El món es troba atònit davant de l’enèsima mostra de barbàrie. Dos genocides han decidit emprendre una nova guerra imperialista de conseqüències imprevisibles. Segons passen els dies les xifres de civils morts es multipliquen —depassant els 2.000 segons les últimes informacions— i centenars de milers fugen de les seves llars mentre les imatges de destrucció a l'Iran i al Líban no cessen, i els efectes en l'economia global colpegen durament milions de treballadors.
La maquinària més sagnant i contrarevolucionària de la Història, l'imperialisme nord-americà, es posa de nou en acció no per a defensar la democràcia ni al poble iranià, sinó per a controlar el petroli d'un país sobirà i obtenir avantatges geoestratègics en la pugna per l'hegemonia mundial.
Però les previsions d'una guerra que durés pocs dies i obligués el règim a fer-se el harakiri han xocat amb una crua realitat. Trump i Netanyahu han eliminat bona part dels dirigents fonamentalistes de Teheran, començant pel líder suprem Jamenei, el ministre de Defensa i el cap de la Guàrdia Revolucionària Islàmica, però res d'això ha impedit que els combats s'estenguin al conjunt de l’Orient Mitjà i que un gran signe d'interrogació planegi sobre el desenllaç d'aquest conflicte.
La possibilitat que Washington i Tel Aviv puguin fracassar en la seva pretensió de derrocar violentament els mul·làs, i que propiciïn una onada de protestes massives a la seva intervenció militarista tant a l'interior dels EUA, com a Europa i arreu del món creix a cada hora que el conflicte es prolonga.
L'escenari militar, geopolític i econòmic s'ha tornat extraordinàriament crític amb aquesta intervenció, i les seves conseqüències per a la lluita de classes i el procés de presa de consciència de milions d'oprimits no seran menys importants.
Un salt qualitatiu en l'escalada sagnant de Washington
Aquesta guerra, com el conflicte ucraïnès, el genocidi a Gaza o la intervenció a Veneçuela del passat mes de gener, només pot entendre's com a part de la lluita empresa per l'imperialisme estatunidenc per a contenir l'ascens del bloc liderat per la Xina i Rússia.
Trump, i el poderós sector de la classe dominant al qual representa, han arribat a la conclusió que tornar a convertir els EUA en la potència industrial que va ser, i dominar així l'economia global, és una il·lusió. Les dificultats de fer retrocedir la roda de la Història són més que evidents.
Un procés de repatriació econòmica massiva per a desenvolupar la manufactura “made in USA”, i parlar de tu a tu a la Xina (que acapara en aquests moments el 40% de la producció mundial de mercaderies), ni mobilitza ni entusiasma el gran capital estatunidenc quan l'especulació borsària, el negoci del deute i el saqueig fiscal els proporciona dividends formidables des de fa dècades.
Trump ha de reconèixer que la seva ofensiva aranzelària contra la Xina ha fracassat, que els objectius de reduir el seu dèficit comercial amb el gegant asiàtic també, que en múltiples terrenys, ja sigui les energies renovables, el sector de l'automoció, el comerç electrònic, les matèries primeres estratègiques, les cadenes globals de subministrament, o la ciència, la robòtica, la intel·igència artificial… el seu desavantatge no fa més que engrandir-se.
Per aquestes raons, l'única manera de complir amb el mandat de MAGA és utilitzar de la forma més radical i bel·ligerant l'enorme força militar de què disposen els EUA. Aquells que van creure que la supremacia nord-americana renaixeria mobilitzant els recursos interns del país i practicant l'aïllacionisme, no comprenien la naturalesa orgànica de la decadència estatunidenca, ni les autèntiques aspiracions que motiven el nacionalisme econòmic del trumpisme. L'intent de recobrar l'esplendor perduda abocava a noves i brutals aventures militars en l'exterior, a una acció imperialista encara més agressiva.
Trump, i el sector de la burgesia que fomenta els seus moviments, estan convençuts que posseeixen els mitjans per a provocar un gran mal als seus competidors i condicionar la marxa de l'economia mundial. L'estratègia de fer-se amb les claus del subministrament energètic global no és un detall, és un principi rector en aquesta fase. Controlar la producció i el subministrament de Gas Natural Liquat (GNL) i les reserves fonamentals de petroli són el seu objectiu.
La intervenció a Veneçuela i la submissió aberrant de Delcy Rodríguez –que ha acceptat submisament el full de ruta trumpista– i el control de l’Orient Mitjà per tots els mitjans possibles, convertirien els EUA en la principal potència d'energia fòssil, i en termes d'hegemonia capitalista això és clau perquè atorga una gran poder i capacitat de dissuasió.
Per descomptat, recórrer constantment a la guerra per a suplir les febleses estructurals de la seva economia té molts riscos. Els EUA ho saben perquè han fracassat en nombroses ocasions en les últimes dècades. La intervenció a l'Iraq, a l'Afganistan, o el conflicte amb Rússia utilitzant a Ucraïna com a ariet, no han suposat cap victòria per a Washington.
Però la burgesia estatunidenca, almenys un sector de molt pes en el context actual com els grans monopolis tecnològics, de l'energia i els financers, ha tret la conclusió que l'audàcia a l'hora d'emprar la màxima violència en les seves relacions amb aliats i adversaris pot oferir-li un avantatge crucial, almenys en el curt termini. I estan optant amb decisió per aquesta via.
Apostant per la desintegració de la UE a cop de puny anuncien la pròxima annexió de Groenlàndia, venten l'auge de l'extrema dreta, imposen el rearmament militarista i els acords comercials draconians, i la burgesia europea ajup el cap mostrant un vassallatge absolut. Per si hi hagués cap mena de dubte, amb el cop a Veneçuela proclamen al món que Llatinoamèrica sempre serà el seu pati del darrere. I, per sobre de tot, recolzen fanàticament a l'ens sionista en un doble aspecte: com a força de xoc per a consolidar una correlació de forces favorable a Washington en una àrea clau, i perquè creuen fermament en el projecte messiànic i colonialista d'un Gran Israel des del Nil a l’Èufrates, al qual l'ambaixador dels EUA a Tel Aviv, Mike Huckabee, justifica per “dret bíblic”.
Al cap i a la fi, com molts altres dirigents totalitaris del passat, Trump i Netanyahu pensen que amb una bona dosi de violència es pot canviar el curs dels esdeveniments i eixamplar la base material de la seva dominació.
El terror militarista és part de l'ADN de l'imperialisme. Hitler ho sabia molt bé. Però els triomfs irresistibles del líder nazi, al qual els capitalistes britànics, francesos i estatunidencs van tractar de refrenar amb la seva política d'apaivagament, també es van tornar en el seu contrari. Malgrat tots els seus crims, de l'Holocaust jueu, de la destrucció massiva i la mort de milions d'innocents, la resistència heroica de l'Exèrcit Roig i de les masses obreres de tota Europa van derrotar-lo. Finalment, va ser la lluita de classes la que va decidir.
Trump i Netanyahu han apostat per iniciar una guerra sagnant en un espai geoestratègic d'una importància inqüestionable, i ho han fet després de convèncer-se a si mateixos que no hi ha potència ni circumstància que els pugui parar. El genocidi a Gaza i Cisjordània, els cops assestats a Hesbol·là al Líban i la intervenció a Síria i Veneçuela els han omplert de confiança per a llançar l'ofensiva “definitiva” sobre l'Iran. Per què no?
Han considerat que les febleses del règim integrista, després de la brutal repressió del mes de gener contra la població iraniana indefensa, els proporcionava l'oportunitat ideal per a derrocar-lo, bé per rendició, mitjançant un cop d'estat “amic”, o per una insurrecció “popular”. I, no obstant, es demostra que l'Iran és un escenari molt més complicat del que preveien.
La decisió de Trump representa un salt qualitatiu que pot acabar convertint-se en un bumerang contra Washington. Durant 45 anys, els EUA no es van decidir mai a iniciar un conflicte d'aquesta envergadura amb Teheran a causa precisament del temor a què acabés fora de control i provoqués una desestabilització regional i global.
Però Trump i sectors clau de la classe dominant han superat aquesta fase i les seves coordenades són unes altres. Pensen que, si dinamiten l'ordre polític i econòmic que ells mateixos van forjar després de la Segona Guerra Mundial, i que tants rèdits els va reportar després de l’enfonsament de l’URSS i el col·lapse de l'estalinisme, poden tornar a posar el món als seus peus.
I no els falta raó per a pensar així. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha fet explícita la submissió a l'agenda trumpista: “Europa ja no pot ser guardiana del vell ordre mundial, d'un món que ha desaparegut i ja no tornarà”, i ha instat tots els països del vell continent a augmentar el pressupost militar i les compres de material bèl·lic… als EUA.
Res es pot esperar de la UE, d'aquests polítics podrits al servei del capital, ni del dret internacional, de l'ONU o de cap tribunal penal. Tots ells s'arrosseguen com a rèptils davant dels seus amos imperialistes. Com l'experiència històrica demostra, l'única força real per a enfrontar aquesta barbàrie és la classe obrera mobilitzada. Ho hem vist amb el moviment de masses que ha construït la solidaritat internacionalista en suport al poble palestí omplint els carrers de tot el món. O el que desafia l'agenda autoritària de l'Administració Trump, congregant milions en les manifestacions de No Kings i que ha fet possible la vaga general de Minneapolis contra el terror de les bandes neonazis de l'ICE. I serà també la lluita de masses, les vagues i la protesta social la que torni a apuntar aquesta nova guerra criminal.
Teheran respon als EUA i Israel, i als seus aliats de l’Orient Mitjà
Com hem analitzat en anteriors declaracions, aquesta guerra no té res a veure amb la defensa de la democràcia o amb els drets de les dones, que tant Trump com Netanyahu aixafen en els seus propis països i a tot el món. Ni tan sols va del pla nuclear iranià. La possibilitat d'aconseguir a curt termini la bomba atòmica ha estat desmentida per tots els informes de l'OIEA (Organisme Internacional de l’Energia Atòmica) i fins i tot per documents interns del Pentàgon i la CIA.
Washington busca un canvi de règim a Teheran per a apropiar-se del petroli i el gas, reduint l'Iran a la condició de protectorat colonial i traient-lo de l'òrbita de la Xina i Rússia. Un desenllaç que infligiria un cop a totes dues potències molt superior als que han rebut després de la caiguda de Síria i Veneçuela.
Òbviament, Trump busca també recompondre el seu suport dins dels EUA i desviar l'atenció de la crisi interna i l'aixecament contra les seves polítiques racistes i totalitàries, donant confiança als sectors més reaccionaris en la batalla contra l’“enemic intern”, és a dir, la comunitat immigrant, la classe obrera nativa i l'esquerra combativa. Però segons les enquestes només un de cada quatre estatunidencs dóna suport a aquesta guerra, i les fissures entre la base social trumpista –ampliades després de la publicació dels documents del cas Epstein i la implicació del president en la xarxa del seu amic pederasta–, no se soldaran amb una agressió que pot tenir un impacte econòmic enorme.
La veritat és que ni el desplegament de la major flota de guerra estatunidenca en dècades, ni els bombardejos brutals i indiscriminats sobre territori iranià, ni l'assassinat selectiu de desenes d'alts càrrecs, han aconseguit que Teheran tregui la bandera blanca.
Els drons i míssils iranians estan mostrant efectivitat i capacitat per a impactar bases militars i interessos estatunidencs en ni més ni menys que 12 països i colpejar seriosament al propi Israel, com ja van fer al juny del 2025 durant la “guerra dels 12 dies”. Això està provocant dubtes i un nerviosisme evident en el bàndol imperialista, i crítiques internes davant l'absència d'un pla alternatiu al d'una victòria ràpida i incontestable després del primer atac.
En menys de 48 hores, Trump i el seu secretari d'Estat Marco Rubio van haver d'abandonar els seus discursos triomfalistes prometent un passeig militar com a Veneçuela, i reconèixer que les baixes estatunidenques que ja s'han produït no seran les últimes, i que la guerra serà molt més complicada i llarga del que imaginaven. Parlen de quatre setmanes, però les pròpies anàlisis del Pentàgon i la CIA adverteixen que és difícil marcar un termini i mostren més interrogants i preocupacions que certeses. El mateix Netanyahu, després de prometre una guerra ràpida, s'ha vist obligat a admetre que “pot ser que ens porti temps, encara que no anys”.
Reconeixent que l'escenari no és l'esperat, el Departament d'Estat ha ordenat als ciutadans estatunidencs abandonar el veí Iraq i ha recomanat als que viuen en les monarquies del golf Pèrsic –inclosos els “paradisos” d'Abu Dhabi o Dubai– o en països aliats com Egipte i el mateix Israel, que abandonin el país el més aviat possible. El Regne Unit també prepara plans d'evacuació per als més de 100.000 britànics residents al Golf, el mateix que França i Alemanya, que ja estan facilitant mecanismes per a la sortida de francesos i alemanys.
L'escalada no deixa d'augmentar dia rere dia. En el moment d'escriure aquesta declaració la intervenció sionista contra Beirut ha destruït nombrosos barris i empès centenars de milers de persones cap a ciutats més segures en el que ja és una autèntica catàstrofe humanitària. Quant a l'Iran, el diumenge 8 de març avions israelians van atacar quatre grans dipòsits de petroli provocant un núvol tòxic sobre Teheran, i la filtració del cru a part del sistema de clavegueram que va fer emergir un “riu de foc” en molts carrers de la capital iraniana.
L'enduriment dels bombardejos contra les poblacions iranianes i libaneses, i infraestructures civils i sanitàries, fins i tot arribant a nivells de destrucció salvatges com van fer a Gaza, està sobre de la taula. Això tindria múltiples conseqüències.
Primer, encoratjaria la mobilització internacional contra la guerra, aprofundint l'ocorregut contra el genocidi. Segon, acceleraria les divisions en l'imperialisme occidental, com ja està ocorrent amb la negativa de Pedro Sánchez a què els EUA utilitzin obertament per a les seves operacions les bases militars conjuntes de Rota i Morón, o el rebuig de la cap del govern italià, la ultradretana Meloni, a involucrar-se obertament amb Trump, pressionada per les enormes mobilitzacions contra el genocidi palestí que van tenir lloc a Itàlia. I, en tercer lloc, però no menys important, aguditzaria el fortíssim impacte de la guerra sobre l'economia global, un factor que pressiona sobretot Washington i els seus aliats.
L'economia mundial a la corda fluixa
Si els efectes polítics de la guerra estan resultant dramàtics, els econòmics no ho estan sent menys. La refineria més important de l'Aràbia Saudita, Ras Tannura, que produeix 600.000 barrils de petroli diaris, s'ha vist paralitzada, com el complex industrial de Ras Laffan, a Qatar, la major planta productora de GLN del planeta.
Però el cop més important ha estat el tancament per part de la Guàrdia Revolucionària (GR) de l'Estret d'Ormuz, per on passa el 20% del petroli mundial i un percentatge similar del gas. Els efectes no s'han fet esperar. El preu de barril de petroli Brent, el més usat, s'acosta perillosament als 120 dòlars, disparant el preu de la gasolina i de la llum.
Bloquejats per la guerra per a transportar petroli amb vaixell, els països productors del Golf podrien veure's obligats a parar la producció amb els dipòsits saturats de cru. L'Iraq, que és el segon major productor de l'OPEP, va anunciar una retallada de gairebé 1,5 milions de barrils diaris, la meitat del total que produeix. “D'acord amb un informe de JP Morgan citat per Bloomberg, el país compta amb emmagatzematge per a tot just sis dies de producció, i Kuwait, per a 14. Els Emirats Àrabs Units podrien estirar fins a 19 dies el bombament (redirigint petroli per oleoductes) i l'Aràbia Saudita, fins a 65 dies”[1].
La situació s'ha transformat per complet, i l'alarma ha sonat ja en els grans centres del capitalisme fins al punt que es prepara una imminent reunió del G7 per a debatre sobre com alliberar petroli de les reserves estratègiques i alleujar la pressió.
El conflicte està llançant un obús sobre el transport marítim. La major empresa mundial de transport de contenidors i de logística, Maersk, ha anunciat el tancament “temporal” de les línies que connecten l’Orient Mitjà amb Europa i amb l’Orient Llunyà, amenaçant lògicament amb una interrupció de subministraments que poden afectar durament la indústria global. Uns 3.200 vaixells estan atrapats a la zona, segons l'empresa britànica Clarkson, especialitzada en dades sobre transport marítim.
“Passi el que passi, els Estats Units garantiran el flux lliure d’energia al món”, va publicar Trump a les xarxes socials, oferint protecció militar i nous contractes més barats de les asseguradores. Però la resposta va ser immediata: “Això ara per ara són només paraules, així que necessitem veure com es desenvolupa”, va assenyalar a l'agència Bloomberg una portaveu de l'operadora d'energia de CIBC Private Wealth. “Com són aquestes escortes militars? Quant costa l'assegurança? Se senten els transportistes còmodes amb el que se'ls ofereix?”[2].
En el que portem de conflicte més de 40.000 vols han estat cancel·lats, i el turisme daurat en els resorts de luxe al golf Pèrsic està paralitzat. Però és la caiguda generalitzada a les borses el que millor reflecteix aquestes ombrívoles perspectives.
L'Ibex 35 a l'Estat espanyol va veure com es volatilitzaven 80.800 milions d'euros en les dues sessions posteriors al començament de la guerra. Altres borses del món estan vivint situacions similars. La caiguda mitjana de les cotitzacions als països avançats ha oscil·lat entre el 2 i el 4%, però podria augmentar molt més. El divendres 6 de març, el S&P 500 va caure un 1,3% i el Dow Jones va tancar amb una pèrdua d'aproximadament 450 punts. El dilluns 9 de març, l'índex Nikkei 225 del Japó va acabar amb un retrocés del 5,2%, i a Corea del Sud, l'índex Kospi va caure un 6%, després fer-ho un 12% en els tres primers dies de la guerra.
Prou analistes estan advertint que un xoc energètic persistent podria induir també una punxada en la bombolla tecnològica, i fer perdre milers de milions de dòlars en l'especulació borsària forjada al voltant de la intel·ligència artificial.
Els senyals en el sector financer no són gens positives: “Les col·locacions de bons d'empreses i bancs previstes a Europa i als Estats Units han estat suspeses fins a nova ordre. (…) Una part de les fonts financeres consultades considera que la situació és imprevisible i que existeix marge de deterioració si la situació s'allarga en el temps. No en va, el mercat europeu esperava col·locacions d'entre 25.000 i 50.000 milions d'euros per a aquesta setmana, d'acord amb les previsions de Bloomberg. Ningú no sap ni on està la clau ni qui la té”[3].
Les turbulències en l'economia mundial no han fet més que aflorar, però el pitjor està per arribar. La inflació de l'energia provocarà un augment dels costos productius, com va ocórrer amb el conflicte ucraïnès, augmentant les tendències recessives a Europa i a tot el món, i les possibilitats d'acomiadaments massius. Els governs capitalistes compromesos amb la intervenció poden enfrontar-se a grans protestes socials, i a un escenari que desafiï per complet el seu entreguisme a Trump.
La situació a l'Iran
Trump no ha deixat de repetir en aquests dies que només acceptarà una rendició incondicional de Teheran, negant-se en rodó a acceptar una altra opció que no sigui el derrocament del règim dels mul·làs. Però és evident que no ha aconseguit el que volia.
Per a deixar constància que la resistència prossegueix, els alts dirigents iranians han decidit triar com a líder suprem a Mojtaba Jamenei, fill de l'anterior aiatol·là assassinat pels bombardejos israelians el primer dia de la guerra. No sembla que l'ocorregut a Veneçuela sigui possible repetir-ho, almenys en el curt termini. Donald Trump, que havia afirmat que qualsevol líder suprem “no durarà molt” sense la seva aprovació, ha rebut un bany de realitat: el nucli dur de l'integrisme manté el comandament.
És inqüestionable que l'integrisme islàmic en el poder ha vist minvada la seva base social durant els últims 15 anys. La crisi econòmica, la bretxa entre els privilegis insultants de la burgesia i la burocràcia clerical, militar i estatal que dominen el país, l'empobriment de capes cada vegada més àmplies de la població, les retallades socials, l'opressió política i religiosa contra la classe obrera i la joventut, i molt especialment contra la dona, la comunitat LGTBI o les minories nacionals, han provocat almenys quatre grans aixecaments revolucionaris en l'última dècada. Tots aixafats sagnantment.
L'últim es va produir aquest mateix mes de gener i va acabar, tal com ha denunciat l'esquerra antiimperialista iraniana, amb desenes de milers de persones empresonades i més de 10.000 assassinades, metrallades per l'exèrcit, les forces de la GR i les milícies paramilitars integristes Basij.
Això ha deixat una petjada inesborrable d'indignació i ràbia. Però la mort i destrucció que estan causant les bombes de Trump i Netanyahu, amb atacs com el que va assassinar més de 100 nenes en una escola del sud, unit al caràcter reaccionari, servil i degenerat de l'oposició burgesa iraniana a sou de Washington, amb aquest hereu del Xa encoratjant l'agressió i col·locant-se a la cua per a rebre la seva part del botí mentre el seu poble és massacrat, lluny d'animar un aixecament popular alimenta el contrari.
Des de l'inici de la guerra s'han succeït manifestacions importants contra els EUA i Israel en el mateix Iran i en altres països amb percentatges significatius de població xiïta com l'Iraq o el Pakistan, o fins i tot on aquesta minoria religiosa també és majoritària com a Bahrain.
Si el règim teocràtic i reaccionari dels mul·làs ha pogut resistir aixecaments com el del 2022 iniciats després del brutal assassinat de la dona kurda Mahsa Amini per la “policia de la moral”, o el més recent de gener del 2026 contra les retallades socials, és perquè el moviment de masses no va trobar una direcció revolucionària que unifiqués totes les seves reivindicacions amb un programa socialista per a vèncer. En aquestes circumstàncies, i malgrat l'heroisme mostrat pels militants de l'esquerra combativa iraniana, per milers d'activistes obrers i de joves, les forces de xoc del règim van aconseguir sufocar la rebel·lió mitjançant una repressió salvatge.
La Guàrdia Revolucionària representa a un sector decisiu de la classe dominant que, segons diferents analistes, pot controlar fins a un 40% de l'economia i més de 1.000 empreses, incloent-hi el complex militar-industrial, la construcció, l'energia i el sector tecnològic. Encara que ha rebut cops constants de Washington, executant els seus principals caps, manté un important grau de cohesió gràcies a què compta amb desenes de milers de persones que viuen d'aquest poder econòmic i militar.
Aquest sector de l'aparell estatal és el que més ha insistit a rebutjar les exigències estatunidenques i estrènyer vincles amb la Xina i Rússia. Un nou règim titella de Washington hauria d'escometre la depuració de la Guàrdia Revolucionària i els Basij, inclosa la liquidació física de molts dels seus quadres dirigents, i procedir a una privatització i reducció significatives de la seva influència econòmica. Aquesta perspectiva dóna a centenars de milers de soldats professionals, milicians i a les seves famílies un motiu per a resistir i lluitar.
L'Iran no és Síria ni Veneçuela, ni tan sols l'Iraq que van envair els EUA en 2003. Estem parlant d'un país amb 92 milions d'habitants, que multiplica per més de tres tant la població de l'Iraq quan va ser envaït com la seva superfície. Intentar dominar l'Iraq va acabar en una catàstrofe per als EUA, però seria un joc de nens comparat amb els problemes que enfrontarien les tropes estatunidenques si trepitgen territori iranià. Per això l'estratègia imperialista i sionista passa per intentar escapçar i rendir el règim o obrir una bretxa en el seu interior mitjançant bombardejos cada vegada més destructius.
Molts analistes, inclosos representants del propi imperialisme estatunidenc, han insistit en els seus dubtes que les bombes i míssils siguin suficients per a forçar un canvi de règim a Teheran. L'Iran no només és un país molt poblat i extens, és una potència regional amb una economia molt més diversificada i una capacitat industrial, tecnològica i militar molt superior a anteriors objectius estatunidencs com Síria, el Líban o Veneçuela.
La capacitat iraniana de fabricar drons amb una qualitat, preu i en una quantitat destacada, està sent clau per a resistir aquests primers dies i fins i tot posar en dificultats els exèrcits agressors, el material de guerra dels quals és més costós i difícil de reposar amb la mateixa rapidesa.
Per descomptat, no cal acceptar totes les informacions que apareixen en els mitjans, molt mediatitzades per la propaganda de guerra. Però algunes d'elles, citant fonts occidentals, plantegen dades inquietants per als EUA i els seus aliats. Per exemple, les que assenyalen que Teheran va aconseguir estabilitzar la seva producció per sobre dels 100 míssils mensuals, mentre les línies de muntatge occidentals a penes aconsegueixen lliurar entre sis i set interceptors en aquest mateix lapse de temps.
“Aquesta bretxa productiva és alarmant per a la logística militar (…) els arsenals es buiden a un ritme que les fàbriques occidentals no poden igualar. L'arsenal iranià inclou míssils hipersònics de la sèrie Fattah, amb velocitats teòriques de Mach 15, i drons Shahed amb un rang de 2.500 quilòmetres (…) El més inquietant per a la planificació de l'OTAN, segons reports de l’Institute for the Study of War, és que el règim iranià està utilitzant material obsolet per a forçar l’ús dels valuosos interceptors occidentals, reservant les seves joies tecnològiques, com el Fattah-2, per a una fase més avançada del conflicte o una confrontació directa prolongada”[4].
La veritat és que Trump s'ha hagut de reunir amb les grans empreses d'armament estatunidenques per a exigir-los un esforç combinat i complir amb la demanda de l'exèrcit. Després de la cimera, en la qual van participar els directors generals de BAE Systems, Boeing, Honeywell Aerospace, L3Harris Missile Solutions, Lockheed Martin, Northrop Grumman i Raytheon, el president va afirmar que hi ha un acord per a quadruplicar la producció d’“armament de classe exquisida”.
Aquestes afirmacions cal prendre-les amb cautela. En primer lloc, els EUA segueixen empantanats a Ucraïna, sostenint les defenses antiaèries de Zelenski, i pot ser que hagi de fer-ho durant molt més temps. En segon lloc, perquè l'armament iranià està donant molts més maldecaps del que se suposava.
Mitjans occidentals han confirmat que l'exèrcit de l'Iran ha destruït els radars de quatre sistemes antiaeris THAAD (Defensa d'Àrea de Gran Altitud Terminal, per les seves sigles en anglès) en diversos atacs a bases nord-americanes de l'Iraq, l'Aràbia Saudita, Jordània i els Emirats Àrabs Units. També estan demostrant que poden pressionar en terrenys vitals als aliats de Washington, atacant amb drons una planta dessalinitzadora a Bahrain, plantes que són imprescindibles per al consum d'aigua de les poblacions del Golf.
Un altre factor clau és el suport logístic i armamentístic de la Xina i Rússia, proporcionant informació sobre la ubicació dels objectius estatunidencs i sionistes, i míssils de tecnologia avançada que ja al juny del 2025 van crear problemes seriosos als EUA i Israel.
El paper de la Xina i Rússia
L'actuació de l'imperialisme rus i xinès deixant caure al règim d'Al-Assad a Síria, actuant amb una retòrica diplomàtica davant la massacre del poble palestí mentre reforçaven les seves pròsperes relacions comercials amb Tel Aviv, o la seva deserció a Veneçuela després del segrest de Maduro, mostra que per sobre de les declaracions demagògiques a favor de la “llibertat dels pobles”, dels avantatges del multilateralisme, de l'anomenat “Eix de la Resistència”, els interessos dels grans monopolis capitalistes de tots dos països són el fonamental.
És notori que Pequín i Moscou estan realitzant un replegament cap a àrees d'influència que consideren més vitals a curt termini, com la consolidació del triomf militar rus a Ucraïna, o el domini sobre l'Indus-Pacífic i diversificant inversions en el cas de la Xina (cap a l'Índia, el Brasil…) en la confiança que la seva superioritat en el terreny productiu, tecnològic i comercial els garanteixi una preponderància a mitjà i llarg termini.
Però sens dubte, l'Iran representa un punt de vital importància per a les dues potències rivals dels EUA. I no sols perquè la Xina obtingui el 15% del cru que importa de Teheran i tingui signades a l'Iran inversions de milers de milions d'euros com a part del seu Projecte de la Nova Ruta de la Seda. Existeix també un factor polític de primer ordre: si el seu principal aliat a l’Orient Mitjà és derrotat i s'imposa un govern a les ordes dels EUA, el seu prestigi i autoritat quedaran molt més en dubte, i el seu paper com a contrapunt del bloc occidental molt més qüestionat.
Això no significa que decideixin enfrontar-se a Washington i a Tel Aviv en una guerra oberta, però és evident que estan atorgant un suport logístic i d'intel·ligència per a intentar evitar la caiguda del règim iranià. Aquest és un factor a tenir en compte de cara a què la resistència de Teheran pogués prolongar-se complicant seriosament la campanya militar de Trump i Netanyahu.
La guerra sempre és l'equació més complicada i en aquests moments és impossible traçar una perspectiva tancada. La possibilitat que l'ofensiva brutal que estan descarregant sobre l'Iran augmenti en una proporció semblant a la de Gaza, i que això obri finalment una bretxa dins del règim i obligui a la seva rendició, no pot ser descartada. Òbviament un escenari d'aquest tipus, agenollant els mul·làs, ja no diguem forçant clarament un canvi de règim, permetria Trump seguir endavant amb la seva ofensiva fora i dins dels EUA. Però és molt prematur pensar que aquesta és l'única possibilitat. L'escenari segueix molt obert.
A baix la guerra imperialista! No més sang per petroli!
La guerra imperialista posa a totes les organitzacions i tendències polítiques a prova i treu totes les caretes. L'ONU i les potències occidentals, començant per la UE, han manifestat el seu suport a la intervenció com no podia ser d'una altra manera.
Ursula Von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, no va trigar ni 24 hores a demanar “una transició fiable a l'Iran” i condemnar rotundament la resposta de Teheran als brutals bombardejos de Washington i Tel Aviv, qualificant-la d’“inacceptable i injustificada”. Els milers de morts i els centenars de milers de ferits i desplaçats provocats pels bombardejos ianquis i sionistes són perfectament acceptables i estan plenament justificats per a aquesta cínica representant dels grans bancs i multinacionals europeus. “Danys col·laterals” necessaris perquè les burgesies europees siguin convidades al repartiment del botí.
Però els que destaquen en el seu caràcter rèptil, reaccionari i criminal són la dreta i la ultradreta global, i en el cas de l'Estat espanyol amb el PP i Vox en primera línia.
Els patriotes de la bandera rojigualda han exigit que el govern de Pedro Sánchez se sotmeti incondicionalment a les exigències de Trump i participi en la guerra, deixant clar que si estiguessin a la Moncloa repetirien fil per randa l'actuació imperialista del govern d'Aznar i evidenciant el poc que li importen la mort i destrucció que va causar aquella intervenció a l'Iraq i a l'Estat espanyol, on vam patir els brutals atemptats gihadistes que van segar la vida de 192 persones i van provocar més de 2.000 ferits l'11 de març del 2004.
La memòria d'aquells fets, de la mobilització multitudinària que es va desenvolupar a l'Estat espanyol contra aquella guerra denunciant la farsa de les “armes de destrucció massiva”, i el que hem viscut amb el moviment multitudinari contra el genocidi sionista, explica la posició que ha adoptat el govern espanyol i particularment Pedro Sánchez.
El líder del PSOE s'ha sortit del guió plantant cara a Trump en paraules, denunciant la “il·legalitat” de la seva intervenció contra l'Iran, i apel·lant al “No a la Guerra”. El dia en què des del palau de la Moncloa va respondre a les amenaces del president estatunidenc amb aquest llenguatge, milions de treballadors i joves es van omplir d'esperança i confiança. Va ser un missatge directe, que va despullar la dreta i la seva política servil, i va projectar la imatge de Sánchez a tot el món com un oponent que diu allò que els “líders” europeus no s'atreveixen a dir.
Però, encara que sabem que les paraules són importants, allò que veritablement importa, com l'experiència ens ensenya, són els fets. Si la guerra és completament reaccionària i imperialista és perquè Trump defensa els interessos de les grans corporacions petrolieres, del complex industrial-militar, dels bancs i fons d'inversió estatunidencs i de tot el món. I els EUA, per a protegir el gran capital global, disposen d'un braç armat com és l'OTAN, de la qual l'Estat espanyol forma part.
Lluitar contra la guerra imperialista, i advocar per la permanència en l'OTAN i de les bases militars dels EUA és una contradicció evident. Com ho és enviar fragates a Xipre per a intervenir en la guerra, encara que sigui amb “objectius” defensius. Aquest és el problema, el mateix problema que va aflorar quan des del govern de Sánchez es denunciava el genocidi sionista, però es mantenien relacions comercials, militars i diplomàtiques amb Israel, o quan es “rebutja” públicament el 5% del PIB al rearmament que exigeix l'OTAN, però els pressupostos en defensa aprovats en 2025 són els majors de la història.
Les mitges tintes no serveixen. Si el govern PSOE-Sumar no vol veure's implicat en aquesta guerra imperialista ha de sortir de l'OTAN ja, tancar les bases estatunidenques i portar a la pràctica promeses com aquest embargament integral d'armes a Israel, que no es va arribar a executar mai. Per aquestes raons, allò crucial en aquesta batalla és aixecar una gran mobilització obrera i juvenil contra aquesta nova guerra.
Des d'Esquerra Revolucionària ho diem alt i clar: No més sang per petroli! Ni un euro, ni un soldat, ni una bala per a aquesta guerra! Les direccions de CCOO i UGT, com els sindicats europeus, han de deixar de mirar cap a un altre costat, han d'abandonar l'estratègia de la pau social en favor dels capitalistes davant d’esdeveniments que els interpel·len directament. És l'empobriment de la classe obrera el que està en joc, és la inflació que es menja els nostres salaris, són els milers d'acomiadaments que poden produir-se en els pròxims mesos!
Per això cal reaccionar amb contundència, cal convocar mobilitzacions massives, no per a exigir que es compleixi amb un dret internacional inexistent i que és un frau, sinó per a obligar els imperialistes a què cessin la seva agressió. I això passa per estendre i ampliar la lluita als carrers, promovent i organitzant les manifestacions i protestes més àmplies que condueixin a la vaga general per a derrotar els plans bel·licistes.
Els comunistes revolucionaris no som neutrals. Una victòria de Trump i Netanyahu no només significaria el sotmetiment del poble de l'Iran i la mort de desenes i fins i tot centenars de milers d'innocents; també alimentaria noves guerres i més virulentes i enfortiria l'avanç de la ultradreta neofeixista.
La derrota d'aquests dos criminals de guerra significaria un cop duríssim a l'imperialisme i el sionisme, i a la dreta i ultradreta a tot el món.
Una política comunista a favor del poble iranià, del poble palestí, de tots els pobles que són aixafats per l'imperialisme i la seva burgesia sipaia, no té res a veure amb fer costat al règim reaccionari i teocràtic dels mul·làs. Per això diem que la tasca d'acabar amb la burgesia i el capitalisme iranià, amb l'Estat integrista i repressiu, i conquistar un Iran socialista només pot ser obra de la classe obrera mitjançant la seva acció directa, la vaga general i la insurrecció amb un programa revolucionari i internacionalista.
A baix la guerra imperialista!
Si vols la pau, lluita pel socialisme!
Per un Iran socialista i una Federació socialista de l’Orient Mitjà!
--
Notes
[1] Inestabilidad extrema en el mercado de energía: el gas frena en seco y baja un 25% en pocas horas
[2] Ibíd
[3] El mercado de bonos corporativos y bancarios se cierra ante la incertidumbre desatada por el conflicto
[4] El arsenal de misiles de Irán está poniendo a prueba las defensas aéreas estadounidenses e israelíes como nunca antes
