Quatre anys després que el PP presentés un recurs d'inconstitucionalitat contra més del 50% de l’Estatut de Catalunya el Tribunal Constitucional (TC) ha dictat sentència, considerant inconstitucional 14 dels articles d’aquest. Aquests articles estan relacionats entre altres qüestions amb: l'ús de la llengua catalana com preferent en l'administració pública i en els mitjans de comunicació, les competències de la Generalitat (per exemple, les caixes d'estalvis), la labor de supervisió del Síndic de Greuges, etc. Afegeix, a més, matisos en apartats especialment sensibles. Per exemple, en el preàmbul ha de constar la indissolubilitat de la nació espanyola per a compensar el fet que es consideri en aquest mateix apartat Catalunya com una nació, encara que precisament per estar en el preàmbul no tingui cap validesa pràctica.

Aquesta sentència es va fer pública el passat 28 de juny. Ràpidament CIU i els dirigents del tripartit han utilitzat aquesta qüestió per a convocar una manifestació interclassista el 10 de juliol en contra de la decisió del TC. És cert que la sentència provoca indignació per tot el que significa, però altra cosa distinta és la utilització que es farà i per qui es farà d'aquesta nova situació. Aquesta convocatòria no és més que una cortina de fum davant l'increment incessant de malestar social a causa de la crisi econòmica. Els màxims dirigents de CCOO i UGT s'han sumat acríticament a la mobilització una hora després de ser anunciada (una mica més ràpid que davant la reforma laboral), subordinant-se a les maniobres de la burgesia catalana.

Els mitjans de comunicació han anunciat la mobilització a tota potència al mateix temps que distorsionaven la massiva i contundent lluita dels treballadors del Metre de Madrid i ocultaven la reeixida vaga general del 29 de juny a Euskal Herria.

La tediosa història de l’Estatut de Catalunya

L’Estatut de Catalunya va ser aprovat pel Parlament de Catalunya amb el suport del Tripartit més CIU, després va ser aprovat en les Corts (retallant part del text) i, per fi, va ser votat en referèndum a Catalunya amb un 80% de vots afirmatius i més d'un 50% d'abstenció. Des del primer moment l’Estatut va ser rebut amb escàs entusiasme per la població catalana. Va ser, sobretot, la reacció histèrica del PP davant el document el que va fer que una part de la població de Catalunya li donés suport com mostra de refús a la dreta. El PP va decidir dur endavant el recurs d'inconstitucionalitat per a donar de què parlar i mantenir cohesionada la seva base electoral que sempre agraeix el discurs anticatalà o antibasc (o antiroig, o antigay, o antiateu…). L'espectacle va començar.

El TC estava llavors compost per dotze membres, sis “progressistes” i sis conservadors. Com la presidenta del TC era “progressista” i tenia un vot de gràcia en cas d'empat la majoria era “progressista”. El PP havia de modificar l'aritmètica si volia que el seu recurs anés endavant. Va maniobrar per a recusar a un “progressista” i ho va aconseguir. Va creure així tenir la majoria, però no. Un conservador va morir poc després deixant altra vegada el Tribunal en mans dels “progressistes”. Mentre, com el tema anava per a llarg, a quatre membres se'ls va caducar el mandat. I aquest és el penós TC que ha decidit retallar l’Estatut, i per aquest motiu no pocs pensem que no està molt legitimat.

Els polítics “indignats”

Montilla diu estar “indignat” i que “acata” encara que no comparteix. Però sembla ser que la seva indignació és un farol. El País del 29 de juny afirmava que: “fonts pròximes a Montilla asseguren que l'única cosa realment greu és que hagi hagut sentència, no tant el seu contingut. De fet, ni les tatxes d'inconstitucionalitat sobre l'ús ‘preeminent’ del català en l'administració o sobre el capítol de finançament sembla que vagin a tenir efectes pràctics. Per a la resta d'articles considerats inconstitucionals el Govern català espera fer una anàlisi més pausat abans de demanar-li al Govern central que els desenvolupi per altres vies”. Ernest Benach, president del Parlament, ha dit que s'ha obert “una crisi d'estat” i el seu partit, ERC, diu que queda la via de la independència, però això no és més que un altre farol dels dirigents republicans, que estan submergits fins als ossos de cretinisme parlamentari i subordinats dòcilment a la burgesia catalana, i necessiten fer-se una mica els independentistes. Iniciativa per Catalunya (IC) ha demanat que es torni a votar en referèndum el Estatut la qual cosa no es donarà en la pràctica i per descomptat no entra dintre de les prioritats de la classe treballadora.

A Catalunya el Tripartit duu temps enfrontant-se a la seva pròpia base electoral. És la comunitat on la privatització en sanitat i educació ha anat més lluny, on les mesures “antidèficit” han estat més dures, estenent-se la retallada del 5% salarial a treballadors no funcionaris. També és de les zones de l'Estat on la sagnia industrial ha estat més acusada, amb més EROs i més deslocalitzacions. A més tots els partits “d’esquerra” estan en el govern i encara que algunes vegades algun dels socis estigui disconforme amb els altres la sensació general és que la política del govern és responsabilitat compartida pel PSC, ERC i IC-EUiA. En aquest context és en el qual es produeix la sentència del TC sobre l’Estatut. Què pot succeir a partir d'ara? El PP, a pesar que la sentència deixa intactes la gran majoria dels articles recorreguts, es mostra satisfet de la decisió del TC. Sembla que Rajoy vol millorar una mica els seus pèssims resultats a Catalunya en les eleccions autonòmiques, pel que no té interès a tirar més llenya al foc i vol dissimular una mica millor el seu perfil ultraespanyolista. D'altra banda, per a la classe obrera, la joventut i un sector de les capes mitges, l'únic al·licient que presentava l’Estatut era com un arma contra el PP.

Ara, la preocupació fonamental està centrada en la crisi. A més, han comprovat que, fins i to aplicant-se l’Estatut, que porta 4 anys vigent i que se suposava que era molt social, aquest no ha significat que els atacs a l'estat del benestar hagin estat menors a Catalunya. De fet han estat majors. Cal afegir que el descrèdit i la desconfiança cap als convocants de la manifestació del 10 de juliol són més alts que mai. Les enquestes preveuen un desastre per a PSC i ERC per a les pròximes eleccions a la Generalitat a l'octubre. Encara que CIU pugui sortir beneficiada d'aquesta situació, per la inutilitat del contrari, segueix estant molt desacreditada per la seva política en la Generalitat durant anys i la seva implicació en els casos de corrupció, el que redunda en la sensació general que tot és el mateix, que tota la “classe” política no són més que uns vividors i uns demagogs al servei dels rics. I s'afegeix un altre factor. Una certa impermeabilitat de la base de l'esquerra als escarafalls polítics, als espectacles mediats, a les “indignacions” dels polítics per això o allò, ja sigui el burka, la gestió del Prat, la prohibició dels toros, el desplegament de l’Estatut, etc.

La defensa dels drets democràtics nacionals de Catalunya, inclòs el dret a l'autodeterminació, només pot ser defensada conseqüentment per la classe obrera de Catalunya amb un programa socialista i amb la unitat dels obrers de la resta de l'Estat i d'Europa. La prioritat ara és la convocatòria de la vaga general del 29 de setembre en la qual cal centrar tota l'atenció perquè tingui un èxit rotund i donar-li continuïtat fins a aconseguir que el govern doni marxa enrere.