Vivim moments històrics. L’abdicació de Joan Carles I el dilluns 2 de juny representa la fi de tota una època. El rei, representació de les institucions capitalistes, s’ha vist obligat a fer-se a un costat en una maniobra calculada que pretén, com a objectiu fonamental, preservar el conjunt del sistema. Però, per més que insisteixin els mitjans de comunicació en presentar aquest “relleu” com un fet que garanteix l’estabilitat, a ningú amb ulls a la cara se li escapa que la monarquia s’ha enfonsat en el descrèdit i és àmpliament qüestionada per la majoria de la població. [1] La crisi de la monarquia espanyola simbolitza la crisi del règim capitalista espanyol i dels grans partits que han assegurat la dominació de la burgesia en aquests últims quaranta anys.

Les claus de l’abdicació estan en la lluita de classes

El mateix 2 de juny per la tarda, les manifestacions convocades per Izquierda Unida, per organitzacions i col·lectius republicans i de l’esquerra que lluita (el Sindicat d’Estudiants i El Militante vam fer una crida a participar activament des del primer moment), van comptar amb el suport de centenars de milers de persones que van omplir les ciutats de tot l’Estat reclamant la Tercera República i un referèndum immediat per decidir sobre aquest afer. Una demostració de força immediata, àmplia i contundent, que posa de relleu la profunditat i extensió del rebuig a aquesta institució heretada del franquisme. En la consciència de milions, la monarquia juancarlista està lligada a la política de retallades i submissió al gran capital financer, a una vida de luxe i malbaratament al marge del patiment de la majoria; a la implicació dels seus membres en la corrupció, els suborns i l’obtenció de favors i regalies de les grans empreses, gràcies als quals el monarca ha esdevingut un dels homes més rics d’Europa (segons les xifres que va publicar The New York Times Joan Carles I posseeix un patrimoni de 2.300 milions de dòlars).

Però l’abdicació no és només el producte d’aquest gran desgast, és el resultat visible de l’augment de la lluita de classes en aquests últims quatre anys, a l’escalf d’una crisi econòmica i social devastadora. Un ascens marcat a foc per la irrupció de les masses en la vida política i els precedents de la qual s’haurien de buscar en la lluita dels anys setanta contra la dictadura franquista, o als anys trenta sota la Segona República. La rebel·lió social que ha esclatat en aquest període s’ha caracteritzat pel desbordament constant dels aparells polítics i sindicals de la socialdemocràcia. Des de l’esclat del 15-M el 2011, al sorgiment de la PAH i la gran mobilització contra els desnonaments. Des de les Marees Verda i Groga en defensa de l’ensenyament públic fins a la victòria de la Marea Blanca a Madrid contra la privatització de la sanitat pública. A les grans vagues del 2012, imposades a les cúpules sindicals pel moviment des de baix, a les marxes mineres, l’ocupació de Canal 9, la lluita de Telemadrid, les vagues indefinides de la recollida d’escombraries a Madrid, Panrico o Coca-cola, la victòria del barri de Gamonal, les grans vagues estudiantils, les històriques marxes de la dignitat del 22-M, o l’explosió social a Barcelona arran del desallotjament del centre ocupat de Can Vies, per esmentar les més destacades.

Aquesta és la lluita de classes que ha impulsat un avenç sobtat a la consciència política de milions de treballadors i de joves, i que ha creat, sostingut i alimentat un clima favorable cap a les opcions d’esquerres més identificades amb la rebel·lió social. Aquesta és la base objectiva del càstig que s’ha emportat el PP i la direcció del PSOE a les eleccions europees, de la dimissió de Rubalcaba i la profunda crisi en què està submergida la socialdemocràcia, i també de la caiguda del rei Joan Carles.

La confiança en la victòria (Sí es pot!), en les forces del moviment i en la capacitat per superar els obstacles que surten en el camí, com l’actitud deplorable de les cúpules sindicals de CCOO i UGT, que s’agafen a la desmobilització i al discurs nefast del pacte social, s’ha traduït en el terreny electoral en una crisi sense precedents del bipartidisme. L’increment importantíssim del vot a IU i la irrupció de Podemos, han encès tots els llums d’alarma de la classe dominant. La burgesia sap que a les properes eleccions generals la dreta i la socialdemocràcia seran durament castigades, i que IU i Podemos podrien obtenir uns resultats excel·lents, sense descartar que l’avenç els portés fins i tot a guanyar les eleccions. En tot cas, aquest és un escenari que contemplen, i són molt conscients que no hi ha cap garantia que els parlamentaris del PP i del PSOE sumin majoria absoluta a la propera legislatura. Per això han decidit precipitar l’intent de rentat de cara de la monarquia i accelerar el nomenament de Felip com a nou rei.

Un pla d’acció per escombrar la dreta i abolir la monarquia

Entre milions de persones hi ha la convicció que ens trobem davant moments decisius per impedir que Felip VI, a qui ningú ha votat, sigui el nou Cap de l’Estat. De fet, la por i la incertesa als cercles del poder són tan evidents que hi ha un autèntic allau de declaracions, editorials i programes especials a totes les televisions, amb l’afany de convèncer que s’obre una etapa de modernització de la monarquia, més adaptada als temps que corren, però salvant l’esperit de la Transició i la cohesió de la convivència. Tots els trucs han estat activats per intentar desviar l’atenció de la població, però l’experiència d’aquests anys no ha passat com si res.

El 1978, després de la caiguda d’una dictadura criminal que va durar quaranta anys, i que va caure per la lluita de milions al carrer, vaga rere vaga, on els empresonaments, les pallisses i els assassinats de militants d’esquerres eren la norma, els dirigents del PCE i del PSOE van aconseguir convèncer a una majoria que calia abandonar la lluita pel socialisme i pactar amb la burgesia i els sectors que se separaven de la dictadura. Col·laborant en el sosteniment d’una democràcia parlamentària burgesa es barrava el pas a la “involució”, deien. I així va ser com al constitució de 1978, amb el suport entusiasta dels dirigents reformistes de l’esquerra, tant del PCE com del PSOE, va garantir la propietat capitalista i el lliure mercat, la monarquia i les seves atribucions, la impunitat de l’aparell de l’Estat franquista, que no es jutgés a ningú pels crims de la dictadura, i la negativa a reconèixer el dret d’autodeterminació d’Euskadi, Catalunya i Galícia. A canvi que el capital financer i industrial assegurés el seu poder, és a dir, l’únic poder real que determina les decisions fonamentals que afecten la vida de milions i el destí de la societat, es van reconèixer les llibertats polítiques que la població ja havia arrencat al carrer. La contrarevolució burgesa va adoptar, podríem dir, una forma “democràtica” per descarrilar l’ascens de la lluita de classes i conjurar l’amenaça de la revolució socialista.

Després de quaranta anys de règim heretat d’aquella Transició, el sistema està en crisi. I per això la classe dominant busca una nova legitimitat, però no serà tan fàcil, entre d’altres raons, perquè els dirigents reformistes de l’esquerra conserven molt poc de l’autoritat que tenien als anys setanta. És cert que Rajoy, Rubalcaba, Felipe González, Rosa Díez, Botín, Alierta, Aznar, El País, El Mundo, La Razón, ABC, Cadena Ser, TVE, Antena 3, Telecinco o la Sexta... tots coregen alhora les mil meravelles de Felip VI, de la Corona, de Joan Carles I (alguns també assenyalen alguns tons grisos, per allò de guardar les aparences)... tots fan vots per un nou alè per perllongar la situació. Però al darrera dels gestos de circumstàncies, dels articles de rigor, fins i tot de les actituds servils més menyspreables, hi ha autèntica por. I no és per a menys.

La lluita contra la monarquia és la mateixa lluita que portem a terme contra les injustícies d’un sistema cruel que condemna a la majoria de la societat a la pobresa, la marginació i l’atur. Una i l’altra estan lligades: no hi pot haver justícia social si es manté un sistema orgànicament injust, basat en l’opressió d’una classe minoritària i parasitària sobre la gran majoria de la població. La corona, al cap i a la fi, només representa la cara externa del sistema. Per això, alçar una alternativa contra la monarquia és alçar una alternativa al capitalisme, al sistema. Defensar la república, com fem milions al carrer, implica lluitar per una república que respongui als problemes de la majoria. No volem una república com la francesa, la italiana o la nord-americana, que segueixen sent, al capdavall, països capitalistes en què existeixen la mateixa injustícia i opressió, la mateixa crisi, els mateixos banquers, els mateixos explotadors que a l’estat espanyol. Hem d’anar més enllà. Volem una república socialista!

Els joves i les treballadors organitzats en el Corrent Marxista El Militante, que participem activament en els sindicats de classe, a les Marees, al Sindicat d’Estudiants i a IU, fem una crida al company Cayo Lara i a la direcció d’IU, a la direcció de Podemos (que sorprenentment ha mostrat una gran tebior en el seu comunicat sobre l’abdicació del rei, on no hi ha cap crítica a la monarquia ni cap pronunciament sobre la república), a totes les organitzacions de l’esquerra que lluita i a tots els activistes socials, a reforçar i estendre el moviment de masses en contra de la monarquia i dotar-lo d’un programa realment alternatiu. No volem rentats de cara, volem un canvi de veritat:

Abolició de la monarquia! Convocatòria d’un referèndum democràtic per acabar amb aquesta institució reaccionària heretada del franquisme.

Per una República Socialista Federal!

Ni retallades ni retrocessos en els nostres drets democràtics. Dret d’autodeterminació.

Eleccions ja! Per un govern d’esquerres per dur endavant una autèntica política socialista i revolucionària a favor de la majoria.

Organitzar una vaga general per aconseguir aquests objectius. Les direccions de CCOO i UGT no poden mirar cap a un altre costat. És l’hora de lluitar.

 

[1] Segons el CIS, la popularitat de la monarquia el març de 1994 era d’un 7,46% per caure a l’abril del 2014 al 3,72%.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01