El passat 25 de maig una treballadora d’Iveco a Madrid es llevava la vida per la pressió, assetjament i humiliació insuportable que públicament sofria en el seu lloc de treball, després de la difusió entre la plantilla d'un vídeo sexual en el qual apareixia. 

En primer lloc des de Sindicalistes d'Esquerra volem solidaritzar-nos i manar el nostre suport als familiars i persones properes de la víctima. Però també volem exigir la immediata depuració dels responsables, entre els quals ha de figurar en primer lloc l'empresa, per haver contribuït en la pràctica a l'assetjament sexual, creant una atmosfera de tolerància i impunitat.

A més denunciem el paper, criminal una vegada més, de la justícia patriarcal. I és que la pròpia Verónica es va personar en el departament de recursos humans de l'empresa per denunciar aquesta situació d'assetjament i va assenyalar un nom com a responsable de la difusió del vídeo. La resposta per part de l'empresa va ser que no tenia cap intenció de fer res perquè era un problema personal, responsabilitzant-la de l'assetjament que sofria i deixant en total impunitat els seus assetjadors. El nom que Verónica va apuntar en la seva denúncia a l'empresa, va fitxar en el seu lloc de treball aquella mateixa nit com si res hagués passat.

Davant això la judicatura presenta el cas com un possible acte delictiu de “descobriments i revelació de secrets” encobrint descaradament el caràcter masclista d'aquesta agressió que ha portat Verónica al suïcidi. Qui va compartir massivament el vídeo entre els seus companys de treball ho va fer amb la finalitat d'humiliar-la, organitzant un escarn públic que jutgés la seva vida sexual. Novament la justícia patriarcal ens tracta d'enviar un missatge clar: assetjar, vexar, fustigar psicològicament, violentar en públic les dones i assenyalar-les per la seva vida sexual és un compartiment que no suposa cap motiu de condemna.

Lamentablement, després del tràgic succés hem hagut d'assistir a un autèntic espectacle mediàtic que ha tornat a posar la víctima i la seva vida en el punt de mira en comptes d'assenyalar amb contundència els agressors. Des de les declaracions de Fran Rivera que, presumint del seu masclisme franquista i sense cap contestació per part d’‘Espejo Público’, va poder justificar i normalitzar l'assetjament sexual al·legant que “els homes no podem tenir a les nostres mans un vídeo així i no compartir-ho”. Fins a l'intent conscient d'ocultar la responsabilitat directa d’Iveco, que no va fer absolutament gens davant aquesta situació malgrat tenir coneixement d’aquesta.

L'assetjament sexual en el treball: una xacra criminal alimentada per la precarietat laboral

Lamentablement, l'assetjament sexual al qual es va veure sotmesa Verónica no és un cas aïllat. Es tracta d'una realitat que forma part del dia a dia de milers de dones treballadores en el seu lloc de treball. Segons dades de la Fiscalia, la violència sexual en el treball s'ha disparat un 40% aquests 5 últims anys, produint-se una agressió de caràcter físic cada tres dies. No obstant això, són dades que només mostren la punta de l'iceberg, doncs són molts els casos que no es denuncien per por de represàlies o a l'acomiadament, i per la pròpia desconfiança en la utilitat de denunciar: el procés per demostrar l'assetjament es torna llarg i ple de dificultats per a la denunciant.

Ja que normalment els abusos tenen lloc en la intimitat, sense testimonis i amb l'agreujant que no se solen admetre els enregistraments, amb gran freqüència tot queda en la paraula de la víctima contra l’assetjador. Com a conseqüència, la majoria dels processos es desestimen abans d'arribar a judici. En el millor dels casos, el càstig pels assetjadors que reben una condemna, solen ser multes econòmiques o alguns mesos a la presó.

Però en els últims anys la situació ha empitjorat per a les denunciants, ja que amb l'anomenat “procés per acceptació de decret”, engegat gràcies a una reforma penal del Govern de Rajoy - i que no ha estat derogat per l'Executiu de Sánchez- hi ha la possibilitat que en alguns casos l’assetjador pugui triar entre una multa reduïda o treballs en benefici de la comunitat. No obstant això la majoria dels casos les denúncies acaben arxivant-se o l'agressor queda absolt sense cap condemna, com en l'escandalós cas del gerent de El Corte Inglés de Múrcia que anomenava “chochitos” a les treballadores.

Aquesta violència és l'altra cara de la moneda de la precarietat i l'explotació que s'ha incrementat aquests últims anys entre el conjunt de la classe obrera, però especialment per a les dones treballadores. Els contractes temporals i les subcontractacions han afectat amb contundència la força de treball femenina. Aquesta representa un 72% de les jornades parcials i un 68% dels treballadors/es que viuen sota el llindar de la pobresa. Els baixos salaris i la falta de drets ens desprotegeixen davant l'assetjament sexual convertint-nos en la diana perfecta per rebre agressions impunement per la dificultat de defensar-nos o fer front a les pressions que introdueix la pròpia empresa per no denunciar.

Per lluitar contra l'assetjament sexual en els centres de treball necessitem un sindicalisme de classe i combatiu!

Per acabar amb la xacra de l'assetjament sexual que afecta a tantes treballadores en els seus llocs de treball cal abordar el problema de manera concreta. Iveco s'ha mantingut impassible davant les agressions i l'assetjament que patia Verónica i ha tornat a desvetllar quin és el compromís real de la patronal a l'hora de fer front la violència masclista. I és que l'empresa sempre actua sota el prisma dels seus interessos i no per a la satisfacció social o els drets dels treballadors/es. Al cap i a la fi, per a grans multinacionals com Iveco només som força de treball que esprémer per treure més diners.

Des d'aquesta perspectiva, quan l'única cosa que esperen de nosaltres en el treball és que estiguem amb el cap ajupit, l'assetjament sexual, les agressions o qualsevol altra forma de violència masclista es converteix en una càrrega que suportar en silenci i que fins i tot converteixen en un altre mecanisme de control perquè aguantem sense alçar la veu.

Però també és necessari denunciar la política sindical que genera les condicions en les quals aquest tipus de situacions es donen davant la major de les indefensions per a les víctimes: la política de pau social i de conciliació amb l'empresa ha suposat un fracàs estrepitós en aquest terreny i també són responsables. La confiança i apel·lació a les bones intencions de l'empresa de torn perquè apliqui el protocol d'igualtat mentre se signen convenis que precaritzen i retallen drets laborals a les dones treballadores són la recepta acabada perquè aquests no siguin més que paper mullat i propaganda amb la qual les empreses es renten la cara.

Defensar els drets dels treballadors en el seu conjunt i de les dones treballadores en particular, es tradueix en defensar un sindicalisme de classe i combatiu, a denunciar i combatre de forma seriosa la patronal quan precaritza els nostres llocs de treball, quan paga menys a les treballadores mentre ens guarda els treballs més penosos, quan impedeix la conciliació familiar, quan tracta de sotmetre'ns a unes condicions cada vegada pitjors en les quals els nostres drets no es respecten.

Com es pot defensar una treballadora de qualsevol tipus d'assetjament, abús o discriminació si té por a perdre el seu lloc de treball? La política sindical de conciliació i pactes amb l'empresa només beneficia la patronal i exposa la plantilla a majors atacs i a estar més exposades si denuncien qualsevol qüestió a l'empresa. En el cas de les dones treballadores això es multiplica exponencialment per raons evidents: pitjors treballs, pitjors condicions, menys drets és sinònim de major indefensió i vulnerabilitat davant qualsevol tipus d'abús.

La forma de defensar-nos d'aquesta xacra és apostant per un sindicalisme que realment serveixi per defensar els drets dels treballadors i treballadores mitjançant la mobilització i la lluita seriosa. Fa uns mesos vam tenir l'exemple de Google, on treballadors (més del 60% de la plantilla) i treballadores es van unir per denunciar l'assetjament sexual sofert per moltes empleades per part dels seus cap– que davant la denúncia havien estat acomiadats amb indemnitzacions milionàries–.

Van organitzar una vaga que va tenir repercussió a nivell internacional i en la qual el conjunt de la plantilla va mostrar quins són els mètodes tradicionals del moviment obrer, els col·lectius, els que són útils per combatre la violència masclista i l'assetjament sexual en els centres de treball: amb comissions de treballadores, i també treballadors que discuteixin en el dia a dia per identificar qualsevol situació com aquesta. Que donin una resposta davant cada cas, donant suport a la víctima i fent-la sentir respectada i recolzada pels seus companys, organitzant solidaritat entre la plantilla per criminalitzar aquesta xacra i aïllar-la del conjunt dels treballadors. Que exigeixi la depuració dels responsables.

L'única manera de fer front a la violència masclista és impulsant la lluita i l'organització del moviment de les dones treballadores des d'una perspectiva de classe, revolucionària i anticapitalista.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01