L'ascens electoral de l'extrema dreta a l’Amèrica Llatina és un dels fenòmens polítics més importants de l'últim període. Milei a l'Argentina, Kast a Xile, De la Espriella a Colòmbia, Fujimori al Perú… formen part d'un procés internacional que té paral·lelismes amb el trumpisme als Estats Units i l'avenç electoral que també estan tenint les formacions ultradretanes europees.
De l'Escut de les Amèriques al Hondurasgate: la contrarevolució s'organitza a Llatinoamèrica
L'ascens de la ultradreta llatinoamericana forma part de l'estratègia desesperada de l'imperialisme estatunidenc per a enfrontar l'ascens imparable de la Xina en la pugna per l'hegemonia global. De la mà de sectors decisius de les oligarquies, les cúpules militars i diferents partits de dreta i ultradreta, Washington intenta recuperar el control d'una regió els mercats de la qual, matèries primeres i àrees d'influència considera el seu pati del darrere des de la formulació de la doctrina Monroe, fa més de 150 anys. Una regió en la qual ha posat i tret governs, imposat sagnants dictadures, organitzat intervencions militars, però que, des de començaments del segle XXI, ha vist créixer exponencialment el pes econòmic i polític de Pequín.
A més, Llatinoamèrica ha viscut durant les dues últimes dècades processos revolucionaris i aixecaments socials en nombrosos països, el més recent al maig i juny d'aquest mateix any a Bolívia. Els imperialistes i sectors decisius de les oligarquies llatinoamericanes tenen clar que hem entrat en un període de lluita entre revolució i contrarevolució i s’hi estan preparant.
Recentment, l'escàndol de l’Hondurasgate[1] revelava les reunions entre líders ultradretans llatinoamericans i representants del sionisme i el trumpisme per a discutir obertament plans per a combatre al "comunisme", l'esquerra i els moviments socials. “Si vols tenir la gent controlada, necessites oprimir-la, esprémer-la, […] després culpem de tot als comunistes (…)", “si cal matar la gent per a nosaltres poder estar tranquils, es farà"[2]. Aquestes són algunes de les frases pronunciades per un dels líders d'aquesta xarxa d'extrema dreta, l'expresident hondureny Juan Orlando Hernández (indultat per Trump, després de ser condemnat a 45 anys de presó als EUA per narcotràfic).
No es tracta únicament de guanyar eleccions, sinó de preparar una resposta coordinada davant de futurs esclats revolucionaris. Aquest també és l'objectiu de l'Escut de les Amèriques, aliança d'11 governs llatinoamericans de dreta i ultradreta amb el govern estatunidenc presentada per Donald Trump el 7 de març. Amb l'excusa de la inseguretat ciutadana i el narcotràfic, els governs llatinoamericans accepten la intervenció de Washington en els seus territoris, incloent-hi el possible enviament de tropes, per a combatre les “amenaces internes i externes”.
És una ofensiva continental que pretén aixafar qualsevol desafiament seriós a l'imperialisme ianqui i al capitalisme, seguint el llegat de campanyes contrarevolucionàries impulsades per Washington durant la Guerra Freda com l'Operació Còndor en els anys 70, quan diverses dictadures militars sud-americanes –coordinades per la CIA– van assassinar desenes de milers d'activistes d'esquerra en diferents països. El seu problema és que, a diferència de llavors, no han aconseguit aixafar les masses i infligir-los una derrota decisiva en cap país.
Polarització extrema a dreta i esquerra
Per a comprendre aquest fenomen des d'un punt de vista marxista hem de rebutjar les explicacions superficials que presenten el que està succeint com un gir homogeni cap a la dreta. El que hi ha és una enorme polarització política, amb sectors que giren cap a la reacció i altres que busquen una alternativa per l'esquerra.
Les últimes eleccions al Perú i Colòmbia són una mostra. L'extrema dreta i la dreta tradicional mantenen una important capacitat de mobilització de vot, però milions de treballadors i joves també han acudit a les urnes per a frenar el seu avenç i han protagonitzat mobilitzacions massives, deixant clar que els titelles de Trump trobaran una resposta contundent.
Al Perú, Fujimori va guanyar per només un 0,2% de diferència, gràcies al vot a l'exterior i amb evidències clares de frau. La mobilització per a frenar aquesta reaccionària votant al candidat de l'esquerra, Roberto Sánchez, va arrasar a les regions més pobres de majoria indígena amb suports del 80%. Una cosa semblant va ocórrer a Colòmbia, com expliquem en el nostre balanç de les darreres eleccions presidencials[3].
A Xile el rebuig a Kast ha pujat en tres mesos del 19% a més del 60. I a l'Argentina, Milei té el major rebuig des de la seva elecció (62%), amb milions de joves i treballadors mirant per primera vegada a l'esquerra anticapitalista del FIT-U com a alternativa de poder enfront de l'extrema dreta i les polítiques de gestió del sistema i més del mateix dels dirigents peronistes.
Aquesta polarització enfonsa les seves arrels en la crisi del capitalisme, les oportunitats revolucionàries desaprofitades i la frustració amb els governs progressistes que, en renunciar a trencar amb el capitalisme, van deixar intacte el poder de la banca, de l'imperialisme, del agronegoci i les grans fortunes. En un context d'inflació, precarietat, salaris de misèria i deteriorament dels serveis públics, aquest buit polític ha estat aprofitat per l'extrema dreta per a presentar-se falsament com a alternativa, quan representa l'expressió més reaccionària i brutal del sistema.
Hem de comprendre les arrels socials d'aquest fenomen. Durant les últimes dècades sectors de la petita burgesia s'han enriquit gràcies al boom de les matèries primeres, l’agronegoci, la mineria o les exportacions agrícoles. Paral·lelament, milions de petits comerciants, professionals autònoms i capes mitjanes han sofert un fort procés d'empobriment i amplis sectors de la classe treballadora es veuen condemnats a nivells d'informalitat i precarietat laboral sense precedents.
L'Argentina n’és un exemple: els treballadors informals representen ja el 42% de la població amb feina, prop de sis milions no tenen drets bàsics i un de cada tres treballadors informals rep ingressos inferiors al llindar de pobresa. Bona part de la classe mitjana també s'ha depauperat, el 60% de la població té deutes i set de cada deu famílies amb nenes, nens i adolescents ha recorregut aquest últim any a l'endeutament, liquidar els seus estalvis o vendre pertinences per a afrontar despeses quotidianes.
Sobre aquesta base material l'extrema dreta desenvolupa un programa profundament reaccionari. Per a imposar-ho necessita construir enemics interns, dividir la classe treballadora i enfrontar uns sectors populars contra uns altres prometent demagògicament restaurar un suposat ordre perdut, millorar les condicions de vida i fomentant tot tipus de prejudicis racistes, xenòfobs, masclistes i religiosos.
Ultradreta i fanatisme religiós
En aquesta estratègia el paper de les esglésies evangèliques i de l'Església catòlica resulta clau. Han construït enormes aparells econòmics, mediàtics i polítics que actuen com a autèntics instruments d'intervenció de la burgesia i difonen prejudicis profundament reaccionaris. A través d'ells, l'extrema dreta converteix els atacs a l'esquerra, els drets de les dones i del col·lectiu LGTBI, la defensa de la família tradicional i l'oposició al feminisme en elements centrals del seu projecte.
El masclisme, l'homofòbia i la transfòbia són utilitzats per a cohesionar una base social reaccionària i desviar l'enorme descontentament provocat per la crisi del capitalisme. Precisament per això hem d'extreure una conclusió molt important. Enfront dels reformistes, que defensen fer concessions a les Esglésies i els seus prejudicis religiosos reaccionaris per a no perdre suports, l'experiència demostra exactament el contrari. Una política amb una perspectiva revolucionària és l'única cosa que pot dividir aquests moviments en línies de classe i guanyar per a l'esquerra a amplis sectors molt oprimits de la classe obrera i de la pagesia.
Al Brasil, Lula i el PT han buscat durant anys acords amb els grans pastors evangèlics i la cúpula de l'Església catòlica, renunciant a reivindicacions bàsiques de l'esquerra, el moviment feminista i LGTBI i fent-los tot tipus de concessions econòmiques i polítiques. Quin va ser el resultat? Aquests mateixos dirigents religiosos van acabar convertint-se en un dels pilars del bolsonarisme.
El Brasil celebra eleccions presidencials a l'octubre. Les divisions en la classe dominant es reflecteixen en enfrontaments constants dins de l'aparell judicial davant els escàndols que afecten l'entorn de Bolsonaro. Un sector de la burgesia considera que un retorn del bolsonarisme podria desencadenar una explosió de la lluita de classes i continua apostant per Lula com a millor opció per a garantir l'estabilitat capitalista. Però les polítiques de conciliació de classes del govern del PT en coalició amb diversos partits de dretes deterioren les condicions de vida, agreugen problemes com la inseguretat i alimenta el descontentament social, permetent al bolsonarisme conservar una important base de masses.
Durant l'ascens de la Revolució bolivariana es va poder comprovar quines mesures serveixen per a tallar la influència política dels sectors més reaccionaris i els seus prejudicis religiosos. Les mesures antiimperialistes i els programes socials impulsats per Chávez, el seu enfrontament amb l'oligarquia i els seus discurs plantejant el socialisme van atreure centenars de milers de treballadors, i especialment de treballadores, vinculades a les esglésies evangèliques i catòlica, que van participar activament en comitès, consells comunals, organitzacions de dones i sindicats combatius.
L'avenç del procés revolucionari va obrir una bretxa de classe dins d'aquests moviments religiosos i va limitar enormement la influència política dels pastors reaccionaris en els barris. Si hagués comptat amb un partit de masses armat amb un programa marxista hauria pogut guanyar a molts d'aquests sectors a les seves files. La contrarevolució burocràtica i polítiques capitalistes dels governs de Nicolás Maduro i Delcy Rodríguez, que es van recolzar també en els prejudicis religiosos, han fomentat el ressorgiment del poder de les esglésies.
La conclusió per als marxistes és evident: la influència reaccionària de l'Església, el fanatisme i els prejudicis religiosos només pot ser combatuda exitosament amb una política revolucionària i una alternativa socialista.
Davant del seu odi racista, unitat de classe
L'ofensiva reaccionària no es limita a l'atac contra el moviment feminista i LGTBI, converteix també la població immigrant, els pobles originaris i els qui lluiten pels seus drets en blanc dels seus atacs.
A Europa el discurs racista s'ha dirigit principalment contra la immigració procedent de l’Àfrica o d'Orient Mitjà. A l’Amèrica Llatina adquireix característiques pròpies perquè els moviments migratoris són principalment interns. Milions de veneçolans, haitians, bolivians, peruans o colombians s'han desplaçat per tot el continent fugint de la pobresa o les crisis econòmiques.
L'extrema dreta intenta responsabilitzar aquests treballadors immigrants de l’atur, la delinqüència o la deterioració dels serveis públics. Kast a Xile, Milei a l'Argentina i diferents sectors reaccionaris al Perú i el Brasil han utilitzat sistemàticament el verí del racisme i la xenofòbia, seguint estratègies similars a la de Trump.
El racisme de la dreta i ultradreta llatinoamericana forma part de la història del continent des de la colonització i continua profundament arrelat en la classe dominant i sectors de les capes mitjanes i el lumpen. A Bolívia, l'odi racista de l'oligarquia agroindustrial de Santa Cruz va ser un dels motors del cop d'estat del 2019. A Xile, la persecució contra el poble maputxe serveix per a justificar la militarització del sud del país i protegir els interessos de les grans empreses forestals. Al Perú, el menyspreu històric cap a la població indígena va ser palesa durant el cop que va enderrocar Pedro Castillo i la repressió posterior i ha tornat a veure's en les últimes eleccions. Fujimori va concentrar els seus majors suports entre les capes mitjanes i sectors de l'aristocràcia obrera de zones majoritàriament blanques, mentre el seu rival va arrasar a les regions indígenes més pobres.
Combinat amb els prejudicis racistes se situa un altre eix de l'agitació ultradretana: l'anomenada "seguretat ciutadana". Aprofitant la delinqüència, el narcotràfic o la crisi de determinats barris populars, la classe dominant utilitza la inseguretat per a criminalitzar les minories excloses, militaritzar els barris populars i enfortir l'aparell repressiu, ocultant que la violència és causada per la pobresa i desigualtat generades per les seves pròpies polítiques.
Aixecar una esquerra revolucionària!
Precisament allà on intenten sembrar més odi trobem també alguns dels moviments de resistència més importants del continent. Els mateixos sectors convertits en objectiu dels seus atacs protagonitzen moltes de les lluites d’avantguarda contra la reacció. Els pobles originaris a Bolívia, Xile o al Perú, el moviment feminista, al crit de Ni Una Menys, les marees pel dret a l'avortament a l'Argentina, les enormes manifestacions del 8 de març al Brasil i Xile i les mobilitzacions de l'Orgull, amb un marcat caràcter antifeixista, mostren que existeix una classe treballadora llatinoamericana que no sols no ha estat derrotada, sinó que està disposada a combatre frontalment a la reacció.
La lluita contra el feixisme i la ultradreta no passa per moderar el programa ni per nous pactes amb la burgesia. Tampoc per confiar en les institucions parlamentàries. Les majors derrotes sofertes per l'extrema dreta han arribat sempre gràcies a la mobilització de masses prenent els carrers.
Així va ocórrer amb les anomenades “Primeres línies” a Xile i Colòmbia, organismes d'autodefensa sorgits arran de les grans mobilitzacions per a fer front a la repressió policial i a les bandes paramilitars feixistes. També al Brasil, on la mobilització popular va ser decisiva per a derrotar l'intent colpista de Bolsonaro. O a Bolívia: combatent el cop feixista de 2019 i durant la insurrecció de maig i juny d'enguany, quan l'intent d'aixecar els bloquejos de carreteres utilitzant la policia, l'exèrcit i les bandes paramilitars de lúmpens feixistes a Santa Cruz va ser derrotat per l'acció directa de les masses.
Les dues últimes dècades demostren l'enorme potencial revolucionari que existeix a l’Amèrica Llatina. La força existeix. El que falta és una direcció revolucionària capaç d'unificar totes aquestes lluites sota un programa socialista que expropiï els grans capitalistes, trenqui amb l'imperialisme i construeixi un poder basat en l'organització democràtica de la classe treballadora. La tasca decisiva avui continua sent construir un partit marxista revolucionari i internacionalista capaç de transformar aquesta immensa força social en una alternativa de poder i dur endavant la revolució socialista. No hi ha temps a perdre.
--
Notes
[1] hondurasgate.ch — Periodismo de investigación
[2] El Hondurasgate y el injerencismo imperialista-sionista en América Latina
[3] Colombia. El ultraderechista De la Espriella gana las elecciones por la mínima
