L'èxit de la manifestació convocada aquest dissabte 10 de juliol a Barcelona contra la retallada de l’Estatut ha estat innegable. La Guàrdia Urbana ha donat la dada d'un milió cent mil assistents i els organitzadors ho eleven a milió i mig. Per descomptat, la xifra de Lynce (els suposats experts en aglomeracions) de 56.000 assistents és una broma. Va ser sens dubte una manifestació massiva i multitudinària i és important entendre el seu significat.

El motiu formal de la manifestació va ser mostrar el rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, donat a conèixer parcialment el 28 de juny. Els principals impulsors de la convocatòria van ser els partits del Tripartit (PSC, ERC i IC) al costat de CIU, als quals de seguida es van sumar els sindicats CCOO i UGT, la patronal Foment del Treball Nacional, tots els altres partits polítics menys el PP (Reagrupament –escissió independentista-liberal d'ERC- i les CUP –coalició electoral de l'esquerra independentista-) i diverses entitats culturals. De la resta de l'Estat ha participat Gaspar Llamazares d'IU i representants del PNB, EA i l'esquerra abertzale.

Encara que la convocatòria de la manifestació va tenir un to marcadament institucional (fins i tot els mitjans de comunicació van distribuir “instruccions” sobre com participar a la manifestació, quina roba i calçat dur, com protegir-se del sol…), el resultat de la mateixa, tant per l'assistència com per l'ambient, va anar molt més enllà de les expectatives i, en cert sentit, de les intencions dels organitzadors. Es va convertir en un enorme reflex del profund descontentament present a la societat catalana, comuna a l'existent al conjunt de l'Estat –millor dit, a tot Europa- i que, a Catalunya, precisament per l'opressió nacional, adopta formes particulars.

El fet que la burgesia catalana i el seu partit polític (CIU) impulsessin la manifestació i que les organitzacions de l'esquerra s'hagin prestat a mobilitzar-se conjuntament amb ells va donar a la manifestació un caràcter bastant heterogeni. Una part de la mateixa era la base social del nacionalisme burgès català o estava influïda i motivada per les seves consignes i objectius polítics. No obstant això, la majoria de la gent que va participar a la manifestació ho va fer per sans sentiments democràtics enfront de l'actitud provocadora i reaccionària del Tribunal Constitucional contra la llengua i els drets democràtics del poble català. El coneixement íntegre de la sentència, el dia abans de la manifestació, va escalfar encara més l'ambient.

Més que un sentiment a favor de l’Estatut, predominava un sentiment de rebot a la campanya de permanents agressions contra els drets democràtics del poble català i que amb la sentència del TC ha arribat a un moment culminant. Les consignes a favor de la independència, que predominaven al llarg de la manifestació reflectien precisament el cansament dels assistents a una successió d'imposicions, calúmnies per part de reaccionaris arrogants i superbs.

Però també és molt important que ressaltem l'ambient crític que es respirava cap a la política oficial a pesar del caràcter institucional que va tenir la convocatòria. No és casualitat que quan des de la megafonia es demanava als assistents que buidessin els carrils centrals perquè pogués avançar la capçalera, tronessin com a resposta rotundes xiulades de desaprovació, sens dubte dirigit a Montilla, però també als polítics burgesos en general (de fet, Duran i Lleida també va ser increpat al llarg de la manifestació). Dintre de la manifestació es podien escoltar protestes dels assistents contra “els polítics”: “Però si han vingut a fer-se la foto! Ja l’han fet! Doncs que marxin!”

Els dirigents de l'esquerra han fet molt bé en mobilitzar-se contra les decisions del TC, però no havien d'haver convocat amb CIU, ni adoptar part del seu llenguatge i els seus objectius. La burgesia catalana protesta contra el TC només en la mesura que això afecta als seus interessos com a classe dominant i en la mesura que aquest rebuig serveixi per a alimentar la seva aurèola de defensors de “tots els catalans”. A CIU els drets democràtics i socials de la majoria dels catalans els són ben indiferents. Millor dit, té una obstinació persistent en soscavar-los, de fet CIU està sent el principal suport de les mesures de retallades de drets socials del govern del PSOE, que també afecta a la majoria dels catalans. S'ha mostrat disposada a endurir encara més la reforma laboral en el parlament i defensa descaradament la restricció d'un dret fonamental per a la classe obrera catalana i de tot l'Estat com és el dret a vaga.

Evidentment, per a enfrontar-se conseqüentment amb l'estratègia demagògica de CIU, el PSC haurien de trencar amb la seva pròpia política antiobrera practicada des de la Generalitat. Convocant mobilitzacions amb CIU i posant en pràctica mesures antisocials des del govern central i del govern de Catalunya, a l'única cosa que contribueixen els dirigents socialdemòcrates (i els dirigents de l'esquerra que s'adapten als socialdemòcrates) és pavimentar la tornada de la dreta al Palau de la Generalitat.

 La manifestació del dissabte ha tornat a demostrar l'enorme calat social que té el sentiment nacional català entre àmplies capes de la població i la massivitat de la manifestació reflecteix el potencial que té la lluita en defensa dels drets democràtics. No obstant això, perquè tota aquesta força sigui efectiva ha de desempallegar-se de la manipulació de la dreta nacionalista, que és alimentada pel reformisme dels dirigents del PSC, d'Iniciativa i dels sindicats.  

La sentència del Tribunal Constitucional és un nou atac de la reacció    

Un dia abans de la manifestació, el Tribunal Constitucional (TC) va fer públic el contingut de la sentència. Per a sorpresa de molts, el text era qualitativament més reaccionari que tot el que es coneixia fins al moment.

Tal com en el seu moment els marxistes assenyàlarem, l’Estatut no resolia cap dels problemes fonamentals que afecten als treballadors i joves catalans. No incloïa cap solució a la qüestió nacional, però tampoc aportava cap mesura social capaç d'entusiasmar als treballadors. Si el Tripartit va incloure a l'esborrany original alguna picada d'ullet a l'esquerra, en les successives negociacions el text es va dirigir més i més a la dreta fins a aconseguir la signatura d'Artur Mas. L'aplicació de l’Estatut, una vegada aprovat (aplicació que ara haurà de rediscutir-se) tampoc va generar cap il·lusió. Moltes lleis s'han aprovat i la percepció de la gent és que, en lloc d'avançar, tot retrocedeix.

L’Estatut en cap moment va ser un punt que unís el Govern i els treballadors i la joventut. L'única cosa que va contrarestar el sopor que va provocar el llarg i tediós debat de l’Estatut va ser la indignació que provocava la histèria espanyolista de la dreta, provocant diverses manifestacions de masses, encara que en cap cas de les dimensions de la del dissabte.

No obstant això, una cosa és que l’Estatut no entusiasmés a la majoria dels catalans, i una altra ben diferent que ens anéssim a quedar de braços creuats davant una sentència clarament percebuda com un atac contra la dignitat de Catalunya, i no tant pel text de l’Estatut en si, sinó per l'evident objectiu polític de la sentència: Els jutges del Tribunal Constitucional, un òrgan completament desprestigiat i profundament antidemocràtic, han llançat una provocació en tota regla.

Fins i tot el diari El Pais, que havia subscrit el missatge del govern caracteritzant la sentència del TC com a “raonable”, va haver de canviar la seva línia editorial davant la sentència, arribant a caracteritzar-la de “mediocre”,

“Per la seva reiterativa apel·lació (una dotzena de mencions) al menys encertat dels articles constitucionals, el qual al·ludeix a la “indissoluble unitat de la nació espanyola", imposat en el seu moment al president Suárez per la cúpula militar de la Transició. Amb raó un dels vots particulars, l'únic progressista, titlla de vuitcentista l'enfocament del tribunal, com si l'era de la globalització, les sobiranies compartides, les integracions supranacionals i la transformació dels vells Estats-nació per res afectessin a Espanya” (Mediocre sentencia, El Pais 10/07/10).

Era igual que l'aparició del terme nació en el preàmbul de l’Estatut no tingués validesa jurídica, l'important era utilitzar la sentència com una provocació. Realment, quan el TC parla de la “nació espanyola” i la “sobirania nacional” llança un missatge molt clar: “M’és igual el que els catalans digueu, sigueu o feu. Mai reconeixerem que sou una nació i mai us deixarem exercir el dret d’autodeterminació”. L'aparell de l'Estat, que no va ser depurat de franquistes al finalitzar la dictadura, ha donat un cop de puny a la taula cridant la consigna feixista de “España es 1 i no 51”, un cop molt profund al sentiment democràtic-nacional català.

La posició del TC pel que fa a la llengua és la demostració més clara de l’espanyolisme dels jutges: La defensa del català és un dels aspectes més sensibles –per no dir el que més- per a tots els catalans. No només va ser un idioma perseguit durant les dictadures, sinó que durant anys ha estat caricaturitzat i insultat per la dreta.

A Catalunya el castellà no està en perill. Durant els últims anys, la reacció espanyolista ha desenvolupat una campanya histèrica tractant de presentar al castellà com un idioma perseguit i als castellanoparlants com catalans “de segona”, discriminats. Aquesta imatge que han transmès de Catalunya no té res a veure amb la realitat. De fet, a Catalunya hi ha una gran tradició de convivència entre les diferents llengües. Per exemple, és habitual que es produeixin converses bilingües amb absoluta naturalitat (1). És la dreta la que vol crear a Catalunya un conflicte lingüístic, fins al moment inexistent, per a sembrar l'odi i la divisió entre els treballadors catalanoparlants i castellanoparlants. Molts catalans –ja usin habitualment un o altre idioma- prendran els carrers les vegades necessàries per a evitar un escenari de divisió lingüística com el que li agradaria generar als magistrats del TC.

Els marxistes ens oposem a la imposició de qualsevol llengua sobre una altra, però no és aquest el problema a Catalunya. Malgrat les profundes arrels populars del català, la preeminència que el castellà té com idioma estatal en una societat capitalista com la que vivim fa que, amb tot, el català segueixi sent una llengua oprimida. A pesar que el 2007, el 93,80% dels catalans majors de 2 anys entenien el català i el 75,60% el sabien parlar, la majoria dels mitjans de comunicació són en castellà, només el 3% de les pel·lícules es doblen al català, les publicacions literàries, encara que les grans editorials com Planeta són de capital català, en cap cas promouen publicacions en català excepte quan la Generalitat els concedeix quantioses subvencions (al cap i a la fi per a ells és molt més rendible editar només en castellà, un idioma que entén tothom, que en castellà i en català, aquestes últimes publicacions no els resultarien beneficioses)… Hi ha molts més exemples, que per cert, demostren que la “patriòtica” burgesia catalana no té cap intenció de defensar els drets democràtics.

La falta de respecte a la llengua i la identitat nacional dels catalans són els dos punts essencials de la sentència de l’Estatut que han indignat a les masses. La resta dels punts retallats pels jutges, que tenen a veure més amb les competències diverses de la Generalitat, els impostos, etc., són, més aviat, els que han indignat a la burgesia catalana, sempre amatent que augmentin els seus privilegis fins i tot a costa de la “dignitat nacional”. CIU, per exemple, és en bona part responsable de lamentable estat de les infrastructures a Catalunya. Molts catalans perceben una lògica sensació “d’abandonament” quan sofreixen el col·lapse dels mitjans de transport públics o de la xarxa elèctrica (com ha succeït en els últims anys), no obstant això la solució no està en un “concert econòmic”, sinó en la destinació dels diners públics, a Catalunya i a tot l'Estat: per a les butxaques dels empresaris, o per a cobrir les necessitats socials de la majoria de la població. CIU i la burgesia catalana tractarà d'alimentar-se del descontentament per a augmentar les seves rendes, culpant de passada als extremenys o andalusos dels problemes de Catalunya.

Tot això, a més, s'ha donat en un context molt concret com són els Mundials de futbol, que els mitjans de comunicació de Madrid han utilitzat per a rellençar una campanya escandalosa d’espanyolisme. Portades i titulars ofensius i proliferació de banderes com mai s'han vist, han enrarit l'ambient. Encara que en la majoria dels seguidors no havia cap pretensió reaccionària, aquests dies a Catalunya s'ha declarat una “guerra de banderes” entre la rojigualda i la senyera.  

Qui s'ha beneficiat de la sentència?  

La sentència ha arribat després d'un mes carregat d'esdeveniments: el govern del PSOE finalment va cedir a les pressions de la burgesia europea i va anunciar un atac després d'un altre contra la classe obrera. Finalment els sindicats van convocar vaga general per al 29 de setembre, una convocatòria que, si els dirigents sindicals organitzen en condicions la mobilització, pot marcar un trimestre de lluita obrera per a frenar els atacs de la patronal.

Durant aquestes setmanes sens dubte s'havien produït nombrosos contactes entre el govern i els partits nacionalistes de dretes CIU i PNB buscant algun suport sòlid que pogués salvar la legislatura i permetre a Zapatero resistir la vaga general i escometre més atacs contra els treballadors. En aquest sentit eren significatives les declaracions de Duran i Lleida, portaveu de CIU en el Congrés mostrant la seva intenció de no tombar el govern de Zapatero sinó de donar-li suport, sempre que portés a terme els atac exigits per la burgesia.

Buscant el suport de CIU en el Congrés, Zapatero estava disposat a renunciar que governi el PSC a Catalunya. De fet, tan sols Iniciativa defensa avui dia la viabilitat del Tripartit, la coalició de govern conformada pel PSC, ERC i Iniciativa.

El Tripartit va ser, en el seu moment, triat per la majoria dels treballadors per a deixar enrere la política reaccionària de CIU, però tan aviat va arribar al poder, va continuar i va desenvolupar un sèrie d'atacs contra la classe obrera. Primer Maragall i després Montilla, en nombroses ocasions, van aparèixer representant al sector del PSOE més procliu a complir els desitjos dels capitalistes, per exemple amb constants crides a la reforma laboral, o amb els seus atacs a l'educació pública. Per exemple, després de l’estisorada de Zapatero, el Govern va aprovar un pla propi que anava més enllà del plantejat a la Moncloa.

La crisi, l'atur, els EROs, la repressió dels Mossos (als estudiants o les tortures en les comissaries), la criminalització dels emigrants (amb la polèmica sobre els padrons o, més recentment amb el burca…), els casos de corrupció… han estat un continu en la política del Tripartit i ha trencat profundament la confiança que les masses tenen en la socialdemocràcia.

Però no només el Tripartit està desprestigiat. Encara que el més probable és que CIU recuperi el poder en les pròximes eleccions, la coalició d'Artur Mas no genera tampoc cap il·lusió. CIU no ha pogut lliurar-se tampoc del descrèdit generalitzat que existeix contra els polítics.

I just en aquest context arriba, després de quatre anys de deliberacions, la tan esperada sentència del TC. És una casualitat? Per descomptat, la qüestió nacional sempre ha estat un factor polític utilitzat per la burgesia per a desviar l'atenció de les masses dels aspectes socials. És millor que “tots els catalans” i “tots els espanyols” defensin les seves respectives nacions, que els treballadors catalans i espanyols s'uneixin per a lluitar contra els capitalistes de l'una i l'altra nació.

Però a més d'aspectes generals, probablement també va haver qüestions més conjunturals. Una sentència “equilibrada” com desitjava Zapatero abans de la vaga general i de les eleccions a Catalunya podia ser molt rendible no només per a CIU, sinó també fins i tot per al propi govern. CIU podia aprofitar la sentència per a presentar-se com el campió del catalanisme i garantir la seva victòria electoral a Catalunya. Posteriorment, com ja van fer amb Felipe González o Aznar, podien donar suport al president del govern en els seus atacs als treballadors a canvi de tot un seguit de concessions en competències per a Catalunya (com la gestió de l'Aeroport del Prat o els impostos locals).

La idea de la independència del poder judicial és una quimera que ja ningú creu. Evidentment hi ha un vincle, no només ideològic, entre els jutges i la classe dominant, però també entre els jutges i el govern. De fet, si l'òrgan no es va renovar va ser perquè el govern no va tenir la voluntat política de fer-ho. Però una cosa és que no sigui aquest “poder independent” del que parlen els apologistes de la democràcia burgesa, i altra cosa és que aquest ventrada reaccionària de jutges actuï a l'ordre del govern. De ser la “retallada moderada que permet aplicar l'Estatut” (El Pais 28/06/10) es va convertir en la “Mediocre sentència”.

Per a Montilla i el PSC aquesta sentència ha sortit en el pitjor moment possible. A pocs mesos de les eleccions, el PSC està en una situació molt complicada. En els càlculs de la cúpula del PSC estava evitar que la dreta nacionalista dirigís i agrupés el descontentament per la sentència, però això solament es pot aconseguir amb una política d'independència de classe. Amb l'actual política d'unitat nacional i col·laboració amb la patronal catalana i la dreta, en realitat els partits d'esquerra i els sindicats faciliten el contrari del que en teoria pretenen.

En canvi, per a Artur Mas, la sentència ha permès que pogués presentar-se com el campió de Catalunya, defensor de la dignitat catalana i del dret a decidir. Encara que haguessin desitjat una manifestació més controlada i no el impressionant moviment del dissabte, amb la sentència de l’Estatut, està clar que CIU ha sortit, a curt termini, beneficiat. No obstant això, encara que de moment CIU recorri a un discurs sobiranista més “radical” –el que pot complicar temporalment els acords a Madrid amb el PSOE o amb el PP- inevitablement per a la burgesia catalana prevaldran els seus interessos de classe.

Encara que precisament per la política interclassista afavorida per les organitzacions de l'esquerra, inicialment puguin estar present en les ments de moltes persones una certa aspiració d'unitat interclassista dels catalans (a través de la unitat dels polítics catalans per a defensar Catalunya; ERC, reflectint aquesta aspiració, ha parlat de conformar un govern d'unitat nacional), aviat totes aquestes il·lusions es dissiparan. Els esdeveniments dels següents mesos esquerdaran aquesta fràgil unitat: les eleccions al Parlament i sobretot la Vaga General del 29 de setembre -en la qual s'enfrontaran obrers catalans contra burgesos catalans-, accentuaran les tensions entre els partits i entre la patronal i els sindicats.

Un futur govern de CIU, ja sigui en solitari, o amb suport d'ERC o fins i tot del PSC (en nom de la “unitat”, el que ha passat aquests dies descarta un pacte PP-CIU a curt i mig termini), no només no solucionarà cap dels problemes de Catalunya, sinó que els agreujarà. CIU es llançarà a l'atac de la classe obrera, els emigrants, l'educació i la sanitat pública… i inevitablement buscarà acords amb la burgesia espanyola per a reproduir aquests atacs en la resta de l'Estat. Però també produirà un important debat dintre del nacionalisme català intensificant inevitablement tendències diferenciades cap a la dreta i cap a l'esquerra.

 Els reformistes i la burgesia en general veuen a les masses com una espècie de corrent d'aigua que pot obrir-se i tancar-se a voluntat mitjançant una simple aixeta, però la realitat no té res a veure amb aquesta fantasia. De fet, és en aquests esdeveniments quan les masses més aprenen. La mobilització del dissabte va reflectir l’important descontentament acumulat en el conjunt de la societat, descontentament que també afecta a les capes mitges. Però no només això. Mai abans s'havia produït una mobilització com la celebrada el dissabte a Barcelona. Inevitablement marca un abans i un després en el panorama polític català i en el desenvolupament de la qüestió nacional, accelerant tendències que ja estaven presents.  

La dignitat de Catalunya, només amb el socialisme  

L'enorme manifestació del 10 de juliol reflecteix una realitat contradictòria. En un context de crisi com el que vivim, si l'esquerra no ofereix una sortida, la burgesia –tant la catalana com l'espanyola- poden tractar d'utilitzar els sentiments nacionals per a dividir i enfrontar als treballadors. CIU combina un discurs reaccionari en temes claus amb una demagògia nacionalista.

Aquest any, alguns personatges, com Laporta o el partit Reagrupament, han llançat la canya de pescar amb un discurs independentista reaccionari, que recorda a la Lliga Nord italiana. No és una ximpleria pensar que, si l'economia espanyola no es recupera, sectors desesperats de la petita burgesia puguin girar cap a aquests plantejaments, buscant en l’independentisme liberal i reaccionari (amb elements xenòfobs i racistes com hem vist a Vic) una solució als seus problemes. Un desenvolupament d'aquest tipus de tendències polítiques duria la qüestió nacional catalana a un atzucac, portaria amb ell el desenvolupament de l’espanyolisme dintre de la pròpia Catalunya i és una recepta perquè hagi més odi i divisió.

Però també hi ha moltes persones d'esquerres, sobretot entre la joventut, amb una especial sensibilitat davant qualsevol tipus d'opressió, que, davant l'enorme descrèdit del reformisme, pot girar cap a posicions independentistes entenent-les com una manera de transformar les seves condicions de vida. No és casualitat que el percentatge de catalans que es reclamen independentistes hagi augmentat.

Encara que els dirigents de l'esquerra independentista parlen de “independència i socialisme”, la veritat és que, a la pràctica, com vam veure amb les consultes populars o aquest mateix dissabte, subordinen la seva política a un acord amb la burgesia catalana. L'èxit de les consultes populars ha estat relatiu (encara que ara sí poden recollir part del descontentament existent), però ja eren un indicatiu que l’anomenada “desafecció” entre Catalunya i la resta de l'Estat s'estava incrementant en l'últim període.

Els sindicats CCOO i UGT, que no van dubtar ni un minut en sumar-se a la manifestació del dissabte al costat de CIU, però van meditar molt a fons la convocatòria o no de la vaga general, són, juntament amb els dirigents del PSC i del PSOE i d'Iniciativa i Izquierda Unida, els màxims responsables de l'actual situació política, social i econòmica. La política interclassista que duen anys defensant els converteix, a la pràctica, en apèndixs o de la burgesia espanyola (vegi's elements com Rodríguez Ibarra o Bono, o Patxi López de la mà del PP a Euskadi), o de la burgesia catalana (com Montilla o Saura), no només no oferint cap solució, sinó alimentant l'enfrontament i els prejudicis. Els dirigents obrers haurien de trencar amb la burgesia –catalana i espanyola- i defensar de forma conseqüent un programa que vinculés la lluita en defensa dels drets democràtics catalans (i de la població de tot l'Estat), amb la lluita contra els atacs de la burgesia contra els treballadors.

Recentment a tot l'Estat es van produir mobilitzacions en defensa de la memòria històrica, on va quedar en evidència el caràcter summament reaccionari de l'aparell judicial. El problema del TC no afecta en exclusiva a Catalunya, sinó al conjunt de la classe obrera de tot l'Estat. Serà aquesta institució reaccionària l'encarregada de decretar la “constitucionalitat” d'un munt de lleis que sens dubte en els pròxims mesos elaboraran els governs per a atacar als treballadors. Un exemple pot ser que el tinguem amb la Llei de Vaga, però sens dubte patirem més exemples. La depuració de l'aparell de l'Estat de feixistes, inclòs l'aparell judicial, seria una reivindicació que lluny de causar rebuig o perplexitat, uniria als treballadors de Catalunya amb els de la resta de l'Estat.  

Els marxistes defensem la màxima unitat dels treballadors per sobre de les diferències nacionals i simultàniament defensem el dret d'autodeterminació de les nacions oprimides. Defensar el dret a l'autodeterminació no significa que estem a favor de crear noves fronteres. De fet, el nostre objectiu es que desapareguin els estats. En aquest plantejament no hi ha cap contradicció. El dret a l'autodeterminació no només concedeix a la nació oprimida el dret democràtic a disposar de si mateixa i decidir quina relació vol mantenir amb la resta de l'Estat, sinó que també demostra que no hi ha per part de la classe obrera de la nació opressora cap interès a mantenir qualsevol tipus de domini o imposició. Només amb aquest programa les organitzacions obreres poden, d'una banda arrencar a les masses de la nació oprimida de la influència del nacionalisme catalanista burgès, però d'altra banda, combatre el verí xovinista que la burgesia espanyolista.

Però la lluita pels drets democràtics-nacionals inevitablement ha d'estar vinculada a la lluita contra el sistema capitalista i pel socialisme. Només expropiant a la burgesia –tant la basca, catalana o espanyola- podrà acabar-se l'explotació de l'home per home, base de totes les formes d'opressió que avui existeixen.  

DEPURACIÓ DE L'APARELL DE L'ESTAT DE FEIXISTES.

 CAP TIPUS D'OPRESSIÓ RELIGIOSA, LINGÜÍSTICA, CULTURAL O NACIONAL. RECURSOS PÚBLICS SUFICIENTS PER A DEFENSAR I FOMENTAR L'ÚS DEL CATALÀ.  

DIGNIFIQUEM LES CONDICIONS DE VIDA DELS EMIGRANTS. CAP DISCRIMINACIÓ.

MÉS DINERS PER A MILLORAR L'EDUCACIÓ PÚBLICA, ELS MITJANS DE TRANSPORT PÚBLICS I ELS ALTRES SERVEIS PÚBLICS.

EL POBLE CATALÀ TÉ DRET A DECIDIR LLIUREMENT QUINA RELACIÓ MANTÉ AMB LA RESTA DE L'ESTAT. DRET D'AUTODETERMINACIÓ PER A CATALUNYA, EUSKAL HERRIA I GALIZA.

NO A LA COL·LABORACIÓ AMB LA BURGESIA: FOMENT DEL TREBALL, CIU, PP I CEOE DEFENSEN ELS MATEIXOS INTERESSOS: EXPLOTAR ALS TREBALLADORS. PER UN GOVERN D'ESQUERRES AL SERVEI DE LA CLASSE OBRERA.

EXPROPIACIÓ DE LA BANCA I DE LA GRAN BURGESIA PER A PLANIFICAR DEMOCRÀTICAMENT L'ECONOMIA I COBRIR LES NECESSITATS MATERIALS I CULTURALS DE LA MAJORIA DE LA SOCIETAT.

PER LA UNITAT DE LA CLASSE OBRERA A TOT L'ESTAT. PER L'INTERNACIONALISME PROLETARI.  

(1) Al llarg de la història, el català, lluny de ser un element de divisió nacional entre emigrants i nadius, va ser un instrument d'integració. Per a això, per exemple, en els anys 70 el PSUC oferia cursos gratuïts de català per als obrers emigrants, precisament per a afavorir la unitat de la classe obrera i evitar la divisió i l'enfrontament.