El fet que el propi Cañete, cap de llista del PP en les properes eleccions europees s'hagi expressat públicament, i el mateix dia que Felipe González, a favor d'un govern PP-PSOE (“si l'interès general ho exigeix en el futur”) és una prova més de la gran pressió que la classe dominant està exercint sobre l'aparell dels dos grans partits que han constituït els pilars fonamentals del sistema capitalista des de la caiguda de la dictadura franquista.

Rubalcaba s'ha desmarcat de les declaracions de Felipe González afirmant públicament que mentre fos secretari general del PSOE “no hi haurà govern de concentració”. Però els fets contradiuen absolutament les seves paraules. En la pràctica, el PSOE, des de la “oposició”, està fent un front comú en els assumptes fonamentals amb el govern del PP i li ha subministrat pilotes d'oxigen en tots els moments crítics de la legislatura. El mateix Rubalcaba, abans de la campanya electoral, ha col·locat com a eix central del seu discurs la demanda al PP de “un gran pacte nacional”. A més, ha gosat justificar aquesta claudicant posició com una “exigència dels espanyols”. Aquí estan les hemeroteques dels periòdics per qui vulgui recordar-ho: “Un gran pacte sobre l'ocupació”, un gran pacte per a una “austeritat justa”, un gran pacte “sobre Europa”, un gran pacte sobre el “model territorial”, un gran pacte d'Estat sobre “la immigració”... per no parlar del pacte efectivament aconseguit que va modificar la constitució per garantir la prioritat del pagament del deute a la banca respecte a la despesa social.

La música del gran pacte ha estat entonada per Rubalcaba la major part del temps en els dos anys i mig que porta el PP al govern. Fins i tot ara, per a “desmarcar-se” de Felipe González, Rubalcaba ha defensat com a alternativa la necessitat d'arribar a acords amb el PP en tots els aspectes fonamentals de la política, l'economia i la qüestió nacional.

La socialdemocràcia se subordina a la lògica del capital

No obstant això, la socialdemocràcia està tan profundament atrapada en el seu suport al sistema capitalista que el marge per a la demagògia és molt estret. Mentre Rubalcaba declara solemnement que no hi haurà govern de “gran coalició” sent ell secretari general, resulta que el candidat del PSOE a presidir al Comissió Europea, Shultz, del SPD, participa en un govern de coalició amb Merkel, la principal impulsora de les retallades a Europa. I a sobre el mateix Shultz ha felicitat públicament al govern de Rajoy per les reformes instant-li a seguir per aquest camí. No solament a Alemanya; la socialdemocràcia està sostenint, directament o indirectament, a molts governs de dretes a Europa, incloent el de Grècia. I allí on governa en solitari, com el cas de França amb el PSF, la situació no canvia molt, com s'està veient amb les retallades recentment aprovades. El principal executor d'aquestes retallades (de 50.000 milions i que afecten de ple la sanitat i altres prestacions socials) és el recentment nomenat primer ministre Valls, que serà el convidat estrella del míting principal del PSOE a Barcelona, al costat de Felipe González i l'esmentat Shultz.

La “gran coalició” propugnada per Felipe González no és més que la conseqüència lògica de la política de pactes de Rubalcaba. Aquí no hi ha discrepàncies de fons sinó dues tàctiques adequades a dues etapes successives dins d'un mateix objectiu estratègic, que és propiciar l'estabilitat necessària perquè des del govern se segueixi aplicant la política de retallades que necessita la burgesia.  Lògicament, les declaracions de Felipe González a favor d'un govern de coalició PP-PSOE en plena campanya electoral, quan el PSOE tenia com a discurs convèncer a un electorat minvant de les “grans diferències” que separen la socialdemocràcia de la dreta, ha provocat certa irritació i desmarcatges obligats. Però més enllà de les aparences i de les frases el que marca al rumb a l'actual direcció del PSOE, fins i tot per sobre dels interessos electorals de l'aparell del partit, és el seu compromís amb l'estabilitat del sistema capitalista i els interessos fonamentals dels grans capitalistes. A més, la urgència a situar la qüestió de la “gran coalició” també té una lògica des del seu punt de vista dels sectors de la burgesia que estan apostant per ella, ja que els esdeveniments polítics es poden precipitar fins i tot abans que s'esgoti la legislatura.

Emergència nacional, o crisi revolucionària?

Immediatament després de les eleccions europees el govern del PP va a iniciar una altra brutal tanda d'atacs contra la classe obrera, en forma de pujada d'impostos indirectes (IVA, noves taxes...), que el govern ja té esbossat, i noves retallades socials. La Comissió Europea ha estat clara sobre aquest tema, reclamant retallades “considerables” el 2015 i 2016. La combinació d'una clara deslegitimació de la política de retallades, que el resultat de les eleccions europees confirmarà, i una nova volta de rosca a aquesta mateixa política de retallades (en franca contradicció amb tot el discurs oficial electoral que el pitjor de la crisi ja ha passat i en un context social que ja està sobrepassant el límit del tolerable per a milions de famílies) pot desencadenar un important increment de la protesta social (ja en un nivell bastant alt) en l'últim tram de la legislatura. A més, un augment del vot a Esquerra Unida en les eleccions europees generaria grans expectatives de cara a les eleccions generals contribuint encara més a crear un clima de “fi de cicle” del govern del PP.

Quan alguns dirigents del PP i del PSOE parlen d'una eventual situació “d’emergència nacional” es refereixen precisament al perill, des del seu punt de vista, que es produeixi un salt qualitatiu de la protesta social amb connotacions revolucionàries. En aquest context, l'aposta per un govern de “concentració nacional”, potser vinculada a maniobres de cert calat per desviar l'atenció, com una reforma constitucional o l'abdicació del rei a favor de Felip de Borbó, podria avançar-se. En tot cas, hi ha sectors de la classe dominant que porten ja temps preparant el terreny per a aquest escenari.

El paper d'Esquerra Unida

És obvi que el creixement d'Esquerra Unida preocupa als capitalistes i per això estan fent tot tipus de maniobres per tractar de tallar el seu ascens. La moció de censura contra el govern del PP a Extremadura, a iniciativa del PSOE, no té un altre objectiu que explotar al màxim, de manera oportunista i demagògica per descomptat, els errors de la direcció extremenya d'IU. Si realment el PSOE volgués desallotjar a la dreta ja ho hagués fet a Navarra, on governa UPN (els representants del PP en aquesta comunitat autònoma) gràcies a l'imprescindible suport del PSOE. No obstant això, la denúncia d'aquesta maniobra demagògica del PSOE no lleva que la posició d'IU d'Extremadura sigui un greu error que resta força al creixent suport d'IU. El mateix es pot dir de la incoherència de lluitar contra les retallades del govern del PP i participar en un govern de coalició a Andalusia al costat del PSOE, per aplicar retallades als pressupostos d'educació i ensenyament, i justificar-los per “imperatiu legal”. Esquerra Unida ha de tallar definitivament amb aquestes posicions errònies i defensar una política d'independència de classe.

Els treballadors i joves de MILITANT que defensem les idees del socialisme revolucionari en els sindicats de classe, en el moviment estudiantil i les marees, seguirem sumant esforços, decidits a convertir IU en un referent capaç de traduir l'avanç electoral en lluita organitzada i conscient pel socialisme.

Aixecar una IU de masses exigeix idees clares i una estratègia que es base en la força de la classe treballadora, en la seva capacitat de lluita i creativitat. Esquerra Unida ha de deixar clar que no accepta la lògica d'aquest sistema capitalista, que defensa la nacionalització sense indemnització del sector financer i dels grans monopolis (bancs, elèctriques, transports, telecomunicacions...) sota el control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions. Que lluita per l'anul·lació de tots els desnonaments i per l'expropiació del parc d'habitatges propietat de la gran banca per posar-les en lloguer social. Que es posa al capdavant de la mobilització contra la contrareforma franquista de l'ensenyament (LOMCE) i la privatització de la sanitat. Que exigeix la continuïtat de les vagues generals per frenar els acomiadaments massius, anul·lar la reforma laboral i la reforma de les pensions, i per la jornada de 35 hores sense reducció salarial...

Esquerra Unida pot i ha d'assenyalar que necessitem un altre tipus de societat, alliberada de la dictadura que una minoria de grans monopolis, multimilionaris i banquers imposen a la immensa majoria. Que la lluita per aquesta societat socialista no és una utopia benintencionada, sinó una necessitat urgent per preservar les conquestes de la humanitat. Aquest és el camí per aconseguir l'Esquerra Unida que els treballadors i els joves volem i necessitem.

La classe obrera i la joventut ha protagonitzat un període de lluites i mobilitzacions socials colossals que continuaran a una escala superior. A través d’aquesta gran experiència la consciència de classe està avançant a grans passos, i cada vegada més capes del moviment estan traient la conclusió que necessitem transformar la protesta social en organització conscient per lluitar pel socialisme. Els propers anys seran decisius. Un govern de coalició PP-PSOE, en la línia del que ha ocorregut a Grècia, provocarà un desgast encara més brutal de la socialdemocràcia i, malgrat el malson que significarà per a les masses, donarà una gran oportunitat per aixecar una alternativa revolucionària, autènticament socialista.