Reproduïm un extracte d’un dels capítols de les seves memòries, Records d’un sabadellenc compromès, com a homenatge a Joan Moles, que va morir el passat 11 de maig.

Els fets del primer de maig i les seves conseqüències

Ja feia anys que la JOC de Sabadell preparava i celebrava cada any el dia “Primer de Maig”, com el dia de la classe obrera de tot el món. De bon matí sortíem en grups cap a algun bosc del rodal de Sabadell i pel camí anàvem parlant dels temes del qüestionari.

Quan preparàvem el Primer de Maig de l’any 1964 ens vàrem plantejar si era correcte continuar fent la tradicional sortida amb tots els jocistes i convidats, al marge d’altres treballadors sabadellencs conscienciats. Alguns dels companys de fora de Sabadell estaven també compromesos amb altres organitzacions polítiques i sindicals, com el PSUC, el FLP, el FOC, CCOO, UGT o USO.

El mes d’abril d’aquell any alguns companys varen informar que es preparava una vaga d’autobusos a Sabadell per al Primer de Maig. També es va dir que ja s’estaven preparant “octavetes” per convidar el poble de Sabadell a no utilitzar aquell dia el servei d’autobusos. Aquest mitjà de transport era emprat principalment per la gent treballadora que vivia a les barriades i que havia d’anar a la feina a fora de Sabadell o a la mateixa ciutat, però molt lluny dels seus barris, principalment els treballadors de la construcció. Recordo que, quan al capvespre arribaven els trens de RENFE al baixador de la Rambla, centenars de treballadors corrien per poder agafar i pujar al primer autobús que els portaria als seus barris. La vaga d’autobusos es va convocar, però, per al dia 2 de maig.

El dia 21 d’aquell any 1964 els membres del Comitè Federal de Sabadell i els responsables dels grups estàvem reunits a la sala de dalt, que era la més gran. Van trucar a la porta i una noia, que no coneixia i que va dir que venia de part de companys de Barcelona, va preguntar per mi. Em va donar un paquet de fulls volants amb la consigna de repartir-los pel barri d’Arraona-Merinals el diumenge dia 26 a les 8 del vespre, una acció que s’havia de fer a tots els barris de Sabadell a la mateixa hora.

El dia abans de la data assenyalada, a les 10 de la nit, ens reunírem a casa meva l’Àlvar García, el Julio Jurado, al quals ja havia informat d’aquell fet, i jo. Tots junts vàrem analitzar el contingut d’aquelles “octavetes”. Unes convidaven a la celebració del Primer de Maig i altres a la vaga d’autobusos del dia 2 de maig. En el seu contingut es feia una denúncia de la situació precària dels barris de Sabadell, sense cap servei i amb carrers sense enquitranar, bruts i plens de pols o de fang. També es criticava el servei d’autobusos a la ciutat, un servei públic deplorable que, amb el suport de l’Ajuntament, només era un mitjà d’enriquiment de l’empresa propietària del servei, Transports Martí. Es denunciava també l’explotació de tots els treballadors, obligats a fer jornades de 12 o 14 hores diàries, amb uns sous de misèria, que tot just arribaven per mal viure i anar tirant. Finalment, es denunciava la ineficàcia del Sindicat Vertical, que era únicament un instrument del règim per controlar els treballadors, al servei del capitalisme i de la burgesia.

En acabar la reunió vàrem acordar tirar endavant i també que en Julio Jurado li plantejaria aquesta decisió al company Pompili Avellaneda, que era el responsable dels preadults de la Federació de Sabadell. El dia 26, a l’hora convinguda, tots cinc realitzàrem l’acció de difusió de les “octavetes”.

Els resultats d’aquella acció foren molt positius, principalment per la participació de la gent. A les hores punta poques persones pujaren als autobusos i els pocs que hi anaven eren persones conegudes del règim i de la policia. Els treballadors que arribaven amb el tren a l’estació de la RENFE del final de la Rambla pujaven a peu Rambla amunt, en corrua, tot comentant la jornada de vaga. Un altre aspecte molt positiu va ser constatar que a Sabadell hi havia moltes persones, organitzades o no, que eren capaces, en un moment donat, de fer accions concretes, d’ajuntar esforços i de lluitar contra el sistema. Tot això significava una confiança en un futur més esperançador.

Aquells fets van coincidir amb la mort del pare del nostre amic Àlvar García. Érem a Torre-romeu a l’enterrament i allí ens assabentàrem de la detenció del company Pompili Avellaneda i d’altra gent. Ningú en sabia el perquè i alguns vàrem començar a sentir por, ja que allò podia estar relacionat amb l’acció portada a terme.

Vàrem tornar cap a Sabadell (d’informar a la JOC a Barcelona del que havia passat) i anàvem a la parròquia de Gràcia, quan vàrem veure a distància la figura inconfusible de l’inspector de policia de la brigada “político-social”, l’Ángel Ignacio García, que ja coneixíem de sobres per les diferents vegades que ens havia cridat a comissaria per fer-nos “interrogatoris sibil·lins”. En acostar-nos-hi, s’apropà a nosaltres, ens ensenyà la placa i ens va dir que l’havíem d’acompanyar per un assumpte molt important. Ens va dir que primer havia de passar per casa meva a fer un registre, segons una ordre que tenia del jutge, i que allí ja hi havia uns amics que ens esperaven.

Li vaig preguntar el motiu de tot allò i em va dir que ja me n’assabentaria. En arribar a casa, hi havia al davant dos cotxes negres de la policia camuflats i a dins de casa vaig veure cinc individus que jo no coneixia i que, sens dubte, eren “polis”. Quan van venir a casa a buscar-me i jo no hi era, van dir als meus pares que eren amics meus de Barcelona i que si em podien esperar a dins. Els pares es van pensar que eren de la JOC, ja que sovint venien a casa companys de Barcelona o d’altres poblacions.

Directament vàrem anar al meu despatx, que era una habitació de la casa on tenia un escriptori, la màquina d’escriure, arxivadors, llibres i una pila d’exemplars del BOE. El primer que va preguntar el García va ser què feien allí els BOE i li vaig dir que hi estàvem subscrits, els pagàvem i que això era totalment legal. Sense comentaris. Van començar a regirar-ho tot i no trobaven res o quasi res.

Però entre els papers hi havia una carta de l’abat Escarré de Montserrat, en què donava les gràcies a la JOC de Sabadell pel suport que va rebre de nosaltres amb motiu de les seves declaracions a la premsa francesa, on afirmava que la pau a Espanya “sols podia ser fruit de la justícia i de la llibertat”. Cal recordar que aquell any 1964 el règim commemorava els “25 Anys de Pau”. Aquesta carta se la van quedar com si fos un document il·legal i comprometedor.

També van trobar un text que jo mateix havia escrit, amb la meva màquina portàtil Hispano-Olivetti, quan vaig tornar del XIV Consell Nacional de la JOC que havíem celebrat del 21 al 25 de juliol de l’any 1963 a Oviedo. L’havia escrit per a mi i no havia sortit mai del calaix del meu escriptori. Era una reflexió personal sobre la vaga dels miners asturians de 1962. Després de llegir aquell paper, García va comentar als altres policies que era l’original d’una “octaveta” que havien trobat feia dies pel carrer, cosa que era mentida, perquè aquell paper no l’havia vist mai ningú. També van comentar que s’endurien la màquina d’escriure, per verificar si aquesta i altres “fulls subversius”, que tenien a comissaria, s’havien escrit originalment amb aquesta màquina. Efectivament, se la van emportar i no la vaig recuperar mai més.

Amb aquestes “proves” vam anar a comissaria. Havia oblidat comentar que, abans de procedir al registre de casa, li vaig demanar que m’ensenyés l’ordre de registre del jutge. Es va emprenyar molt i em va ensenyar un paper vell i arrugat, sense data, ni direccions, ni noms, i li vaig dir que era un paper genèric sense cap legalitat. La seva resposta va ser contundent: “¿Autorizas o no el registro? Si dices que no, dentro de cinco minutos estoy aquí de nuevo, con otra orden de registro como dices, pero te aseguro que tendrás que enfrentarte a las consecuencias”.

En arribar a comissaria ja havia vist al Josep Solé i al Julio Jurado. Però faltava l’Àlvar García. Davant de nosaltres, l’inspector va trucar a la comissaria de via Laietana de Barcelona i va preguntar a l’inspector Creix, tristament famós, què havia de fer amb l’Àlvar, perquè s’havia mort el seu pare i aquella mateixa tarda l’havien enterrat. La resposta de Creix va ser: “Que lo vayan a buscar a su casa y los cuatro inmediatamente a Vía Layetana”. I així va ser. Al cap de poca estona ja estàvem els quatre junts, detinguts i camí de la comissaria de Via Laietana.

Anàvem en una furgoneta, els quatre junts al darrere. Vàrem parlar del que tots explicaríem. Que ni jo ni ells coneixíem quina persona em va portar les “octavetes” i que era veritat que les havíem repartit. En sentir els polis que parlàvem, ens van fer callar.

L’arribada a Via Laietana va ser terrorífica. Ens van fer pujar als quatre junts al primer pis, envoltats de polis. Hi havia un passadís llarg, amb portes a cada costat. A la primera porta noto una empenta d’un policia i vaig a parar dins d’un despatx molt gran. Hi ha taules, algunes cadires, màquines d’escriure, penjadors de roba i no vaig tenir temps de veure més. Em van voltar vuit o deu “tios”, molt cepats, en mànigues de camisa i de paisà, que em van començar a pegar per tot el cos, menys a la cara. Van parar un moment per dir-me que em tragués l’americana i el rellotge i van continuar amb els cops de puny i les puntades de peu. M’intentava protegir les parts més delicades del cos sense massa èxit i la cosa va durar tanta estona que no la vaig poder calcular en hores. Un d’aquells goril·les, a més, em va rematar amb un fort cop al clatell que em va fer perdre el món de vista un moment i em vaig llençar al terra. Estava baldat.

Pensava que així em deixarien estar, però em van aixecar i em van continuar pegant mentre m’insultaven. També em van amenaçar amb pistoles i em van dir que tenien a la meva mare a l’habitació del costat per interrogar-la com a mi. Tot d’una es va obrir la porta i tots es van quedar quiets. Van parar i van deixar de pegar-me. Va entrar el “jefe”, l’inspector Creix en persona, els va preguntar si ja havia firmat la meva declaració i, en contestar-lo que no, em va dir: “Ahora hacéis la declaración, tú la firmas y se habrá terminado todo”. Després se’n va anar, tancant la porta d’un cop.

Em van fer seure en una cadira, al costat d’una taula amb una màquina d’escriure, davant de la qual un d’ells es va preparar per escriure “la meva declaració”. Un dels policies, que duia la veu cantant, va començar a dictar. Es va inventar una història de comunistes, dient que els quatre érem comunistes, que jo era el responsable del grup, que havíem organitzat la vaga dels autobusos, que havíem fer les “octavetes”, que les havíem imprès en una multicopista i que havíem organitzat la seva distribució per tot Sabadell. Quan li va semblar que ja estava la meva declaració completa, perquè ja era prou llarga, me la donà a firmar. A més, m’havia de reconèixer culpable del que he comentat abans i autor de moltes altres coses més.

Li vaig dir que jo no la podia firmar perquè jo no havia dit res de tot allò, que no era cert i que ell s’havia inventat tot. Em va dir que, si no firmava, tornarien a començar amb la primera lliçó de quan vaig arribar. Però jo li vaig dir que em deixés explicar-li la veritat i hi va accedir.

El meu relat va consistir a explicar detalladament què era la JOC, els seus orígens i principis. Vaig explicar la història de Cardijn i que es tractava d’un moviment d’església, aprovat pel papa de Roma. Al meu voltant hi havia uns quants polis, m’escoltaven i em miraven, incrèduls. En acabar aquesta primera part I preguntar-me per la vaga dels autobusos, vaig explicar la mateixa versió que els quatre havíem quedat en declarar, que era la certa, i la que pensava firmar.

Mentrestant, els meus companys es trobaven com jo, un a cada despatx, i un grup de goril·les que els volien fer firmar el que ells volien. Tots vam coincidir en dir sempre el mateix. De tant en tant els policies que estaven amb cada un de nosaltres es parlaven a l’orella. Sens dubte volien constatar si tots dèiem el mateix i insistien a preguntar coses més detallades per veure si trobaven alguna contradicció entre les nostres declaracions. Això va durar molta estona.

De nou, el “poli” que dirigia el meu interrogatori va dictar una altra declaració, que tampoc s’ajustava al que jo els havia explicat, que era pràcticament igual que la primera, amb modificacions insignificants. Després de llegir-la, vaig dir que tampoc s’ajustava a la veritat i que no podia firmar-la. Després va tornar a entrar l’inspector Creix, va preguntar si ja havia firmat i, en veure que no, em va dir que no sortiria d’allà fins que no firmés i que continuarien els interrogatoris.

Després em van dur a una cel·la fosca, humida i sense llum i em van dir que ja tornarien més tard. Hi havia un policia de vigilància a fora. Vaig sentir als altres tres companys. Per fer-los saber que jo era allí vaig començar a xiular l’himne de la JOC i em van respondre de la mateixa forma. Estava content, però també molt espantat, per si tornaven a venir a buscar-me i a fer-me la “roda”. A més, tampoc sabia com els havia anat als meus companys.

Al cap d’una estona vaig cridar al guàrdia de la porta i li vaig dir si podia anar al lavabo. Em va obrir la porta, em va acompanyar, vaig passar per davant de la cel·la dels companys, que vaig saludar dissimuladament, i vaig tornar a la meva cel·la. Amb ells estava també Pompili Avellaneda. Em feia mal tot el cos. Pensava en els meus pares, la promesa, la família, els companys de la JOC, però també en què em tornarien a cridar. Em vaig adormir. Després de no sé quantes hores em vaig despertar, tenia fred i em feia mal tot el cos. Vaig sentir que cridaven a l’Àlvar i ens vàrem picar l’ullet quan va passar per davant meu. Estava preocupat pel que hauria de fer i dir si em tornaven a cridar. De tant en tant anaven fent pujar per separat als meus companys i jo esperava el meu torn per tornar a aquell “calvari”.

La llei establia que no es podia estar més de 72 hores a comissaria, però l’inspector Creix va dir que havia aconseguit una autorització del jutge per tenir-nos allí una setmana sencera. Així doncs, va continuar amb aquells contundents interrogatoris. A més, van començar a fer el joc del policia bo i del dolent.

Un dia m’interroga un home jove, que en un moment, quan estàvem sols, em va dir que havia estat seminarista i que es va fer policia per ajudar a les bones persones que passaven per comissaria. Va dir que comprenia la bona fe dels membres de la JOC, però que creia que ens havien enganyat i que havíem de dir tota la veritat i confessar. Que havíem de donar els noms de les persones que sabíem que eren del partit comunista per evitar que enganyessin a més gent de bona fe. Me’l vaig escoltar, ja que no podia fer res més, però el vaig repetir que ja havia dit tota la veritat el primer dia i no podia inventar-me res de nou.

Els interrogatoris van continuar. Al tercer dia d’estar allí tancats, va entrar el comissari Creix i em va dir textualment: “Mira, la policía ha detenido a una estudiante, que ya teníamos fichada por subversiva, y que sus señas corresponden a las que tú nos dijiste que te había entregado las octavillas de Sabadell. La verás por la mirilla de un despacho donde la están interrogando ahora. Si la reconoces como la chica que te entregó las octavillas, nos lo dices, y tu situación se puede resolver hoy mismo”.

Quan jo havia descrit la noia que m’havia lliurat les octavetes, per no caure en contradiccions si en un altre moment havia de repetir com era , vaig pensar en una noia en concret. A l’hora d’identificar a la noia detinguda em van acompanyar dos polis fins davant d’un despatx i em van fer mirar per una “mirilla” i em van dir que observés la noia que hi havia dins i m’hi fixés. Em van preguntar si era la que m’havia donat els fulls i vaig dir que no. M’ho van preguntar uns quants cops i sempre van tenir la mateix resposta. Tot i que, casualment, s’assemblava força a la descripció que jo els havia fet pensant en una altra persona.

Em van tornar a pujar al despatx i va continuar l’interrogatori. El mateix dia per la tarda, quan ja feia les 72 hores que havíem entrat, el policia que duia la veu cantant va dir al de la màquina d’escriure que apuntés tot el que jo li digués. Vaig repetir la meva primera i única versió. Després, quan la declaració que vaig fer estava llesta, va entrar el Creix i em va dir aquestes paraules exactes: “Dentro de poco rato, os vais todos al Palacio de Justicia, a ver al juez. Supongo que estarás satisfecho de cómo se han desarrollado todos estos tres días aquí, ya que ‘delante mío’ nadie te ha tocado ni un pelo”.

Era un dimarts al migdia. Els cinc companys vam sortir d’aquell infern i, tot i que ens portarien davant del jutge, tots fèiem cara de contents. Vaig arribar a pensar que els companys sortirien i jo em quedaria allí fins que no firmés el que ells volien, a les bones o a les dolentes.

En una “tossinera”, tal com anomenàvem als furgons dels detinguts, ens van dur al Palau de Justícia, junt amb altres delinqüents comuns. El jutge no treballava per la tarda i ens vam haver de quedar en una sala del jutjat, amb unes quantes adires i res més, on vam passar la nit.

A l’endemà, pel matí, vam declarar davant el jutge. Els cinc companys estàvem junts i, mentre esperàvem el seu veredicte, ens vam abraçar i ens vam poder explicar com ens havia anat a comissaria a cada un de nosaltres. Va ser aquí quan, per primer cop, vam poder conèixer bona part dels fets i entendre una mica quin havia estat el fil que havia permès a la “poli” arribar fins a nosaltres i a la nostra detenció.

Arran de la vaga d’autobusos, els primers en caure van ser els comunistes que estaven fitxats i vigilats de prop per la policia de la brigada político-social. També va ser detinguda gent del barri de la Concòrdia. Un d’ells havia tingut relació amb el vicari de l’església de la Creu Alta, mossèn Totosaus. El rector d’aquella parròquia era mossèn Josep Plandolit, un home ja gran, d’uns 80 anys, que tenia fama a Sabadell de “molt pessetero”, d’idees molt conservadores i retrògrades i molt proper al règim franquista.

Aquest rector va ser el que, quan la policia va anar a la parròquia preguntant per mossèn Totosaus, els va dir que el seu vicari feia reunions clandestines amb gent de la JOC de la Concòrdia. La policia havia anat a parar al darrera de la pista de mossèn Totosaus, perquè un dels vigilats, per treure’s responsabilitats i despistar la policia, va involucrar al vicari de la Creu Alta amb l’acusació d’haver fabricat les “octavetes”. Les declaracions del rector a la policia van acabar de complicar les coses.

El dia 6 de maig pel matí, després de passar davant del jutge i ratificar la nostra declaració feta i firmada a la policia de Via Laietana, es va ordenar el nostre ingrés immediat a la presó Model.

Aquells esdeveniments van tenir molta ressonància, a través de la premsa i, especialment, a través de les homilies dels sacerdots a les misses de les seves parròquies. Més tard vam saber que, per exemple, mossèn Baguer va fer una reflexió a les seves homilies a la parròquia de Gràcia, a les quals va denunciar les injustícies del sistema.

 


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01