L'últim Consell de Ministres del mes de gener va aprovar un decret urgent de regularització extraordinària d'immigrants, d'acord amb el que s'havia pactat entre el PSOE i Podemos en dates prèvies.
Un nombre estimat en més de 500.000 persones es podran beneficiar d'aquesta mesura i regularitzar la seva residència a l’Estat espanyol, accedir sense barreres al sistema públic de salut o aconseguir un contracte de treball, evitant les situacions d'explotació extrema tan habituals en activitats agràries o del sector de la construcció. Encara que la regularització no concedeix drets ciutadans plens, és un primer pas per aconseguir la nacionalitat espanyola i normalitzar definitivament la situació legal de tothom qui viu i treballa en aquest país.
Aquest decret ha estat rebut amb gran alegria per la població migrant, i no és per a menys. Tant l’amplitud de les dates d’arribada a territori espanyol com la simplicitat dels tràmits, almenys sobre paper, faran més accessible i facilitaran el procés per desenes de milers de persones. A més, la presentació de la sol·licitud de regularització deixarà sense efecte les possibles ordres administratives d’expulsió, de manera que es començarà a acabar el terror de nombroses persones a ser detingudes en alguna batuda policial, internades en un CIE o directament expulsades del país.
La lluita de les persones i col·lectius migrants ho ha fet possible
Aquesta regularització respon a les reiterades mobilitzacions de les plataformes i organitzacions de persones migrants, com Regularización ya, que van trobar un eco amplíssim entre el jovent i la classe treballadora. Prova d'això és que, fa ja un any i mig, una Iniciativa Legislativa Popular que reclamava aquesta regularització va aconseguir reunir i presentar davant del Congrés de Diputats més de 600.000 firmes. Malgrat aquest recolzament social immens, la ILP va quedar paralitzada en les tortuositats dels pactes i avinences de les forces polítiques presents al Congrès: però, finalment, la pressió des de sota ha aconseguit imposar-se.
Es tracta sense cap dubte d'una gran victòria per tota la classe treballadora de l’Estat espanyol, ja que amb aquesta mesura es redueix la capacitat dels empresaris per utilitzar la mà d'obra immigrant com a palanca per a rebaixar encara més els salaris i les condicions laborals de totes i tots els assalariats.
Per això no és d'estranyar el rebuig de la CEOE cap a aquesta mesura. Malgrat que algunes organitzacions patronals aïllades reclamen més facilitats per l'arribada d'immigrants, als capitalistes els fa mal a l'ànima i, sobretot, a la butxaca, veure’s limitats a l'hora d'explotar sense pietat -de vegades en condicions que entren plenament en l’àmbit de l'esclavitud- a treballadores i treballadors que per la seva nacionalitat manquen de drets legals.
Tampoc tenen motius d’alegria els propietaris rentistes que es forren amuntegant famílies immigrants en cofurnes, garatges, trasters o naus industrials en desús, en condicions d’insalubritat i inhabilitat màximes, i cobrant lloguers astronòmics. Sense dubte, haurem de seguir lluitant pel dret a l'habitatge, però aquesta lluita serà més forta amb les nostres germanes i germans migrants en una situació regularitzada.
L’extrema dreta vomita el seu odi racista
Reaccionant amb prestesa a la indignació del nucli dur de la seva base social, Vox va llançar una andanada salvatge de declaracions racistes i xenòfobes repugnants. Utilitzant l’argumentari delirant de la dreta feixista més extrema, Vox, per boca del seu portaveu a Andalusia, va fer seva la tesi del gran reemplaçament: “Sánchez vol substituir els espanyols per immigrants il·legals”. A través de les xarxes socials, Santiago Abascal no es va quedar enrere: “El tirà Sánchez odia el poble espanyol. Vol substituir-lo. Per això pretén promoure l’efecte trucada per decret, per a accelerar la invasió”.
Sense arribar tan lluny en la seva retòrica racista, l’extrema dreta del PP també intenta encapçalar l’oposició a la regularització. La seva estratègia passa per recórrer a la Unió Europea per a què paralitzi la mesura per suposades contradiccions amb la política migratòria comú, per cert, una política racista que Pedro Sánchez, no oblidem, ha defensat i defensa a capa i espasa i que el seu ministre de l’Interior, Grande-Marlaska, va posar en pràctica amb especial duresa en la matança a les fronteres de Ceuta i Melilla amb el Marroc. Una política represiva per part del Govern central que es concreta quotidianament en batudes policials racistes o en la connivència de les forces repressives de l’Estat amb les accions violentes dels feixistes de Desokupa o en caceres contra els nostres germans immigrants, com vam veure aquest estiu a Torre-Pacheco, sense que ningú ho pagui.
És evident que la mesura de Sánchez va a contracorrent de l’ambient general que predomina a la política mundial. Nombrosos governs tant de dretes com socialdemòcrates a tot el món, amb Trump al capdavant, han convertit en una de les seves principals banderes la persecució implacable cap als immigrants i la seva deportació en condicions inhumanes. L’extrema dreta mundial ovacionen amb entusiasme la brutalitat de l’ICE als EEUU i està llançant una campanya furiosa contra la població immigrant similar a la que els nazis i l’extrema dreta europea va llançar contra els jueus als anys 30. L’objectiu és el mateix: dividir la classe treballadora i presentar-li un cap de turc a qui culpar pels mals generats per un sistema capitalista en crisi.
Cal reforçar la lluita pels serveis públics i els drets socials i laborals de la classe treballadora
Evidentment, a ningú se li escapa que darrere d’aquest decret hi ha un component oportunista per part del PSOE. Sánchez, aclaparat per l’ofensiva del PP, Vox, la judicatura i la premsa conservadora, sense majoria parlamentària suficient per assegurar l’aprovació dels Pressupostos i altres lleis d’importància similar, desacreditat pels reiterats casos de corrupció i masclisme a les seves files, i obligat a donar explicacions incòmodes de la gestió deficient de la xarxa ferroviària i de l’accident terrible d’Adamuz, ha buscat donar un cop d’efecte.
Pactant la mesura amb Podemos, busca enviar un missatge per “l’esquerra” a una part de la seva base electoral, molt frustrada per la falta de resultats d’aquest Govern, començant per l’apressant problema de l'habitatge i continuant per les retallades i les polítiques privatitzadores que degraden i posen en perill els serveis públics vitals com la sanitat, la dependència o l’educació.
Si Sánchez ha escollit la regularització d’immigrants no ha estat per caprici. Com ja hem explicat, ha estat el resultat d’anys i anys de mobilització social continuada contra els CIE, contra la Llei d’Estrangeria i contra les batudes racistes de la policia.
Tot i que el govern del PSOE-Sumar segueix atorgant la màxima prioritat a les exigències dels grans capitalistes i els poders financers, que baten rècords de beneficis trimestre rere trimestre, i no s’atreveix a enfrontar-se amb els propietaris rentistes que es fan d’or, queda clar que no és immune a la pressió dels carrers.
L’aprovació d’aquesta regularització de la mà de Podemos és un pas endavant. Però s’ha de seguir pressionant des de baix, amb més organització i més mobilització per arrancar drets polítics i sindicals plens per a tots els treballadors i treballadores immigrants, la fi de les batudes racistes, el tancament dels CIE i la derogació de la Llei d’Estrangeria. També per a exigir salaris i condicions laborals dignes, inversió en sanitat i educació públiques i la fi de les retallades i les privatitzacions.
Aquests mesura, que ha coincidit en el temps amb un esclat de la lluita de classes als EUA i les vagues generals de Minnesota del 23 i 30 de gener, torna a posar sobre la taula una idea central del socialisme: que la unitat de tots els oprimits per sobre de les diferències racials, religioses i nacionals és una tasca estratègica per a derrocar la reacció.
