Donald Trump està agreujant la seva agressió imperialista contra Veneçuela. Recentment, dirigia el portaavions estatunidenc més gran cap a Trinitat i Tobago. Aquesta mesura se suma al desplegament de tres vaixells de guerra i més de 10.000 efectius militars, al límit d'aigües territorials veneçolanes.
Violant el dret internacional, l’imperialisme estatunidenc ha destruït diverses llanxes privades de Veneçuela, Colòmbia i Trinitat, assassinat brutalment més de 50 ocupants, gairebé tots treballadors pesquers les extremitats dels quals han arribat a la costa, segons denúncies familiars. Una matança brutal que mostra el caràcter criminal i assassí de Trump i el seu govern d’extrema dreta!
El govern estatunidenc i els mitjans de comunicació justifiquen aquest atac i el desplegament militar davant de Veneçuela amb la “lluita contra el narcotràfic”. Trump ha acusat, sense cap mena de prova, a Nicolás Maduro de narcotraficant, atribuint-li la suposada prefectura de l’anomenat Cártel de los Soles, l’existència del qual neguen tots els investigadors seriosos.
Tota aquesta parafernàlia és una cortina de fum. La força militar desplegada per Washington no té res a veure amb els mètodes utilitzats contra els narcos enlloc, però sí amb les formes emprades pels EUA en agressions militars contra altres països. En aquests moments de crisi profunda del capitalisme estatunidenc, que veu la seva hegemonia amenaçada per l'ascens del bloc format per la Xina i Rússia, Trump està intensificant i endurint els mètodes guerreristes i ingerencistes que històricament han utilitzat els EUA a l’Amèrica Llatina.
Amèrica Llatina i la lluita per l’hegemonia imperialista
Des del 2001, l’imperialisme estatunidenc ha anat perdent pes a Llatinoamèrica enfront de la Xina a passos de gegant. Trump ha llençat una ofensiva brutal per recuperar terreny combinant amenaces militars, polítiques i econòmiques, i reforçant els vincles que té Washington des de fa dècades amb sectors decisius de les oligarquies i cúpules militars locals.
La competència entre les grans potències ha tornat. El bloc xinès-rus és la principal preocupació de la burgesia nord-americana i els seus representants. La seva desesperació és proporcional als passos colossals que l’imperialisme xinès ha donat a la regió.
L’any 2000 les exportacions llatinoamericanes al mercat asiàtic representaven menys del 2%. Del 2000 al 2008, el comerç va créixer una mitjana anual del 31%. Actualment, 23 dels 33 països s’han sumat a algun pla de la Nova Ruta de la Seda (NRS).
El 13 de maig, al Fòrum Xina-CELAC (Comunitat d’Estats Llatinoamericans i Caribenys), Xi Jinping va anunciar cinc nous programes de cooperació. Tot això després que l’any passat se superessin per primera vegada a la història els 500.000 milions de dòlars en volum comercial entre la Xina i Amèrica Llatina, desplaçant els EUA en la majoria dels països del continent.
Veneçuela, peça clau en la pugna per Llatinoamèrica
Veneçuela té les majors reserves comprovades de petroli del món i altres minerals. Després de tenir com a principal destí d’exportació dels seus hidrocarburs els Estats Units, avui exporta més del 85% de la seva producció cap a la Xina, essent el seu principal soci comercial amb un intercanvi bilateral d’exportacions del país asiàtic cap a Veneçuela que supera els $5.800 milions. També ha format recentment una llei d'Associació Estratègica i Cooperació amb Rússia, el seu subministrador principal de material militar.
El govern de Maduro és un dels principals aliats regionals de la Xina i Rússia. Putin i Xi Jinping l’han sostingut davant tots els intents estatunidencs de derrocar-lo. Colpejant i debilitant Veneçuela, Trump intenta disminuir l’autoritat política de la Xina i enviar un missatge intimidatori a la resta de governants llatinoamericans, inclosos alguns dels seus aliats que, mentre tanquen files en el terreny polític, continuen subscrivint acords comercials amb Beijing.
Tot sembla apuntar que estem davant d’una estratègia de tensió militar molt calculada per enviar un missatge a Beijing. El 20 d’agost, al mateix temps que la mobilització de la flota de guerra cap al límit de les aigües territorials veneçolanes, el cap del Comandament Sud declarava: “El Partit Comunista Xinès continua la seva incursió metòdica a la regió, buscant exportar el seu model autoritari, extreure recursos i establir infraestructura de doble ús, des de ports fins a l’espai [...] Això li pot permetre projectar poder, interrompre el comerç i desafiar la sobirania de les nostres nacions, i fins i tot la neutralitat de l’Antàrtida”. Holsey va cridar els països de la regió a convertir el diàleg diplomàtic en “acció col•lectiva a través d’una major cooperació militar, de l’enfortiment de la vigilància de les rutes marítimes i de l’increment de la capacitat de les forces de seguretat per enfrontar les xarxes de crim organitzat”.
Durant la primera gira llatinoamericana del secretari d’Estat Marco Rubio, ja van adoptar un discurs amenaçant que va obligar el govern panameny a retirar diverses concessions de ports al Canal a la Xina per donar-les a empreses estatunidenques i a altres països a acceptar els aranzels i exigències de l’Administració de Trump. Ara, paral•lelament a les accions terroristes sobre Veneçuela, Trump ha llençat un discurs agressiu i extremadament intimidatori contra el president colombià Gustavo Petro, titllant-lo de “matón” i “fabricant de molta droga”, i amenaçant-lo de tallar el finançament que rep històricament l’Estat colombià des dels EUA.
Trump amenaça directament Veneçuela
El president estatunidenc ha ordenat preparatius per llençar possibles atacs sobre territoris limítrofs entre Colòmbia i Veneçuela, amb l’excusa que hi ha grups vinculats al narco. Però són els EUA qui sostenen i financen des de fa dècades els narcos-paramilitars per a lluitar contra l’esquerra i els processos revolucionaris del continent.
La força mobilitzada contra Veneçuela és comparable a la desplegada el 1989 per enderrocar el govern de Noriega a Panamà. Però també hi ha diferències importants: avui existeix un rival que disputa a Washington l’hegemonia. Els factors que han impedit en ocasions anteriors una intervenció militar estatunidenca contra Veneçuela es mantenen: el suport de la Xina i Rússia i, com a conseqüència, que els militars tanquin files amb Maduro.
La crisi del capitalisme estatunidenc, la seva decadència productiva enfront de la Xina, l’empenyen a ser cada cop més agressiu. El trumpisme representa una amenaça mortal per als oprimits a tot el món. Al mateix temps, una intervenció armada a Veneçuela desencadenaria una resistència molt major del que imagina Trump. Sobretot tenint en compte el paper de la dreta contrarevolucionària.
Malgrat rebre el Nobel de la Pau, la colpista María Corina Machado no ha sigut capaç de crear una crisi política seriosa al país. El poder continua fermament en mans de l’aparell militar i de la burocràcia estatal, i hi ha sectors de la boliburgesia que estan fent grans negocis a partir de les inversions xineses.
Una agressió directa també tindria implicacions polítiques a tot el continent llatinoamericà, animant la mobilització antiimperialista. L’aixecament internacional contra el genocidi a Gaza mostra el sentiment antiimperialista que creix a tot el món, inclosos els Estats Units.
Washington no s’ha atrevit a intervenir directament amb tropes de cap país des de la seva derrota a l'Afganistan (havent de basar-se en atacs amb bombes i drons, com a l'Iran, amb resultats limitats). Això es deu a les conseqüències polítiques i socials que podria tenir una intervenció militar directa sobre la seva estabilitat interna quan creix el rebuig cap a Trump i hi ha manifestacions massives en contra seva.
La resposta de Maduro i la crisi del règim veneçolà
El govern veneçolà ha respost al desplegament militar estatunidenc anunciant un “Pla Independència 200”, mobilitzant uns 25.000 soldats, principalment a les fronteres i costes marítimes. També fent una crida als milicians, amenaçant de posar “el país en armes” i desenvolupant una forta contraintel•ligència militar i policial. Fins i tot cridant el poble a activar-se mitjançant una aplicació telefònica per denunciar irregularitats i suposats infiltrats.
Però l’ambient social i la mobilització contra l’ofensiva trumpista estan a anys llum de l’època d’Hugo Chávez. Llavors, una agressió com aquesta hauria provocat manifestacions de centenars de milers a Veneçuela i l’Amèrica Llatina, i una onada de solidaritat global.
El madurisme, intentant calmar a Trump, va fer concessions com alliberar agents de la CIA i colpistes implicats en accions terroristes i acceptar diverses mesures de Washington contra els migrants veneçolans. També van renovar la concessió a la petroliera estatunidenca Chevron per explotar alguns dels seus jaciments més rendibles. Aquesta estratègia de concessions no té res de revolucionària, ni antiimperialista, ni socialista. Lluny de frenar a Trump, l’ha encoratjat per pujar l’aposta i llençar amenaces més greus i directes.
Les polítiques capitalistes de Maduro, retallant drets laborals i salaris per tenir contents als empresaris, desmantellant les mesures antiimperialistes i polítiques socials que van donar un suport massiu a Chávez i reprimint l’esquerra política i sindical, fins i tot empresonant activistes, han causat desmoralització i desmobilització entre les masses a Veneçuela, allunyant centenars de milers de lluitadores d’esquerres de tot el món.
Aixecar una esquerra revolucionària, anticapitalista i antiburocràtica
L’amenaça de l’imperialisme ianqui no serà derrotada per la burocràcia madurista, que només pensa en els seus interessos i que ha portat la classe obrera i el poble a una situació límit, aplanant el camí a la ultradreta. Tampoc per les crides a la pau i al diàleg dels governs reformistes llatinoamericans i el multilateralisme. No hi ha imperialistes bons. Rússia i la Xina es mouen en funció dels seus propis objectius capitalistes i no per la sobirania dels pobles.
L’únic que pot defensar els drets democràtics i socials i derrotar l’imperialisme i el feixisme és la revolució socialista. La mobilització de les masses al carrer és una força imparable, com mostra l’impressionant moviment internacionalista de masses donant suport al poble palestí.
Cal aixecar una alternativa revolucionària internacionalista amb una política d’independència de classe, és a dir, sorgida del debat en assemblees per les mateixes bases obreres, la joventut, el moviment feminista, LGTBI i antiracista, combatent qualsevol il•lusió en acords amb sectors de la burgesia o l'imperialisme, defensant un programa comunista que plantegi confiscar els bancs i les grans empreses, col•locant-ho tot sota control i gestió obrera per planificar democràticament l’economia i satisfer les necessitats socials.
