La revolució socialista d'Octubre a Rússia va ser rebuda amb entusiasme pels treballadors i oprimits de tot el món. I així va ser també a la veïna Finlàndia, sota control de Rússia des del 1809 com una província més de l'Imperi tsarista, un Imperi que els bolxevics van qualificar com una "presó de nacions". Una setmana després de la revolució d'Octubre (que va tenir lloc al novembre d'acord amb el calendari actual), el moviment obrer finlandès va llançar una vaga general i durant uns dies els treballadors es van fer amb el poder a la major part del país.

La vaga general a Finlàndia, del 14 al 19 de Novembre, va ser una ponderosa demostració de força de la classe obrera i els sectors més pobres de la societat. La burgesia finlandesa, que ja estava terroritzada després de la revolució d'Octubre, va tremolar encara més davant aquests esdeveniments. Però la desconvocatòria de la vaga general en el punt àlgid de la crisi revolucionària va significar que el govern burgès debilitat tingués marge per a recuperar-se i preparar la seva venjança.

La guerra civil finlandesa que es va estendre posteriorment, des de finals de gener de 1918 fins al mes de maig, va ser una matança d'obrers. Les forces contrarevolucionàries en guerra contra els bolxevics -recolzades per l'imperialisme alemany- van enviar armes i 10.000 soldats a Finlàndia. Gràcies a aquest suport, la violència sagnant que els Blancs van desencadenar durant i després de la guerra civil, només pot comparar-se amb la massacre de la Comuna de París de 1871.

El 1918 van ser assassinats a Finlàndia 30.000 treballadors, 10.000 d'ells executats durant les setmanes immediates al començament de les hostilitats, i prop de 13.000 van morir a camps de concentració construïts després de la guerra civil. S'estima que 80.000 persones, prop del 3% de la població del país, van ser empresonades.

El que va passar a Finlàndia fa uns 100 anys traça una terrible perspectiva del que hauria passat a Rússia i a la resta de les noves repúbliques soviètiques si els exèrcits blancs contrarevolucionaris i els seus aliats imperialistes haguessin vençut a la guerra civil. 100 anys després, els dramàtics esdeveniments de Finlàndia d'entre 1917 i 1918 estan plens de lliçons que es poden resumir en una sola: la necessitat que té la revolució socialista de comptar amb un partit i una direcció a l'altura de les circumstàncies històriques per a poder vèncer.

Una tradició de lluita

Des del 1809 Finlàndia va estar sota sobirania russa, i els primers anys del segle XX van estar marcats per l'increment de l'organització i les lluites de la classe treballadora. El 1899 es va fundar el Partit Finès dels Treballadors que va canviar el seu nom a Partit Socialdemòcrata Finès (SDP) al 1903. El SDP es va convertir ràpidament en un partit de masses.
L'activitat vaguística en la Rússia tsarista i a Finlàndia es va alimentar mútuament. La Revolució de 1905 va esdevenir el punt de partida d'una mobilització de masses a Finlàndia per la democràcia, el dret d'autodeterminació i per profundes reformes socials. "El 13 d'Abril de 1905, 11.000 treballadors de Hèlsinki van manifestar-se exigint el sufragi universal. Va ser, fins a aquest moment, la major manifestació a la història de Finlàndia. El míting final va comptar amb la presència de 35.000 persones "(Finland's Röda Garden, La Guàrdia Roja finlandesa). A finals d'Octubre i principis de Novembre del 1905, els treballadors finlandesos van llançar una vaga general per a obligar el tsar a realitzar concessions. Fins i tot els sectors més acomodats es van unir encara que les divisions de classe eren òbvies. Van ser els treballadors finlandesos i els pobres de les àrees rurals els que van estar al capdavant de la lluita per la independència i la democràcia. La burgesia local, els que posseïen les fàbriques i les terres, tendia un cop i un altre a unir-se amb el règim tsarista davant del desafiament de les masses.

Durant la vaga general i la següent onada de vagues al 1906, els treballadors van ser forçats a formar les seves pròpies milícies de defensa. La burgesia finlandesa i els grans terratinents també es van armar i van formar els anomenats Cossos de Protecció utilitzats per a atacar amb violència les lluites dels treballadors, com va passar a la Plaça del Mercat de Hakaniemi a Hèlsinki el mes d'Agost del 1906.

Com a resultat de les lluites revolucionàries a Finlàndia i Rússia al 1905 i 1906, el règim tsarista es va veure obligat a fer concessions importants. Per Finlàndia va significar que la vella Dieta (Parlament basat en els estats-regió) fos abolida i reemplaçada per un nou Parlament de 200 membres escollits per sufragi universal tant per homes com per dones. Finlàndia es va convertir en el primer país d'Europa on les dones van tenir dret a vot i el primer país del món on les dones tenien dret a presentar-se a les eleccions. El Parlament finlandès va ser el més democràtic del seu temps.

Els anys 1905 i 1906 també van suposar la ràpida organització del moviment obrer i un gir radical cap a l'esquerra. Aquells que van tenir un paper protagonista en la Revolució Finlandesa de 1917-1918, com O.W. Kuusinen, Kullervo Manner, Edvard Gylling, Yrjö Sirola i altres, es van unir al SDP al 1905.

Les primeres eleccions el 1907 van ser un enorme èxit per al Partit Socialdemòcrata Finès que, en el seu congrés l'any anterior, va donar importants passos cap a l'esquerra adoptant un programa que unia la lluita social amb la lluita pel dret d'autodeterminació. Els socialdemòcrates es van convertir en el partit més gran després de les eleccions, guanyant 80 dels 200 escons al Parlament. Amb consternació, tant el tsar com la burgesia local van haver de respectar els resultats i acceptar que els socialdemòcrates i el moviment obrer havia tingut èxit.

El triomf del SDP també es va reflectir en el ràpid creixement de la seva militància. "Per a finals de 1906, els treballadors organitzats eren més forts que mai. Al 1904, el Partit Socialdemòcrata tenia 16.600 membres i al 1906 més de 85.000. "(Finland's Röda Garden, La Guàrdia Roja finlandesa per Carsten Palmær i Raimo Mankinen).

En relació a la seva població, el moviment obrer finlandès apareixia en aquest moment com el més potent de tot el món. No obstant això, les reformes democràtiques i l'increment de l'autogovern que van conquerir les masses amb la seva acció no tindrien un caràcter permanent. Quan l'onada revolucionària va retrocedir, el tsarisme va ser capaç de nou de consolidar el seu mandat autoritari. El parlament va ser contínuament dissolt i Finlàndia va ser objecte de diverses campanyes de "russificació". Però no només es van aixafar els drets democràtics d'una nació oprimida. Els desitjos de canvis socials profunds, i particularment la fi dels arrendaments forçosos per als parcers (granjers), es van frustrar. Cal subratllar que va ser la lluita pels drets de centenars de milers de parcers agrícoles, el factor polític més important sobre el qual es va construir la socialdemocràcia, quelcom retratat amb mestria per Väinö Linna a la seva trilogia "Sota l'Estrella del Nord".

En el moviment obrer finlandès el burocratisme i el parlamentarisme no va trobar el mateix suport que, per exemple, entre la socialdemocràcia i els sindicats suecs, que també eren molt forts i tenien un enorme pes en la societat fins i tot abans del període revolucionari de 1917 i 1918 . Hi havia però parlamentaris i dirigents sindicals a Finlàndia que tendien a distanciar-se de les condicions de la seva base veient-se així mateixos com a mediadors a la lluita de classes.

Encara que Finlàndia va ser el primer país a introduir el sufragi universal per a homes i dones, el Parlament va ser tancat una vegada i una altra i la gran autonomia obtinguda només va existir sobre el paper. El dret a vot a nivell municipal era encara molt limitat i això, al costat del fet que el moviment obrer finlandès es va veure obligat a enfrontar-se tant al tsarisme com als capitalistes i terratinents locals, va significar que les fortes tradicions de lluita que van emergir al 1905 - 1906 es mantinguessin vives després del reflux del moviment a partir de 1907.

La guerra imperialista i la Revolució de Febrer a Rússia

El començament de la Primera Guerra Mundial al 1914 va comportar un increment de la repressió a Finlàndia amb la prohibició de les vagues i l'enviament constant de tropes russes. Finlàndia estava, en la pràctica, sota la dictadura militar de Rússia.

Els treballadors finesos, però, van evitar ser enrolats per a la guerra, mentre que els fills de les classes altes que van servir com a oficials a l'Exèrcit Rus, van participar amb entusiasme dels objectius de l'imperialisme rus. Un d'aquests oficials finlandesos va ser Gustaf Mannerheim, qui més tard es convertiria en comandant de la Guàrdia Blanca i el seu principal cap executor.

Durant els primers anys de la guerra, les inversions en infraestructures per a dificultar la invasió alemanya a Finlàndia propiciades pel règim tsarista, van donar lloc a un boom econòmic i un procés creixent d'industrialització. Però al mateix temps que es produïa aquest auge com a efecte dels plans de guerra, hi havia escassetat de molts productes i la inflació no deixava de disparar-se. La manca de subministraments a les grans ciutats va donar lloc a una profunda crisi. El 1917 el creixement econòmic induït per la guerra va arribar a la seva fi i desenes de milers de treballadors van caure a la desocupació.

A les eleccions de 1916, el SDP va obtenir una victòria electoral històrica, guanyant la majoria absoluta -103 escons-; però encara passaria un bon temps abans que el Parlament, clausurat pel tsar, tornés a obrir les portes, exactament fins a l'esclat de la Revolució de Febrer de 1917 a Rússia.

Tot i el derrocament del tsar, la majoria socialista al Parlament finès representava una amenaça directa tant per als capitalistes i els grans terratinents de Finlàndia, com per al Govern Provisional rus format després de l'aixecament de Febrer. Inicialment aquest Govern va ser rebut calorosament pels treballadors i camperols pobres de Finlàndia que es van unir entusiasmats a la revolta dels soldats russos.

La insurrecció a Petrograd i la formació de soviets, va obrir el camí a una ofensiva dels treballadors finesos de cara a recuperar tot el que havien perdut durant els anys de guerra i ampliar les seves demandes a favor de la jornada de 8 hores i el dret de sufragi a nivell municipal.

El nou Govern Provisional de Rússia va insistir en la necessitat de formar un executiu de coalició a Finlàndia i va anunciar que el Parlament es mantindria com una Assemblea no sobirana. Els partits que formaven part del Govern Provisional pretenien concedir a Finlàndia una autonomia molt limitada i condicional. A Rússia, només els Bolxevics van recolzar el ple dret de Finlàndia a la seva autodeterminació, incloent el seu dret a formar un Estat independent. L'actitud d'aquell govern entre les forces burgeses i els socialistes conciliadors (menxevics i eseristes) de la Gran Rússia, i la seva voluntat de continuar la guerra, va provocar un conflicte creixent amb les masses russes i finlandeses.

La direcció dels socialdemòcrates finlandesos, tot i la gran oposició interna al "socialisme ministerial", va acceptar eventualment entrar en un Govern de coalició. El Govern que es va formar, conegut com el Senat, estava integrat per un nombre igual de membres dels partits de la burgesia i dels socialdemòcrates, però la burgesia tenia al seu costat també al Governador General de Rússia que ostentava un vot de qualitat.

A finals de la primavera del 1917 es van produir vagues exigint la jornada laboral de 8 hores i convenis col·lectius, així com vagues generals locals pel dret de vot a nivell municipal. Els treballadors del metall van ser els primers a sortir a la lluita a l'abril, i des d'aquest moment van decidir que només treballaria 8 hores per dia. "Quan els treballadors a molts llocs van portar a la pràctica la jornada laboral de 8 hores, la burgesia no va tenir capacitat per a oposar-s'hi. L'exèrcit finès havia estat dissolt pel tsar al 1901 i l'odiada policia va ser dissolta després de la Revolució de Febrer. La burgesia no tenia una força policial o militar i a Hèlsinki, per exemple, l'Ajuntament va ser forçat a declarar la implementació de la jornada laboral de 8 hores a nivell local". (Finlands Röda Garden, La Guàrdia Roja finlandesa).

La situació s'accelerava també al camp; parcers i jornalers van llançar una ofensiva per a reduir la seva jornada laboral. Mitjançant vagues generals locals, els treballadors van obtenir representació a les assemblees municipals. Un ministre burgès va assenyalar que no es tractava ja de vagues normals sinó "d'una insurrecció", i el diari burgès 'Helsingin Sanomat' escrivia aterrit que les masses han començat "unilateralment a canviar les seves condicions".

La influència del bolxevisme

Va ser una època de desenvolupament de l'organització i la lluita dels treballadors. A la fi de 1917, el SDP comptava amb 120.000 membres, una xifra increïble, mentre la Federació de Sindicats finlandesos agrupava 160.000 treballadors. Els nous afiliats tendien a estar més a l'esquerra, i una impacient oposició a la voluntat col·laboracionista de la direcció va començar a emergir.

El moviment obrer i la burgesia estaven enfrontats sobre la classe que havia de prendre el poder de l'Estat després de la caiguda del tsar. No existia policia ni un exèrcit propi. A les ciutats, les milícies obreres es van convertir en la nova força policial i la burgesia va reprendre precipitadament la reconstrucció dels cossos de Protecció de cara a defensar els seus privilegis de classe.

La burgesia comptava també amb un ferm aliat en l'Alemanya imperialista, que buscava expandir-se cap a l'est i prendre el control de Finlàndia com a part de la seva guerra contra Rússia. Per descomptat, l'imperialisme alemany intent culminar els seus plans de conquesta utilitzant les aspiracions del poble de Finlàndia per aconseguir la seva independència nacional. Òbviament, l'ajuda promesa per Alemanya tenia com a fi reforçar els seus propis objectius imperialistes, però la burgesia finlandesa estava satisfeta del suport militar que podrien obtenir del Kàiser alemany per a construir una força militar i utilitzar-la contra els treballadors finlandesos.

Juntament amb els enviaments de noves armes i el suport amb què Alemanya contribuiria, cal tenir en compte també que alguns anys abans el batalló militar finlandès especialitzat en tasques policials i de vigilància havia estat format i entrenat a Alemanya, i havia lluitat del costat del Kàiser en la guerra contra Rússia. Prop de 1.000 homes d'aquest batalló, després d'haver purgat a tots aquells sospitosos de simpaties d'esquerres, van ser enviats de tornada a Finlàndia al començament de 1918 unint-se al moviment contrarevolucionari de l'Exèrcit Blanc.

Al mateix temps que la crisi revolucionària arribava al seu punt àlgid a Finlàndia, la influència dels bolxevics creixia a Rússia i entre els soldats russos a Finlàndia, els quals, no sense raó, eren coneguts com el "flanc vermell" de la Revolució Russa.

A la conferència de la socialdemòcrata finlandesa, al juny de 1917, van assistir bolxevics i menxevics. Els bolxevics van ser representats per Aleksandra Kóllontai qui "a petició de Lenin va recolzar la demanda a favor de la immediata independència de Finlàndia, alhora que criticava al Govern Provisional Rus per oprimir a les nacions i pobles més febles. El seu discurs va ser rebut amb entusiasme per part de molts delegats. La menxevic Lydia Cederbaum, es va trobar amb molt menys entusiasme quan va assenyalar a la seva intevenció que la qüestió de la independència de Finlàndia hauria de ser resolta per la futura Assemblea Constituent Russa". (Tobias Berglund i Niclas Sennerteg "Finska inbördeskriget", La Guerra Civil Finlandesa).

En la mateixa conferència es va acordar que el SDP havia de unir-se al moviment de Zimmerwald que, després del col·lapse de la Internacional Socialista al començament de la Primera Guerra Mundial a 1914, havia aixecat la bandera de l'internacionalisme socialista contra la guerra.

Les Jornades de Juliol i "l'Acta de Poder"

Les Jornades de Juliol a Rússia, que van ser precedides per una nova ofensiva de guerra devastadora per part del Govern de Kerensky, no van ser, igual que no ho va ser la Revolució d'Octubre, "un cop d'Estat"; al contrari, van mostrar que els bolxevics tenien el suport majoritari entre els treballadors de Petrograd i altres ciutats, així com la majoria en els soviets de soldats russos que hi havia a Finlàndia. Però els bolxevics sabien que això no era suficient perquè els oprimits poguessin conquerir i mantenir el poder. Calia també guanyar el suport de les masses camperoles, així com de tots aquells que encara donaven suport als menxevics i socialrevolucionaris.

Trotsky va escriure en referència a les Jornades de Juliol a la seva Història de la Revolució Russa: "Els treballadors i soldats sota el lideratge dels bolxevics haurien conquerit el poder, però només per a preparar el subsegüent naufragi de la revolució. La qüestió del poder a escala nacional encara no s'hauria decidit, com al febrer, per una victòria a Petrograd. "
Descriure les Jornades de Juliol com "un cop d'estat fallit" és un vergonyós crim contra la veritat i contra la història, i només serveix com a excusa per a justificar la repressió que el Govern Provisional de Kerensky va iniciar contra els bolxevics i els treballadors a Rússia i Finlàndia. El Govern de Kerensky, un govern de menxevics i social-revolucionaris, va arrestar a Trotsky i altres dirigents bolxevics. Lenin es va veure forçat a passar a la clandestinitat. Amb l'ajuda de la premsa burgesa, es va llançar una campanya de calúmnies contra els bolxevics [acusats de ser agents d'Alemanya] amb la intenció d'evitar la revolució socialista.

Les Jornades de Juliol i la repressió contra els bolxevics també va causar una impressió immediata respecte al desenvolupament dels esdeveniments a Finlàndia.

Al Juliol, la majoria del parlament va votar a favor de l'anomenada "Acta de Poder", una declaració de sobirania que donava el poder al Parlament finlandès en tots els aspectes excepte en política exterior i defensa. Alhora, el Parlament va decidir introduir una llei regulant la jornada laboral de 8 hores i el dret de sufragi a nivell municipal. Però el Govern Provisional de Rússia va rebutjar completament aquesta declaració de sobirania, mostrant de nou una actitud hostil cap a la plena autodeterminació nacional de Finlàndia.

Aquest Govern Provisional, que la burgesia i els seus historiadors descriuen com "democràtic", pretenia respondre al "Acta de Poder" introduint una dictadura militar a Finlàndia. Noves tropes van ser enviades a la capital Hèlsinki i altres localitats per a reemplaçar a aquelles considerades pel Govern de Kerensky com "irrecuperables" i sota la influència dels bolxevics. Però fins i tot aquests soldats donarien suport aviat als bolxevics, i no van poder convertir-se en instruments de repressió tal i com Kerensky esperava.

La burgesia finlandesa va treballar en tot moment al costat del govern de Kerensky. Va ser a petició de la classe capitalista finlandesa que el Govern Provisional va dissoldre el Parlament i va anunciar eleccions a l'Octubre, decisió recolzada pel Governador General Stahovich i el 'Senat', que també va rebutjar l'"Acta de Poder", la introducció de la jornada laboral de 8 hores i el sufragi universal en les eleccions municipals. "Ara finalment podem posar fi a les intrigues socialistes dels bolxevics", va afirmar KJ Ståhlberg, líder del futur partit burgès Jove Partit Finès. Ståhlberg es convertiria més tard en el primer president del país després de la Guerra Civil.

"L'Acta de Poder" va rebre un enorme suport a Finlàndia. Una imatge de l'entusiasme que va despertar es mostra en el 2n Volum del llibre de Väinö Linna's, "Sota l'Estrella del Nord": "Havia arribat l'alliberament. Es celebraven mítings tot el temps. Es llançaven visques i es corejaven les consignes "Visca la llei de la jornada laboral de 8 hores!" o 'Llarga vida al sufragi municipal!". Però la consigna més corejada estava reservada a l'Acta de Poder: Llarga vida a l'Acta de Poder! Ara som tots emperadors!".

Però després que la burgesia finlandesa i el Govern Provisional s'aliessin per oposar-se a l'Acta de Poder i a la democràcia, es van celebrar nombrosos mítings on l'orador començava així: "Camarades, un cop més he d'informar que de nou hem estat enganyats. Els senadors burgesos, al costat del Governador-General, han promulgat el manifest de dissolució del Parlament. De nou, el poble de Finlàndia ha estat testimoni de com els seus senyors han venut el seu país per a defensar el seu dret a mantenir-nos com els seus esclaus".

La majoria socialdemòcrata al Parlament, però, va rebutjar subordinar-se als dictats del Govern Provisional i la burgesia. Cap socialdemòcrata va participar en el govern titella basat en el 'Senat' que es va formar després de la dissolució del Parlament i que va servir com a Govern de transició fins a les eleccions d'Octubre. Aquestes eleccions van ser anunciades de cara a acabar amb la majoria socialdemòcrata i per a donar al front únic format per la burgesia una oportunitat per mobilitzar-se i agrupar forces.

Durant la tardor, la situació es va tornar més tensa en tots els fronts. El racionament de menjar es va incrementar i la lluita sobre quina classe hauria de formar la base del nou Estat es va convertir en l'aspecte central. El 1917 van esclatar prop de 500 vagues i d'aquestes dures batalles van ressorgir de nou les milícies obreres, especialment en les àrees industrialitzades del sud de Finlàndia.
Els Cossos de Protecció de la burgesia es van convertir en forces policials al servei dels terratinents i els capitalistes i, quan va ser necessari, van atacar les vagues. Això ja va passar al 1906 - 1907 i de nou es repetia al juliol de 1917 quan terratinents armats obrien foc contra uns vaguistes.

Algunes vegades els Cossos de Protecció es feien passar per brigades de bombers o "forces de l'ordre". Però tot i el nom, es van convertir en l'espina dorsal de l'exèrcit contrarevolucionari. Inicialment les milícies burgeses eren majors en nombre respecte a les milícies obreres. Amb la formació de 100 cossos de Protecció, entre l'Agost i Setembre de 1917, aquests òrgans armats de la contrarevolució es van estendre a dos terços dels municipis del país.

A les eleccions d'Octubre els socialdemòcrates van perdre la seva majoria absoluta tot i obtenir 60.000 vots més que al 1916. El SDP, que després de la dissolució del Parlament va declarar les eleccions il·legals però que tot i així va participar en les mateixes, va haver d'enfrontar-se al fet que molts treballadors i camperols pobres començaven a pensar que no valia la pena votar; que es requeria quelcom més que escons parlamentaris per aconseguir l'alliberament social i nacional.

Tal i com indica Víctor Serge al seu llibre L'Any U de la Revolució Russa: "Al mateix temps que el proletariat finès es resignava davant la derrota electoral, la burgesia almenys es mantenia satisfeta amb una precària 'victòria'. Moltes qüestions només podien resoldre's per la via extraparlamentària. La mateixa burgesia des de feia temps es preparava per a aquesta sortida, portant endavant preparatius per a la guerra civil. Era el moment decisiu que el Partit Socialdemòcrata Finès, format 20 anys abans a imatge i semblança de la socialdemocràcia alemanya, havia esperat evitar."

El nou Parlament i el Govern-Senat burgès no pretenien resoldre els angoixants problemes socials; se centraven a intentar consolidar un poder estatal burgès. Això, en conseqüència, va portar inevitablement a una agudització de la crisi revolucionària i a una escalada d'atacs de la burgesia contra els treballadors i les seves organitzacions.

Radicalització cap a l'esquerra: la vaga general

Les eleccions van ser seguides per una agudització de la lluita de classes i un procés de radicalització: tant la societat com el moviment obrer van girar cap a l'esquerra. A l'Octubre, els treballadors van començar seriosament a formar milícies obreres per a respondre al creixent nombre de Cossos de Protecció i també davant del sorgiment i formació de l'Exèrcit Blanc. Però aquest procés no es va donar de forma coordinada i no va ser part d'un moviment polític conscient que preparés la lluita revolucionària pel poder.

Que la burgesia es disposava a la tardor de 1917 a ofegar el moviment obrer en sang, es veu en el fet que els capitalistes estaven disposats a finançar massivament el programa de rearmament dels Cossos de Protecció.

El 3 d'Octubre, en una reunió duta a terme entre els principals capitalistes i banquers a Hèlsinki i el futur Estat Major de l'Exèrcit Blanc, es va plantejar que el país només podia ser "rescatat" per mitjà de la violència armada. Els grans financers van assegurar immediatament un préstec de cara a aconseguir armes que el Govern va prometre tornar mitjançant impostos tan aviat vencessin a la classe treballadora. Aquest mateix mes, armes d'Alemanya van arribar a les forces contrarevolucionàries.

La Revolució d'Octubre de 1917 va impulsar ràpidament al moviment obrer finlandès cap a l'esquerra, principalment entre les seves bases, i fins i tot entre una part de la seva direcció que va veure la revolució d'Octubre com l'exemple que havia de seguir-se de forma immediata, plantejant-se iniciar la lluita pel poder.

L'ala dreta dels socialdemòcrates i el sempre vacil·lant 'centre' s'oposaven a la insurrecció revolucionària amb l'excusa que no era el moment o al·legant que "no podem vèncer", quelcom completament fals. Al Novembre de 1917, la intenció de portar endavant el programa relativament modest dels socialdemòcrates, que va adoptar el nom de "Nosaltres exigim", i que plantejava una sèrie de reformes socials impulsades pels treballadors amb la seva acció (la imposició de la jornada laboral de 8 hores, els drets de sufragi a nivell municipal, mesures que fessin front a la carestia de menjar, o que els cossos de Protecció burgesos fossin desarmats), només podia materialitzar amb la presa revolucionària del poder.

La influència de la Revolució d'Octubre es va reflectir també en la direcció dels Sindicats. En el Comitè Central Revolucionari de Treballadors que van formar, un de cada tres membres del mateix va recolzar prendre el poder, i el Congrés sindical va cridar a fer la revolució si el Parlament no acceptava el programa "Nosaltres exigim". Però finalment la vaga general que va acordar la direcció sindical no tenia l'objectiu de lluitar pel poder, sinó que es va limitar a una demostració de força. Això va acabar convertint-se en una desastrosa decisió que va dividir al moviment obrer, fins i tot encara que l'esquerra del moviment no es plantegés desafiar a la dreta i al centre. Com a resultat, aquest fals esforç per a mantenir la unitat va permetre que el sector que s'oposava a la revolució socialista marqués el to.

La vaga general impulsada pel Congrés sindical i el SDP va quedar reduïda a una mostra de força en lloc d'una lluita revolucionària pel poder. Durant aquesta vaga general, que va començar el 14 d'Octubre per acord del Congrés sindical, els treballadors van prendre el control de gran part de Finlàndia. En aquest moment la contrarevolució no havia aconseguit encara consolidar la seva superioritat militar. La burgesia estava paralitzada i confosa, i els cossos de Protecció podien haver estat desarmats.

Durant la vaga general, el Parlament i el 'Senat' van competir per tal d'introduir la jornada laboral de 8 hores i el sufragi universal municipal, i fins i tot van portar endavant la seva pròpia "Acta de Poder". Una tàctica de cara a trencar amb la mobilització cap a la vaga general que no obstant això va fracassar. La vaga general va ser un enorme èxit i fins i tot els dirigents es van veure contagiats per l'ambient revolucionari.

L'exigència que els treballadors havien de prendre el poder va ser discutida en el Comitè Central Revolucionari el 16 de Novembre. Va guanyar per majoria en un primer moment, però després de les pressions de la dreta, va ser rebutjada en una nova votació per un sol vot. Uns pocs dies després, la mateixa assemblea, amb una precària majoria, va votar per finalitzar la vaga.

La vaga general es va finalitzar després que una majoria del partit hagués rebutjat formar un nou Govern dels treballadors sobre la base dels comitès de vaga i del control obrer que s'havia començat a establir a nivell local. Els treballadors tenien el poder, però les decisions dels seus dirigents van significar que la burgesia va tenir temps per a recuperar-se i armar-se en un moment decisiu on l'amenaça de guerra civil estava ja a l'ordre del dia.

En aquelles circumstàncies es va estendre una forta crítica sobre el fet que la vaga general hagués estat desconvocada abans que realment hagués començat, i que els dirigents s'estaven retirant quan les condicions per a una ruptura revolucionària amb l'ordre capitalista estaven en el seu moment més madur. Els dirigents "van donar l'ordre de retirar-se en el moment en què els treballadors semblaven estar a un pas de la victòria", van escriure alguns treballadors crítics a Turku molt encertadament.

Fins i tot els historiadors burgesos s'han vist obligats a admetre això: "La vaga va ser un èxit i va adquirir el caràcter d'una revolució, fins i tot encara que no hi hagués cap lideratge que empenyés en aquesta direcció. En molts llocs els comitès de vaga van prendre el poder, principalment tallers de treball i centres industrials, i el poder de les milícies obreres es va incrementar. L'oposició paralitzada i sense força anava per darrere dels esdeveniments. L'objectiu dels dirigents socialistes moderats, a través de la vaga, era desviar l'atenció de la gent respecte a la revolució i crear una situació on es donessin les condicions per impulsar certes reformes. No obstant això aquesta estratègia va fracassar perdent la direcció del partit el control sobre les masses". (Finlàndia 1917-1920, Volum 1).

L'èxit de la vaga va atemorir a l'ala de dretes del moviment obrer, que ràpidament va voler finalitzar-la i sobretot trobar un camí per tornar a la via parlamentària i de col·laboració amb la burgesia. Desgraciadament no hi havia una direcció alternativa que pogués completar la urgent tasca de consolidar el poder que els treballadors havien conqueridor després de cinc dies de vaga general.

"La vaga general ha acabat, la revolució continua!" Amb aquesta consigna la vaga va ser desconvocada i de cara a donar la impressió almenys que estaven preparats per a continuar la lluita, els dirigents sindicals i socialdemòcrates van prometre treballar per formar un Govern Roig al parlament. Un Govern roig conformat amb el parlament burgès com a base era una il·lusió. Aquesta consigna contenia a més l'esperança de l'ala de dretes dels socialdemòcrates que podrien formar una nova coalició de govern amb els representants polítics de la classe dominant.
Però la burgesia no tenia cap interès en cooperar amb l'ala de dretes dels socialdemòcrates, ja que consideraven que no podrien mantenir sota control als treballadors i particularment les seves milícies armades. La burgesia va utilitzar la seva majoria parlamentària per a fer avançar la contrarevolució, formar l'Exèrcit Blanc i consolidar un Govern-'Senat', sota el lideratge del primer ministre P.E. Svinhuvfud, cada vegada més autoritari, quelcom fins i tot reconegut per la historiografia oficial.

Contrarevolució

Davant l'absència d'una alternativa revolucionària, com els bolxevics a Rússia, es va asfaltar el camí per a una derrota sagnant de la classe treballadora durant la guerra civil de 1918.

Abans, i atemorits tant per la vaga general com per la Revolució d'Octubre, el 'Senat' burgès va anunciar la independència de Finlàndia a l'inici de Desembre, oficialment el 6 de Desembre. Els socialdemòcrates van votar contra la declaració d'independència de la burgesia i van presentar la seva pròpia declaració que incloïa també el reconeixement del Govern soviètic. La burgesia es va oposar a aquesta declaració ja que van assumir que aquest reconeixement seria després difícil tirar enrere.

Va ser la lluita dels treballadors i la Revolució d'Octubre el que va permetre que finalment Finlàndia obtingués la seva independència. Quan el Govern finlandès va sol·licitar formalment la independència a finals de Desembre, va ser acceptada immediatament pel govern soviètic el 31 de desembre de 1917.

Després d'aquests esdeveniments el compte enrere per a la Guerra civil va començar. El moviment obrer, encara que no formalment, estava dividit. L'ala revolucionària [pro bolxevic] tenia un fort suport a les grans ciutats i especialment entre les Guàrdies Rojos, control el qual havia la direcció socialdemocràta ja havia perdut.

Però després de la vaga general la classe dominant va tenir el temps necessari per a, primer de forma clandestina i després ja obertament, preparar-se per a una guerra de classes. A mitjans de gener de 1918 el Senat bonapartista li va donar el poder a Mannerheim, a qui es va donar plens poders per a "restaurar l'ordre".

El que va passar a partir d'aquí el desenvoluparem en futurs articles. Però la ruptura revolucionària del moviment obrer a Finlàndia, tot i l'increment tant de l'opressió nacional com de la brutal opressió de classe, és una autèntica font d'inspiració i un poderós exemple de la força de la lluita col·lectiva.

Quan Finlàndia celebra en l'actualitat oficialment els 100 anys del 6 de Desembre, de la independència, no celebra la lluita dels treballadors o la Revolució d'Octubre, sinó que homenatja al Govern burgès i a la classe dominant responsables d'un dels majors crims de la història: la massacre de 30.000 treballadors al 1918. Això no ha de ser mai oblidat.

La lluita actual pel socialisme i la defensa de la memòria i les lluites de les generacions anteriors han de ser honrades i mantingudes vives. Només a través de la presa del poder per part dels treballadors i els oprimits, com vam veure a l'Octubre rus fa 100 anys, es pot alliberar el món de tota mena de violència, explotació i opressió.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01