Xile viu una situació explosiva. El govern reaccionari de Piñera ha respòs a l’alçament popular amb una repressió salvatge: 13 morts a dia d’avui, 88 persones a l’hospital per les bales de la policia i els militars, centenars de ferits, més de 1.400 detinguts, i el toc de queda a sis regions del país amb els soldats patrullant els carrers, evocant inevitablement les imatges de la dictadura de Pinochet.

Allò que va començar com a una protesta massiva a Santiago i unes altres ciutats contra la pujada del preu del bitllet del metro, ha acabat esdevenint un xoc frontal entre les classes. La força demostrada a les mobilitzacions ha sigut de tal envergadura que el Govern de Piñera no ha tingut més remei que retirar la pujada. “Estem en guerra contra un enemic poderós, que està disposat a emprar la violència sense cap límit”, va declarar Piñera fa uns dies. En efecte, el seu enemic és el poble, i totes les seves maniobres i mesures repressives no han sigut suficients per a calmar els ànims. Aquesta victòria ha omplert d’entusiasme el moviment de la joventut, els treballadors, els pobres de les ciutats i, també, de sectors de les classes mitges empobrides, provocant una intensificació i radicalització de les protestes contra la devastació social que recorre Xile.

La situació ha posat el Govern de dretes contra les cordes. El pànic s’ha apropiat de l’executiu que ha intentat aturar aquesta explosió amb una repressió salvatge. S’ha decretat l’Estat d’excepció prohibint-se drets bàsics com el de reunió i manifestació, acompanyant-lo del toc de queda per a tots els ciutadans des de les 10 de la nit fins les 7 del matí. Aquestes mesures no s’havien pres des dels temps de la dictadura de Pinochet i reflecteixen la por del Govern davant el despertar de les masses xilenes. Lluny d’acovardir-se, però, la classe obrera xilena i la joventut estan responent amb contundència desafiant la presència dels militars als carrers i el toc de queda.

La pressió és tan gran que la Central Única de Treballadors (CUT), que durant aquests anys ha sigut un pilar de la pau social i la política de la Concertació (l’aliança del PS, PC i la Democràcia Cristiana), s’ha vist obligada a convocar a la vaga general aquest dimecres 23 d’octubre.

El procés de presa de consciència dels oprimits

Aquest impressionant alçament popular ha agafat completament desprevinguda la burgesia. Els analistes dels mitjans de comunicació no donen crèdit a aquesta situació. Fins fa tan sols unes setmanes, Xile era descrit pels grans empresaris i pel mateix FMI com el model a seguir per la resta de països d’Amèrica Llatina. També, des de l’esquerra, fins i tot des d’organitzacions que es reclamen “revolucionàries”, tot eren laments i desmoralització, culpant la classe obrera i la joventut pel seu “baix nivell de consciència” i haver “permès” el triomf de Piñera.

Però cal dir que l’actual explosió s’ha vingut covant des de fa anys, especialment per la frustració provocada sota els governs del Partit Socialista, i la complicitat amb que, amb ells, ha mantés el Partit Comunista (PCCh) i la CUT.

Seguint el model de la Transició espanyola, els crims de la dictadura de Pinochet van quedar impunes. L’aparell de l’Estat no va ser depurat de feixistes, i les direccions del Partit Socialista i Comunista van cedir vergonyosament en la lluita de masses que va derrotar la dictadura, pactant amb els seus hereters una “transició democràtica” que salvaguardés el sistema capitalista.

Anys de polítiques neoliberals aplicades tant pels governs de Ricardo Lagos i Michelle Bachelet (PS) com pels partits de la burgesia (Piñera), han provocat un empobriment generalitzat i una desafecció inevitable cap al règim.

Pobresa, privatitzacions i repressió: el combustible de les revoltes

El president del país, Sebastián Piñera, descrivia Xile, no fa tant, com a “l’oasi d’Amèrica Llatina”. Un petit refugi per a les grans fortunes front l’ascens revolucionari que es va estendre per tot el continent. Per a entendre aquest gir de 180 graus en la situació del país es necessari conèixer l’enorme pobresa que assola tota la nació, així com les grans desigualtats existents.

Encara que les xifres oficials diuen que un 11% dels xilens es troben sota el llindar de la pobresa, estudis independents eleven aquesta xifra al 20,7%. Un 70% de la població guanya menys de 770 dòlars mensuals, mentre que el preu de béns bàsics com ara l’habitatge s’ha incrementat fins a un 350% en la darrera dècada a ciutats com Santiago. Aquest cul de sac ha provocat que onze milions de xilens es troben endeutats.

Però mentre uns viuen en la pobresa, uns altres es fan d’or. Un estudi recent del Banc Mundial, situa Xile junt a Ruanda com un dels vuit països més desiguals del món. El 1% més ric de Xile s’apropia del 26,5% de l’ingrés nacional, mentre que el 50% de les llars més pobres sols accedeix al 2,1% d'aquest.

A tot això cal afegir l’absència gairebé completa de serveis públics. La dictadura de Pinochet va suposar una ofensiva neoliberal brutal, que va destruir per complet el teixit públic. Malgrat que la dictadura va finalitzar oficialment el 1990, la veritat és que els serveis públics a Xile segueixen sent pràcticament inexistents. Els sistemes sanitaris, educatius o de pensions públics són ridículs i així han estat mantinguts pels diferents governs del PS. Sols aquelles que poden permetre’s una alternativa privada poden accedir a les prestacions socials més bàsiques.

Aquesta situació ha generat nombroses lluites els darreres anys. Les mobilitzacions estudiantils del 2011 es van erigir com un símbol per als joves de tot el món. De la mateixa manera el 2016 va sorgir la plataforma No + AFP, l’objectiu de la qual és posar fi als plans de pensions privats i aconseguir unes pensions dignes per tal d’acabar amb el drama de la pobresa dels jubilats, una autèntica epidèmia que assola el país. També cal destacar l’extraordinari moviment de les dones que l’any passat va aconseguir per primera vegada el reconeixement del dret a l’avortament en determinats casos.

La quantitat s’ha transformat en qualitat, i tots aquells moviments junt a un profund ressentiment contra el govern i l’oligarquia, i la brutal repressió dels milicos i la policia, han cristal·litzat per a desencadenar un esclat revolucionari que assenyala també aquesta esquerra entregada a la lògica del sistema.

La classe obrera xilena entra en acció

El punt decisiu per què aquesta transformació es produís ha sigut la irrupció de la classe obrera amb els seus mètodes de lluita, superant els buròcrates que han tractat de frenar el moviment. El col·legi de professors de Xile va realitzar una crida pública a paralitzar les classes en tot el país el dilluns 21 d’octubre, per tal d’acabar amb l’Estat d’excepció i amb la misèria que pateixen milions de xilens. En un comunicat contundent, van assenyalar directament els oligarques i grans empresaris com a responsables de la dramàtica situació que viu el país, proposant una jornada de vaga general de tots els sectors. Els estibadors també van fer una crida a aturar el mateix dilluns i el personal sanitari el dimarts. La CUT, sindicat majoritari de Xile i tradicionalment sota la influència del Partit Comunista, s’ha vist obligada a convocar a la vaga general el dimecres 23 d’octubre, la qual promet ser una jornada històrica que pot acabar de tombar l’Estat d’excepció i el govern reaccionari de Piñera.

Xile es troba en un punt d’inflexió. Les condicions per a enderrocar el govern assassí de Piñera, que va encoratjar el colp d’Estat a Veneçuela recolzant Guaidó, el mateix que junt a Macri ha sigut obedient majordom de l’imperialisme nord-americà, el representant de l’oligarquia pinochetista, està a l’abast de la mà. Però per a tot açò és necessària la mobilització decidida i sense vacil·lacions dels sindicats i organitzacions de l’esquerra combativa, que han de mantenir la lluita independent dels treballadors i la joventut, impulsar la formació de comitès d’unitat d’acció a tots els centres de treball, d’estudis, barris... i estendre la vaga general el temps que sigui necessari. També cal fer una crida enèrgica als soldats per tal que no reprimeixin el poble, organitzen comitès dins de les casernes i paralitzen les ordres dels comandaments sumant-se a les mobilitzacions populars.

Es el moment d’aixecar un programa socialista genuí, basat en la lluita de masses, i ficar-hi totes les forces per a la construcció d’un partit revolucionari dels treballadors. La política de col·laboració de classes, que han aplicat les direccions reformistes de l’esquerra, ha suposat un fracàs rotund. L’expresidenta de Xile i actualment alta Comissionada de l’ONU per als Drets Humans, Michelle Bachelet, va fer una crida patètica a Piñera: “Exhort el Govern a treballar amb tots els sectors de la societat cap a solucions que contribueixin a calmar la situació i intentar abordar els greuges de la població en interès de la nació”. Però el PCCh no es distingeix d’aquesta posició, i la seva direcció també ha repetit les mateixes crides buides i institucionals a Piñera per què “escolti el poble”.

La classe obrera i la joventut xilena estan tornant a lligar el nus de la història, manifestant, una vegada més, les seves tradicions revolucionàries i estan disposats a anar fins al final. El pròxims dies anem a ser testimonis de grans esdeveniments per a Xile i el conjunt d’Amèrica Llatina.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01