Ha començat un any crític per al govern presidit per Pedro Sánchez. L'enfonsament del PSOE a les eleccions a Extremadura, collint els pitjors resultats de la seva història, i la nul·la intenció de rectificar les polítiques que han portat a aquest desastre retraten a uns dirigents amb poc a oferir. Eludint això pretenen superar l'ambient de ràbia i indignació que no deixa de créixer entre la seva base social. No entenen, o no volen entendre.
Ja no valen les maniobres demagògiques ni la propaganda. Citar tots els dies les “conquestes socials” quan la carestia de la vida, la inflació dels lloguers, l'enfonsament dels salaris i la precarietat han empobrit milions de famílies treballadores i neguen un futur al jovent no fa més que provocar irritació i cabreig.
La realitat desmunta el relat. No hi ha una sola comunitat governada pel PSOE i els seus aliats on la situació dels treballadors sigui millor que aquelles que dirigeix el PP en aliança amb l'extrema dreta de Vox. Quines són les diferències en matèria de sanitat i educació públiques, de salaris i d'habitatge a Castella-la Manxa, Astúries i Catalunya respecte a Madrid o Andalusia? No n'hi ha. Si les hi hagués, Sánchez i els seus aliats s'encarregarien d'assenyalar-les a so de bombo i platerets.
Alguns es consolen pensant que gràcies als tertulians afins a les posicions governamentals, i als programes de La 1 convertits en altaveu contra l'extrema dreta, es podrà derrotar la reacció. De veritat? Amb aquestes maniobres es canviaran les tendències de fons?
Que la dreta està a l'ofensiva en tots els fronts, i que utilitza les seves poderoses posicions en la judicatura, en la policia, en els mitjans de comunicació capitalistes... per a desgastar el govern central, és obvi. Allò realment xocant és que la socialdemocràcia governant, la que va segellar els pactes de la Transició amb els hereus del franquisme, ara s'esquinci les vestidures perquè és víctima d'aquests mateixos feixistes als quals mai no va voler depurar de les altes instàncies de l'Estat. Aquests acords podrits els passen factura ara. Però la classe obrera els ve sofrint des de fa cinquanta anys.
“Com és possible que tanta gent voti a la dreta”, es lamenten els qui sempre culpen els treballadors de tots els mals. Però si pensessin una mica s'adonarien que des de juny del 2018 el govern central el presideix Pedro Sánchez. Són gairebé vuit anys, vuit, temps més que suficient per a haver capgirat profundament les condicions de vida de les famílies obreres.
No obstant, els qui realment estan guanyant, i s'estan enriquint, són els que mai voten a l'esquerra; els manaies de l'IBEX 35, la banca, els rendistes que fan fortunes robant-nos el salari, els petits i mitjans empresaris que exploten sense misericòrdia els treballadors immigrants i nadius, els que mantenen milions guanyant l'SMI amb la complicitat de les cúpules de CCOO i UGT, les empreses d'armament que es freguen les mans amb els majors pressupostos militars de la història… Demanen el vot a uns, però governen en els assumptes fonamentals a favor dels altres.
La realitat respon als discursos buits
Val la pena recordar el que va passar en les eleccions d'Extremadura. Cap enquesta va pronosticar uns resultats tan catastròfics per al PSOE: 10 escons menys, de 28 a 18, i de 244.227 vots en 2023 a 136.017, una caiguda del 44,3%. La patacada és de tal dimensió en una comunitat feu del PSOE, que a la ciutat de Badajoz es queden en tercera posició, amb tan sols 11.647 vots i un 16,61%. Són superats pel PP, amb el 46,39%, i també per Vox, amb el 20,79%.
La dreta arrasa i es fa amb més del 60% dels sufragis i diputats autonòmics. Certament el PP treu només un escó més, de 28 a 29, i passa de 237.384 paperetes en 2023 —quan va augmentar els seus vots en un 40,5% respecte al 2019— a 228.300 en aquestes eleccions. Vox eixampla el seu resultat amb contundència: de 5 escons i 49.798 vots aconseguits en 2023 —un 71,8% més que en 2019— s'alça amb 11 escons i 89.360 vots en aquesta ocasió, un 79,4% més que fa poc més de dos anys. No fa falta ser un linx per a comprendre que l'estratègia d'avançar eleccions promoguda per Feijóo està ajudant molt a Abascal.
Unides Per Extremadura —la coalició formada per Podemos i Izquierda Unida sense Sumar— aconsegueix un bon resultat: de 36.836 i 4 escons en 2023 es col·loca ara amb 54.189 paperetes, un 47% més, i 7 escons. Són les millors dades a l'esquerra del PSOE en unes eleccions autonòmiques, reflectint que la polarització no es mou únicament cap a l'extrema dreta.
L'abstenció creix 7,6 punts respecte a 2023 i se situa en el 37,3%: d'un cens total de 860.376 votants van acudir a les urnes 539.251.
Deixant a part el lamentable candidat que presentava el PSOE extremeny, Miguel Ángel Gallardo, és impossible entendre aquests resultats al marge dels processos polítics generals.
És que potser una derrota d'aquesta envergadura no hauria de provocar un terratrèmol polític en el PSOE i entre els seus socis parlamentaris? Hauria, però tots malden per donar carpetada i passar al següent punt en l'ordre del dia. El problema és que el que ve per davant no augura un resultat molt diferent: les eleccions a Aragó, a Castella i Lleó o a Andalusia es convertiran en un nou calvari per al govern central i les formacions que el sostenen.
Les interpel·lacions de Yolanda Díaz, i altres ministres de Sumar, perquè el PSOE emprengui “mesures socials” radicals, “intervingui” el mercat de l'habitatge o escometi una crisi cosmètica de govern no fan més que augmentar la imatge de naufragi.
La socialdemocràcia cada vegada s'assembla més a la dinastia dels Borbons: l'experiència històrica no els ensenya res. És el seu problema. Però és impossible negar que qualsevol reforma que hagi significat un pas endavant real per a la classe obrera va implicar sempre un enfrontament obert amb els grans poders econòmics que governen amb puny de ferro el nostre país i el món. I quan la lluita imperialista per l'hegemonia s'empitjora, i els drets democràtics més bàsics es fan incompatibles amb l'acumulació de capital, això és fins i tot encara més cert.
Per això les receptes del PSOE i de tots els partits que pretenen aplicar pal·liatius al capitalisme s'assemblen a un paraigua ple de forats. Fugen de la realitat i no volen enfrontar-la amb un programa conseqüent. Res de parlar de nacionalitzar els sectors estratègics de l'economia, de construir milions d'habitatges públics expropiant els pisos en mans de rendistes, bancs i fons voltor; d'acabar amb les privatitzacions dels serveis públics i amb el negoci de la sanitat i l'educació privada; de derogar la Llei Mordassa i depurar de feixistes la policia i la judicatura, per no parlar de trencar amb l'estratègia militarista de l'imperialisme estatunidenc… Cap d'aquestes mesures no estaran mai en el seu ADN.
Que la socialdemocràcia en el govern exerceix com un majordom dels poderosos no ens ho inventem nosaltres. Les notícies ho confirmen cada dia:
L'IBEX 35 ha tancat 2025 com el seu millor any des del 1993 després de revaloritzar-se un 49,27% i mantenir-se per sobre dels 17.000 punts, màxim històric (…) El mercat nacional ha destacat entre les principals places del món i només ha estat superat per Seül (…) De mitjana, els bancs espanyols han aconseguit una rendibilitat pròxima al 100% (…) El Santander, amb el 125%, es posiciona com l'estrella del sector. Altres bancs, com Unicaja, han registrat augments del 118,05%, BBVA un 112,12%, CaixaBank va guanyar el 99,48%, Bankinter el 85,27% i Banc Sabadell un 79,28%.
Dins de l'IBEX 35 destaca el creixement d’Indra, dirigida per Ángel Escribano, que ha passat de cotitzar a l'inici de l'any en els 17 euros per acció a un màxim històric de 48,5 euros, un increment del 184%. Això es deu a l'augment de la despesa en defensa dels països de l'OTAN, l'expectativa de nous contractes i la compra d’Hispasat. Aquesta tendència podria mantenir-se malgrat una possible pau a Ucraïna (…) Acerinox ha registrat un creixement del 34% en 2025 (…) Repunten també les empreses del sector de la construcció (com ACS), registrant avenços borsaris de més del 70% (…) Iberdrola va augmentar el 38,8% en 2025, batent els rècords anteriors. La seva acció ha tancat per sobre dels 18 euros, amb una capitalització superior als 120.000 milions, situant-se com la primera empresa de serveis públics a Europa i entre les dues més grans del món…[1]
Quan Sánchez afirma que l'economia espanyola va com un coet s'està referint a això. I sí, els beneficis capitalistes estan batent tots els rècords, però la classe obrera a penes està rebent res d'aquest mannà. Les dades sobre aquest tema també són eloqüents.
L'SMI s'ha incrementat un 60,9% des del 2018, fins a arribar als 1.184 euros bruts mensuals en 2025. Aquesta és una de les mesures de l’“agenda social” de la qual més treu pit aquest govern. A la bancada que ocupen els ministres del PSOE i Sumar els sembla un fita apoteòsica, però les famílies que han de subsistir amb aquests salaris rebaixen molt aquesta “conquesta” quan s'enfronten a uns lloguers i a un cost de la vida descontrolats. L'SMI espanyol continua pobre, molt pobre.
Aquesta pujada ha tingut un altre tipus de conseqüències. La patronal s'ha agafat a l’SMI en la seva lluita per l'apropiació de la plusvàlua i, amb la necessària complicitat desmobilitzadora de la burocràcia de CCOO i UGT, ha aconseguit concentrar una massa de treballadors en aquest marge. L'Enquesta d'Estructura Salarial 2025 de l'INE assenyala que un de cada quatre assalariats, això és el 25,6% de la força laboral, cobra entre 14.000 i 20.000 euros anuals. Els salaris dels treballadors de l'Hostaleria i d'altres serveis van ser de 16.985,78 i 19.751,59 euros anuals respectivament, mentre els del Comerç no van superar els 24.137 i els de Construcció els 25.469.[2] On està, per a aquest govern, la redistribució de la riquesa acumulada?
La recuperació de l'economia no ha arribat a milions de famílies treballadores ni a la generació més jove que s'ha vist privada en els últims anys de qualsevol projecte de futur:
Només el 15,2% de les persones joves viu fora de la llar familiar, la pitjor dada registrada en un segon semestre des que es va començar a registrar en 2006. La principal barrera continua sent l'accés a un habitatge digne. El preu mitjà del lloguer va arribar a un màxim històric de 1.080 euros mensuals (+11,6% interanual), la qual cosa obliga al fet que una persona jove assalariada hagi de destinar el 92,3% del seu sou si vol viure sola. Aquest desequilibri, agreujat per una pujada de preus molt més ràpida que la dels salaris, està consolidant el que ja es coneix com una generació llogatera: el 57,9% de les persones joves emancipades viu de lloguer i, d'elles, gairebé un terç comparteix pis per a poder assumir les despeses…[3]
Necessitem una esquerra conseqüent
No busqueu bocs expiatoris per a sacsejar-vos la vostra responsabilitat. Sou el govern, però un govern que ha decidit servir a la maquinària del capitalisme, que no busca la confrontació sinó l'adaptació, que descarta la ruptura i es conforma amb la gestió. No és nou. L'esquerra que assumeix el ministerialisme, la que defensa el pacte i la col·laboració de classes, sempre es mostra disposada a fer el treball brut en nom de la pau social, l'estabilitat i la governabilitat.
Aquest doble llenguatge genera una pèrdua de credibilitat irreparable. Ho hem vist en la lluita contra la violència masclista i la defensa del feminisme emancipador, causes trepitjades per destacats dirigents del PSOE, alguns del cercle més pròxim al president Sánchez.
Sabem també que les grans mobilitzacions van obligar aquest govern a denunciar amb la boca petita el genocidi a Gaza, però tan aviat com van poder van aplaudir aquesta farsa de pau ordida per Trump i Netanyahu que legalitza la massacre i la neteja ètnica. Per si quedaven dubtes, en l'últim Consell de Ministres celebrat el 23 de desembre han donat el vistiplau a la compra de material militar i de doble ús procedent de l'Estat sionista per a projectes d'Airbus. Han trigat tan sols tres mesos des que va entrar en vigor del Reial decret llei que formalment “prohibia” importacions, exportacions i trànsits d'armament amb el règim genocida.
Sánchez ha tornat a utilitzar aquest mateix mètode per a “denunciar” Trump en la seva agressió imperialista a Veneçuela. Li ha costat molt condemnar-ho i ho ha fet amb la boca petita, però el que és pitjor, des de posicions otanistes: “Aquesta administració —referint-se al govern espanyol de coalició amb Sumar— és una administració proatlantista. Però l'atlantisme no significa vassallatge, significa tenir una cooperació lleial d'igual a igual, on es defineixi per objectius comuns, tant per part d'Amèrica del Nord com per part d'Europa”.[4]
Déu n'hi do. OTAN sí, però imperialisme no? És impossible i Sánchez ho sap. El mateix podem dir de la seva postura favorable a enviar tropes espanyoles a Ucraïna en “missió de pau”, o com matisen els seus socis d'IU i de Sumar, “sempre que sigui sota el paraigua de l'ONU”. Lamentable és poc.
És dur reconèixer aquestes veritats, i per a una generació d'activistes ho és més encara. La que va viure en carn pròpia la brutal repressió del feixisme, les presons i l'exili, aquesta por que calava fins als ossos, es trasbalsa. Per descomptat, tenen raó en no voler tornar a aquests temps infames.
En un país que ha sofert tant, la memòria antifeixista és llarga, però si els fets contradiuen els discursos, apel·lar a l'antifeixisme i practicar aquesta doble moral condueixen a un atzucac. No pot haver-hi antifeixisme si no es defensen polítiques socialistes conseqüents. La descomposició social, la degradació dels nostres salaris, la falta d'expectatives per a una generació sencera no es compensa amb vídeos en TikTok ni amb la xerrameca parlamentària. No ho volen entendre, però són precisament els resultats de l'agenda capitalista que aquest govern aplica el que propulsa la demagògia de l'extrema dreta i la fa forta electoralment.
Conformar-nos amb idees superficials o amb el mal menor sempre prepara el pitjor dels escenaris. Tenim l'obligació de considerar el més seriosament les lliçons que ens brinda la història i el nostre propi moviment. El capitalisme és irreformable i fabrica els seus monstres. L'extrema dreta és el seu producte polític en temps de crisi i barbàrie imperialista. Si volem frenar i derrotar la bèstia cal trencar amb aquesta política suïcida, amb aquest servilisme al capital i aixecar amb força el programa de la revolució socialista. No hi ha vies intermèdies.
--
Notes
[1] El IBEX-35 cierra 2025 como uno de los índices bursátiles más rentables a nivel mundial tras revalorizarse un 49%
[2] Enquesta Anual d'Estructura Salarial (EAES)
[3] La emancipación juvenil cae a mínimos históricos en un segundo semestre: solo el 15,2% de la juventud española vive fuera del hogar
[4] Sánchez advierte a la UE de que no debe “callar” ante la amenaza de Trump a Groenlandia: “Atlantismo no significa vasallaje”
