La jugada dels EUA i la UE de donar suport a un executiu que inclou els feixistes de Svoboda i Sector Dret està esdevenint una aposta molt arriscada. Entre les primeres mesures del “flamant” govern hi ha la prohibició de la cooficialitat del rus i declarar il·legal el Partit Comunista a algunes regions, mentre les bandes feixistes ataquen amb total impunitat a activistes i seus d’organitzacions d’esquerres, sindicats i fins i tot parlaments regionals. Però el més significatiu és que aquest govern fraudulent i sipai de les potències occidentals ja ha anunciat un pla salvatge d’austeritat econòmica que implicarà acomiadaments massius, privatitzacions, pobresa i atur. Aquests factors són els que expliquen la rebel·lió popular que s’ha desfermat a l’est d’Ucraïna, trastocant els plans de les potències occidentals i també els de Putin.

Rebel·lió social a l’Est d’Ucraïna

Després del vot massiu de la població a favor de la independència de Crimea i la seva annexió a Rússia, era previsible que a l’Est ucraïnès –on la majoria dels seus habitants parlen rus i els llaços històrics amb Rússia són igual d’importants- esclatés també el descontentament.

A l’Est del país s’han succeït les mobilitzacions contra el govern central, a qui consideren il·legítim i producte d’un cop orquestrat per l’oligarquia ucraïnesa en col·laboració amb l’imperialisme occidental. Molts joves i treballadors, no només de l’est, també de l’oest d’Ucraïna, van restar commocionats davant les imatges de les bandes paramilitars feixistes campant lliurement per Kíev i recompensats per l’oligarquia ucraïnesa i l’imperialisme amb el control de l’aparell de seguretat de l’Estat. A moltes zones d’Ucraïna perviu el record de la lluita contra el feixisme a la Segona Guerra Mundial i les atrocitats que van cometre els nazis en col·laboració amb els “nacionalistes” ucraïnesos, encapçalats per Stepán Bandera, el retrat del qual, juntament amb esvàstiques nazis, enarboren ara els feixistes a Kíev. Però la metxa que ha encès les flames de la rebel·lió social a l’est ha estat el pla d’austeritat que condemnarà a milions a la pobresa i significarà l’enfonsament de la indústria i la mineria, la principal base econòmica d’aquestes regions.

El que més crida l’atenció d’aquesta rebel·lió, que confirma el seu caràcter popular, és com els imperialistes i els seus mitjans de comunicació han tornat a fer servir un doble raser: quan les bandes feixistes ocupaven edificis públics a Kíev, eren manifestants “pacífics” pro europeus que reclamaven democràcia; quan la població ocupa aquests mateixos edificis a les ciutats de l’est, són titllats de “terroristes”. Mentre els manifestants de la plaça de Maidan “lluitaven contra un govern corrupte i antidemocràtic”, a l’est són qualificats d’”elements separatistes i extremistes”.

La gran majoria d’habitants de l’est són ucraïnesos i la proporció de parlants de rus supera el 60% a Donetsk o Lugansk, mentre que a Odessa, Khàrkov o Dniepropetrovsk oscil·la entre el 30% i el 60%. El periodista de Donetsk, Dennis Kasanksky, explicava al periòdic alemany Sueddutsche Zeitung l’abisme social que separava les protestes que ara viu l’est amb les que es van viure a la plaça Maidan. “A Kíev, a Maidan, es tractava de joves, estudiants, empresaris pro europeus, nous empresaris, en definitiva, classes mitjanes. Però aquí a l’est no es tracta d’una insurrecció pro russa, sinó d’una revolta social (...) Els manifestants a l’est són els no privilegiats de la societat”. (1)

A primera línia d’aquestes protestes es troba la classe obrera industrial de l’est, com és el cas dels miners de la regió del Donbass. Mykola Volynko, líder del Sindicat Independent de Miners del Donbass, ho expressava així: “Hem decidit defensar-nos, defensar el Donbass, defensar les nostres famílies, defensar el nostre poble i defensar Ucraïna”. (2)  Aquest moviment ha obligat a alguns mitjans occidentals a fer-se ressò de la realitat. Així, en un article publicat a The Guardian s’explica la participació dels miners de la ciutat de Donetsk:

“La paraula s’estén ràpidament entre els centenars de manifestants, ‘Arriben els miners!’ ‘Glòria als miners!’ coreja la multitud. ‘Glòria al Donbass!’ cridaven (...)  Els manifestants han declarat l’edifici administratiu una ‘república popular’. Els manifestants volen independència econòmica i política de Kíev, molts donen suport a la federalització del país (...) Tot i que la majoria dels que ocupen l’edifici van emmascarats, els miners són fàcils d’identificar. Porten els ulls pintats amb pols de carbó (...) Segons ens relata Obolents, un antic miner, ‘Si s’aprova l’acord d’associació i el mercat d’Ucraïna s’obre totalment a Europa, amb els nivells de producció de la UE, representarà el declivi de les indústries metal·lúrgiques i del carbó, i per tant, la pèrdua de llocs de treball’. També explica com encara molts [miners] segueixen treballant per por a perdre els seus llocs de treball, però ‘quan portin dos o tres mesos sense rebre el seu salari, tots sortiran, o si es produeix un intent d’assalt [a l’edifici ocupat]. L’afamat no té res a perdre. L’afamat està disposat a tot”. (3)

Malgrat tota la propaganda que presenta les protestes com una “rebel·lió” separatista, la majoria dels treballadors de l’est d’Ucraïna no demanen la independència sinó la celebració de referèndums per decidir la federalització del país i més autonomia del govern central per a les seves regions (la primera que celebrarà el referèndum serà Donetsk, previst per a l’11 de maig). Però també exigeixen la dimissió del govern de Kíev, la convocatòria d’eleccions i la suspensió de totes les mesures d’austeritat.

Les protestes de l’est s’han estès com un regueró de pólvora; a una ciutat rere l’altra s’han ocupat els edificis regionals i s’han assaltat i requisat les armes dels arsenals de la policia i serveis secrets. I, el més significatiu, s’han declarat “repúbliques populars” a ciutats com Donetsk, Donbass, Kharkiv o Odessa, i han elegit els seus representants, que reconeixen estar coordinats amb altres ciutats i regions. Ciutats senceres estan mobilitzades, protegint els edificis ocupats, construint barricades o bloquejant els combois militars ucraïnesos.

“Des del 7 d’abril, quan els manifestants pro russos van ocupar l’edifici administratiu de l’era soviètica per a la regió de Donetsk i van declarar la república, s’han celebrat assemblees diàries en què han participat des de centenars a milers de persones que corejaven consignes equiparant el govern de Kíev amb el feixisme.

“La República Popular de Donets, va ser una decisió espontània, presa després d’hores d’ocupació de l’edifici regional (...) Prop del 80% de la regió de Donetsk va viure el moviment Maidan com un cop d’estat, no una revolució legítima (...) Dins de l’edifici ocupat es poden veure cartells de l’era soviètica... Pintades anti-nord-americanes i anti-europees adornen les parets”. (4)

El govern de Kíev reconeix que ha perdut el control de l’est del país, que ara està en mans dels “consells de les repúbliques populars”. Aquí veiem com una situació que es va iniciar amb un moviment reaccionari a Kíev, esperonat per l’imperialisme occidental, ha desfermat una rebel·lió social encapçalada per la classe obrera de l’est ucraïnès, que amenaça amb estendre’s a la resta del país tan aviat com es comencin a aplicar les mesures d’austeritat proposades pel govern central. Un titular del periòdic britànic The Guardian resumia molt bé la situació: “Ucraïna ara està en una situació potencialment revolucionària”. (5)

L’Acord de Ginebra: tots contra la revolució

Enfront del moviment dels treballadors a l’est d’Ucraïna, la resposta del govern de dretes a Kíev va ser anunciar el llançament d’una “operació anti-terrorista”, però en menys de 48 hores va quedar en evidència la seva influència real, que no arriba més enllà dels límits de la capital:

“Després de l’anunci de Kíev de la seva operació antiterrorista el cap de setmana, s’ha repetit la mateixa situació en diferents ocasions a l’est d’Ucraïna: tropes ucraïneses i equipaments bloquejats per una multitud de residents furiosos, que els aturen i els convencen perquè facin mitja volta i fins i tot es retirin.

“La inacció i les desercions poden reflectir problemes més profunds dins de l’exèrcit ucraïnès, fins i tot l’escassetat de combatents i equipaments. El mes passat, les autoritats van intentar ràpidament crear la guàrdia nacional i s’han vist obligats a demanar donatius d’empreses privades. Ihor Kolomoisky, el nou governador de Dnepropetrovsk, va gastar el mes passat ‘uns quants milions de dòlars’ en bateries de vehicles militars i equipament. Al final, només 6.00 dels 41.000 soldats de terra estaven disposats a combatre”. (6)

Les imatges d’edificis ocupats per treballadors, lluint eslògans antifeixistes i anticapitalistes, banderes roges i símbols de l’antiga Unió Soviètica, han encès els llums d’alerta tant a Washington com a Brussel·les i Moscou. Òbviament, Putin té els seus propis interessos a l’est d’Ucraïna, com hem assenyalat en articles anteriors. I aquests interessos no tenen res a veure amb el poble i la classe obrera, sinó amb les aspiracions imperialistes de l’oligarquia capitalista que el sosté al Kremlin. Putin, s’ha de tornar a insistir, s’assenta sobre les ruïnes de l’URSS, és un representant d’una burgesia capitalista, reaccionària, i que sospira per l’antic poder imperial del tsarisme. Putin no pot acceptar que les tropes de l’OTAN se situïn a l’àrea d’influència més immediata de Rússia, no pot acceptar la pèrdua de la base naval de Crimea, però mai esperonarà una revolució a l’est d’Ucraïna. Un exemple com aquest podria contagiar també a les masses de Rússia, oprimides i esclafades pel capital rus, per un règim autoritari i corrupte com el de Putin.

Davant la impossibilitat de basar-se en el govern ucraïnès, els EUA, la UE i Rússia van decidir ràpidament seure a negociar un acord que permetés desactivar el perill que representa la rebel·lió social de l’est. El govern de Kíev va ser convocat a la cimera, però en qualitat de convidat, una prova més de la seva impotència. L’anomenat Acord de Ginebra, firmat per Rússia, els EUA i la UE, contempla el desarmament dels “grups armats” tant a l’est del país com de les bandes del Sector Dret a Kíev; el desallotjament dels edificis ocupats i garanteix que no hi haurà mesures repressives ni legals contra els que han participat a les protestes.

La resposta a les principals ciutats rebels ha estat una negativa rotunda a complir aquest acord, insistint en què no abandonarien els edificis ocupats ni les armes fins que el govern de Kíev dimiteixi i els grups feixistes siguin dissolts. Òbviament, ni els EUA ni el govern de Kíev tenen intenció tampoc de complir el que han firmat a Ginebra. En l’actual situació necessiten als feixistes com a tropes de xoc contra l’amenaça revolucionària que s’està desenvolupant a l’est i contra les futures mobilitzacions que provocarà l’aplicació del pla d’austeritat.

Més enllà de la diplomàcia, els EUA i Rússia segueixen incrementant la pressió i la tensió militar acumulant tropes al voltant d’Ucraïna, fent créixer així el risc d’un enfrontament militar entre ambdues potències. La visita a Kíev del director de la CIA o del vicepresident dels EUA, Joe Biden, són indicis de que l’administració nord-americana està organitzant, al costat del govern ucraïnès, els preparatius per a una operació repressiva que acabi amb la rebel·lió, tot i que això incrementi el risc d’una guerra civil.

Ucraïna segueix el camí de Grècia

La crisi que viu Ucraïna es desenvolupa en un context de bancarrota econòmica absoluta. El govern necessita desesperadament diners per fer front als pagaments i obligacions que té l’estat ucraïnès. L’economia passa per la seva tercera recessió des del 2008 i per als anys 2014 i 2015 es preveu una caiguda del PIB d’entre un 5% i un 15%.

Després d’una reunió amb el govern interí, el 27 de març, l’FMI va anunciar la concessió d’un préstec d’entre 14.000 i 18.000 milions de dòlars per a aquest any i el següent. Com a contraprestació, l’FMI demana l’aplicació d’un programa d’austeritat ferotge, que condemnarà a Ucraïna a una depressió similar a la de Grècia. Una de les principals exigències és l’eliminació dels subsidis públics al gas natural que consumeixen les famílies: a partir de l’1 de maig el seu preu s’apujarà un 40%, un altre 40% el proper 1 de gener i un altre 20% més cada un dels dos anys següents. Segons algunes estimacions, només aquesta mesura portarà 3 milions de famílies a la pobresa. Però els atacs no s’aturen aquí: les pensions es reduiran un 50% fins l’any 2016; s’eliminaran drets i beneficis socials de pensionistes i funcionaris; s’acomiadarà al 10% dels empleats públics; augmentaran els impostos indirectes i es reduirà dràsticament la despesa social, en un total de 8.000 milions de dòlars.

El moviment de masses a l’est d’Ucraïna demostra el potencial que hi ha per a un canvi radical de la situació, per derrotar la intervenció imperialista i el govern reaccionari instal·lat a Kíev. Avui més que mai és necessari que la classe obrera i la joventut ucraïneses alcin el seu propi programa de classe, revolucionari i internacionalista. L’única solució al carreró sense sortida de pobresa, explotació i corrupció, l’única manera d’acabar amb el perill d’una guerra civil que costaria la vida a milers de joves i treballadors, és lluitant pel programa de la revolució socialista, que prengui la riquesa i el poder de les mans de l’oligarquia i els seus amos imperialistes, i els posi al servei de les necessitats de la població. Per a aquest objectiu, la classe obrera ucraïnesa només por confiar en els seus autèntics aliats de classe, els treballadors russos i europeus.

Notes

1. Sueddutsche Zeitung. 14/4/14

2. Ukrinform. 16/4/14

3. The Guardian. 12/4/14

4. The Guardian. 16/4/14

5. The Guardian. 19/4/14

6. DW. 17/4/14

 


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01