"De tant en tant cada nova època planteja a les persones, especialment als seus joves, nous dilemes i trames. Les herències anteriors s'esfondren i els nois i noies han d'inventar la seva pròpia manera de ser al món.”

Patricio Rivas, Chile, un largo septiembre

El moviment juvenil i popular que es va desenvolupar de Juliol a Desembre de 1968 ha estat, sense cap mena de dubte, un dels capítols més intensos i revolucionaris de la lluita de classes de Mèxic. Les seves repercussions es van estendre durant les dècades següents a tots els àmbits de la vida pública, i van marcar la consciència de tota una generació.

Tornar la vista a aquesta experiència i a les lliçons que amaga és una obligació per a tots els que lluitem per la transformació socialista.

La naturalesa de l'Estat capitalista mexicà

Mèxic va viure un important període de reformes socials sota el mandat de Lázaro Cárdenas durant els anys trenta, moltes de les quals van completar el procés revolucionari iniciat al 1910. L'educació pública va experimentar avenços importants, de la mateixa forma que els drets sindicals i polítics dels treballadors. Dins del que va ser un període d'enorme pressió popular i ascens de les lluites obreres, la nacionalització dels ferrocarrils i la indústria petroliera per part de Cárdenas va suposar un desafiament obert al capital imperialista que monopolitzava les principals fonts de riquesa de Mèxic. Aquestes mesures, i el fort impuls de la reforma agrària mitjançant el repartiment de la terra entre els camperols, va crear una base de masses al règim.

Recolzant-se en les grans organitzacions de camperols que es van formar arrel d'aquests processos, integrades al 1938 en la Confederació Nacional Camperola (CNC), i en la Confederació de Treballadors de Mèxic (CTM), Cárdenas va reforçar la seva posició. El seu discurs nacionalista va connectar amb el programa frontpopulista del Partit Comunista de Mèxic (PCM) i del màxim dirigent de la CTM, Lombardo Toledano. La pràctica de la col•laboració de classes, embolicada en la bandera del nacionalisme burgès, va permetre col•locar les organitzacions sindicals sota el comandament de la burgesia, i així, els errors de l'estalinisme van passar una factura històrica al moviment obrer mexicà.

Òbviament entre la burgesia mexicana hi havia molts sectors que rebutjaven els seus plantejaments populistes d'esquerra i reformadors de Cárdenas, i la lluita es va plantejar amb tota cruesa. Quan Cárdenas va decidir fundar el Partit de la Revolució Mexicana (PRM), es va enfrontar amb amplis sectors de l'Exèrcit i l'oligarquia que actuaven com a corretja de transmissió de l'imperialisme britànic i nord-americà.

Després de dures batalles pel control del PRM, al 1946 la classe dominant va canviar el nom de la formació per ‘Partit Revolucionari Institucional’ (PRI). Recorrent a la demagògia populista i al clientelisme social, el PRI va mantenir el control ferri de la política mexicana.

L'Estat burgès mexicà sempre va ha utilitzat característiques bonapartistes, reflectint la debilitat de la burgesia com a classe i la base camperola del país. Les diferents camarilles governants van haver de maniobrar entre classes i faccions, entre grups de poder, frenar-los per a després incorporar-los a l’aparell de l'Estat, i a poc a poc van anar perfeccionant la centralització i el control sobre la vida pública del país. El poder executiu va augmentar la seva preponderància sobre el legislatiu i judicial, prenent la forma del presidencialisme: un home fort, el Senyor President, un aparell polític fort ideològica i econòmicament, el Partit Revolucionari Institucional (PRI), inseparable de l'Estat i, com a fil conductor , l'autoritarisme i la repressió. La naturalesa profundament antidemocràtica del règim era la base per a la monstruosa repressió de Gustavo Díaz Ordaz i Luis Echeverría Álvarez i Marcelino García Barragán.

Camperols i treballadors

El Mèxic de la dècada de 1960 va concentrar processos econòmics i socials d'importants conseqüències. Fruit del desenvolupament industrial, durant i després de la Segona Guerra Mundial, la base productiva del país es va eixamplar, però no es va eliminar el caràcter endarrerit i dependent de l'economia mexicana com a proveïdora de matèries primeres al primer món, principalment a l'imperialisme nord-americà.

Mèxic es va beneficiar de l'auge de l'economia capitalista mundial i particularment dels EUA. Va ser el període conegut com "Desenvolupament Estabilitzador". Els efectes a la societat van ser notables: la població creixia a taxes d'un 3,4% anual, empenyent un gran desenvolupament urbà; les inversions públiques en grans obres d'infraestructures i habitatge es van multiplicar i van impulsar la creació d'ocupació. La classe dominant respirava una atmosfera de confiança, simbolitzada públicament en la inauguració dels Jocs Olímpics.

No obstant això, darrere de l'espectacularitat dels fasts i les xifres macroeconòmiques, els treballadors, els camperols pobres i el jovent patien una dura explotació i la repressió política del règim.

A la dècada dels 60 la situació de milions de camperols era desesperada. Amb la reforma agrària paralitzada pels governs posteriors a Cárdenas, es va produir un nou procés de concentració de la propietat en mans dels terratinents de sempre i de les empreses agroalimentàries imperialistes. Un nombre creixent de camperols es va radicalitzar i va entrar en acció, comptant amb un aliat fonamental: el magisteri. Milers de mestres, sortits de l'àmbit rural, es van convertir durant aquests anys en “l’intel•lectual orgànic" del camperol pobre, i van donar ales a la lluita guerrillera a Mèxic. El 23 de setembre de 1965 un escamot organitzat per mestres i estudiants normalistes es va llençar a l'assalt de la caserna militar de Madera, a Chihuahua. A finals de la dècada Lucio Cabañas, també mestre i dirigent del Partit dels Pobres, fa el mateix a Guerrero, després de l'experiència sufocant de control governamental de les grans organitzacions camperoles.

Alhora que el govern reprimia les protestes al camp i la ciutat, impossibilitant l'organització política independent i escapçant als moviments i organitzacions, mantenia la subjecció de les masses mitjançant les organitzacions corporatives oficials i ‘charras’.

Per a aconseguir aquest control s'atorgaven petites concessions, o algunes demandes eren incorporades al discurs oficial encara que de manera mediatitzada. Les organitzacions camperoles tenien la capacitat de gestionar algun mínim repartiment de terres, encara que en general les més improductives; les organitzacions obreres i de treballadors urbans mantenien al seu torn una gran capacitat de gestionar la contractació a les grans empreses privades i públiques, i podien proporcionar als seus afiliats un cert nivell de prestacions socials. Per descomptat, la contrapartida eren els topalls salarials i la col•laboració amb la repressió policial d'aquells sectors del moviment obrer amb posicions de classe, combatives i democràtiques.

Al 1968 la desigualtat social havia augmentat considerablement. El "Desenvolupament Estabilitzador" funcionava d'allò més bé per al 10% de les famílies més riques que concentraven la meitat de la renda nacional, no per al 40% de les més pobres que ni tan sols disposaven del 14%. La bretxa social i econòmica també tenia trets regionals, amb un sud molt més pobre que el nord.

Un fantasma recorre el món

En part a causa de les necessitats del desenvolupament del capitalisme i de mà d'obra qualificada, en part com a forma de fer callar el descontent social, els diferents governs priísteS van permetre que els fills de famílies treballadores poguessin accedir a estudis superiors. El nombre d'estudiants matriculats a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), en l'Institut Politècnic Nacional (IPN) i a les universitats estatals, van augmentar exponencialment. La universitat a Mèxic va adquirir un tret distintiu: es va convertir en una universitat de masses, tot i que el mercat de treball era incapaç d'absorbir la massa d'estudiants llicenciats.

Milers de fills d'obrers i camperols van omplir les aules. Aquí es van formar professional i tècnicament però també es va reprendre una àmplia tradició d'organització i lluita contra les injustícies socials i la repressió governamental, que particularment a les ‘Escoles Normals’ i a la UNAM havia estat sempre notable.

El moviment juvenil que va irrompre a la Ciutat de Mèxic i a tot el país no va caure com un raig d'un cel blau. En certa manera, va ser el ressorgiment de la consciència revolucionària de tot un poble. Amb les organitzacions de masses dels camperols i els treballadors fermament subordinades a la burgesia i l'Estat, la lluita de classes es va expressar a través del jovent, crescut en l'autoritarisme del règim, educat en la cultura radical i socialista de les universitats, i enfrontat a un futur cada vegada més incert.

També el context internacional era profundament inspirador per a el jovent mexicà: la Revolució Cubana, l'assassinat del Che, el Maig francès, les mobilitzacions contra la guerra del Vietnam, la guerrilla llatinoamericana, els Panteres Negres als EUA, l'assassinat de Martin Luther King, etc. es van conjugar amb el pòsit de la lluita magisterial, la vaga ferrocarrilera del 58, l'assassinat de Rubén Jaramillo [1] al 62, el moviment dels metges del 65, les protestes de la UNAM el 66, i moltes altres, que van culminar amb la gran explosió de 1968.

L’inici

Tot va començar al juliol, amb una intervenció policial per a "apaivagar" una gresca juvenil al centre de la Ciutat de Mèxic. La policia va irrompre a les escoles veïnes buscant els suposats responsables, repartint cops i trets, i practicant detencions indiscriminades. Uns dies després la resposta estudiantil es va concretar en una marxa de protesta.

Una anàlisi del Comitè de Lluita de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UNAM -realitzada per l'escriptor revolucionari José Revueltas-, esclareix molt sobre la situació i l'ambient: "Una infracció als reglaments de policia (una simple baralla d'estar per casa entre dues escoles) que va atreure en contra seva la més desproporcionada, injustificada i bestial de les repressions, va tenir la virtut de despullar d'un sol cop el que constitueix l'essència veritable del poder reial que domina la societat mexicana: l'odi i la por al jovent, la por que les consciències joves i independents de Mèxic, receptives i alertes pel que passa al món, entressin a la zona d'impugnació, d'ajust de comptes amb els governants i estructures caducs, que es neguen a acceptar i són incapaços de comprendre la necessitat de canvis profunds i radicals. "

La marxa, convocada a contracor pel 26 de juliol a la Federació Nacional d'Estudiants Tècnics (FNET), va comptar amb un nombre relativament reduït de manifestants, però va coincidir amb la manifestació en commemoració de l'assalt a la caserna de la Montcada a Cuba, animada per diferents organitzacions de l'esquerra i el Partit Comunista Mexicà.

Activistes de l'esquerra van marxar al costat de joves que assistien per primera vegada a una manifestació, i que provenien fonamentalment de l'Institut Politècnic Nacional. Per a sorpresa de molts, la marxa va ser dissolta brutalment per la policia als carrers del centre de la Ciutat: qualsevol amb menys de 20 anys que es trobés a les rodalies va ser perseguit i apallissat, incloent-hi els joves de les Escoles Preparatòries de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), situades al casc principal de la ciutat. La excusa oficial que va justificar la repressió era l'habitual: joves "comunistes estrangers" intentaven fer aldarulls per tal d'obtenir publicitat i desestabilitzar el país just abans de donar començament a les Olimpíades. La violència policial va inflamar la indignació de la comunitat estudiantil de les dues universitats més grans del país (l'IPN i la UNAM), forjant un sentiment d'unitat contra l'enemic comú.

La vaga, l'organització, les dones

La reacció contra l'actuació de la policia va tenir efectes col•laterals molt importants. Va provocar el complet rebuig a la que fins aleshores havia estat l'organització estudiantil oficial controlada pel príisme, la FNET. Els estudiants van exigir la seva dissolució i la d'altres formacions d'extrema dreta que, al costat de les autoritats acadèmiques i la policia, encoratjaven i finançaven els grups de xoc "porrils", especialitzats en atacar els joves d'esquerra a les escoles i sembrar el terror.

El 29 de juliol el moviment va mostrar el seu múscul: comencen les vagues i les barricades omplen el centre de la capital mexicana. El govern va respondre durament amb una escalada de violència. El 30 de juliol l'estrèpit d'un bazucazo desperta als vaguistes assetjats a la Prepa 1 (escola secundària), i la repressió deixa un saldo de més de 1.000 detinguts i una quantitat incerta de morts. La ràbia es deslliga i la pressió del moviment es deixa sentir des de les alçades: el rector de la UNAM declara un dia de dol. La vaga estudiantil s'estén com la pólvora, i milers de joves aixequen un exèrcit per a fer propaganda de la seva causa que recull el suport i la simpatia de la població.

L'endemà, 31 de juliol, la força del moviment es fa visible: una manifestació enardida de més de 80.000 estudiants pren el centre de la ciutat desbordant en combativitat els missatges tranquil·litzadors del rector de la UNAM, Barros Sierra, que encapçala la marxa. Les manifestacions no deixen de succeir-se: el 5 d'agost una marxa massiva, aquesta vegada dirigida pel Comitè Coordinador de Vaga de l'IPN i nodrida per estudiants del Politècnic, pren el casc històric. Tres dies més tard, el 8 d'agost, es dóna un nou pas endavant amb la creació de la Coalició de Mestres d'Ensenyament Mitjà i Superior Pro Llibertats Democràtiques. Però el fet més important és la conformació del Comitè Nacional de Vaga (CNH), integrat inicialment per representants estudiantils de totes les escoles de la UNAM i l'IPN.

El moviment va anar creixent, va sorgir la creativitat, l'organització, es van reprendre les tradicions més populars del moviment obrer: les brigades. Les brigades informatives visitaven els mercats, les zones fabrils, les parades d'autobusos, viatjaven de nord a sud de la ciutat i tornaven amb guardioles plenes de diners i solidaritat.

Les brigades van tenir un paper de primer ordre. La premsa pertanyia totalment al règim: l'abastament de paper que utilitzaven els diaris estava controlat pel govern i les empreses afins, mentre els favors, prebendes i privilegis asseguraven la submissió dels principals periodistes. Els estudiants van desplegar una campanya exemplar de contra-propaganda, cridant a participar massivament en la lluita i explicant les seves exigències:

• Aturar la violència policial, i càstig als comandaments responsables.

• Dissolució del cos de granaders.

• Llibertat dels presos polítics de les jornades de lluita anteriors.

• Indemnització governamental per als familiars dels morts i per als ferits.

• Derogació de l'article 145 i 145 bis del codi penal que tipifica el delicte de dissolució social.

• Assumpció de responsabilitats dels actes de repressió i vandalisme per part de les autoritats, policia, granaders i Exèrcit.

Les assemblees multitudinàries, gairebé permanents, feien necessari alliberar els estudiants de les tasques acadèmiques per a participar de ple. Va sorgir aleshores la necessitat de l'atur estudiantil indefinit, que es va estendre ràpidament a totes les escoles de l'IPN i de la UNAM de la Ciutat. Les brigades es van convertir en piquets que animaven a la vaga, i aviat les escoles es van transformar en centres de discussió i organització de la batalla contra el règim. La vaga es va convertir en una escola que transformava la consciència ràpidament, canviava l'enfocament de milers de joves sobre els esdeveniments quotidians i elevava l'horitzó: parlar del que passava al món es va fer normal. Les dones joves que van participar massivament en la lluita també van col•locar les seves aspiracions al centre de la discussió. No només reclamaven democràcia, les dones del 68 exigien el seu dret a decidir, la píndola anticonceptiva i disposar del seu propi cos lliurement sense cap ingerència externa.

Les joves van aprendre a reclamar la igualtat i no renunciar-hi a ella. El masclisme i la violència sexista, profundament arrelada a la societat mexicana, van ser combatuts activa i conscientment. Milers de dones van participar en les brigades nocturnes, parlaven a les assemblees, imprimien pamflets, feien pintades... es revelaven contra la idea de servir només per a organitzar el menjar col•lectiu o per a la neteja. Van demostrar una gran voluntat per a lliurar-se de les cadenes de la cura domèstica de casa seva, i es van convertir en una part fonamental de l'avantguarda combativa del moviment. Es van fer imprescindibles.

L'auge i la solidaritat obrera

A hores d'ara, el moviment ja tenia clar el seu objectiu principal: DEMOCRÀCIA, però aquesta democràcia que reclamava el jovent, amb justícia social i sense repressió, era incompatible amb l'Estat mexicà i el règim priista. La lluita per les llibertats democràtiques es feia inseparable d'un combat més ampli per a transformar la societat.

La força del moviment estudiantil anava en augment i va trobar un gran aliat en el moviment obrer. La gran marxa del 27 d'Agost, amb una participació de mig milió de persones, va provocar el pànic a les files del govern. Ja no es tractava només dels joves "causants de caos", sectors importants dels oprimits van fer seva la causa del jovent en defensa de les llibertats democràtiques i contra l'autoritarisme.

L'endemà d'aquesta gran demostració, dos batallons d'infanteria de l'exèrcit, 12 carros blindats del cos de guàrdies presidencials i quatre carros de bombers van desallotjar un grup aïllat de joves al Zócalo, que havien decidit quedar-s'hi a instàncies d'un provocador infiltrat. Posteriorment es va saber dels nombrosos provocadors que el govern va col•locar fins i tot en la direcció estudiantil, i que encoratjaven amb les seves propostes la intervenció policial.

No obstant això, aquest incident va donar l'oportunitat de demostrar el grau de solidaritat que havia conquerit el jovent entre la majoria de la societat. Després del desallotjament, el govern va organitzar un míting en repudi al desgreuge a la bandera mexicana, ja que aquests joves l'havien substituït de l'enorme asta del sòcol col•locant la bandera vermella i negra de la vaga estudiantil. Recorrent a milers de persones "implicades" per les organitzacions afins al priisme, sorprenentment el míting es va tornar en contra dels seus instigadors: milers de treballadors públics obligats a assistir no van deixar de repetir a crits "no venim, ens estan portant", "som borregos", etc.

Els recolzaments es van multiplicar: el 28 els metges residents i una secció de petroliers van organitzar una aturada en solidaritat amb el moviment estudiantil. També van expressar públicament la seva solidaritat la Central Camperola Independent, el Moviment Revolucionari del Magisteri, els veïns de Tlatelolco, Ferrocarrilers, Electricistes, pares de família, el poble de Topilejo, comerciants, etc. Es van realitzar accions de suport a les universitats de Nuevo León, Yucatán, Oaxaca, Puebla, Sat Luís Potosí i Veracruz i fins i tot va haver-hi manifestacions i pronunciaments des de París, Nova York, Montevideo, Lima i Guatemala, entre d'altres.

Les amenaces no frenen el moviment

Hi havia molta solidaritat però faltava unificar la lluita del jovent a tot el país i vincular-la ferma i decididament amb la classe obrera. El control governamental del sindicalisme era molt poderós, i s'aixecava com un obstacle seriós per a l'èxit del moviment.

L'1 de setembre es va realitzar l'informe presidencial, una tradicional cerimònia d'hipocresia i mesquinesa, en la qual el president, en aquest cas Díaz Ordaz, explicava a la nació les seves intencions de govern. El seu discurs no va defraudar. Seguint el guió dels "complots comunistes" contra Mèxic, Ordaz va afirmar que era "evident que en els recents disturbis han estat intervenint mans no estudiantils" amb la intenció de "sembrar el desordre, la confusió i la rancúnia, i impedir l'atenció i la solució dels problemes, per tal de desprestigiar Mèxic". L'objectiu, com no, era fer fracassar la celebració dels Jocs Olímpics. Però aquest discurs mentider només va atiar la indignació davant la intransigència governamental al diàleg públic.

La decisió d'Ordaz i del règim d'aprofundir la via repressiva va quedar en evidència el 10 de setembre, quan el Senat va aprovar la utilització de l'exèrcit en el conflicte. Però les amenaces i intimidacions no van frenar el moviment. El 13 de setembre es va convocar la cèlebre "marxa del silenci". Més de 300.000 joves van desfilar silenciosament, desafiant pacíficament al govern: les seves armes eren les seves idees, els seus pamflets, els seus murals pintats a parets i autobusos. La marxa va suposar un nou revés per a Ordaz i les forces que li donaven suport, però l'estratègia ja estava decidida.

Cinc dies després, amb els poemes de León Felipe retrunyint pels altaveus de Ciutat Universitària (CU), 10.000 efectius de l'exèrcit són desplaçats per a prendre la zona universitària i detenir 600 estudiants, professors i funcionaris. L'objectiu era desarticular el moviment i acabar amb l'Estat Major de l'aixecament juvenil.

La massacre

Després de la presa de CU, es va deslligar una nova onada d'enfrontaments entre els estudiants i els granaders (forces antiavalots de la policia). Els joves burlaven el setge de les forces policials amb mítings llampec, i omplien de pintades la universitat i la ciutat. Per a poder seguir funcionant, la direcció del moviment es va traslladar al voltant de les unitats de l'Institut Politècnic i a la zona de Tlatelolco, on els estudiants van protagonitzar un primer enfrontament amb unitats de l'exèrcit el 21 de setembre.

El 30 de setembre l'exèrcit es va retirar de les escoles preses. Molts creien que era el senyal de l'obertura del diàleg entre els estudiants i el govern. En el matí del 2 d'octubre, es va organitzar una reunió dels dirigents del CNH de cara a transformar la marxa convocada per a aquest dia en un míting breu a la plaça principal de la unitat habitacional de Tlatelolco. Consideraven que calia correspondre a la calma aparent per a facilitar la negociació.

Però les intencions d'Ordaz i del govern eren molt diferents. Al matí d'aquest 2 d'octubre, agents de seguretat de l'Estat van arribar a Tlatelolco i, sense aixecar massa sospites, van procedir a tallar les línies telefòniques i la llum de la zona. Paral•lelament, franctiradors es van situar a llocs estratègics de diferents edificis als voltants de la plaça. Elements governamentals amb guants i mocadors blancs a la mà dreta a forma d'identificació, es van infiltrar entre la multitud i van prendre llocs clau dins d'alguns departaments dels edificis. La plaça estava envoltada de tanquetes i cossos militars, quelcom molt comú durant aquells dies. El govern va convertir el lloc en un parany mortal amb una sola sortida.

A les sis de la tarda, quan 10.000 persones es trobaven a la Plaça de les Tres Cultures escoltant el míting, una llum de bengala llançada des d'un helicòpter, com a Vietnam, va donar el senyal. Els franctiradors i les tropes apostades van començar a disparar. Alguns soldats apuntaven a la multitud, altres que desconeixien la naturalesa de l'operatiu la protegien. Entre la confusió i el foc directe i creuat, el nombre de joves assassinats es desconeix amb certesa encara ara.

Informes independents assenyalen que les víctimes mortals van sumar al voltant de 400, els mitjans oficials van parlar de 30, tots joves entre 18 i 20 anys. Les investigacions assenyalen que la immensa majoria dels cadàvers van ser trets de la plaça i llançats al Golf de Mèxic des d’helicòpters, un precedent sinistre dels mètodes d'extermini utilitzats per l'Operació Còndor a Xile i Argentina. La repressió es va completar amb més de mil detinguts i milers de ferits. El dia 12 d'octubre es van inaugurar els Jocs Olímpics.

Un Estat criminal

La història criminal de l'Estat mexicà no es limita al mandat de Díaz Ordaz, encara que fos una de les seves expressions més bàrbares. Amb tota una escola de presidents repressors darrere, es va actuar seguint la tradició: "Díaz Ordaz sabia que els estudiants mai prendrien el poder, però sabia que hi havia forces que sí podrien fer-ho" (Cabrera Parra, J., Díaz Ordaz i el 68). El govern temia que tota la simpatia i solidaritat que els estudiants havien despertat amb la seva acció, perquè en ells es reflectien les aspiracions democràtiques de milions, es transformés en un aixecament revolucionari. El moviment estudiantil s'ampliava cada dia més: l'agitació de les brigades a les zones industrials, la unificació amb els professors, els petroliers, els electricistes, amb els camperols sense terra, etc. tot això recordava al govern les demandes pendents de la revolució mexicana, i reafirmava que el PRI, per molt que ho proclamés, no representava els ideals de la revolució de 1910. El govern i la burgesia tenien por de despertar les forces del poble, fins i tot que les tropes es contagiessin de l'ambient i no fossin fiables per a la seva comesa.

La defensa del capitalisme mexicà davant del moviment de 1968, va requerir d'un pla cruel i perfectament confeccionat. L'exèrcit, amb tanquetes i artilleria, per a fer front a qualsevol eventualitat; el Batalló Olímpia, originalment creat per a la seguretat de les Olimpíades, disparant des de les finestres dels edificis; els elements de l'Estat Major Presidencial i de l'equip de seguretat presidencial, vestits de civil amb un mocador blanc a la mà, els més conscients de què anava a ocórrer en aquest Míting del 2 d'octubre. A la resta simplement se'ls va deixar actuar al mig de la confusió i sota l'efecte de la propaganda governamental, que caracteritzava al moviment com una amenaça comunista.

Els efectes del 68

Malgrat el desconcert regnant per la massacre, i després de la treva imposada per les Olimpíades, la vaga es va estendre durant dos mesos més exigint la llibertat incondicional dels presos polítics, la devolució de les escoles que encara estaven preses per l'exèrcit i el cessament a la repressió.

Però el moviment estudiantil havia arribat al seu límit. En aquesta conjuntura, tenia dos camins possibles a seguir: impulsar un moviment revolucionari més ampli, el que implicava una veritable rebel•lió dels treballadors contra la camisa de força del sindicalisme cooptat pel govern; o tornar a les casernes d'hivern. Cap organització de l'esquerra tenia la capacitat ni l'orientació política per a seguir la primera via. El cansament, la por, la manca de perspectiva, es van imposar: "Havíem de canviar les formes de lluita i no les trobàvem" (Paco Ignacio Taibo II, 68).

El 4 de desembre es va aixecar la vaga i el CNH es va dissoldre. Molts activistes van estar a la recerca d'altres alternatives per a continuar la baralla, incloent el carreró sense sortida de l'anomenada "guerrilla urbana". Uns altres van anar-se’n a nodrir les organitzacions de barri, els sindicats democràtics i combatius, etc.

Després de la gran massacre, la legitimitat de l'exèrcit davant el poble va quedar feta miques, encara que a canvi va obtenir tot tipus de privilegis i corrupteles. El príisme va quedar molt debilitat, mai més van poder tornar a parlar com a representants de la revolució de 1910, i l'estabilitat aparent aconseguida en el període del "Desenvolupament Estabilitzador" es va esvair per complet.

Al 1971, el mateix any en què es va tornar a reprimir brutalment el moviment estudiantil, l’aleshores president Luis Echeverría es va veure obligat a deixar en llibertat a la majoria dels presos polítics, incloent als líders ferrocarrilers, entesos com estendards pel moviment. També es va veure obligat a derogar els articles 145 i 145 bis, les demandes principals del moviment del 68.

El govern va modificar la seva estratègia de Seguretat Nacional; va primar l'activitat dels serveis d'intel•ligència i la recopilació d'informació contra els grups "subversius"; es va reforçar la cooperació entre la policia i l'exèrcit, i es van crear grups paramilitars, com la "Brigada Blanca", per a aixafar als naixents grups guerrillers, nodrits de centenars de joves frustrats per la repressió i radicalitzats davant la falta d'alternatives. Va començar la "Guerra Bruta" del govern a gran escala, però no van doblegar la voluntat de milions per a transformar la societat.

La lluita heroica del jovent va canviar Mèxic al 1968, i aquest exemple de revolució i valentia perviu en la consciència col•lectiva de tot un poble.

NOTES

[1] Llegendari guerriller a Morelos, col·laborador de Zapata, i organitzador de guerrilles camperoles durant els anys quaranta i cinquanta.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01