“Les eleccions italianes del 25 de setembre han atorgat una victòria rotunda a la ultradreta Giorgia Meloni, que ha aconseguit el 26% dels vots. Amb la seva demagògia reaccionària (“Déu, pàtria i família”), nacionalista (“Primer Itàlia i els italians”), contra les elits financeres i la burocràcia de la Unió Europea, i recolzada per un sector important de la burgesia italiana, la formació neofeixista Fratelli d'Italia ha rendibilitzat haver estat l'única força política que no ha format part del Govern d'unitat nacional de Mario Draghi”.

Amb aquest paràgraf iniciàvem el balanç de les eleccions italianes que vam publicar en aquest mateix web[1]. Meloni, admiradora confessa de Mussolini, va ser militant del Front della Gioventù (Front de la Joventut, FdJ), l'organització de xoc del Moviment Social Italià (MSI) fundada pel feixista Giorgio Almirante. L'FdJ es va fer visible pels seus atacs violents contra les mobilitzacions obreres i juvenils als anys setanta, per l'assassinat d'activistes de l'esquerra política i sindical, i va comptar amb desenes de membres jutjats i condemnats per la seva activitat terrorista.

Aquest passat no ha impedit que Meloni s'hagi convertit en la primera cap de Govern neofeixista a la Itàlia posterior a la Segona Guerra Mundial, confirmant de passada que l'alliberament de la dona no es resol per guanyar posicions de poder. Giorgia s'ha destacat com una furiosa antifeminista i homòfoba, partidària del masclisme més acèrrim, de l'integrisme catòlic i el racisme més visceral. No ha amagat mai les seves idees. Per això és molt significativa l'actitud que han tingut les institucions que es diuen democràtiques.

Començant pel president de la República Italiana, Sergio Mattarella, que va elogiar la rapidesa amb què es va constituir el Govern de Meloni, seguint per les felicitacions que va rebre des del Partit Popular Europeu, i acabant en les grans paraules de felicitació de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, i les que també va pronunciar el secretari general de l'OTAN, el socialdemòcrata Jens Stoltenberg. L'operació de legitimació de l'extrema dreta neofeixista per part del capital europeu, i dels partits governants, ens pot sorprendre fins a cert punt però és una constant en la història.

Això torna a mostrar la fal·làcia dels anomenats “cordons sanitaris” per frenar les formacions neofeixistes i ultradretanes. Han mostrat la seva impotència als Estats Units, al Brasil, a Suècia, a Alemanya, Portugal, Itàlia o a l'Estat espanyol, on la ultradreta continua progressant i consolidant una forta base social. Les causes d'aquest procés enfonsen les seves arrels en la descomposició del capitalisme i les polítiques de la nova i la vella socialdemocràcia, lliurades a una estratègia de col·laboració amb la burgesia i de recerca de l'estabilitat capitalista que l'estan portant, en els fets, a recolzar per enèsima vegada els programes d'ajust, retallades i austeritat que empobreixen milions de persones. Aquest substrat és el que abona el creixement de l'extrema dreta i recolza la seva demagògia.

Foto1
A Itàlia la fal·làcia dels anomenats “cordons sanitaris” per frenar les formacions neofeixistes i ultradretanes s'ha revelat completament impotent.

Com dèiem, no és la primera vegada que això passa. Un cop d'ull als processos polítics a l'Europa dels anys trenta del segle XX ens mostra que els mateixos errors que comet avui l'esquerra institucional ja es van produir a una escala igual de transcendental. Entendre per què la política de concessions i col·laboració de classes va obtenir uns resultats tràgics no és un exercici acadèmic. El que ens juguem en el futur immediat és massa per obviar les lliçons del passat.

Per això, recordar com Mussolini va ser capaç d'arribar al Govern a l'octubre del 1922, quin va ser el paper de les institucions de la República Italiana en aquell moment, com es van posicionar les diferents classes i les seves organitzacions, què va fer i què no va fer l'esquerra parlamentària, no és nostàlgia. Tot i les diferències que la situació actual presenta amb aquest període (l'existència de l’URSS i l'ascens de la revolució socialista a Europa), la presa del poder per part de Mussolini i el creixement de les forces feixistes no deixen de mostrar tendències objectives que guarden una gran similitud amb el que avui estem vivint.

El fracàs de la revolució europea

La crisi revolucionària es va estendre amb virulència pel vell continent després del final de la Primera Guerra Mundial i especialment després de l'octubre rus de 1917. Finlàndia a començaments de 1918 i Alemanya i Àustria al novembre. El 1919, la insurrecció espartaquista a Berlín i la proclamació de la república soviètica a Hongria i Baviera. Entre 1919 i 1921 la Gran Bretanya es va veure sumida en una onada de vagues i motins obrers. El 1920 es va desfermar el moviment revolucionari i les ocupacions de fàbriques a Itàlia. El 1921, nova insurrecció a l’Alemanya central. De 1918 a 1921, el trienni bolxevic a l'Estat espanyol. Novament el 1923, insurrecció a Bulgària i crisi revolucionària a Alemanya. El 1924, insurrecció obrera a Estònia[2].

A Alemanya, el país clau, l'actuació de la socialdemocràcia i de les tropes de xoc de la burgesia, reprimint i assassinant milers de militants comunistes, va conjurar temporalment l'amenaça revolucionària. Però la correlació de forces era tan desfavorable als capitalistes que els intents d'imposar una dictadura militar van fracassar: la violència contrarevolucionària va haver de combinar-se amb concessions i reformes per aplacar els treballadors. La derrota de la revolució socialista el gener de 1919, i l'assassinat de Rosa Luxemburg, Karl Liebknecht i Leo Jogiches ordenat pel Govern socialdemòcrata i executat pels Freikorps, va tenir com a subproducte l'enllumenament d'un règim de democràcia burgesa: la república de Weimar.

Després de grans combats, d'innegables mostres d'heroisme i voluntat revolucionària, la burgesia va aconseguir clavar un cop dur a les perspectives de la Internacional Comunista d'un ràpid triomf a Europa. La classe dominant va poder restablir temporalment les seves posicions i la confiança en ella mateixa es va engrandir. Trotski va descriure així la situació el 1921:

 “El que hem vist en el curs dels deu darrers anys és la ruïna, la descomposició de la base econòmica de la societat capitalista i la destrucció de la riquesa acumulada. Actualment estem en plena crisi, una crisi aterridora, desconeguda a la història, i que no és una simple crisi periòdica 'normal' i inevitable en el procés de desenvolupament de les forces productives del règim capitalista; aquesta crisi significa avui la ruïna i el desastre de les forces productives de la societat burgesa. (...) la corba del desenvolupament econòmic capitalista tendeix, a través de totes les seves oscil·lacions, cap avall i no cap amunt. Això no obstant, vol dir això que la fi de la burgesia arribarà automàticament i mecànicament? De cap manera. La burgesia és una classe viva que ha sorgit sobre determinades bases econòmiques i productives. Aquesta classe no és un producte passiu del desenvolupament econòmic, sinó una força històrica, activa i enèrgica. Aquesta classe ha sobreviscut a si mateixa, és a dir, s'ha convertit en el fre més terrible del desenvolupament històric. Això no vol dir que aquesta classe estigui disposada a cometre un suïcidi històric ni que es disposi a dir: 'Com que la teoria científica de l'evolució històrica diu que sóc reaccionària, abandono l'escena'. Evidentment això és impossible! D'altra banda, no és suficient que el Partit Comunista reconegui la classe burgesa com a condemnada i gairebé liquidada per considerar segura la victòria del proletariat. No. Encara cal vèncer i enderrocar la burgesia!”[3].

Foto1
La crisi revolucionària es va estendre amb virulència pel vell continent després del final de la Primera Guerra Mundial i especialment després de l'octubre rus del 1917.

La radicalització d'amplis sectors de la classe obrera i els camperols europeus va deixar pas a un període de reflux, que va coincidir a més amb un agreujament de la crisi econòmica. En aquelles condicions adverses, avançar en la construcció dels partits comunistes equivalia a guanyar posicions fermes al moviment obrer i lligar-se a les lluites defensives dels treballadors. Per vèncer i enderrocar la burgesia calia enfortir i perfeccionar el factor subjectiu de la revolució proletària, és a dir, el partit comunista, per conquerir el suport conscient de la majoria de la classe obrera.

La burgesia va aprofitar la derrota revolucionària i la dura crisi econòmica per llançar una ofensiva general contra els salaris i les condicions de vida. Les concessions realitzades als moments més crítics de l'ofensiva revolucionària es recuperaven ara amb interessos afegits. Els dirigents de la Internacional Comunista van plantejar un gir tàctic cap a una política defensiva que, mitjançant accions per reivindicacions concretes —com augments salarials, reducció de jornada, subsidi obrer, drets democràtics—, permetés als comunistes arribar a la base obrera de les organitzacions socialdemòcrates. Aquesta tàctica, aprovada al III Congrés de la IC (1921) i que va rebre el nom de front únic, es resumeix en el lema “marxar separats, colpejar junts”.

Els comunistes volien entrar en contacte amb la base socialdemòcrata mitjançant accions contra l'enemic comú, però garantint la total independència del seu partit i la defensa del programa revolucionari. La crida a la unitat d'acció no es dirigia només a la base de la socialdemocràcia, sinó també als seus dirigents, que òbviament van reaccionar amb gran hostilitat. Els líders de la Segona Internacional no estaven disposats a emprendre una lluita unitària per aquest tipus de reivindicacions, i encara menys quan només podrien ser arrencades a la burgesia mitjançant accions de caràcter revolucionari.

Tot i que les derrotes del període 1919-1923 van permetre una estabilització precària de la situació, la política de les potències vencedores va col·locar càrregues de dinamita als fonaments de la societat. Al final de la guerra mundial, Europa es va trobar en una posició de subordinació davant dels Estats Units, però també més atomitzada i debilitada per la creació d'un gran nombre de petits Estats. En paraules de Trotski: “L'anglès Keynes va anomenar Europa com a casa de bojos i, en efecte, des del punt de vista del progrés econòmic, tota aquesta novetat de petits estats que la redueixen, amb el seu sistema de duanes, etc., es presenta com un monstruós anacronisme, com una absurda incursió de l'Edat Mitjana al segle XX. En el moment que la península balcànica està en una situació de barbàrie, Europa es balcanitza”[4].

La nova correlació mundial de forces sorgida de la guerra va reforçar les ambicions annexionistes i imperialistes de França i la Gran Bretanya i el seu afany per sotmetre el poble alemany a un espoli humiliant. Amb el tractat de Versalles (juny de 1919), Alemanya va perdre una setena part del seu territori nacional i va ser obligada a indemnitzar els aliats amb 20.000 milions de marcs-or abans del maig de 1921, una xifra que la conferència de Londres (abril 1920) va augmentar a 132.000 milions, a pagar en els vint-i-cinc anys següents.

La Internacional Comunista va denunciar implacablement aquesta política de revenja de les potències imperialistes: “Embriagada pel seu xovinisme i les seves victòries, la burgesia francesa ja es considera propietària d'Europa. En realitat, França no va estar mai, des de tot punt de vista, en una situació de dependència més servil respecte als seus rivals més poderosos, Anglaterra i els EUA. França imposa a Bèlgica un programa econòmic i militar, i transforma la seva feble aliada en província vassalla, però davant d'Anglaterra exerceix, en major dimensió, el paper de Bèlgica. De moment, els imperialistes anglesos deixen als usurers francesos la tasca de fer-se justícia als límits continentals que els són assignats, aconseguint així que recaigui sobre França la indignació dels treballadors d'Europa i de la mateixa Anglaterra. En tots dos casos van comptar amb la col·laboració lleial de la socialdemocràcia, dels seus parlamentaris i ministres, contra els treballadors revolucionaris”[5].

Les contradiccions no resoltes, i agreujades pels draconians acords de la postguerra, van ressorgir amb una virulència més gran en poc menys de sis anys. El 1929 l'economia mundial va patir un crac sense precedents. Després del breu interludi dels “feliços 20”, la nova recaiguda del capitalisme va anunciar una nova era de revolucions proletàries, però també de contrarevolucions i guerres.

Els esdeveniments del 1917-1923 havien provat que la burgesia no abandonaria el poder sense una lluita aferrissada. La classe dominant estava disposada a tot per assegurar la continuïtat del capitalisme, encara que això signifiqués sacrificar i manar a millor vida les institucions de la democràcia parlamentària en què tant creia la socialdemocràcia.

Foto1
Imatge de la revolució alemanya del 1918.

El fracàs de la revolució europea va deixar l'Estat obrer soviètic aïllat en unes condicions materials espantoses, cosa que va originar fenòmens no previstos. La manca de suport de les economies més avançades va complicar considerablement l'edificació del socialisme a Rússia. L'enfonsament de l'economia i la reculada a condicions de barbàrie, forçada per anys d'intervenció imperialista contra la Rússia soviètica, va minvar progressivament les bases de la democràcia obrera. Els soviets i el Partit Comunista van passar a ser controlats per una casta burocràtica els interessos materials i polítics de la qual es van anar consolidant en oberta contradicció amb els del proletariat mundial. La perspectiva internacionalista de la revolució va ser substituïda per l'estretor nacional del socialisme en un sol país.

La derrota del proletariat europeu també va obrir la porta a un altre fenomen difícil de preveure en aquell moment: el feixisme. A Itàlia va ser on primer va triomfar.

La revolució italiana

En acabar la contesa, Itàlia seguia sent una nació capitalista endarrerida amb una economia marcada pel desenvolupament desigual. Gràcies a l'impuls de la guerra es va accelerar el creixement industrial al nord, concentrat al triangle Gènova-Milà-Turín, i al voltant de Terni i Nàpols al centre i sud. Els obrers industrials sumaven aleshores 4.350.000. Tot i això, les debilitats estructurals del capitalisme italià es manifestaven en la seva gran dependència del capital financer exterior, en què havia d'importar tot tipus de maquinària, matèries primeres i béns de consum, i en una agricultura molt poc productiva basada en grans latifundis al sud del país treballats per una massa de jornalers. L'estructura de classes era molt semblant a la de l'Estat espanyol.

“A la Primera Guerra Mundial -escriu Chris Bambery- Itàlia s'havia situat al bàndol dels vencedors. Va entrar en el conflicte transcorregut un any, deixant de banda la seva aliança amb Alemanya i Àustria i substituint-la per la Gran Bretanya i França, després de regatejar entre els bàndols rivals pel millor preu. En el tractat secret de Londres (revelat pels bolxevics només després de la Revolució d'Octubre de 1917), Londres i París van prometre a Itàlia bona part dels Balcans, una franja del territori turc, més possessions colonials al Nord i l'Est d’Àfrica i les zones de l'Imperi austríac amb població italiana. Tot i això, els tractats de pau finals van quedar lluny de tot això. Els Estats Units i França van donar suport a la creació d'un Estat que aglutinés les diferents agrupacions eslaves: la futura Iugoslàvia. La violenta reacció nacionalista entre els antics oficials, els estudiants i altres sectors de la classe mitjana italiana va representar un factor decisiu en el creixement del feixisme entre 1920 i 1922”[6].

Però l'esdeveniment més important de la Itàlia de postguerra va ser el ferment polític entre els treballadors i els camperols italians, atiat per la inflació i el creixement de la desocupació, i que va augmentar considerablement amb les notícies del triomf bolxevic. Aquestes van ser les condicions que van encoratjar el formidable gir a l'esquerra a les files del Partit Socialista Italià (PSI) i per a la gran onada vaguística que entre el 1918 i el 1920 es va estendre pels camps meridionals i el nord industrial.

Van ser els anys del bienni vermell, quan gegantines vagues obreres van dominar Florència, Bolonya, Palerm, Milà, Roma, Torí, Nàpols… i el moviment jornaler va protagonitzar ocupacions de terres (prop de 28.000 hectàrees en dos anys) i va crear potents sindicats agraris, les Lligues Vermelles. Aquell moviment de masses va arrencar concessions i millores salarials, la reducció de la jornada a 8 hores, el reconeixement dels sindicats i va reforçar els consells de fàbrica, autèntics òrgans de poder proletari. L'ascens de la lluita obrera va quedar plasmat en el vertiginós avenç de la Confederació General del Treball (CGdL), que va passar d'uns 250.000 membres abans de la guerra a 2.200.000 a finals del 1919.

Aquests esdeveniments es van deixar sentir dins del PSI i van reforçar les tendències procomunistes. La Revolució russa ja havia provocat la formació d'un corrent al si del partit, els membres més rellevants del qual serien els joves Antonio Gramsci i Amadeo Bordiga, i la tendència centrista del partit, els anomenats “maximalistes” guanyarien el congrés del partit el 1918 amb el 70% dels vots. Però els líders maximalistes, malgrat la seva retòrica radical, no van assimilar mai el programa del marxisme ni van defensar una estratègia conseqüentment revolucionària el 1919-1920. Bordiga i Gramsci, els futurs dirigents del Partit Comunista Italià, fundarien dos diaris pro bolxevics de gran influència: Il Soviet de Nàpols i L’Ordine Nuovo de Torí.

Foto1
Del 1918 al 1920, gegantesques vagues obreres van dominar Florència, Bolonya, Palerm, Milà, Roma, Torí, Nàpols… i el moviment jornaler va protagonitzar massives ocupacions de terres.

Si l'ascens revolucionari va reforçar el creixement de l'ala maximalista i va permetre al PSI obtenir un resultat espectacular a les eleccions del novembre del 1919 —va aconseguir 156 diputats convertint-se en el primer partit del Parlament—, els consells de fàbrica eren el millor testimoni de l'atmosfera que es vivia i les possibilitats que la classe obrera pogués prendre el poder com a Rússia. Al setembre de 1919 es va publicar a Torí el programa dels consells, elaborat pels mateixos treballadors de la Fiat:

“1) Els comissaris de fàbrica són els únics i autoritzats representants socials de la classe proletària, elegits per sufragi universal per tots els treballadors al mateix lloc de treball (...) 3) Els sindicats hauran de continuar la seva funció actual, que és negociar amb els patrons bones condicions de salari, horari i normes de treball per al conjunt dels treballadors de les diferents categories, dedicant tots els seus coneixements adquirits durant les lluites del passat (...). En canvi, els consells encarnen el poder de la classe obrera, ordenada per taller, en contra de l'autoritat patronal. Els consells encarnen socialment l'acció de tot el proletariat en la lluita per a la conquesta del poder públic, per a l'abolició de la propietat privada. 4) Els treballadors organitzats en els consells (...) rebutgen com a artificial, parlamentarista i fals qualsevol altre sistema que els sindicats vulguin seguir per conèixer la voluntat de les masses organitzades. La democràcia obrera no es basa en el nombre ni en el concepte burgès de ciutadà, sinó en les funcions del treball, al lloc que la classe obrera naturalment assumeix en el procés de la producció industrial (...) 7) Les assemblees de tots els comissaris dels tallers de Torí afirmen amb orgull i certesa que la seva elecció i formació de consells representa la primera afirmació concreta de la revolució comunista a Itàlia. Es compromet a dedicar tots els mitjans a disposició perquè el sistema dels consells (...) es difongui irresistiblement i aconsegueixi en el menor temps possible que sigui convocada una conferència nacional dels delegats obrers i camperols de tota Itàlia”.

Les condicions per a la revolució socialista estaven madurant a gran velocitat. A la conferència de Bolonya, el PSI es va haver de comprometre formalment a “construir soviets en dos mesos”, a més d'adherir-se per aclamació a la Internacional Comunista. La correlació de forces era desfavorable a la burgesia i l'aparell de l'Estat. En definitiva, les possibilitats per crear i coordinar per tot el país un poder obrer alternatiu al Parlament burgès, partint dels consells de fàbrica i les Lligues Vermelles, eren enormes. Però les masses van esperar en va les directrius del PSI, i aviat comprovarien que una cosa era votar resolucions per connectar amb l'ambient probolxevic de la base, i una altra de molt diferent posar la maquinària del partit al servei d'una estratègia revolucionària i prendre el poder.

Les vacil·lacions dels dirigents socialistes i la seva negativa a impulsar el moviment van ser aprofitades per la patronal. A l'abril de 1920, la vaga llançada pels comitès de fàbriques de Torí va ser enfrontada pels empresaris amb un tancament patronal generalitzat. En resposta, la Federació Obrera Metal·lúrgica (FIOM) de Torí, en què Gramsci i els seus camarades probolxevics de L'Ordine Nuovo tenien una influència destacada, va organitzar una vaga que va durar gairebé 20 dies i que va implicar mig milió de treballadors de tot el Piemont, inclosos els pagesos. Gramsci i els seus companys van proposar una vaga general nacional indefinida per preparar la insurrecció, però no van aconseguir el suport de la direcció del partit ni de la CGdL.

La patronal del metall, encoratjada després d'aquest primer xoc, va llançar una nova provocació i es va negar a negociar amb la FIOM les condicions dels convenis col·lectius. Però aquesta vegada la pressió de la base obrera va prevaler. Quan, a finals d'agost, la direcció d'Alfa Romeo evacua la fàbrica i tanca les portes d'accés per acabar amb la vaga, la FIOM crida els treballadors a ocupar les fàbriques per intentar impedir que els empresaris tornin a recórrer al tancament patronal.

“Aquesta ocupació de fàbriques —escriu Angelo Tasca al seu llibre sobre el feixisme italià— és, a l'origen, un simple i mal succedani de la vaga (...) un mitjà més econòmic per imposar el nou contracte col·lectiu de treball. Els dirigents de la FIOM han escollit la via del mínim esforç: creien que amb l'ocupació de les fàbriques aviat provocarien la intervenció del Govern, i alguns fins i tot acariciaven —sense gosar a confessar-ho— l'esperança que l'ocupació tindria un desenllaç polític amb la participació dels socialistes al poder”.

Però la crida de la FIOM va provocar un poderós moviment d'ocupació d'empreses que va comptar amb la participació de desenes de milers de treballadors. “El 31 d'agost –continua Tasca–, els obrers envaeixen 280 empreses metal·lúrgiques de Milà i, els dies següents, el moviment s'estén a tot Itàlia, avançant-se, de vegades, a les ordres dels dirigents. Es comença per les fàbriques metal·lúrgiques, però com que aquestes fàbriques necessiten matèries primeres i accessoris que els són proporcionats per altres indústries, l'ocupació s'estén a aquestes per fer possible la continuació del treball de les primeres. La direcció de les empreses passa als consells de fàbrica, que s'esforcen per continuar la producció. En aquesta tasca, les comissions obreres només poden comptar amb si mateixes, ja que tots els enginyers i gairebé tots els tècnics i empleats han abandonat les fàbriques per ordre de l'organització patronal”[7].

Les ocupacions van posar sobre la taula la qüestió del poder. Durant algunes setmanes, els consells de fàbrica van controlar la producció, davant la impotència dels patrons, però una situació així no podia durar gaire temps. El control obrer de la producció, símptoma inequívoc de la maduresa que la crisi revolucionària va assolint, és una fase transitòria, un pont necessari per continuar aprofundint l'ofensiva obrera fins a expropiar políticament i econòmicament la burgesia.

Setembre de 1920 va marcar el punt decisiu per coordinar les ocupacions de fàbrica amb el moviment camperol de les Lligues Roges en una estratègia clara cap a la presa del poder. Però malgrat els esforços dels treballadors, la direcció del PSI no tenia cap pla revolucionari, no havia preparat la revolta ni l'armament obrer. Per la seva banda, els maximalistes, partidaris ardents en paraules de la Revolució d'Octubre, van donar mostres d'una completa manca de programa i tàctica revolucionàries, més enllà dels seus bons discursos a favor dels soviets. Pel que fa a la direcció reformista de la CGdL, va sabotejar tot el que va poder el moviment revolucionari.

Foto1
El bienni vermell italià va ser una clara advertència que un triomf revolucionari, com a Rússia, era perfectament possible.

Després de deu dies de resistència, les fàbriques seguien ocupades. Però sense plans per a una vaga general nacional i sense una estratègia insurreccional, el poder es va escapar de les mans dels treballadors. El moviment d'ocupacions de fàbriques, que es podria haver transformat en l'ariet de la lluita pel poder, va acabar, malgrat les concessions de la patronal i el Govern, amb un sabor molt amarg: “Els obrers han obtingut, a més del contracte col·lectiu, el control sindical sobre la indústria. Però, què pot significar als seus ulls aquesta ambigua comissió, instituïda per decret de 15 de setembre, en comparació de la il·lusió albirada durant algunes setmanes a les fàbriques ocupades?”[8].

A finals de setembre de 1920, les fàbriques van ser desallotjades per milers de soldats seguint les directrius del Govern burgès de Giolitti, i les concessions legals van quedar aparcades a les discussions infructuoses del Parlament burgès.

El bienni vermell va ser una clara advertència que un triomf revolucionari, com a Rússia, era perfectament possible. Però no es va portar fins al final la lluita i això va tenir greus conseqüències. Així ho assenyala Tasca a la seva obra: “Amb l'ocupació de les fàbriques, la burgesia ha rebut una commoció psicològica que explica la seva violència i que determina les seves actituds successives. Els industrials s'han sentit ferits en els seus drets a la propietat i al comandament; s'han vist eliminats de les fàbriques, en què, bé o malament, la feina es prosseguia en la seva absència. Han sentit l'estremiment del que ha estat fregat per la mort i que, tornat a la vida, se sent un home nou (...) L'hora del feixisme ha arribat”[9].

El torn de Mussolini

La burgesia va prendre bona nota del que va passar, i deixant enrere les vacil·lacions i les bones paraules del discurs liberal-parlamentari es va disposar a brindar el seu suport a les tropes de xoc de Benito Mussolini.

En els anys del bienni vermell les guàrdies feixistes havien estat entrenades com una milícia per terroritzar els treballadors i colpejar les seves organitzacions. Però l'intent fracassat de prendre el poder el setembre del 1920, va permetre als capitalistes soscavar les conquestes obreres dels anys previs i col·locar tot el pes de la crisi econòmica sobre les seves esquenes i les de la classe mitjana. D'aquesta manera, i davant de la incapacitat del PSI per oferir una sortida revolucionària, la petita burgesia italiana va quedar a mercè de la demagògia feixista.

Les milícies de Mussolini van ser reforçades per milers d’estudiants, aturats, comerciants i professionals arruïnats; la desesperació de la petita burgesia va proporcionar una base de masses als feixistes i els va donar la confiança necessària per augmentar l'audàcia de les seves accions.

Després del setembre, els feixistes començarien una ofensiva general contra el moviment obrer, per a la qual van comptar amb el suport de l'aparell estatal capitalista. Val la pena citar les paraules de Daniel Guérin sobre això:

   “En aquesta època les esquadres feixistes no només compten amb els subsidis de la gran burgesia, sinó també amb el suport material i moral de les forces repressives de l'Estat: policies, carrabiners, exèrcit. La policia recluta per a les esquadres gent fora de la llei, amb amenaces o amb promeses de toleràncies. Presta els vehicles als esquadristes, nega permisos d'ús d'armes als obrers i camperols i els concedeix o els prorroga als feixistes. La força pública té ordres de no intervenir quan ataquen els feixistes i, de fer-ho, només si els vermells resisteixen. Amb freqüència, policies i feixistes preparen de comú acord les agressions contra les organitzacions obreres (...).

    Els magistrats, per part seva, distribueixen 'segles de presó als antifeixistes i segles d'indulgència als convictes del feixisme'. El 1921, el ministre de Justícia, Fera, va enviar una circular a la magistratura aconsellant que deixin dormir els expedients sobre les accions criminals dels feixistes. Però el suport decisiu és el que els hi presta l'exèrcit. El 20 d'octubre, el general Badoglio, cap de l'Estat Major, envia una circular confidencial als caps de les regions militars. Els anuncia que els oficials que estan sent desmobilitzats (uns 60.000 en aquell moment) aniran als centres més importants, amb obligació d'afiliar-se als fascis de combat, per dirigir-los i enquadrar-los (...) El novembre de 1921, amb la col·laboració del general Gandolfi, les esquadres es fonen en una veritable organització militar (...).

Foto1
La burgesia italiana va prendre bona nota del que va passar, i es va disposar a brindar el seu suport a les tropes de xoc de Benito Mussolini.

  'Milers d'homes armats —explica Malaparte— fins a 15.000 o 20.000 en certes ocasions, cauen de sobte sobre una ciutat o diversos llogarets, anant ràpidament d'una província a una altra als camions'. Ataquen les seus dels sindicats, les cooperatives i diaris obrers; a primers d'agost del 1922, s'apoderen de l'Ajuntament de Milà i de Liorna, dos municipis socialistes; incendien els locals del diari Avanti, de Milà; del diari Lavoro, de Gènova, i ocupen el port d'aquesta ciutat, plaça forta de les cooperatives obreres dels estibadors. Amb aquesta tàctica desgasten i desmoralitzen el proletariat organitzat, privant-lo dels seus mitjans d'acció, dels seus punts de suport, tot esperant aniquilar-lo definitivament després de la conquesta del poder”[10].

L'amenaça feixista va col·locar el PSI i els sindicats davant d'una disjuntiva decisiva. Com van enfrentar les organitzacions obreres l'avenç del feixisme? Com van reaccionar davant de la burgesia i el seu aparell estatal?

“En lloc d'explicar la naturalesa del feixisme als treballadors i què passaria si Mussolini arribava al poder –escriu Ted Grant– els dirigents [socialistes] van persistir a enganyar-se a si mateixos i als seus seguidors dient que l'Estat capitalista els protegiria de l'amenaça de aquestes bandes il·legals (...). Els socialistes van arribar fins i tot al punt de signar un pacte de pau amb Mussolini el 3 d'agost del 1921. Això es va fer a iniciativa del primer ministre liberal, que desitjava 'reconciliar' els socialistes amb els feixistes (...). Els camises negres van utilitzar aquesta posició per preparar-se millor. Van denunciar el pacte i van redoblar la seva ofensiva contra les organitzacions obreres. Els socialistes suplicaven l'Estat perquè emprengués alguna acció contra els feixistes. I l’Estat ho va fer. Van començar les batudes, no contra els feixistes, sinó contra els treballadors i les seves organitzacions”[11].

El fiasco de la política dels dirigents socialistes per combatre el feixisme va provocar que milers de militants d'esquerres de diferents tendències, sindicalistes revolucionaris, socialistes d'esquerra, joves comunistes, organitzessin els seus propis grups d'autodefensa antifeixistes anomenats Arditi del Popolo (Atrevits del Poble). Desgraciadament, el jove Partit Comunista[12] va adoptar una postura ultraesquerrana cap al front únic antifeixista, negant-se a integrar-se en els Arditi i creant els seus propis esquadrons d'acció, postura durament criticada per Lenin i la direcció de la Internacional Comunista.

En tot cas, el desig de combatre els feixistes i desarmar-los estava fermament arrelat entre les masses. Així, a la primavera de 1922 la classe obrera va tornar a la batalla, molt intensa entre juny i juliol, obligant els sindicats a formar l'Aliança Italiana dels Treballadors, però les cúpules reformistes van fer tot el possible perquè els obrers no desbordessin els límits de la legalitat burgesa[13].

A menys de dos anys del bienni vermell, la classe obrera va protagonitzar una nova onada de lluites contra el feixisme però, una vegada més, no tenia una direcció revolucionària, o almenys una direcció provada. Els líders del PSI, que pretenien que el Govern reaccionari aturés els peus als feixistes[14], van cridar a una "vaga per la legalitat" per a finals d'agost, quan els treballadors ja estaven esgotats després de mesos de batalla desarticulada i desarmada contra la repressió.

A partir d'aquesta segona derrota, el camí va quedar completament aplanat pels feixistes. Els atacs de les bandes de Mussolini es van fer encara més durs, obligant els comunistes a passar a la semiclandestinitat. Però el fonamental és que la decisió de recolzar Mussolini perquè s'apoderés del poder havia estat presa.

Els líders de l'Associació de la Banca, la Federació de la Indústria i la Federació Agrícola, el recolzaven incondicionalment i van finançar amb milions de lires la Marxa feixista sobre Roma de l'octubre del 1922.

A meitat de mes Mussolini va ordenar als militants del Partit Nacional Feixista que organitzessin manifestacions massives a les principals ciutats d'Itàlia. Però la feina més important ja estava feta. A hores d'ara, les accions punitives de les esquadres feixistes havien aconseguit que la majoria dels alcaldes i regidors socialistes del nord italià renunciessin. En pocs dies la regió va quedar a les mans de les forces paramilitars de Mussolini amb el suport obert dels comandaments militars i policials.

L'èxit va omplir el futur Duce d'una confiança enorme. Totes les línies defensives dels seus contrincants es desfeien davant la seva determinació, i del que es tractava era de donar el cop definitiu. Mussolini va cridar la seva massa combativa a marxar sobre la capital romana, amb cotxes, camions, amb trens i per qualsevol mitjà, amb l'objectiu de forçar el lliurament del poder. Amb tota la seva parafernàlia i ben armats, els primers camises negres van arribar a Roma el 22 d'octubre i fins al 25 no van deixar d'acudir en massa i cercar la ciutat.

Foto1
Benito Mussolini i les seves camises negres marxen sobre Roma. Octubre del 1922.

Tot i que el primer ministre Luigi Facta va sol·licitar tímidament l'aprovació de l'estat de setge a la capital, el rei Víctor Manuel III va rebutjar signar l'ordre, capitulant en tota regla d'acord amb les instruccions de l'oligarquia financera, industrial i terratinent, i seguint també els seus pròpies simpaties profeixistes.

Mussolini va rebre la instrucció del monarca de formar Govern el 30 d'octubre, i l'endemà prop de 25.000 camises negres van desfilar triomfalment. Tot i que el partit feixista només tenia 35 diputats d'un total de 600, la burgesia va entregar el poder a Mussolini. Els dirigents socialistes van fer com si no passés res. Van participar activament a les eleccions d'abril del 1924, les darreres d'aquell període, però es van mantenir impotents davant l'escalada feixista. Com assenyala Daniel Guérin:

   “Quan, arran de l'assassinat de Matteotti [líder parlamentari del PSI], la indignació commou tota la península, els socialistes no saben explotar la situació: 'En aquell moment precís que hagués calgut sortir al carrer i llançar-se a la insurrecció —diu Nenni, dirigent de l'ala esquerra del PSI—, va ser la tàctica de la lluita legal al terreny judicial la que va prevaldre'. L'oposició es va acontentar de no aparèixer al Parlament, en senyal de protesta, retirant-se de l'Aventino, com l'antiga plebs. “Què fan els nostres enemics? —va dir Mussolini a la cambra— Desencadenen vagues generals o almenys parcials? Organitzen manifestacions al carrer? Intenten provocar revoltes a l'exèrcit? Res d'això. Es limiten a les campanyes de premsa'…”[15].

Un cop al poder, Mussolini va liquidar amb rapidesa les institucions parlamentàries, va il·legalitzar les organitzacions obreres, va assassinar centenars d'activistes i va empresonar o va obligar a exiliar-se milers més.

Després d’acabar amb la capacitat de resistència del moviment obrer organitzat, l'Estat autoritari de Mussolini a través de la seva legislació reaccionària, va proporcionar als grans empresaris els mitjans legals perquè obtinguessin grans plusvàlues. Les notícies del triomf feixista a Itàlia van entusiasmar la burgesia espanyola i europea: no hi havia cap prova millor que l'amenaça revolucionària es podia combatre amb èxit, encara que fos a costa d'implantar una dictadura i acabar amb les institucions de la democràcia liberal.

A Anglaterra, el partit tory es va desfer en elogis al dictador. Les paraules de Winston Churchill en una roda de premsa del 1927 citada a The Times, no deixen cap dubte: “No vaig poder evitar sentir-me captivat (…) com els ha passat a tantes altres persones pel noble i senzill port del signor Mussolini i per la seva serenitat i imparcialitat malgrat les nombroses càrregues i perills (….). Si jo fos italià, hauria estat des del principi el seu partidari incondicional per acabar unint-me a la seva triomfant lluita contra les brutals gana i passions del leninisme[16]”.

En efecte. La burgesia anglesa, francesa, nord-americana, i per descomptat l'espanyola, veia a Mussolini un protector, un dic de contenció contra la revolució social. Aquestes declaracions de Churchill es van reproduir en boca de polítics de dretes i empresaris de les potències democràtiques al llarg de més d'una dècada. Els seus crims contra la classe obrera es van encobrir amb total desvergonyiment, i els “èxits” del seu Estat corporatiu i totalitari no van deixar d'enaltir-se.

Ara, després de l'experiència tenebrosa del feixisme italià i del nazisme alemany, la burgesia “democràtica” és més mesurada en les seves afirmacions, menys estrident, però el fons continua sent el mateix. No els hi agrada el passat que Giorgia Meloni reivindica, però la necessiten perquè faci la feina. La força de l'exmissina neix de la mateixa base social que al seu moment va fer créixer Mussolini. I encara que els seus objectius apareguin dulcificats pel seu discurs otanista, estem davant d'una lloba que busca aixafar els drets democràtics i socials dels treballadors italians.

Mussolini va perdre la partida. Els obrers i el jovent antifeixista el van penjar de cap per avall derrotant les seves camises negres amb la insurrecció armada, però els imperialistes americans i els burgesos italians, que havien lliurat el poder als feixistes, van poder recompondre les seves posicions i assegurar la continuïtat del capitalisme (per suposat gràcies a la col·laboració inestimable de Stalin). Avui tornen a jugar amb foc una altra vegada i entronen una neofeixista al Govern amb el 26% dels vots obtinguts i una abstenció rècord.

Esperem que les lliçons dels anys trenta no caiguin en sac trencat i que, malgrat tots els obstacles i les dificultats, l'esquerra revolucionària italiana sigui capaç d'obrir-se un camí efectiu cap a les masses.

Notes

[1]  Victòria de Meloni, col·lapse del PD i una abstenció rècord. Les lliçons d'Itàlia

[2] A Àustria, la crisi revolucionària va tenir una evolució molt semblant a la d'Alemanya: com a conseqüència del moviment revolucionari de Viena, el desembre del 1918, després de l'abdicació de l'emperador, es va proclamar la república democràtica. La socialdemocràcia va aconseguir contenir el moviment revolucionari als límits del parlamentarisme burgès, fins que aquest va ser suprimit pel cop d'Estat de Dollfuss el 1934.

[3] Lev Trotski, Una escola d'estratègia revolucionària, FUNDACIÓN FEDERICO ENGELS, Madrid, 2006, pàg. 80.

[4] Ibíd, pàg. 62

[5] Ibíd, pàg 155.

[6] Chris Bambery, Historia marxista de la Segunda Guerra Mundial, Editorial Pasado y Presente, Barcelona 2015, pàg. 83.

[7] Angelo Tasca, El nacimiento del fascismo, Ed. Ariel, Barcelona, 2000, pàgs. 86-87.

[8] Ibíd, pàg. 93

[9] Ibíd, pàgs. 91-92

[10] Daniel Guérin, Fascismo y gran capital, Ed. Fundamentos, Madrid, 1973, pàgs. 160-162.

[11] Ted Grant, “La amenaza del fascismo. Qué es y cómo combatirlo”, en Obras, vol. I, FUNDACIÓN FEDERICO ENGELS, Madrid, 2007, pàg. 188.

[12] El fracàs revolucionari de setembre de 1920 va empènyer el naixement del Partit Comunista Italià, després de l'escissió viscuda pel PSI al seu congrés de gener de 1921 a Liorna.

[13] L'AIL estava formada per la CGdL (1.850.000 afiliats el 1922, dels quals 415.000 eren la minoria comunista; la majoria es repartia entre maximalistes i fidels a Turati i D'Aragona), l'USI (sindicat anarcosindicalista escindit de la CGdL 1912, amb 320.000 afiliats); la UIL (175.000 afiliats), l'SFI (un sindicat ferroviari anarquista amb 120.000 afiliats) i la FLP (portuaris, 100.000 afiliats). L'actitud dels dirigents del PCI cap a aquest front únic va ser sectària, oscil·lant entre la participació crítica i el boicot.

[14] Turati, portaveu del PSI, va apel·lar al rei el juliol del 1922 per “recordar-li que ell era el defensor suprem de la Constitució”.

[15] Guérin, op. cit., pàg. 191.

[16] Chris Bambery, pàg. 32.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01