Tot i els deu anys transcorreguts des de l'esclat de la Gran Recessió de 2008, el capitalisme no només és incapaç de recuperar l'equilibri, sinó que llisca cap a una nova etapa que pot ser catastròfica.

Aquest panorama amenaçador plana sobre les negociacions entre les dues potències més poderoses del planeta, cada vegada més semblants a un 'culebrot' per les seves constants ruptures i reconciliacions. D'una banda, els protagonistes senten vertigen davant un divorci que desencadeni una guerra comercial d'enormes proporcions i, en conseqüència, un col·lapse similar als anys 30. Actors secundaris, com la Unió Europea o institucions com l’FMI, intenten convèncer-los que abandonin aquesta idea. Per una altra banda, la possibilitat de perdre la supremacia mundial empeny a l'imperialisme nord-americà pel camí del nacionalisme econòmic amb l'esperança de Make America Great Again. Si aquest desafiament finalment es concreta, el capitalisme xinès respondrà perquè les seves dificultats domèstiques així l’obliguen.

Increment d'aranzels i proteccionisme

La trama està marcada per una tensió creixent després de la decisió de pujar un 25% els aranzels a importacions xineses destinades als EUA valorades en 200.000 milions de dòlars, i la resposta per part de la Xina fent el mateix amb un volum d'importacions nord-americanes quantificades en 60.000 milions de dòlars.

Però l'últim i més significatiu capítol ha tingut com a estrella convidada al gegant de les telecomunicacions Huawei, nau capitana del poder tecnològic xinès, que ha estat vetat pel decret d'emergència nacional de l'administració Trump -que atorga el "poder de vetar" sobre "propietats de persones físiques o jurídiques" implicades amb "dissenys, desenvolupaments, productes o suplements" destinats al mercat americà i que representin "un risc inacceptable" per a la seguretat del país.

Aquest torpede contra els negocis de Huawei a l'estranger, va ser contestat amb un altre míssil xinès. Gao Feng, portaveu de Comerç, va anunciar la creació d'una llista d’"entitats poc fiables" amb les quals s’impedirà fer negocis. La utilització d'aquesta terminologia militar no és exagerada. L'inici d'una espiral d'acció-reacció proteccionista, alimentada pels increments d'aranzels per a encarir les importacions de països competidors o, directament, la prohibició d'establir relacions comercials amb determinades empreses és, en termes econòmics, una declaració de guerra. Les seves conseqüències poden ser tan o més destructives que les d'un conflicte armat.

Els EUA defensen la seva hegemonia

Sense ignorar el caràcter fanfarró de Trump ni les seves ambicions electorals, seria un error elaborar una perspectiva basada en aquest factor. El marxisme no nega el paper de l'individu, però la seva genialitat o estupidesa només arriben a una influència decisiva quan estan en sintonia amb el context social i econòmic.

L'arrogància d'aquest cowboy d'opereta és un reflex del declivi del poder nord-americà. Vastes àrees econòmiques, des d'Àsia fins a l’Amèrica Llatina passant per Àfrica, que històricament han estat explotades per les grans multinacionals nord-americanes, es troben avui sota control de l'imperialisme xinès. S'ha produït un canvi qualitatiu en les relacions mundials amb dramàtiques conseqüències econòmiques i socials que constitueixen la clau de l'actual enfrontament.

Trump no exagera respecte al comerç. El dèficit comercial amb la Xina va superar el 2018 els 620.000 milions de dòlars, quelcom que representa un 23% més que en l'anterior administració Obama. El retrocés està sent constant i imparable. Si després de la Segona Guerra Mundial les exportacions dels EUA superaven el 20% del total mundial, avui no arriben ni la desena part. A més, el colós de les barres i estrelles s'ha transformat en una economia perillosament endeutada, i el seu major creditor no és un altre que la Xina.

Aquests retrocessos encara no han provocat el salt definitiu de quantitat en qualitat i, malgrat les seves debilitats, els EUA encara segueixen conservant la seva posició de primera potència mundial. El dòlar segueix sent la moneda dominant en els intercanvis comercials, i la seva superioritat militar és indiscutible. Però després de la reacció de Trump s'alcen les preocupacions de la burgesia nord-americana, que està valorant actuar abans que sigui massa tard.

Posar a Huawei en el punt de mira no és casual. Es tracta d'una empresa puntera, que opera a 170 països, dóna feina a 180.000 treballadors, amb ingressos anuals superiors als 40.000 milions d'euros i que, a més, és propietat de Ren Zhengfei -un exmilitar que és un exemple paradigmàtic de la conversió al capitalisme de la més selecta burocràcia dominant el Partit Comunista Xinès (PCX).

Les implicacions socials i ideològiques d'aquests esdeveniments són molt rellevants. La Gran Recessió ha debilitat a la poderosa i conservadora classe mitjana nord-americana, mentre el somni americà es dissipa. La desigualtat creix vertiginosament, i colpeja la consciència de les masses. No ho diem només els marxistes, en opinió de prestigiosos analistes burgesos, com el Banc Santander, un dels problemes "que encara s'han d'afrontar als EUA" és la "polarització i radicalització ideològica" (1) , que es manifesta en fenòmens com el creixement del suport a Bernie Sanders o la idea del socialisme, cada dia més popular entre el jovent nord-americà.

La Xina no renunciarà al mercat mundial

La fase en què la indústria nacional xinesa produïa mercaderies de poca qualitat i baix valor tecnològic ha estat completament superada. Ara, una de les seves empreses senyeres colpeja el símbol de la tecnologia americana: Apple. En els primers mesos d'aquest any, Huawei va desplaçar a la multinacional de la poma del segon al tercer lloc mundial en venda de mòbils. Entre 2018 i el primer trimestre de 2019, Samsung ha mantingut i augmentat el seu lideratge en la telefonia mòbil, aconseguint un 19% de quota de mercat; Huawei ha pujat al segon lloc arribant al 14,3%; mentre que Apple va retrocedir a la tercera posició passant d'un 11,1% a un 8,8%.

Vetar Huawei és colpejar el cor del pla estratègic del règim xinès per capejar els efectes de la recessió de 2008. El 2015 el govern de Beijin va presentar a bombo i platerets el programa Made in China 2025, per a potenciar la competitivitat de la indústria nacional front als seus adversaris occidentals. Anys abans, per a garantir que les mercaderies xineses arribessin a cada racó del planeta, es va iniciar la construcció de la Ruta de la Seda, una xarxa de transport controlada pel gegant asiàtic que abastarà 65 països -inclosos diversos europeus com Grècia i Itàlia amb un mercat potencial de més de 4.000 milions de persones.

El capitalisme xinès porta anys preparant-se per temps durs, i això també es reflecteix en els trets polítics del seu règim. Xi Jinping s'ha consolidat com l'home fort encarregat de dirigir a la gran nació amb mà ferma. Per primera vegada des de l'era Mao, s'ha introduït en la constitució un paràgraf que reconeix "el pensament Xi Jinping sobre el socialisme amb característiques xineses per a una Nova Era". Per descomptat, aquí de socialisme no hi ha res.

I és que, malgrat el seu voluminós superàvit comercial i de ser la primera potència exportadora, l'economia travessa greus turbulències. Les taxes de creixement del PIB de dos dígits formen part d'un passat cada vegada més llunyà. El 6,6% de 2018 va ser la xifra més baixa dels últims 30 anys. El seu endeutament aconsegueix cotes comparables a les del seu oponent nord-americà, i ha passat del 140% del PIB el 2007 al 260% el 2018. La preocupació per la caiguda de la producció i la consegüent pujada d'atur, va il•luminar un nou pla d'inversions públiques que en els propers anys arribarà als 3 bilions de dòlars.

La seva bombolla immobiliària no té res a envejar a les predecessores de les subprime. De fet, el govern va haver d'abandonar el seu pla inicial de desinflar-la per por a provocar un esclat, fins al punt que els mandataris xinesos han reduït el capital líquid que la banca està obligada a garantir, baixant els impostos i relaxant les condicions dels préstecs.

Els dirigents xinesos són conscients a més de la tensió social acumulada. En l'últim període s'ha produït un notable increment de l'activitat vaguística a favor de salaris més alts. Sectors amplis de la classe obrera es rebel•len contra les seves condicions de semiesclavitud. Un dels últims exemples va ser la protesta "996. ICU" dels treballadors del sector tecnològic, batejada així per denunciar jornades de 9 del matí a 9 del vespre sis dies a la setmana, que provoquen un esgotament físic i mental que et pot portar a la UCI -ICU són les sigles en anglès.

Les venes del capitalisme estan obstruïdes

Des d'una perspectiva històrica i internacional, el capitalisme travessa un dels seus moments més crítics. La seva base material està corcada per una crisi de sobreproducció i un endeutament que pot obstruir les seves principals artèries financeres.

La ruptura dels vells acords marquen les relacions internacionals desbaratant-ho tot, només cal fer una ullada a les conseqüències del Brexit. I, en el terreny de la lluita de classes, les masses, tot i les derrotes patides i de l'absència d'una direcció revolucionària a l'altura, es relleven un país rere l’altre i no donen treva. La primavera àrab, suposadament morta i enterrada, floreix al Sudan i Algèria, igual que les mobilitzacions al Brasil i l'Argentina contra Bolsonaro i Macri.

El món capitalista encara sobreviu, però ha patit una traumàtica i profunda transformació. Fa tres dècades, la Xina iniciava la seva transformació en locomotora del creixement mundial, en un procés que va culminar la restauració capitalista i la liquidació de l'economia planificada sorgida de la revolució de 1949. La burocràcia stalinista al capdavant de l'Estat es va convertir en part de la nova burgesia.

L’aleshores president Bill Clinton no dissimulava el seu entusiasme al costat del primer ministre xinès Zhu Rongji: "Els Estats Units donen suport fermament a l'accés de la República Popular de la Xina a l'OMC el 1999". (2) Avui el capitalisme nord-americà ha canviat dràsticament la seva opinió, i afirma per boca d'un dels seus representants que "els EUA es van equivocar en donar suport a la entrada de la Xina a l'OMC". (3)

Davant d'aquest escenari, aquests dos colossos poden abraçar encara més el nacionalisme econòmic i llançar-se a una guerra comercial oberta. Si és així, el remei serà pitjor que la malaltia. El mercat mundial és similar a un organisme viu, i desmembrar-lo deslligarà un cataclisme. L'afirmació de Trotsky que "l'economia mundial es va apoderar del mercat nacional" (4) és avui més veritat que mai.

La guerra entre els EUA i la Xina està tenint implicacions per a tothom. Empreses alemanyes com Infcon Technologies, japoneses com Panasonic i Toshiba, angleses com ARM, o grans teleoperadors com Vodafone, van haver de triar una banda i van escollir a Trump tot i renunciar a suculents negocis amb Huawei. No se sap què passarà amb el preu de les terres rares estratègiques -presents en gairebé tota mercaderia electrònica-, ja que la Xina controla el 83% de la producció mundial, però els efectes van molt més enllà de les telecomunicacions.

Caterpillar, el megafabricant d'equips industrials, va perdre un 5% del seu valor borsari davant el temor per les seves 19 instal•lacions industrials a la Xina, i Nike tremola pel fet que el 21% de la seva producció es localitza a la Xina (un altre 21% en Indonèsia i el restant 47% a Vietnam).

Més de 170 empresaris han dirigit la següent carta a Trump: "Com les principals companyies americanes de calçat, amb centenars de milers d'empleats per tot Estats Units, t’escrivim per demanar-te que eliminis el calçat de la llista de productes publicada per l'autoritat comercial nord-americana el 13 de maig. (...) La pujada d'aranzels fins al 25% en el calçat serà una catàstrofe per als consumidors, les empreses i per al conjunt de l'economia americana". Les borses també opinen, i ho fan amb importants retrocessos.

El marxisme va assenyalar fa temps que la tornada al nacionalisme econòmic és una expressió de la decadència orgànica que recorre el capitalisme: "Es posa cap per avall la tasca progressiva de com adaptar les relacions econòmiques i socials a la nova tecnologia, i es planteja com restringir i coartar les forces productives per fer-les encaixar en els vells límits nacionals i en les caduques relacions socials. (...) L’ultramodern nacionalisme econòmic està irrevocablement condemnat pel seu propi caràcter reaccionari; retarda i disminueix les forces productives de l'home". (5)

Només cal contemplar el desenvolupament sorprenent de la ciència, la tecnologia, els transports i la producció a gran escala, per entendre que si les forces productives estiguessin sotmeses al control i la planificació democràtica, harmoniosa i cooperativa de la classe obrera, el malson de la desigualtat, atur crònic, pobresa, guerres imperialistes i destrucció ecològica podrien ser eliminades amb facilitat.

NOTES

1. https://es.portal.santandertrade.com/analizar-mercados/estados-unidos/politica-y-economia
2. Firmado un acuerdo agrícola que abre camino a China hacia la OMC, 10 d abril de 1999, EL MUNDO
3. La historia de cómo EEUU sedujo a China para el libre comercio y ahora le cierra las puertas con el veto a Huawei, 22 de maig de 2019, EL DIARIO.
4. El nacionalisme i l'economia, Lev Trotsky, 30 de novembre del 1933.
5. El nacionalisme i l'economia, Lev Trotsky, 30 de novembre del 1933.