La direcció d’USTEC-STEs i ASPEPC-SPS va signar divendres a la nit un preacord amb el Departament d’Educació que no recull les reivindicacions per les quals les professores i treballadores de l’ensenyament hem desbordat els carrers de Catalunya durant les darreres setmanes i mesos.
Hem protagonitzat 15 jornades de vaga totalment exitoses, manifestacions massives, talls de carreteres, ocupacions i accions multitudinàries arreu del territori català. Aquesta meravellosa mobilització és veritablement històrica, sense precedents des del 1988. La marea groga s’ha convertit en un tsunami i ha situat la defensa de l’educació pública al centre del debat polític a Catalunya, aconseguint un suport aclaparador entre la classe treballadora. De debò ens hem de conformar amb aquest preacord?
Des d’Esquerra Revolucionària i el Sindicat d’Estudiants pensem que no. Tal com assenyalen els companys i companyes de CGT, la Intersindical i la COS, i no pocs afiliats i afiliades dels sindicats que han subscrit aquest preacord. Cal continuar la lluita per conquerir un acord que respongui realment a les necessitats de l’educació pública i que estigui a l’altura de tot el sacrifici i la disposició a la lluita que desenes de milers hem demostrat.
El preacord. No podem aconseguir res més?
La sorpresa i la indignació han sacsejat molts docents i treballadors i treballadores de l’educació en conèixer els detalls del preacord signat divendres a la nit.
Cal dir les coses pel seu nom. Aquest preacord no és una victòria. Les declaracions de la consellera Esther Niubó agraint a USTEC i a ASPEPC-SPS la seva “incorporació a l’acord amb CCOO i UGT” i de Salvador Illa proclamant que és un “acord històric”, parlen per si soles. Això no és pel que desenes i desenes de milers hem lluitat amb ungles i dents durant aquests darrers mesos.
Els defensors d’aquest acord situen en el nou complement salarial la seva principal virtut. Però l’augment, plantejat per aplicar-se durant quatre anys, no només està lluny de compensar el poder adquisitiu perdut després d’anys de retallades i inflació sinó que, a més, no incorpora cap clàusula de revisió vinculada a l’IPC, de manera que a la pràctica continuarem perdent-ne.
L’altra mesura que es pretén vendre com una nova conquesta és la dotació de personal per a la inclusiva, però aquesta ja estava planificada econòmicament en l’acord amb CCOO i UGT i és insuficient.
Aquest preacord no reverteix el deteriorament progressiu de l’educació pública. De fet, el converteix en estructural. Ràtios excessives, sobrecàrrega laboral, burocràcia asfixiant, manca de recursos per a la inclusiva i precarietat de nombrosos col·lectius educatius... El preacord no recull cap mesura concreta per a afrontar contundentment l’emergència educativa que patim. No existeix cap compromís específic de reducció de ràtios, una mesura imprescindible per millorar la qualitat educativa i les condicions de treball. La inversió en educació continuarà estant per sota del 4% del PIB català, a la cua del conjunt de l’Estat i molt lluny del 6% que la mateixa LEC determina.
No hi ha tampoc una resposta seriosa a la situació de l’educació inclusiva. Les noves dotacions anunciades estan molt lluny de cobrir les necessitats reals dels centres i difícilment canviaran la realitat quotidiana d’alumnes i professionals.
La precarietat que pateixen les vetlladores, les TIS, les TEEI i el PAE tampoc no troba solució. No hi ha internalització de serveis ni garanties d’estabilitat laboral.
Aquest preacord consolida l’abandonament i la manca de reconeixement a les educadores del 0-3, que pateixen una precarietat insuportable i que s’han aixecat en defensa d’aquesta etapa educativa essencial, amb vagues històriques sense precedents, i a les quals el Departament divendres els va cancel·lar la reunió que tenien programada, després de molt reclamar-la, des de fa cinc mesos.
Tampoc no diu res sobre els plans del Departament d’enviar Mossos dins dels centres, ni rebutja de manera frontal la infiltració policial.
La sensació compartida per moltíssims companys i companyes és evident: amb aquest acord no percebrem millores reals ni en les nostres condicions laborals ni especialment en l’educació pública en general.
Així, els portaveus dels sindicats signants del preacord han passat de parlar d’un acord històric a justificar-lo com l’únic al qual podem aspirar, argumentant que no tenim força per a més. Ens ho estan dient de debò? Després que hàgim perdut centenars d’euros per les vagues i ens estiguem mobilitzant contínuament de forma massiva? No els ha quedat clar per què lluitem i tota la nostra disposició a arribar fins al final?
Aquests arguments són inacceptables. No responen a la realitat. I ens ho diuen dirigents que fa dies que afirmen que arribaran a un acord molt avantatjós per al col·lectiu i que les vagues podrien ser desconvocades. Que han rebutjat estendre la lluita educativa al conjunt de la classe treballadora, negant-se fins i tot a convocar una manifestació un dissabte on es poguessin mobilitzar les famílies i els treballadors i treballadores en defensa de l’educació pública.
Ara signen amb nocturnitat i traïdoria un preacord que pretenien que votéssim online durant el cap de setmana, amb una gran manca de transparència i mentre desconvoquen les vagues previstes per a la setmana vinent.
Els dirigents d’USTEC i ASPEPC-SPS defensen aquest preacord com un “primer pas” i una “victòria parcial”, argumentant que si ara no l’acceptem acabarem el curs sense res. Aquest discurs no només és fals i malauradament s’assembla molt al del Departament d’Educació, sinó que pretén ocultar que estan frenant una lluita històrica.
Som durs, però cal dir-ho clarament. No podem qualificar aquesta manera d’actuar més que de vergonyosa, més pròpia dels dirigents de CCOO i UGT, més pròpia de buròcrates que de representants genuïns dels treballadors i treballadores.
El PSC torna a donar l’esquena a l’educació pública
A més, aquest acord demostra una qüestió política de fons. El PSC i el PSOE tornen a ensenyar quina és la seva veritable política quan es tracta dels serveis públics. Han tingut una nova oportunitat per a connectar amb milions de treballadors i treballadores de Catalunya i del conjunt de l’Estat, per a situar-se clarament al costat de qui defensa l’educació pública i per demostrar amb fets que existeix una alternativa a les retallades i la privatització.
Podien haver assumit les reivindicacions fonamentals de la vaga, realitzar una inversió massiva en educació pública i donar una resposta contundent a l’ofensiva reaccionària de la dreta i l’extrema dreta. Però han optat per la política habitual de la socialdemocràcia quan governa: engrunes per a la classe treballadora, beneficis extraordinaris per als grans empresaris, els bancs i els rendistes.
La lluita ha de continuar! Podem guanyar!
Si alguna cosa han demostrat aquestes intenses setmanes de mobilització educativa és precisament l’enorme força que tenim quan els i les treballadores ens organitzem i lluitem, quan impulsem assemblees als centres, posem en marxa caixes de resistència, ens unim als moviments socials i col·lectius en lluita… El Govern no va obrir negociacions per voluntat pròpia. Ho va fer perquè milers de docents van omplir els carrers de tot el país, perquè la vaga va guanyar suport social i perquè la comunitat educativa va demostrar que estava disposada a continuar la lluita. Cada petita concessió arrencada ha estat fruit de la mobilització. Sabem molt bé que a nosaltres ningú no ens regala res.
La lluita educativa ha omplert els carrers de tot l’Estat de professors i treballadores de l’educació. Ara mateix continua la formidable vaga indefinida al País Valencià, i a Madrid s’ha anunciat per a l’inici del proper curs. També per això, quan hem demostrat un vigor tan extraordinari i fins i tot existeix la possibilitat d’unificar totes aquestes lluites en una gran resposta estatal, resulta incomprensible signar un preacord tan insuficient i posar tots els esforços a desmobilitzar.
Hem d’ampliar i enfortir el moviment. Per guanyar necessitem incorporar tota la comunitat educativa i el conjunt de la classe treballadora a aquesta lluita.
Podem guanyar. Ho hem demostrat durant aquestes setmanes. Per això cridem a votar en contra del preacord, mantenir les vagues de la setmana vinent i preparar la continuació de la lluita des de baix, a través del debat democràtic a les assemblees de centre.
Aquesta lluita encara no ha acabat. I precisament perquè hem demostrat la nostra força, tenim totes les raons per continuar endavant.
