El dia escollit ho diu tot. El 20 de novembre, 50 anys després de la mort de Franco, el Tribunal Suprem va fer públic una sentència històrica: condemna al fiscal general de l’Estat a dos anys d’inhabilitació i a pagar al delinqüent confés Alberto González Amador, parella d’Ayuso, la quantitat de 10.000 euros. Que l’aparell de l’Estat espanyol, la seva justícia, la seva política i el seu exèrcit estan dominats per una casta franquista que actua amb absoluta impunitat en la política nacional seguint les instruccions de Vox i del PP, ara sembla inqüestionable.
Ja ho va dir José María Aznar. “Qui pugui, que faci”. I vaja si n’estan fent. Des de molts sectors de l’esquerra governamental es parla de colpisme judicial. I, per descomptat, aquesta inferència del Tribunal Suprem convertit en ariet d’Ayuso i Feijóo per forçar la dimissió de Pedro Sánchez i la convocatòria electoral té molt de cop. Però aquest comportament, que ha arribat a un punt crític amb aquesta sentència, no comença ara. Ve de molt enrere.
Que la magistratura és un niu de reaccionaris consumats, que el Tribunal Suprem i l’Audiència Nacional van ser un refugi dels jutges del Tribunal d’Ordre Públic, que la justícia de classe franquista continua bellugant la cua a l’abric dels Pactes de la Transició és una cosa impossible d’amagar.
Ho sap perfectament el PSOE, el partit clau del règim del 78, que va cedir aquest poder omnímode a la dreta en nom de l’estabilitat i la governabilitat. Ho sabien quan van utilitzar aquest aparell per activar la guerra bruta dels GAL, quan no van estar-se d’aprovar una legislació d’excepció antidemocràtica, mantenir la infame Llei Mordassa, empresonar activistes de l’esquerra combativa i perseguir organitzacions com Podemos. Mai no van alçar la veu. Ara recullen els fangs d’aquell pols.
Malgrat la gravetat del que ha passat, la posició oficial del govern central a través d’una declaració institucional del seu portaveu Félix Bolaños, és que tenen “el deure legal de respectar la sentència” i que “la discrepància amb aquesta no pot comportar una desconfiança generalitzada en les institucions i, particularment, en la justícia”. És a dir, que tot i que diuen no compartir la sentència, i tot i que des de sectors del govern central i del mateix PSOE es parla que el fiscal general de l’Estat és innocent, i que estem davant d’un fet “molt greu” i un “cop tou”, a la pràctica s’accepta tot i es continua aplanant el terreny de la reacció.
Per què el govern central i el PSOE continuen defensant a capa i espasa la independència d’una justícia franquista que actua com a grup de xoc de l’extrema dreta?
La raó és clara. Qüestionar aquest axioma significaria enviar un obús a la legitimitat d’aquest règim, a unes institucions que el PSOE sempre ha blanquejat. Significaria que aquest partit entraria en el terreny de la ruptura amb el sistema. I això, òbviament, no sembla que ho vagin a fer. Millor continuar simulant i no prendre mesures efectives i contundents per derrotar la reacció.
Aquesta sentència no és una excepció, sinó la culminació de la regla. La història judicial està plena de decisions d’aquest biaix, que han tapat sense rubor els casos de corrupció del PP, que han deixat al carrer a Bárcenas, a Granados, a Esperanza Aguirre, a Camps, a ministres de l’Interior que han creat polítiques patriotes, o que han descarregat cops brutals contra els drets democràtics empresonant dirigents d'EH Bildu com Otegi, als líders independentistes de Catalunya, processant i condemnant Pablo Hasél i altres artistes per exercir la llibertat d’expressió, als sis joves antifeixistes de Saragossa, a les sis sindicalistes de La Suiza…
La farsa de la justícia burgesa i l’ofensiva de la reacció
Atenint-nos al cas concret, l’escàndol no pot ser major. Després d’aquesta sentència del Suprem, el primer condemnat pel frau fiscal de González Amador –la quantitat de 350.000 euros fruit dels seus tripijocs en la gestió de contractes per mascaretes mentre morien prop de 8.000 persones grans a la Comunitat de Madrid– ha estat el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz.
El judici ha estat un autèntic paperot, en què tot estava ja “lligat i ben lligat”, sense importar proves i testimonis. Els periodistes que van donar la notícia sobre un possible acord entre la Fiscalia i González Amador per evitar el processament per frau fiscal, i que van declarar que la van conèixer molt abans que la Fiscalia, han estat convidats de pedra. A veure si dir la veritat tindrà importància en un judici del Suprem.
Però és que a més tota l’acusació s’ha basat en la nota de premsa que la Fiscalia va publicar de cara a respondre a la farsa llançada per Miguel Ángel Rodríguez, el cervell darrere d’Ayuso, que era la Fiscalia qui havia ofert l’acord, i no al revés, i que el mateix Rodríguez ha reconegut en seu judicial que era mentida. Efectivament, la mentida sí que és una prova de veritat en un judici del Suprem.
També ha fet un paper de primer ordre en aquesta farsa la famosa UCO de la Guàrdia Civil, subministrant una investigació ad hoc sense proves condemnatòries i plena d’insinuacions indemostrables.
És evident que la pantomima del judici era una pantalla necessària per donar aparença legal a una decisió política presa per endavant i en altres instàncies. Cal acabar amb aquest govern central, i els soldats amb toga són una tropa fanàtica i disciplinada.
Entre els magistrats que han dictat aquesta sentència hi ha Manuel Marchena, de qui el PP va dir en un xat de senadors, després d’un acord amb el PSOE per renovar el CGPJ, que es permetria controlar “la sala segona des del darrere”, referint-se al control de la Sala Penal del Tribunal Suprem que tracta tots els grans casos de corrupció i penals de l’Estat espanyol.
Marchena va ser el responsable de la il·legalització d’ANB (Acció Nacionalista Basca) i del PCTB (Partit Comunista de les Terres Basques), amb la que es va impedir que concorregués a les eleccions l’Esquerra Abertzale; també va condemnar Atutxa, president del Parlament basc, i a dos altres membres de la Mesa per permetre tramitar l’anomenat Pla Ibarretxe, i va arxivar les causes contra Fernández Díaz pels casos d’espionatge als dirigents independentistes alhora que presidia el judici del Procés.
El 2014 el van sorprendre menjant en un restaurant de luxe amb l’exministre del PP Ángel Acebes –amb una ampolla de vi francès Petrus de 2.000 euros– i ha estat vinculat a la Fundació Wolters Kluwer, la delegació a l’Estat espanyol de la qual controlava l’exministre de Justícia d’Aznar, José María Michavila.
Un altre dels magistrats és Antonio del Moral, membre actiu de l’Opus Dei. Aquest personatge va compartir al Col·legi Major Albayzín la conferència “Referències jurídiques a la vida i ensenyances del beat José María [Escrivá de Balaguer]”, i va absoldre l’alcaldessa de Jerez del PP, María José García Pelayo, per concessió de contractes a membres de la trama Gürtel ja que “no sabia el que firmava”.
També formen part d’aquest panell de jutges Juan Ramón Berdugo, que va confirmar l’absolució de Camps pel cas dels vestits o que va condemnar a un any de presó al cantant César Strawerry per uns tuits; i Carmen Lamela, que va iniciar el procés contra els Jordis al Procés des de l’Audiència Nacional i va ser la instructora del cas d’Altsasu, que va condemnar fins a 10 anys de presó uns joves bascos per una baralla en un bar al·legant que es tractava de terrorisme.
Per últim, el president del Tribunal, que serà ara el ponent de la sentència, Andrés Martínez Arrieta, va absoldre quatre guàrdies civils de la condemna imposada per l’Audiència Provincial de Guipúscoa per tortures a dos membres d’ETA, sent posteriorment condemnat l’Estat espanyol pel Tribunal Europeu de Drets Humans en reconèixer-se les tortures. A més, va ser el ponent de la sentència que va inhabilitar Otegi fins a l’any 2021.
Depurar l’aparell de l’Estat. Derogar la Llei Mordassa. Prou xerrameca!
L’aparell judicial actual a l’Estat espanyol, com el policial o l’exèrcit, ha estat heretat tal com estava, intacte, de la dictadura franquista.
El Tribunal d’Ordre Públic va passar a denominar-se Audiència Nacional, i 10 dels seus 16 jutges van passar directament al Tribunal Suprem i a l’Audiència Nacional després de la mort del dictador. Gràcies a la Llei d’Amnistia del 77, centenars de jutges que havien estat pilars fonamentals de la maquinària repressiva de la dictadura es van mantenir als seus llocs, com policies, guàrdies civils i militars. Per altra banda, la pràctica totalitat dels jutges del Suprem franquista van continuar als seus càrrecs o van seguir a la carrera judicial. Un aparell judicial on pares, fills i nets han donat lloc a autèntics llinatges de jutges i fiscals.
Però la pregunta que sorgeix és com pot ser que 50 anys després de la mort del dictador, i després de 29 anys de governs del PSOE, encara puguem estar així. I la resposta és senzilla. Tant el PSOE com l’esquerra parlamentària s’han negat una vegada i una altra a tirar endavant qualsevol mena de depuració de l’aparell de l’Estat, permetent que els mecanismes principals de l’aparell repressiu estiguin plagats, com veiem al TS, de dretans i ultradretans, o de fanàtics religiosos de l’Opus Dei o qualsevol altra secta ultracatòlica. En definitiva, de nostàlgics del franquisme que ara mostren el seu rostre vertader.
Fa tan sols un any, el mateix govern renovava un acord amb el PP el Consell General del Poder Judicial, bloquejat durant cinc anys per la dreta, i ho presentava com un primer pas per recuperar el consens. Ara es veuen els magnífics resultats d’aquest pas.
Es queixen d’aquesta condemna, però allà segueix al seu lloc el ministre Marlaska llançant la policia contra activistes, vaguistes i moviments socials, i acceptant muntatges judicials contra sindicalistes, joves antifeixistes i activistes que lluiten contra els desnonaments. Un ministre que protegeix a feixistes amb placa, que no diu res d’aquests policies que s'ajunten amb feixistes a Torre Pacheco, amb provocadors com Vito Quiles, i els “sindicats” dels quals que arriben a acords de “formació” amb grups neonazis com Desokupa.
El govern de Pedro Sánchez no ha parat d’aplicar la Llei Mordassa, negant-se a derogar-la tal com van prometre tant el PSOE com els seus socis de Podemos abans, o de Sumar i IU ara. Ja no n’hi ha prou amb paraules i discursos, necessitem fets, fets que colpegin a la reacció, que frenin la perillosíssima deriva autoritària cap a la qual ja ens encaminem.
Pedro Sánchez, el govern i l’esquerra parlamentària es posen les mans al cap davant aquesta nova barrabassada de l’aparell judicial, però mostren completa impotència de cara a afrontar aquests reaccionaris amb toga. La seva alternativa, anar al Tribunal Constitucional i nomenar un nou fiscal general de l’Estat “solvent”. Però la realitat és que l’aparell de l’Estat continuarà la seva batalla, preparant el terreny perquè tard o d'hora arribin a la Moncloa el PP de la mà de Vox, o al revés!
El que estem veient a l’Estat espanyol forma part d’un procés global. El trumpisme també s’està basant en les mateixes forces reaccionàries, comptant amb el Tribunal Suprem o amb els cossos policials i militars, plagats d’elements reaccionaris desitjosos d’instaurar una dictadura feixista. És el mateix que va passar amb Hitler, quan milers de policies, jutges i funcionaris es van passar amb armes i bagatges de servir a la “democràtica” República de Weimar a servir al Tercer Reich de Hitler.
L’única possibilitat per afrontar aquests reaccionaris, amb toga o sense, és mitjançant la mobilització de masses als carrers. Si l’esquerra parlamentària creu que estem davant una decisió gravíssima sense precedents, i davant un cop d'estat tou, com s’està afirmant, l’única alternativa és cridar a ocupar els carrers seriosament, mitjançant l’acció directa i manifestacions de masses, aixecant una campanya de resistència que exigeixi la depuració completa de l’aparell de l'Estat, la immediata derogació de la Llei Mordassa i l’alliberament de les desenes de presos polítics que compleixen condemna avui a les presons de l’Estat espanyol.
Però sens dubte, una mobilització i una campanya d’aquest tipus, posaria al punt de mira els fonaments del capitalisme espanyol, com ho va fer la mobilització de la classe obrera i la joventut durant els anys de la Transició, que l’esquerra institucional va acabar canalitzant a favor de l’aparell franquista.
És hora d’aprendre del passat i entendre que aquest aparell de l’Estat continuarà servint als seus amos, els grans monopolis capitalistes. Si volem un canvi, si volem derrotar la ultradreta i la reacció, cal aixecar la bandera de la revolució.
