L'assassinat de l'influencer ultradretà Charlie Kirk ha commocionat la vida política dels EUA. Però lluny de tractar-se d'un cas de terrorisme atribuïble a un activista d'extrema esquerra, com nombrosos mitjans de comunicació capitalistes han airejat des del primer moment, el presumpte assassí, Tyler Robinson, és un jove blanc que pertany a una família republicana, trumpista acèrrima i entusiasta de les armes. Segons nombroses informacions, Robinson podria ser seguidor d'una fracció rival de Kirk dins del moviment MAGA.
Tot just conèixer-se el brutal assassinat, que va ser transmès per les televisions de tot el món, Trump va atiar el seu aparell polític i mediàtic per endurir la seva política repressiva i totalitària, culpant públicament l'esquerra i el moviment de masses que fa mesos que surt als carrers contra la seva agenda reaccionària.
El president nord-americà va trigar poc a publicar a xarxes que respondria donant “una pallissa als llunàtics de l'esquerra radical”. Altres, com el diputat republicà Derrick Van Orden, van afirmar que “ens traiem els guants” contra l'esquerra. Un missatge repetit fins a la sacietat per mitjans de comunicació com Fox News, i nombroses figures del trumpisme, com Laura Loomer, amiga personal de Trump, que va fer una crida a tancar (il·legalitzar) i processar “totes les organitzacions d'esquerra”.
Com ha passat en altres moments crítics de la lluita de classes, aquest tipus d'esdeveniments, mai casuals, busquen generar un xoc a l'opinió pública i són especialment útils per a justificar les accions de sectors de la classe dominant que han optat per una sortida totalitària i feixista.
Així va passar el 1933, poc temps després que Hitler fos designat Canceller, amb el famós incendi del Reichstag, causat pels mateixos nazis, però que va permetre acusar-ne els comunistes alemanys, il·legalitzar el KPD i detenir en una sola nit 4.000 dels seus dirigents i militants. Aquesta provocació va ser un mitjà per a coronar una estratègia política: Hitler va obtenir del president Hindenburg l'aprovació d'un decret de mesures d'emergència, que suspenia tots els drets democràtics i abolia a la pràctica la democràcia parlamentària. Així, la dictadura nazi naixia de la pròpia institucionalitat que la República de Weimar havia creat.
Encara que no ens trobem en el mateix moment, ni de bon tros, perquè la classe obrera i la joventut nord-americana no han patit una derrota decisiva ni estan paralitzades, és indubtable que Trump i els seus acòlits busquen un desenvolupament similar. Minimitzar-lo o ridiculitzar-lo és un error catastròfic.
“Un de nosaltres”
Enmig de la campanya de desinformació, que ha impactat de pla en organitzacions que es declaren “marxistes”, i que han delirat precipitadament sobre un suposat cas de “terrorisme individual” quan no ho és, va ser precisament el Governador republicà de Utah, Spencer Cox, qui va assenyalar per on anaven els trets: “He resat perquè l'assassí fos d'un altre país, no pas un dels nostres”. Després de la detenció de Tyler Robinson, el discurs trumpista s'ha vist seriosament qüestionat.
Tal com plantegen nombroses informacions, Robinson podria ser seguidor d'un grup nazi, els Groypers, per als quals Charlie Kirk era moderat. A més, la propaganda prosionista d'aquest darrer hauria desfermat la reacció d'aquests nazis antisemites, poc amics dels jueus i de nazisionistes com Kirk.[1]
Però malgrat que és impossible amagar aquesta informació, Trump i els seus no renuncien al seu relat, i això que nombrosos detalls de l'atemptat resulten cridanerament sospitosos. La manera com es va produir i la fugida del jove tirador, que es trobés l'arma al costat de casquets amb inscripcions suposadament antifeixistes —que sembla que corresponen a certs codis de videojocs als quals Tyler era aficionat—, recorda altres muntatges del passat i que han estat molt habituals en la història dels EUA, plena de magnicidis. A més, Charlie Kirk tenia guardaespatlles i un important equip de seguretat que sembla que no es va adonar de l'existència d'un franctirador a la teulada d'un edifici a només 200 metres de la carpa on es desenvolupava l'acte on parlava.
Serà difícil conèixer què ha passat realment, però és evident que Trump i el seu cercle de confiança estan disposats a utilitzar a fons aquest assassinat, en un moment en què la mobilització augmenta contra les seves mesures racistes o el genocidi sionista a Gaza, i que la seva ofensiva nacionalista enfronta dificultats creixents en el pla internacional.
Com hem assenyalat en nombrosos articles i declaracions, la decadència real de l'imperialisme nord-americà, i la seva incapacitat cada cop més evident de frenar la potència xinesa, obliguen l'Administració Trump a prendre's molt seriosament la guerra contra “l'enemic intern”. Un objectiu que també va ser molt rellevant per a Hitler en arribar al poder, de cara a rearmar Alemanya i recuperar la seva posició com a potència imperialista.
Aquesta és la raó de la seva agressiva política de terror contra la població immigrant utilitzant l'ICE —que actua com un autèntic cos paramilitar a l'estil de les SS—, a la qual tanca a presons i camps de concentració despullant-la de qualsevol dret com en un règim dictatorial. Aquest és l'objectiu que també té el desplegament de militars a ciutats majoritàriament demòcrates i d'esquerres, com ja ha fet a Los Angeles i Washington.
En nom de la democràcia blanquegen un nazi supremacista
Davant d'aquesta brutal ofensiva del trumpisme, tenim la penosa resposta dels Demòcrates i dels seus portaveus liberals i progressistes als EUA i a la resta del món, com el diari El País. No es tallen a l'hora d'enaltir un personatge com Charlie Kirk, i pinten la seva encimbellada activitat d'agitador feixista com a exemple del que ha de ser la “democràcia”, del sa debat entre tota mena d'idees, incloses aquelles que defensen la supremacia racial blanca, la violència per acabar amb la dissidència, l'homofòbia, el masclisme més execrable o l’integrisme religiós cristià.
Charlie Kirk no era un controvertit comentarista polític, com intenten assenyalar-ne alguns, sinó un autèntic militant d'extrema dreta que reivindicava sense pudor la inferioritat racial de la població afroamericana, afirmant que estaven millor sota l'esclavitud que actualment, i que no va dubtar a burlar-se de George Floyd després del seu assassinat per la policia. El mateix que plantejava que la dona havia de ser reclosa a casa, un fanàtic antiavortista, un homòfob i un trànsfob, i un sionista furibund defensor del genocidi a Gaza justificant sense embuts l'extermini d'homes, dones i nens palestins. Plantejar que era un hàbil comunicador i un brillant polemista és com plantejar que Joseph Goebbels era un meravellós editor de diaris i un polític brillant.
Per altra banda, Charlie Kirk era milionari. Un senyoret a qui el seu pare va prestar diners per poder muntar el seu imperi mediàtic ultradretà i fonamentalista cristià, que defensava l'eliminació de qualsevol ajuda social –dels àpats gratuïts per a nens pobres a les escoles, per exemple–, que advocava per la rebaixa massiva d'impostos als rics, i la defensa de la propietat privada i els privilegis de milionaris. La seva suposada influència com a comunicador no hauria estat possible sense el generós finançament d'empresaris i multimilionaris, tal com també va passar amb Hitler i els nazis. Aquest tipus de personatges, presentats com a individus hàbils fets a si mateixos, compten amb ingents recursos per construir les seves organitzacions i mitjans i impulsar els seus missatges massivament.
Però, malgrat tot això, el Governador de Califòrnia, el demòcrata Gavin Newsom, que fa uns mesos treia pit confrontant amb Trump davant el desplegament de la Guàrdia Nacional a Los Angeles, i que es postula com un dels pròxims candidats presidencials, no s'ha tallat ni un pèl elogiant Kirk: “La millor manera d’honrar la memòria de Charlie és continuar la seva feina: més enllà de les ideologies, mitjançant un discurs entusiasta. En una democràcia, les idees es posen a prova amb paraules i un debat de bona fe”. Però el problema del feixisme, o dels nazis, no és que “debatin”, és que ens agredeixen, ens empresonen i ens maten.
El capitalisme és violència, i el feixisme la seva màxima expressió
La realitat és que tota aquesta xerrameca sobre la violència és d'una hipocresia sense límits. En primer lloc, perquè la ultradreta i els feixistes sempre despleguen la seva brutalitat sense tallar-se ni un pèl, comptant a més amb el suport i la protecció de l'aparell de l'Estat, de jutges, policies i militars, que al mateix temps militen majoritàriament a les seves files. Així ho van fer Trump i els seus seguidors a l'assalt al Capitoli, on hi va haver cinc morts, o així ho fan cada dia els agents de l’ICE, o la pròpia policia, amb un historial d'assassinats de ciutadans innocents, i de minories, sense comparació. I així ha passat als innombrables tirotejos i massacres ocorreguts als EUA, protagonitzats majoritàriament per ultradretans i fonamentalistes cristians, que després són qualificats pels mitjans de comunicació com bojos esgarriats, i no com el que són, feixistes! La diferència en aquest cas és que la víctima ha estat tirotejada per un dels seus.
Mentre es tracta amb total connivència i impunitat a la ultradreta, les bandes feixistes i els nazis, s'actua amb la màxima contundència quan es tracta de sindicalistes o activistes d'esquerres simplement per manifestar-se, per fer vaga, o per expressar la seva opinió a les xarxes socials. Aquí tenim l’exemple de les protestes de solidaritat amb Palestina, reprimides a sang i foc per Trump, i abans, per Biden i els Demòcrates.
La violència de classe, de la classe dominant, és la base i el fonament del capitalisme. El capitalisme és pura violència, com demostren totes les intervencions de l'imperialisme nord-americà al llarg de la història, els cops militars, les matances d'Indonèsia, Xile o Argentina contra l'esquerra revolucionària, o l'actual genocidi sionista contra un poble indefens. El mateix dia que va ser assassinat Charlie Kirk, 41 palestins, molts nens i nenes, van ser massacrats, però Trump i el seu vicepresident consideren que aquests morts són escòria i estan justificats.
De què ens parlen tots aquests “demòcrates”, tots aquests liberals i reformistes, que s’agenollen davant de l'amo de Washington i aproven l'increment dels pressupostos militars per matar milions en guerres reaccionàries, o que avalen la persecució dels nostres germans immigrants simplement per voler assolir una vida millor?
L'assassinat d'aquest supremacista, i la conseqüent campanya de la reacció, demostra els seriosos perills que enfrontem, que no es podran conjurar en base a discursos i frases buides. Els Demòcrates estan demostrant la seva completa fallida des de la victòria de Trump, acceptant a la pràctica les seves mesures repressives i autoritàries, i sumant-se als seus discursos demagògics contra el crim i la immigració. La seva única alternativa és recórrer a l'aparell de l'Estat, als mateixos tribunals que han protegit Trump després del seu assalt al Capitoli, i que ara avalen les seves polítiques, encapçalats per un Tribunal Suprem ultradretà al seu servei.
Unes polítiques que tenen un clar beneficiari: les grans corporacions capitalistes. El sopar recent a la Casa Blanca dels CEO d'Apple, Google, Facebook, i del mateix Bill Gates, empresari referent dels Demòcrates, adulant i agraint a Trump tot el que fa, posa blanc sobre negre l'actitud d'amplis sectors de la classe dominant nord-americana. Com va passar amb Hitler, els capitalistes no tenen escrúpols.
L'amenaça del feixisme i de règims dictatorials que poden acabar amb els nostres drets democràtics i iniciar la pitjor de les barbàries, tal i com va passar als anys 30 i 40 del segle passat, no és una invenció. És una realitat que sorgeix de la descomposició del sistema i del fracàs d'aquesta esquerra socialdemòcrata assimilada. Negar l'evidència tossuda de la lluita de classes ens desarma. I contra l’avenç de l’extrema dreta només val l’organització de la nostra classe, la mobilització de masses contundent i la defensa intransigent d’un programa revolucionari i socialista.
--
Notes
[1] Ironía e instrumentalización: el asesinato de Kirk a manos de un joven blanco incendia la política en EEUU
