La visita del Papa al Congrés dels Diputats ens ha indignat a moltes. És una vergonya que hàgim hagut de sentir com el màxim representant d’una institució que fa segles que combat els drets de les dones, utilitzava el Congrés dels Diputats per atacar al nostre dret a decidir. Però més escandalós és que aquesta imatge no s’ha produït sota un govern del PP o de Vox, sinó sota el govern del PSOE que es presenta com a defensor de la igualtat i dels drets de la dona.
Per primera vegada en les seves vuit visites a l’Estat Espanyol, el Papa intervé en la cambra legislativa i aprofita una tribuna institucional per a qüestionar el dret de l’avortament i l’eutanàsia. Una escena que retrata perfectament les contradiccions de qui s’omple la boca de feminisme mentre continuen honorant i atorgant legitimitat a una de les institucions més reaccionàries de la història.
És un atac directe a un dret conquistat gràcies a dècades de lluita de milers de dones treballadores. Un dret arrancat mitjançant mobilitzacions, vagues i una batalla constant contra l’Església, la dreta i tots aquells que pretenen mantenir-nos sotmeses a la maternitat obligatòria i al control sobre les nostres vides.
Per això resulta indignant la normalitat amb la qual s’està rebent aquest discurs. Els aplaudiments de la dreta i l’extrema dreta no sorprenen ningú. Són els mateixos que fa anys que intenten retallar drets, qüestionant l’educació sexual, atacant el col·lectiu LGTBI i promovent polítiques masclistes i reaccionàries. Però el més escandalós és que des de les files de qui es presenten com a progressistes tampoc s’escoltés cap resposta contundent.
De veritat hem d’acceptar com a fet normal que el màxim representant de l’Església catòlica utilitzi el Congrés per qüestionar drets democràtics? De veritat hem d’aguantar que una institució que ha combatut sistemàticament els avenços socials, se li doni un altaveu?
L’Església catòlica ha estat històricament en el bàndol contrari de totes les grans conquestes democràtiques. Es va oposar al dret a l’avortament, va combatre el matrimoni igualitari, continua negant la plena igualtat de les persones LGTBI i rebutja el dret a una mort digna mitjançant l’eutanàsia. Cada vegada que les dones, la joventut, la classe treballadora o els sectors oprimits hem lluitat per ampliar les nostres llibertats, la jerarquia eclesiàstica s’hi ha posicionat en contra.
I, mentre qüestionen el nostre dret a decidir, continuen sense assumir plenament la seva responsabilitat davant d’uns dels majors escàndols de les últimes dècades: els abusos sexuals comesos per la mateixa Església. Centenars de milers de víctimes continuen reclamant veritat, justícia i reparació. Resulta impossible no assenyalar la hipocresia dels que es presenten com a defensors de la vida mentre han protegit durant dècades a abusadors de nens i nenes.
Però la història de l’Església a l’Estat espanyol no es limita a aquest escàndol. Durant la dictadura franquista va ser un dels pilars del règim. Va beneir la repressió, va legitimar la persecució política i va col·laborar activament a la imposició d’una moral reaccionària destinada a controlar especialment a les dones de classe treballadora.
Una de les expressions més brutals va ser el “Patronato de Protección a la Mujer”. Amb l’excusa de protegir la moral i els bons costums, milers de dones i joves van ser perseguides, internades i sotmeses a un règim de vigilància, càstigs i humiliacions. Era suficient ser considerada una jove “problemàtica”, tenir relacions fora del matrimoni o simplement desafiar els rols imposats per convertir-se en l’objectiu d’aquesta maquinària repressiva.
Aquelles institucions van funcionar com autèntics centres de control social i de violència de gènere institucionalitzada. Milers de dones van patir abusos, explotació laboral i tota classe de maltractaments sota la supervisió d’ordes religiosos i amb la complicitat de l’Estat. Dècades després, les víctimes continuen reclamant reconeixement, reparació i accés a la documentació que permet reconstruir la veritat sobre el que va succeir.
A tot això hem de sumar el drama dels bebès robats, una de les ferides més doloroses de la nostra història recent. Milers de famílies continuen buscant respostes mentre nombroses institucions implicades mantenen el silenci. L’obertura completa dels arxius i la reparació de les víctimes continua pendent.
Per això resulta especialment ofensiu escoltar discursos moralitzants per part d’una institució que encara no ha rendit comptes per tants crims. No acceptem lliçons de qui ha dedicat segles a controlar els nostres cossos, la nostra sexualitat i les nostres vides.
Feminisme hipòcrita del PSOE. Així no es combat l’extrema dreta.
Però tampoc acceptem la hipocresia de qui des del govern central pretenen presentar-se com a baluard del feminisme mentre continuen mantenint intactes els privilegis de l’Església catòlica. El problema no és únicament la jerarquia eclesiàstica. El problema també és l’actitud dels que diuen defensar els drets de les dones, però es neguen a enfrontar-se als poders econòmics, polítics i religiosos que els amenacen constantment.
Pedro Sánchez i el PSOE fa anys que reivindiquen un suposat feminisme institucional que es limita a discursos, minuts de silenci i declaracions solemnes. Tanmateix, quan es tracta d’enfrontar-se als grans poders, d’acabar amb els privilegis de l’Església, de garantir una educació pública feminista o de trencar amb les estructures que alimenten a la reacció sempre opten per l’aplaudiment i el pacte.
Des de Lliures i Combatives ho diem clarament. No defensem el mateix feminisme. El seu és un feminisme compatible amb els privilegis de les grans empreses, amb la influència política de l’Església i amb un sistema que continua condemnant milers de dones treballadores a la precarietat, els salaris baixos i la doble explotació. A Lliures i Combatives defenem un feminisme de classe, antifeixista i anticapitalista, que entén que la lluita per l’alliberament de la dona està inseparablement unida a la lluita contra totes les formes d’opressió i explotació.
Els drets que tenim avui dia no han estat regalats per cap govern, ni han estat concessions de les institucions. Van ser conquestes arrancades a partir de l’organització i la lluita. I exactament igual els hem de defensar davant d’aquells que ens els volen prendre.
Els nostres cossos no són propietat de l’Església. Els nostres drets no han de ser sotmesos a discussió.
El nostre cos, la nostra decisió. Dret a l’avortament lliure, gratuït i en la sanitat pública.
Uneix-te a Lliures i Combatives!
