingut exemples del que està per venir, com va ser l'ocupació de la fàbrica Republic & Windows fa un any. Però l'exemple més recent ha estat el rebuig en referèndum dels treballadors de Ford a l'acord signat entre el sindicat, UAW, i l'empresa. Ford ha estat una de les beneficiades pels plans de rescat per a l'automòbil aprovats pel govern d’Obama, des del 2005 ha eliminat més de 50.000 llocs de treball en tot el món i ha tancat 17 plantes, amb una reducció dràstica del nombre de vehicles fabricats. S'ha desfet de les seves marques de luxe com Land Rover o Jaguar i actualment intenta vendre el que li queda de Volvo. Ara tant la direcció sindical com l'empresa pretenien aprovar un acord que significava reducció salarial, acomiadaments, tancaments de noves plantes, pèrdua de drets sindicals i laborals, etc., però just un dia després que l'empresa anunciés uns beneficis de gairebé 1.000 milions de dòlars en el tercer trimestre, el 70% dels 41.000 treballadors van votar en contra de l'acord, en algunes fàbriques el rebuig va superar el 90% dels vots. Es tracta de la primera derrota d'un acord nacional en el sector de l'automòbil des de 1982 i a la Ford des de 1976. Molts mitjans de comunicació han qualificat aquesta situació com "una rebel·lió de la base contra la direcció sindical", i no els falta raó.

No fa molt van aconseguir imposar un acord similar a General Motors i Chrysler, però els treballadors en poc temps, a través de la seva experiència, han comprès que aquest tipus d'acords no serveixen per res excepte per a carregar el pes de la crisi sobre les espatlles dels treballadors. Es tracta només de l'inici, però sí podem afirmar que para Obama i els capitalistes nord-americans s’ha acabat la" lluna de mel" i en el futur s'enfrontaran al renéixer de lluita de classes als EEUU que faran tremolar els fonaments del capitalisme.