El dijous 30 de juliol, quan 50.000 homes, dones i nens marroquins van entrar a Ceuta, tots els representants de l’anomenada “democràcia” occidental van sortir en tromba a mostrar la seva rabiosa indignació. Des de Finlàndia fins a Itàlia, des dels EUA fins a l’Argentina, els governants de la dreta i l’extrema dreta van alçar les seves protestes contra la “invasió” i van callar tímidament davant el centenar de migrants morts ofegats en les aigües de la ciutat ceutina, i els milers que van ser tractats com a males bèsties, víctimes de les pallisses, de la set i la gana.
Quan repassem el llistat d’aquestes senyores i senyors, majoritàriament blancs, milionaris, fervents creients, amants de la família i l’ordre, siguin presidents o presidentes de països, primers o primeres ministres, portaveus parlamentaris o líders de l’oposició, en definitiva, la flor i la nata de la “democràcia” capitalista mundial, trobem una coincidència interessant: ells i elles van ser els qui van planificar, finançar i posar en pràctica el genocidi i la neteja ètnica contra el poble palestí, o el varen aplaudir de valent.
Ells i elles són els que han aprovat legislacions racistes i xenòfobes en els seus països, els que llancen campanyes insistents per criminalitzar i deshumanitzar els migrants, creant forces policials neofeixistes com l’ICE, o normes per establir camps de concentració en tercers països on enviar milers de deportats de la UE.
Una invasió?
Si poguéssim preguntar a algun dels 58.000 nens orfes i als més de 60.000 que han sigut assassinats per la maquinària bèl·lica sionista amb el vistiplau de tots els poders capitalistes occidentals [1], com ens descriurien la invasió que va venir de Tel-Aviv?
Segurament, ens explicarien que els seus invasors eren soldats armats fins a les dents arribant en vehicles cuirassats després de bombardejos bestials, que els massacraven impunement, que els envoltaven per la gana, la set, i que van patir tota mena de cremades i mutilacions horribles. I que els mateixos governants que avui dia protesten furiosament pel que ha succeït a Ceuta, ovacionaven llavors les tropes israelianes.
Ens assenyalarien que aquella invasió, en efecte, no va tenir res a veure amb aquells milers de persones, treballadors, dones i joves, molts d’ells adolescents, dels quals el seu uniforme de guerra es basa en pantalons curts i xancletes, i el seu transport… flotadors de platja.
També ens dirien que els seus invasors no se n’anaven en un o dos dies. Que no anaven fugint de la pobresa i la repressió d’una dictadura, que no van entrar a Gaza a la recerca de feina. Que en realitat van arribar per destruir hospitals, les escoles i les llars que, amb tant de treball i esforç varen construir les famílies treballadores palestines. Que no van ser els invasors els que fugien i que, avui en dia, ells són desplaçats en el seu propi territori, superant el milió i mig.
Ens explicarien al seu torn, que deu mesos després d’un “pla de pau” colonialista i fraudulós, més de 1.000 palestins, molts d’ells nens, han sigut assassinats per aquells mateixos invasors i que la seva vida mai va tornar a la normalitat, que viuen en un infern perquè no tenen un sostre sota el qual aixoplugar-se, ni una escola, que estan desnodrits i que pateixen sarna i mossegades de rates[2].
Reservat el dret d’admissió: turistes benvinguts, però els pobres no
Els reaccionaris del món diuen que són realistes i que la nostra “societat del benestar” no té prou riquesa, és a dir, habitatges, sanitat, transport, recursos hídrics, aliments, etc. per permetre la lliure entrada de migrants.
Tanmateix, és cert que en això són molt flexibles. Si la defensa dels seus interessos requereix dedicar centenars de milers de milions a pressupostos militars, ho fan a costa del que sigui. Fins i tot si la producció capitalista en un moment donat fa que els empresaris exigeixin més mà d’obra, llavors, obeint a la veu dels seus amos, obren una mica la porta.
I, és clar, si l’estranger no és pobre, i ve a gastar generosament els seus diners per enriquir els propietaris d’hotels, pisos turístics, restaurants, bars, cadenes de supermercats, immobiliàries… llavors es produeix la màgia. Els turistes i els rics, siguin de la nacionalitat que siguin, són molt benvinguts, però el migrant pobre, aquest que suposadament es queda amb les nostres feines, amb les nostres pagues, que és el responsable del col·lapse dels serveis socials, aquest és l’enemic. Pitjor que el diable.
Fa uns dies, el president de Ceuta, Juan Jesús Vivas, va declarar que la situació era insostenible perquè la xifra de migrants arribava “al 70% de la població de Ceuta”[3]. Podria semblar una contradicció, però el que és una tragèdia a Ceuta es converteix en un profund motiu d’alegria per altres representants públics, almenys per al regidor i els empresaris de l’hostaleria de Chipiona, localitat que en aquest mes de juliol multiplicava per 10 la seva població, passant de 20.000 habitants a 180.000:”són xipioners i estan com a casa”, afirmava orgullós Luis Mario Aparcero, l’alcalde de la localitat gaditana[4].
Algú ens respondrà que el turisme és un gran motor econòmic que fa créixer la feina i la riquesa del país.
El problema és que la riquesa del turisme, com sempre passa en el capitalisme, no arriba a tothom, encara més, la seva acumulació es fa a través de l’explotació i la misèria de la majoria. La feina creada en aquest sector està marcada pels salaris baixos, jornades interminables, temporalitat i nombroses malalties professionals. Quants cambrers i cambreres, netejadors i netejadores víctimes d’aquesta precarietat canviarien de professió si tinguessin l’oportunitat!
La situació ha arribat a un punt que, a la Costa del Sol i a les Balears cada vegada més docents i metges, els que ensenyen als nostres fills i ens curen quan estem malalts, dormen en cotxes i caravanes davant els preus impossibles dels lloguers. Però i què? Si l’especulació immobiliària s’ha convertit en una baula fonamental d’aquesta “invasió”!
Per a la resta que no treballa en el sector turístic, les conseqüències són clares: l’encariment insostenible de l’habitatge, l’auge dels preus d’alimentació i l’oci, la massificació i precarització dels serveis públics, la brutícia i el soroll, la destrucció dels entorns naturals, restriccions en el consum d’aigua… en definitiva, la desaparició en els nostres barris i localitats de tot allò que fa de la nostra vida més digna.
I aquest tsunami, que s’emporta molts dels nostres drets, no para de créixer: el 2023 van ser 85,1 milions de turistes; durant el 2024, 93,8; el 2025, 96,8 i el 2026 estarem fregant els 100 milions.
Així doncs, la causa del fet que les fronteres estiguin obertes o tancades no és determinada per la falta de mitjans o espai, sinó pel poder adquisitiu, per la pobresa o per la riquesa. És una qüestió de classe.
La campanya ferotge de deshumanització dels nostres germans i germanes migrants té un objectiu clar: dividir-nos i confondre’ns respecte a l’enemic, inocular-nos el verí del racisme.
Es tracta que les treballadores i treballadors que encara gaudim d’alguns drets en pocs països, ens convencem que el problema no són els rics, sinó els pobres.
Que pensem a ulls clucs que Faten BenImar el Azizi, una jove marroquina de vint anys, morta a les aigües de Ceuta quan intentava complir amb el seu somni de jugar a futbol professional, és una amenaça. Que el Mohamed Afasi de només 9 anys, Nada Al-Shiba de 15 i Marwa Aheithour de 16, actualment desapareguts, plorats per les seves mares i, desgraciadament, amb possibilitats d’estar morts, s’ho mereixien, perquè menors com ells són els responsables de la degradació i la massificació a la sanitat i l’educació pública, i no els retalls pressupostaris ni les polítiques capitalistes. Perquè ens reemplaçaran i són una amenaça per a la sobirania de la pàtria.
Així s’alimenta el feixisme, deshumanitzant éssers humans, culpant innocents, massacrant-los, i exaltant dictadors sagnants com Mohamed VI o Netanyahu.
Els que creuen que defensem la solidaritat amb els qui pateixen per una qüestió solament emocional s’equivoquen. És cert, com afirmava una lluitadora veterana, “es pot ser bona persona i no ser comunista, però no es pot ser comunista i no ser bona persona”. Però és molt més profund.
Tot, absolutament tot el que hem aconseguit, sigui poc o molt, es va aconseguir gràcies a la unitat dels oprimits davant els opressors. El que ens uneix no és el tros de terra en el qual vam néixer i que, per cert, no el vam escollir; tampoc el color de pell, el nostre gènere o la nostra religió. El que decideix en quin lloc de la barricada estem i amb qui la compartim, és si el nostre manteniment prové de la nostra feina o d’explotar altres éssers humans. Per això és tan important la unitat com a classe.
L’únic que ens pot salvar d’aquesta crueltat que ens ofega, d’aquesta misèria i destrucció creixent que amenaça la nostra supervivència física i moral, és la consciència que, si haguéssim nascut al Marroc, hauríem sigut Faten i els nostres fills Mohamed i Marwa.
Per això no n’hi ha prou d’assenyalar Abascal o Feijóo, l’escòria feixista que es pensa que en comptes de cent víctimes haurien de ser milers. També l’esquerra institucional i governamental, per més que en aquest cas pateixi els cops del trumpisme del sionisme i de la dictadura marroquina, té una gran responsabilitat.
El Govern de Sánchez continua participant en l’Europa fortalesa, forma part dels engranatges racistes de la seva legislació antiimmigratòria, dels objectius imperialistes de la UE i de l’OTAN. I ho ha demostrat en aquests esdeveniments blanquejant la dictadura marroquina i parlant de “violació de la integritat territorial espanyola”, que és una altra manera de referir-se a una invasió.
A Esquerra Revolucionària, com hem explicat a la nostra declaració, sabem molt bé quin és el nostre posicionament en la lluita de classes.
A les famílies de totes les víctimes els transmetem el nostre profund consol i la nostra solidaritat de classe. Les vides dels seus fills, parelles, amics i familiars són tan valuoses com les nostres i, el seu dolor, tan profund com el nostre quan ens prenen els nostres éssers estimats. Perquè no són migrants, ni pobres, ni musulmans, són part de la nostra classe. Perquè no som feixistes, no som burgesos, ni xerraires que s’anomenen d’esquerres. Som treballadors conscients, som comunistes.
Amunt, pàries de la terra!
En peu, famèlica legió!
El món canviarà de base,
Els sense-res d’avui tot ho han de ser.
El gènere humà és internacional.
Notes:
[1]https://unrwa.es/actualidad/noticias/huerfanos-en-gaza-una-crisis-profunda/
[2]https://www.rtve.es/noticias/20260725/barrera-arena-israel-levanta-gaza-afianzar-division/17166472.shtml
[3]https://cadenaser.com/nacional/2026/07/31/las-primeras-estimaciones-del-gobierno-cifran-en-49000-las-personas-que-han-cruzado-de-marruecos-a-ceuta-cadena-ser/
[4]https://www.elcorreoweb.es/andalucia/2025/08/02/chipiona-multiplica-10-poblacion-verano-120130226.html
