La foto de la “vergonya”
La foto es va publicar en la mateixa setmana en què el PP va anunciar la seva reforma fiscal regressiva, i a només quatre dies de l'arribada a Madrid de les Marxes de la Dignitat, donant així una imatge de suport al govern del PP enfront de la protesta obrera, protesta que ni CCOO ni UGT van recolzar com a tals organitzacions, com demostra la no participació de Méndez i Toxo a la manifestació del 22-M. El comunicat de la Cimera Social -tres dies abans que arribessin a Madrid unes columnes que portaven setmanes marxant!- només va ser un intent envà de salvar les aparences. Els qui sí van recolzar i van participar en les Marxes de la Dignitat van ser desenes de milers d'afiliats i nombroses estructures sindicals d'àmbit inferior (seccions sindicals, federacions autonòmiques, etc.), evidenciant una vegada més l'enorme bretxa que separa actualment a les bases d'unes cúpules que viuen al marge de la realitat d'aquells a els qui diuen representar.
I la foto va aparèixer en període preelectoral de les europees d'aquest mes, encoratjant així els interessos del PP.
I per rematar-la, per si tot això no fos suficient, es va emetre un comunicat conjunt que contribueix a donar una imatge de diàleg que no existeix per cap banda, ni a les polítiques del PP ni a les empreses, i que avala la tesi governamental de la “sortida del túnel”. Ni una sola crítica a les polítiques del PP, ni una exigència que derogui totes les seves mesures de reforma laboral, que retorni tots els drets que ens ha robat, que pari les privatitzacions dels serveis públics…! La foto del 18 de març és una claudicació davant la dreta i la patronal, és una autèntica declaració de fallida sindical per part de Toxo i Méndez, és una autèntica declaració de subordinació política a la burgesia.
Els màxims dirigents sindicals no ofereixen més alternativa que esperar al fet que l'economia es recuperi, confiant que, quan això ocorri, els empresaris compensin els sacrificis fets pels treballadors durant les vaques flaques. Però, al marge que la perspectiva per a l'economia no és la recuperació, Toxo i Méndez s'equivoquen en un aspecte fonamental: encara que l'economia es recuperés, els atacs contra els treballadors continuaran perquè l'objectiu central i estratègic de la burgesia és seguir aprofundint el desmantellament de totes les conquestes socials i incrementar la bretxa social entre rics i pobres.
Això significa que en el present i en el futur l'anomenat “diàleg social” només pot fer-se a costa d'empitjorar encara més les condicions de vida de la majoria. Anar a la Moncloa a suplicar-li a Rajoy només servirà per embravir a la dreta i per desprestigiar encara més als dirigents sindicals, fent-los aparèixer com a còmplices de les retallades, com ja va passar amb la retallada de les pensions pactat amb Zapatero al gener del 2011. La crisi econòmica és també la crisi del sindicalisme pactista i del programa socialdemòcrata que ho inspira.
La lluita és l'únic camí
L'única forma de parar els atacs és amb la lluita dels treballadors. Aquest és el paper dels sindicats. Ho estan complint? Clarament, no. I això no només ho diem els marxistes, és el que diuen molts treballadors de base, seccions sindicals i comitès de CCOO i UGT. És el que demostren la destitució del secretari general comarcal de la UGT de Vigo (reposat ara en el seu càrrec per sentència judicial) o les resolucions contra la foto del 18 de març aprovades en diferents òrgans de CCOO (executiva del sector estatal de Justícia, executiva dels bombers de Madrid, consell regional de la FSC asturiana).
L'enorme desprestigi dels sindicats davant amplis sectors de la classe obrera és producte precisament que, quan els treballadors els necessiten, no responen. O pitjor encara, que en lluites que són a vida o mort per defensar les ocupacions, els aparells sindicals s'alien amb l'empresa i l'administració, com veiem en el llarg conflicte de Panrico.
Però els sindicats no són els seus dirigents, sinó tots els treballadors. Els sindicats són patrimoni de la classe obrera perquè van ser construïts al llarg de generacions. I en aquesta situació, amb tots els atacs que estem patint, són més necessaris que mai per poder defensar els nostres interessos. Per tant, l'alternativa no és abandonar-los, sinó recuperar-los per a la lluita participant en ells, perquè tot aquest descontent es converteixi en una força organitzada que els transformi des de dins.
Els treballadors i els joves amb consciència de classe hem de defensar un sindicalisme combatiu, de classe, assembleari, com a part de la baralla per la transformació socialista de la societat, però dins dels sindicats de masses, enfortint i desenvolupant un genuí corrent d'esquerres. Necessitem impulsar una vaga general, com a primer pas d'una estratègia de lluita ascendent amb l'objectiu de fer caure al PP i la convocatòria d'eleccions anticipades que donin pas a un govern autènticament d'esquerres que reverteixi totes les retallades dels últims anys. Aquesta és la tasca amb la qual estem compromesos els treballadors i sindicalistes del corrent marxista agrupat entorn del Militant.
Uneix-te a nosaltres per lluitar per aquesta alternativa!
