Després de la contundent derrota de Mauricio Macri a les PASO del darrer agost, hi ha pocs dubtes que el peronista Alberto Fernández esdevindrà el proper president argentí. Les últimes enquestes publicades reforcen aquets pronòstic: Macri obtindria un 38% dels vots, mentre que Fernández podria arribar al 52%.

Desastre econòmic i lluita de classes

El nou president hi trobarà un país a la vora del precipici. Amb un deute extern proper al 100% del PIB i una taxa d’interès que, encara ara és del 68%, a començaments de setembre es trobava al voltant del 85%, Argentina està en pràctica suspensió de pagaments (default). Tots els analistes burgesos donen per fet que la primera tasca que abordarà el proper Govern serà la de negociar amb els creditors una reestructuració d’aquest impagable deute, a costa d’un major sofriment per als treballadors i el poble argentí.

Dels 57.000 milions de dòlars del préstec atorgat pel FMI el 2018, Argentina ja ha percebut al voltant del 90%. La majoria d’aquests milions han estat utilitzats per a fer front als pagaments derivats del deute total que té el país. El risc de país ha escalat fins als 2.113 punts, la qual cosa exclou tota possibilitat que l’Argentina pugui acudir a les formes ordinàries per a finançar-se.

El Banc Mundial prevé que el PIB argentí caigui un 3,1% (la previsió del FMI en juliol era del 1,4% i fa tan sols dues setmanes del 2,5%). Les grans empreses argentines estan funcionant al 50% de la seva capacitat productiva instal·lada. La cotització del pes front al dòlar nord-americà s’ha desplomat: si a l’agost d’aquest any eren necessaris 35 pesos per a comprar un dòlar, avui es necessiten 60.

Darrere d’aquestes dades macro-econòmiques emergeix un profund desastre social. Milions d’argentins han vist com les seves condicions de vida s’han afonat en molt poc de temps. La política de Macri de garantir, sigui com sigui, els beneficis dels capitalistes argentins i de les multinacionals, ha contrastat amb la que ha aplicat contra la classe obrera, la joventut i amplis sectors de capes mitges: acomiadament de desenes de milers de treballadors públics, brutals retallades socials i escandaloses pujades de preus en serveis bàsics com el transport, l’electricitat, etc. Les conseqüències han sigut dramàtiques per a la majoria.

L’atur oficial és del 10% (el real no és arreplegat per unes estadístiques totalment adulterades), mentre el treball informal afecta el 35% de la força laboral. La inflació total acumulada en el que va d’any és del 54%, però aquesta dada és encara més dramàtica si ens referim al preu de la cistella bàsica que s’ha incrementat entre un 65 i 70%. Malgrat els augments salarials arrancats pels treballadors en la lluita, s’estima que la pèrdua del poder adquisitiu dels salaris està entre el 25 i el 30%. El passat dimecres 18 de setembre el Congrés argentí va declarar l’emergència alimentària, en un país on la pobresa arriba ja al 35% de la població.

Aquest és el llegat de Mauricio Macri. L’home que tots els mitjans de comunicació al servei dels grans capitalistes van presentar com el salvador de l’Argentina, ha dut el país a una catàstrofe econòmica i social històrica.

Davant d’aquesta situació, la resposta de la classe obrera està sent àmplia i contundent. Des que el 2015 Macri va assumir la presidència, s’han produït cinc vagues generals, la darrera el passat 29 de maig. A més a més de les vagues generals, les mobilitzacions de nombrosos sectors i col·lectius, dels pensionistes, estudiants o les dones s’han anant succeint de dalt a baix a tot el territori de manera ininterrompuda.

En aquests moments milers de treballadors estan protagonitzant dures lluites exigint el pagament de salaris endarrerits, com els docents de Chubut, i les marxes de piqueteros i sindicats combatius contra els retalls, la pujada de preus i augments salarials, recorren Buenos Aires i unes altres ciutats. La greu crisi econòmica i social està creant totes les condicions per a un esclat revolucionari semblant als que estan vivint Equador i Xile.

Constituir un «gran pacte social»: objectiu estratègic d’Alberto Fernández

En aquest context, el virtual president argentí, Alberto Fernández, amb el suport de Cristina Fernández de Kirchner, està desenvolupant una activitat febril per a aconseguir el que ha vingut a anomenar un “gran pacte social patriòtic perquè l’Argentina pugui sortir endavant”.

Fernández és conscient que es troba sobre un volcà social a punt d’esclatar i pretén construir un mur, el més gros possible, que contingui la mobilització de la classe obrera per a desviar el descontent cap a les tranquil·les aigües del parlamentarisme. Pretén garantir, sense sobresalts, una nova era de pactes entre empresaris, Govern i burocràcia sindical.

Per la seva part, la burgesia argentina, alarmada davant la possibilitat d’un “Argentinazo” similar al que el 2001 va obligar el llavors president Fernando de la Rúa a fugir en helicòpter de la Casa Rosada, ha aplaudit ràpidament l’estratègia del candidat peronista i està mobilitzant els seus recursos perquè el pacte sigui una realitat.

Miguel Acevedo, president de la Unió Industrial Argentina (UIA), declarava fa uns pocs dies: “Estem començant a caminar un acord que hem de fer a l’Argentina els treballadors, els empresaris i tota la producció” (Página 12, 10 d’octubre del 2019). També la jerarquia eclesiàstica està contribuint a la consecució d’aquest pacte. Jorge Lugones, titular de la Comissió Episcopal de la Pastoral Social declarava: “Ha arribat l’hora d’establir un pacte social i polític” (Página 12, 29 de setembre del 2019).

En aquests moments, els termes concrets de l’acord estan en discussió, però allò que ha transcendit és bastant esclaridor.

Alberto Fernández proposa que inicialment hi haja una treva de 180 dies en la que els treballadors accepten la congelació salarial i els empresaris es comprometin a la vegada a congelar els preus. Més endavant s’abordarien temes com una nova reforma laboral, impostos, tarifes, taxes d’interès, cotització del pes, etc. És a dir, la recepta de sempre: sacrificis per als treballadors, que tenen pocs mecanismes per a sortejar els límits salarials imposats, i guanys per als grans capitalistes que tenen una i mil eines per a incomplir els seus compromisos.

Les intencions del futur president no deixen lloc al dubte. Pretén continuar en allò fonamental amb la política de Macri, assegurant els guanys del gran capital i acceptant les receptes del FMI, encara que intentant negociar unes noves condicions. En definitiva la seva pretensió és la de seguir carregant tot el pes de la crisi del capitalisme argentí sobre l’esquena dels treballadors i els sectors més desfavorits de la societat i, al mateix temps, que la classe obrera aplaudeixi i romangui passiva.

La maniobra exigeix la participació de la peça principal, els sindicats. Aquests són determinants per a intentar aconseguir desactivar la lluita contra les polítiques d’ajust i de submissió al FMI, i garantir la pau social que Fernández necessita.

La direcció de la CGT (Confederació General del Treball), principal sindicat del país, ja ha declarat la seva disposició a participar en el pacte social amb la UIA. Per la seva part els dirigents del segon sindicat, la CTA (Central de Treballadors de l’Argentina), també s’han manifestat en el mateix sentit.
De fet, i per a donar més solidesa a l’acord de col·laboració amb el pròxim Govern i la patronal, la CGT i la CTA tenen molt avançat el seu procés de reunificació sobre bases burocràtiques i sense comptar amb l’opinió dels militants de la CTA.

Però malgrat els grans mitjans desplegats per a arribar al pacte, la realitat del capitalisme argentí, el greu deteriorament de les condicions de vida de les masses i la potent voluntat de lluita desplegada per les i els treballadors argentins, es presenten com a grans obstacles perquè aquest tingui èxit.

Votar al FIT-U per alçar una alternativa revolucionària

En aquest context les organitzacions de l’esquerra combativa tenen una gran oportunitat per a influir decisivament en els esdeveniments.
La principal força de l’esquerra que es reclama marxista a l’Argentina és el Front d’Esquerra i dels Treballadors Unitat (FIT-U), integrat pel Partit dels Treballadors Socialistes (PTS), el Partit Obrer (PO), Esquerra Socialista (IS) i el Moviment Socialista dels Treballadors (MST).

El programa que defèn el FIT-U per a les eleccions presidencials del 27-O és el que millor representa els interessos de la classe obrera i la majoria de la població. El seu punt de partida és clar: “Qualsevol sortida que no impliqui desconèixer el pagament del deute extern i trencar amb el FMI ens duu més fam i a una catàstrofe per als treballadors”. Per aquesta raó el vot al FIT-U i als seus candidats és la millor manera de defensar una política d’independència de classe i preparar les forces per al desafiament revolucionari que està per arribar.

El procés electoral és important per a fer arribar el programa socialista a sectors més amplis de la classe obrera, i ha de ser considerat un front de lluita més en la tasca de construir un partit revolucionari capaç d’aconseguir la força necessària per a influir decisivament en els esdeveniments.

El FIT-U és l’agrupació que en aquests moments es troba en millor posició per a jugar eixe paper. Però, com ja hem assenyalat en d’altres ocasions, és necessari que a més a més de defensar un programa revolucionari, sàpiga establir una tàctica adequada per a conquerir les masses que avui marxen darrere de les formacions peronistes, especialment de les que s’han inclinat a l’esquerra en aquests anys, tant al front sindical com als moviments socials. És vital treballar coherentment i concretament pel front únic amb les tendències i els afiliats i afiliades combatius dels sindicats peronistes de base i de les organitzacions socials, impulsant conjuntament la mobilització i defensant de forma constructiva i positiva el programa socialista

La crítica principista als dirigents reformistes i pro-capitalistes del peronisme oficialista, la denúncia contundent d’aquest pacte social contra els treballadors que s’està forjant, no entra en contradicció amb una tàctica fraternal que construeixi la unitat d’acció en la lluita amb milions de treballadors peronistes que, a més a més en el context argentí actual, són molt permeables a les consignes i reivindicacions revolucionàries.

El peronisme oficialista, la burocràcia sindical i els capitalistes estan intentant construir una aliança per a seguir carregant tot el pes sobre l’esquena de la classe obrera argentina. El FIT-U té la possibilitat de contribuir decisivament a fer fracassar aquests plans, i donar un pas endavant molt important en el camí de construir l’organització revolucionària que acabi amb el capitalisme a l’Argentina.