No podria trobar-se una millor escenificació del canvi ocorregut els últims anys en les relacions internacionals que la cimera Trump-Xi Jinping celebrada la setmana passada a Beijing.
El desenvolupament complet d’aquesta cimera, des dels preparatius previs a Washington -amb els assessors de Trump intentant desesperadament borrar de les xarxes socials els insults abundants de Trump a la Xina els últims anys- fins el trist comiat de Trump amb les mans buides, és la conseqüència de l’acumulació de transformacions sistèmiques.
Les dues últimes dècades la Xina no només s’ha convertit en la major potència industrial i exportadora del món, sinó que ha estat capaç, gràcies al seu sistema particular de capitalisme d’Estat, de convertir aquesta capacitat en una palanca per a aspirar a una posició hegemònica entre les superpotències.
Al mateix temps, en aquests anys els Estats Units es transformava en una economia cada cop més parasitària, dominada per l’especulació financera i cada cop més dependent de la seva capacitat per detreure riquesa a la resta del planeta mitjançant el seu domini financer, la capacitat del seu mercat de capitals per atreure els patrimonis de les burgesies de tot el món i el control, cada cop més feblesa però encara decisiu, de les transaccions financeres internacionals i de reserva gràcies al dòlar.
És clar, aquestes capacitats econòmiques valdrien bastant menys si no estiguessin acompanyades d’una capacitat militar molt poderosa i d’un historial bèl·lic temible. No oblidem que els EEUU és l'únic país del món que no va dubtar, i per dos cops, en fer servir el seu armament nuclear contra població civil indefensa i que el brutal genocidi sionista a Gaza, que continua en marxa malgrat els suposats “plans de pau”, no seria possible sense el recolzament obert i entusiasta de Washington.
L’agència Reuters resumia així, mentre l’avió presidencial s’enlairava de l’aeroport de Beijing, els resultats de la visita: “Trump abandona Beijing amb poques victòries, però amb paraules amables per a Xi. No s’han produït avenços importants en matèria de comerç ni ajuda tangible per part de Beijing per a posar fi a la guerra de l’Iran”.
Per la seva part, l’Atlantic Council, un dels principals think-tanks de la classe dominant nord-americana, que explica que al seu Consell d’Assessors amb els principals directius de les grans empreses nord-americanes, europees i d’altres països aliats, com Austràlia o Turquia, avaluava així la visita de Trump: “El major error de Trump va ser el seu enfocament general cap a la Xina, perquè va presentar els Estats Units com algú que necessitava desesperadament el favor de Beijing”.
Desgraciadament per a l’Atlantic Council, i per a tota la classe dominant nord-americana, aquesta “necessitat desesperada del favor de Beijing” no va ser simplement un error de criteri de Trump. Va ser l’expressió de la situació real de l’imperialisme nord-americà, atrapat en un carreró de difícil sortida en la seva guerra contra Iran i abocat, gairebé fatalment, a acceptar una humiliant derrota i un reconeixement de què el seu múscul industrial atrofiat ja no li permet sostenir unes forces armades que, després del col·lapse de la URSS, podien presumir de mancar d’adversaris a la seva altura.
La derrota dels EEUU a l’Iran ja no es pot dissimular
En aquestes últimes setmanes hem estat testimonis de com, a mesura que l’agressió militar a Iran anava fracassant, l’agressivitat i el deliri de les declaracions de Trump augmentaven en intensitat. És possible que els seguidors més fanàtics del moviment MAGA es donin per satisfets amb els exabruptes del seu líder a les xarxes socials, però per la resta del món és evident que els EEUU s’han estrellat estrepitosament contra una resistència inesperada del règim iranià.
Les informacions recents del New York Times indicant que, malgrat les setmanes de guerra i dels durs bombardejos dels EEUU i Israel, l’Iran encara conservava intacta el 75% de la seva capacitat militar, no només són una gerra d’aigua freda tremenda sobre la retòrica belicista de Trump, sinó que han provocat calfreds entre els Governs de les monarquies petroleres del Golf.
Si només utilitzant menys del 25% de la seva capacitat, ja que s’ha de descomptar allò destruït pels atacs nord-americans-israelians, l’Iran ha estat capaç de posar potes enlaire l’economia del Golf i d’abocar dubtes seriosos sobre el futur de països com els Emirats Àrabs, que han apostat durant anys per convertir-se en un paradís financer i turístic i en la residència permanent de potentats de tot el món, quin nivell de destrucció podria assolir-se si l’Iran es decidís a utilitzar contra els aliats dels EEUU els míssils i drons que conserva?
És innegable que els EEUU té la capacitat militar suficient per a destrossar l’Iran. Disposa per això, inclús, d’armes nuclears. Però el crucial d’aquest assumpte no resideix en les capacitats de la tècnica militar, sinó en si s’hi donen o no les condicions polítiques per a què els EEUU desplegui tot el seu potencial de destrucció.
Després de l’embestida dels primers dies, l’ofensiva militar es va anar desinflant a mesura que es contestava que l’Iran no és Venezuela. A més, en aquesta ocasió la Xina sí que va posar en marxa una maquinària de recolzament polític, financer i militar que va negar a Maduro. Els aliats més fidels dels EEUU van començar a mostrar el seu descontent, que aviat es va convertir en censura oberta. A la UE no tan sols Pedro Sánchez va ser crític amb Trump; Meloni, Starmer i Merz es van negar d’una o altra forma el seu recolzament militar a Washington.
El tancament d’Ormuz va commocionar les classes dominants de la immensa majoria dels països i de manera apressant a alguns dels socis més ferms dels EEUU al sud-est asiàtic que de cop i volta s’enfronten a una crisi energètica sense precedents. Les monarquies del Golf tremolen pel seu futur i es pregunten si han fet bé en unir el seu destí als designis de l’amo ianqui.
I tot això sense comptar amb la reacció interna als EEUU, en la seva doble faceta d’oposició conscient i de masses a les polítiques imperialistes de Trump i de descontent espontani davant l’onada de pujades de preus que ja han començat a castigar les butxaques de la població nord-americana, inclosa una bona part de la base social i electoral del trumpisme. Les eleccions de principis de novembre son ja molt pròximes i les perspectives per al Partit Republicà són cada dia més preocupants.
L’Administració nord-americana cerca desesperadament un triomf que pugui borrar el desastre de la seva aventura iraniana. I és molt probable que Cuba pagui les conseqüències brutalment: la situació és realment desesperada i les informacions des de l’illa mostren que inclús les autoritats cubanes estarien disposades a cedir el poder real, seguint el model de Venezuela. Els pròxims mesos seran decissius, i no es pot descartar res.
Però ni la imposició d’un protectorat a Venezuela i Cuba, ni la indubtable capacitat d’intervenció i influència que l’imperialisme estatunidenc encara conserva a l’Amèrica Llatina, poden encobrir un fet fonamental: els EEUU ja no són el motor del món capitalista, com s’esdevenia després de la Segona Guerra Mundial. Lluny d’estendre un capitalisme florent, afavorint i convertint en ferms aliats les burgesies de la gran majoria dels països, que trobaven a Washington la garantia de la seva dominació, els EEUU ara propaga el caos i la inestabilitat mundial, i aguditza la lluita de classes.
Les conseqüències de la guerra de l’Iran estan generant un malestar social cada cop més evident en bona part del món. A l’igual que la crisi del 2007 va alimentar grans aixecaments socials i va minar sistemes polítics que semblaven sòlidament instal·lats per sempre, la crisi energètica que s’està gestant pot ser l’espurna que desencadeni un nou aixecament de masses de conseqüències incalculables.
Davant d’aquesta actuació de piròman, que no només és un tret de la personalitat de Trump sinó l’expressió de la decadència del sistema, el capitalisme xinès ofereix, al menys a curt termini, una expectativa d’estabilitat, previsibilitat i ordre. És només qüestió de temps que un nombre cada cop major de països s’aproximin a Beijing en cerca d’una estabilitat comercial i financera que els permeti restablir l’equilibri social en l’ordre intern.
Per aquest motiu la Xina no té cap al·licient en ajudar a Trump a sortir del destret en què ell mateix s’hi ha ficat. Certament, les repercussions del tancament d’Ormuz també afectaran a curt termini les exportacions xineses i els hi crearà dificultats, però a mig i llarg termini les ganàncies les compensaran amb escreix.
La Cimera apropa encara més el final de Taiwan com a país independent
Xi Jinping va abordar diplomàticament la guerra de l’Iran als retrobaments públics amb Trump, però la seva actitud va ser molt diferent al referir-se al futur de Taiwan. En un to d’advertència seriosa va instar als EEUU a abstenir-se de recolzar la resistència de Taiwan a reincorporar-se a la Xina continental.
Fins al moment, malgrat que als anys setanta del segle XX els EEUU van reconèixer el Govern de Mao com l’únic representant de la Xina i va trencar els seus lligams diplomàtics amb l’illa, a la pràctica va ser el recolzament militar i econòmic nord-americà el que va permetre al règim de Taiwan, en aquell moment a mans de l’ultra-reaccionari Kuomintang, sobreviure sense majors problemes. Però després del restabliment del capitalisme a la Xina, la tasca de restablir la integritat nacional es va convertir en una prioritat per a Beijing.
Hong-Kong i Macau, residus dels antics imperis colonials de la Gran Bretanya i Portugal, es van reincorporar a la República Popular, però Taiwan, convertit en una peça clau del desplegament militar dels EEUU a la zona de l’Àsia-Pacífic, es va mantenir com un poder independent.
La Xina percep el problema de tenir escasses milles de les seves costes un bastió militar d’una potència potencialment hostil, capaç de servir de base per a interferir la seva ruta comercial marítima principal i vital. Durant anys el Govern xinès es va veure obligat a acceptar aquest statu quo, però ara se sent amb forces per a obligar als EEUU a un nou retrocés.
De moment, tot indica que Xi està guanyant aquesta nova partida. Un carregament d’armes dels EEUU a Taiwan pel valor de 14.000 milions de dòlars porta diversos mesos aprovat, però Washington no acaba de donar la llum verda a l’enviament per por a provocar la ira de la Xina. La qüestió excedeix, i per molt, el pur terreny d’allò militar. La contrapartida que els EEUU exigia a Taiwan a canvi d’aquest armament era el trasllat a sòl estatunidenc de les fàbriques més avançades de TSMC, el colós mundial de la fabricació de semiconductors i l’empresa més avançada tecnològicament en aquest àmbit.
Aquesta exigència no és cap novetat. TSMC ja es va veure obligada a acceptar les “invitacions” dels EEUU d’instal·lar fàbriques a Arizona, però va tenir la precaució de no deslocalitzar la producció dels xips més avançats, que ara són l’objecte de desig cobdiciat de l’Administració Trump.
Els pròxims mesos veurem el desenvolupament d’aquest conflicte, però les primeres advertències de Trump a les autoritats taiwaneses per a què no gosin “declarara la independència”, deixant caure que no comptarien amb el seu recolzament militar, són un indicador de què el final de Taiwan com a entitat independent està cada dia més pròxim. Per si això fos poc, Trump va complementar la seva advertència poc amable amb l’acusació de què Taiwan “havia robat als EEUU la deva indústria de xips” i els va apremiar a què la retornessin immediatament. Ningú hauria d’estranyar-se de què el recolzament de la població taiwanesa a la reunificació creixi dia a dia.
Si el camí cap aquesta reunificació s’aplana, l’impacte sobre la credibilitat dels EEUU com aliat polític i militar serà demolidor. Quin Govern, quina classe dominant en qualsevol país del món, seguirà confiant en una potència tan dèbil, inestable i imprevisible?
L’absència d’acords comercials exposa davant del món la feblesa dels EEUU
Trump no va viatjar a la Xina sol: els màxims executius de l’Apple, Tesla, Meta, Boeing, Cargill, Goldman Sachs, Blackrock, Qualcomm, Micron, Blackstone, Citigroup i GE Aerospace, colosos del capitalisme estatunidenc i mundial, el van acompanyar en la seva peregrinació, amb l’expectativa de firmar acords comercials sucosos. Però el tan impressionant corteig només va obtenir frustració, tot i que estrictament parlant no pugui dir-se que tornessin a casa amb les mans buides perquè uns quants d’ells van optar per romandre a Beijing per a tractar de recompondre els danys provocats per Trump.
Potser el que millor representa el fiasco de Trump és que immediatament després de què anunciés a la premsa l’únic acord comercial assolit, la venta a Beijing d’alguns avions fabricats per Boeing, les accions de la companyia en la borsa de Nova York queien un 4% davant el raquític de l’operació. També Cargill, la gran multinacional de la indústria agroalimentària, se’n va anar sense resultats. La seva esperança d’assolir un acord per a obrir la Xina a l’exportació de productes agraris va resultar vana.
Una altra de les preocupacions vitals dels EEUU, l’amenaça de què Beijing torni a posar en vigor en qualsevol moment la prohibició d’exportar terres rares als EEUU, tampoc s’ha resolt en aquesta visita. L’espasa de Dàmocles d’aquesta prohibició segueix oscil·lant sobre la indústria militar i el sector tecnològic estatunidencs, que es trobarien en problemes gravíssims si arribés a materialitzar-se.
Finalment i per a completar aquest panorama desolador, l’única basa negociadora amb què comptava Trump, l’autorització de la venta del xip més avançat de Nvidia, el H200, a algunes grans empreses xineses, va perdre completament el seu valor quan les autoritats de Beijing van informar de què prefereixen seguir el camí d’un desenvolupament tecnològic propi i independent de les grans corporacions dels EEUU. Precisament quan Nvidia va assolir un valor bursàtil desmesurat de 5 bilions de dòlars, més que el PIB anual d’Alemanya, la bombolla tecnològica estatunidenca descomunal rep aquest dur inrevés.
Si ja hi havia motius per a dubtar de la fiabilitat de les aliances polítiques i militars dels EEUU, ara s’obre un seriós dubte sobre la consistència del seu sistema financer. Els últims dos o tres anys, els EEUU va atraure cap al seu mercat especulatiu grans capitals de tot el món, amb la promesa de beneficis ràpids i ingents. Avui aquests inversors s’estan preguntant si els seus patrimonis estan en bones mans i una bona part d’ells cercaran aigües més tranquil·les en les borses xineses. Els canvis que Beijing ha anunciat en la seva normativa financera, monetària i de mercat de capitals tindran la capacitat d’accelerar aquest procés.
Sense cap dubte, estem davant d’un gran canvi històric que exigirà nous reptes de comprensió i anàlisi a les organitzacions comunistes, però que també oferirà un terreny fèrtil per l’avenç de les forces de la revolució socialista.
