El passat dijous 13 de novembre, Luis Rubiales –expresident de la Real Federación Española de Fútbol– va presentar el seu llibre Matar a Rubiales a Madrid.

Aquesta maniobra mediàtica, curosament dissenyada com un acte de “ressorgiment” públic, va estar acompanyada d’un episodi lamentable: un assistent, que més tard es va revelar com el propi tiet de l’autor, li va llençar ous durant la presentació. Encara que aquesta teatralització pugui semblar un incident anecdòtic, per a nosaltres el que fa és reforçar la lògica mediàtica que Rubiales pretén explotar: victimitzar-se, dramatitzar l’ocorregut i alimentar un relat èpic en el qual ell apareix com un home injustament perseguit.

Rubiales ha posat en marxa una estratègia deliberada per a reconstruir la seva imatge, busca encaixar la seva figura dins dels discursos antifeministes i presentar-se com un màrtir d’un sistema que –segons ell– li hauria donat l’esquena. Per a nosaltres, resulta imprescindible pronunciar-nos amb claredat i fermesa. Rubiales no només intenta reescriure un passat marcat per abusos i desigualtats, sino que busca relativitzar i deslegitimar les denúncies de violència masclista que l’involucren, qüestionant així totes les dones que s’atreveixen a nombrar les agressions que sofreixen.

Des de el mateix títol, Matar a Rubiales, es desplega una narrativa revisionista i profundament manipuladora. L'autor pretén situar-se al centre d’una suposada “gran conspiració” mediàtica i política, un relat que reprodueix amb rigor els marcs discursius que l’extrema dreta i els moviments antifeministes han estès els últims anys: l’argument de què la igualtat de gènere és una amenaça, de què el feminisme “linxa” sense proves, de què els homes poderosos cauen víctimes de la maquinària ideològica. De fet, Rubiales s’atreveix inclús a dir que la denuncia de Jenni Hermoso va ser tot un complot del govern de Pedro Sánchez per treure el focus de la Llei d'Amnistia que s’estava tramitant.

Sembla un deliri, però és el major reflex de la caverna masclista que nodreix i dirigeix el pantà del món de l’esport. Adoptant aquesta postura, Rubiales intenta trivialitzar el poder real del masclisme institucional, aquell mateix que durant dècades ha permès que homes en posicions de poder exerceixin els seus abusos amb impunitat. Es tracta, en definitiva, d’un intent de desviar l’atenció de l’essencial: que és un agressor que no només va ser condemnat per un moviment feminista que es va mobilitzar i el va fer fora, sinó també pels propis tribunals per haver vulnerat el consentiment i la dignitat d’una dona.

Però la seva narrativa no s’atura aquí. Al llibre, Rubiales afirma que les acusacions en la seva contra van ser fruit d’un pla concertat, arribant a responsabilitzar el feminisme de la seva caiguda. Per suposat, la culpa sempre la té el feminisme. Sembla ser que quan les dones denunciem la terrible violència sexual que sofrim i qüestionem tots els mecanismes que existeixen sota el sistema capitalista i patriarcal perquè la nostra opressió mai desaparegui, els matxirulos i els seus còmplices ens presenten com una maquinària política sinistra.

Aquesta maniobra, clàssica dins de la retòrica de la dreta reaccionària, pretén convertir una defensa col•lectiva contra la violència masclista en una conspiració. Nosaltres ho diem amb claredat: no existeix cap conspiració. Existeix l’enuig, l’organització i la determinació de milions de dones que no estem disposades a acceptar cap abús més, ni negociar els nostres drets. No ens callem més.

Encara que tot pugui semblar un meme que es mou per xarxes socials, el discurs de Rubiales és perillós perquè segueix posant en el punt de mira a les víctimes i pretén deslegitimar la nostra lluita. Presentant-se com a víctima, blanqueja l’exercici del poder patriarcal; inventant enemics, alimenta la polarització antifeminista; relativitzant l'agressió, contribueix a normalitzar la violència masclista. I tot això sota un embolcall de “llibertat d'expressió” o “dret a defensar-se” que no és més que una coartada per seguir sostenint la impunitat de sempre.

No permetrem que la narrativa d’un agressor s’imposi com la veritat. No permetrem que el feminisme combatiu, el que fa soroll i molesta, sigui assenyalat com a culpable pels que no suporten perdre privilegis. I no permetrem que la violència es disfressi d’un subjecte damnificat per seguir reproduint-se. El moviment per la llibertat de les dones treballadores i joves exigeix justícia i igualtat, molesti a qui molesti.