Les eleccions també constitueixen una decepció per a Catalunya Sí que es pot, i concretament per Podem, que ha pagat un alt preu a les urnes per la seva indefinició davant el dret a decidir i el seu gir a la dreta d'aquests últims mesos. Però, sens dubte, el gran derrotat de la nit electoral és el PP.

Eleccions plebiscitàries: Convergència no aconsegueix els seus objectius

Considerats per Convergència i Esquerra Republicana com un plebiscit "a favor de la independència", els comicis del 27S no han complert amb les seves expectatives. Després de la prohibició de la consulta del 9-N, centenars de milers de persones van prendre el 27S com una oportunitat per reivindicar els seus drets democràtic-nacionals, i donar una sonora bufetada a la campanya agressiva de la dreta espanyolista del PP i les mesures de l'aparell estatal contra el dret a decidir. I encara que és cert que les candidatures independentistes (Junts pel Sí i la CUP) han obtingut 1.957.348 vots (47,7%), superant en gairebé 100.000 els aconseguits en la consulta del 9-N pel vot del "Sí-Sí "; si els analitzem en detall queda clar que l'objectiu de Mas i els seus aliats de guanyar àmpliament les eleccions s'ha frustrat.

Junts pel Sí es mantenen en nombre de sufragis (1.616.962 enfront de 1.608.633 de 2012), però redueix el percentatge de suport que van rebre per separat CiU i ERC el 2012, del 44,27% al 39,54%; també retrocedeixen en escons (es queden en 62 diputats, 9 menys que els 71 del 2012) i depenen per a la formació de govern dels diputats de la CUP, que s'han afanyat a dir que no investiran a Artur Mas. En definitiva, uns resultats que no es poden qualificar d'èxit si tenim en compte la gran mobilització pels drets democràtic-nacionals d'aquests anys.

Per assolir aquestes xifres, la dreta nacionalista que representen Mas i Convergència han tractat per tots els mitjans d'amagar les seves vergonyes tant pel que fa a la seva política de retallades socials com en els nombrosos escàndols de corrupció que els afecten directament; per descomptat han volgut esborrar les petjades del seu expedient repressiu i de la seva constant criminalització de la protesta social, per no esmentar els seus suports al PP en la reforma laboral i en altres mesures antiobreres. No és cap casualitat que CDC s'hagi dissolt en una candidatura "nacional", amb Esquerra Republicana -la formació que tenia més projecció de creixement- i entitats de la societat civil independentista (ANC i Òmnium Cultural), i que units en Junts pel Sí hagin hagut de col·locar com a cap de llista a un exmembre d'ICV, Raül Romeva i accentuar el seu "perfil progressista". Això demostra dues coses: la capacitat de maniobra de Mas per amagar el veritable balanç de la seva política i la seva debilitat política.

És evident que la part més important dels vots de Junts pel Sí procedeixen de les capes mitjanes, de la petita burgesia urbana i rural. Els seus resultats a Lleida (55,6%), a Girona (55,16%) i Tarragona (41,6%) són contundents i contrasten amb els de la província de Barcelona (36,03%). Però fins i tot a la capital els seus resultats han estat importants, ja que han guanyat en tots els districtes excepte Nou Barris, i han obtingut la victòria en la majoria dels municipis de Catalunya, encara que en els més poblats, com l'Hospitalet, Badalona, Sabadell o Terrassa s'ha imposat amb un marge menor o no ha estat la primera força.

Per descomptat, Junts pel Sí també ha arrossegat un sector del vot d'esquerres i dels treballadors, de l'aristocràcia obrera i empleats de l'administració pública, molt sensibles al problema nacional i que anteriorment havien donat suport a ERC. Però fins i tot entre aquestes capes, sobretot entre la joventut, Junts pel Sí cedeix també terreny a la CUP.

Creix el vot contra la independència

El caràcter plebiscitari de les eleccions -que amb tant èmfasi ressaltaven Mas i els seus aliats- ha tingut l'efecte de proporcionar un suport més gran del previst a les forces que es presentaven com a garantia d'unitat amb l'Estat espanyol: Ciutadans, PSC i PP. Clarament contraris a la independència, aquest "bloc" (incloent a Unió), arriba 1.708.433 vots, prop del 42%, i 350.000 més respecte a 2012. Però cal ser curosos en l'anàlisi, ja que ficar tots aquests sufragis en una mateixa bossa o considerar que sociològicament representen a la dreta és una completa simplificació i, per tant, un error.

Més enllà de la lectura habitual de la premsa espanyola i dels tertulians d’extrem centre, el fet innegable és que el PP torna a enfonsar: passa de 19 a 11 diputats, i en un context de màxima mobilització electoral perd 120.000 vots. La contestació a la seva política reaccionària, a les retallades i a la corrupció endèmica no pot ser més contundent. Però no només aquesta caiguda és ressaltable. Per primera vegada una altra opció espanyolista, que ha votat al Parlament al costat del PP en gairebé totes les qüestions decisives, i que li disputa una part del seu electorat a Catalunya i a la resta de l'Estat, li ha duplicat en sufragis. Ens referim a Ciutadans.

Ha estat la gran sorpresa d'aquestes eleccions. Ciutadans es converteix en la segona força política amb un 17,93%, 732.147 vots (pràcticament tripliquen els obtinguts en 2012 i gairebé els mateixos que el PSC l'any 2006, amb el segon Govern del Tripartit). El seu ascens és molt significatiu en àrees tradicionals de la burgesia i la petita burgesia, però també en zones obreres. En localitats pròsperes i conservadores de la província de Barcelona com Sarrià-Sant Gervasi, aconsegueix la segona plaça (21,62%); a Sant Cugat del Vallès (17,6%) o Sant Quirze del Vallès (18,27%). A Girona, passa de ser la setena força el 2012 amb 12.325 vots (3,58%), a convertir-se en la segona el 2015, amb 48.244 (12,55%). A Lleida passa el mateix: de sisena força amb 6.877 vots (3,34%), passa a segona posició amb 26.543 (11,61%); i a Tarragona, del cinquè lloc, amb 25.998 (7,28%) al segon 80.273 vots (19.41%). (1)

 
A la província de Barcelona obtenen resultats similars, però en aquesta ocasió en els caladors del vot d'esquerres. Al districte de Nou Barris, el de menor renda per càpita de la capital, i on Ada Colau va arrasar a les eleccions municipals del 24M, Ciutadans es col·loca com a primera força amb el 22,71% dels vots. També ha aconseguit alçar-se amb la primera posició en nombroses localitats del cinturó roig com Hospitalet (23,6%), Sant Boi (24,13%), Rubí (25,88%), Viladecans (28,19%) o el Prat de Llobregat (23,54%).

Denunciant demagògicament el procés sobiranista com una cortina de fum perquè Mas oculti les seves retallades i la corrupció; amb la seva retòrica sobre la regeneració política, completament genèrica i buida de contingut; i manifestant una rotunda oposició espanyolista al dret a decidir, Ciutadans ha aconseguit robar molt de vot al PP, i penetrar en sectors abstencionistes de la classe treballadora, que en aquesta ocasió s'han mobilitzat a les urnes per dir un no rotund al model independentista de Mas i Convergència. També ha collit suports entre capes que abans donaven suport al PSC, i de sectors que en les últimes eleccions fins i tot van votar a les candidatures de la Unitat Popular però que desconfien molt de les maniobres de Mas.

Entre una part dels treballadors que tradicionalment fan "fàstics a la política" i no voten, de sectors castigats per la crisi i que se senten menyspreats i explotats per la burgesia catalana, la independència d'Artur Mas i Convergència s'identifica com una enganyifa més al servei de les elits. Un terreny propici per a sembrar els prejudicis de l'espanyolisme i per a la demagògia reaccionària d'Albert Rivera. Barris com Torre Baró o Ciutat Meridiana al districte de Nou Barris, els més pobres de Barcelona, són un bon exemple d'això: Ciutadans arriba al 31% i el 27% dels vots respectivament, i al seu torn l'abstenció segueix mantenint-se més alta de la mitjana (42% i 36% respectivament). Però malgrat el que indiquen aquestes xifres, aquests sectors també són susceptibles de donar suport i ser guanyats a una política d'esquerres conseqüent, però que no només faci discursos, que defensi el dret d'autodeterminació i que aixequi una alternativa coherent per millorar substancialment els seus condicions de vida.

Pel que fa al Partit Socialista (PSC), malgrat les nombroses escissions sofertes i d'enquestes que li auguraven una autèntica catàstrofe electoral, aconsegueix aguantar el xàfec: manté pràcticament els mateixos vots que el 2012 (522.209 enfront de 523.33) tot i que per l'augment de la participació pateixi un retrocés de 1,5 punts (del 14,44% al 12,72%). A Barcelona ciutat i l'Hospitalet fins i tot incrementa lleugerament els seus vots, en 3.000 i 2.000 respectivament, mantenint posicions en els seus feus tradicionals. Aquests resultats estan molt lluny dels que el PSC recollia fa una o dues dècades, i reflecteixen una crisi molt profunda; però amb tot, un sector de la classe obrera ha vist en el discurs de Miquel Iceta, favorable a una "reforma constitucional que doni un nou encaix a Catalunya i que la reconegui com a nació", la manera de votar contra la independència diferenciant-se de les postures intransigents de la dreta espanyolista.

En qualsevol cas, el balanç dels resultats obtinguts conjuntament per Ciutadans i el PP, un total de 1.079.505 vots, constitueix un autèntic rècord a Catalunya per l'espanyolisme; són gairebé 260.000 vots més que en les eleccions de l'any 2012 i més de mig milió respecte a les municipals del passat 24 de maig. La lliçó és clara en aquest sentit: la qüestió nacional pot ser un punt de suport molt important en la lluita contra el capitalisme, però també convertir-se en el seu contrari. L'avanç del nacionalisme espanyolista a Catalunya és una seriosa amenaça, i planteja més que mai la necessitat d'aixecar una alternativa revolucionària, internacionalista, d'independència de classe, que trenqui qualsevol intent de dividir els treballadors en línies nacionals.

Podem i Catalunya si que és pot. Lliçons a treure d'uns mals resultats

Catalunya si que és pot, l'aliança de Podem amb ICV-EUiA, partia amb unes expectatives formidables abans de l'estiu, però pateix un important daltabaix: augmenta només 10.000 vots respecte a l'obtingut per ICV-EUiA a les eleccions de l'any 2012, i redueix el percentatge del 9,9% a un 8,94%. En ciutats com Barcelona retrocedeixen en 10.000 vots (de 95.676 a 85.853), però la caiguda és molt més gran si considerem els resultats de Barcelona en comú amb Ada Colau al capdavant, quan el 24M va aconseguir la primera posició amb 176.337 vots i un 25,21 %. Quatre mesos més tard, les formacions que impulsaven aquella candidatura, i que ara es presentaven com Catalunya si que és Pot perden més de 90.000 vots, un 48,6%, vots que en gran part van a la CUP, i en menor mesura recupera el PSC o passen a Ciutadans.

L’altra cara d'aquestes xifres tan magres és el brutal ascens de la CUP, que triplica els vots obtinguts en l'any 2012, passant de 126.219 a 336.375 i d'un percentatge del 3,48% al 8,2%. Un avanç molt significatiu que mostra a la CUP com l'opció combativa de l'independentisme d'esquerres.

Globalment les formacions a l'esquerra del PSC creixen respecte a 2012, passant d'un 13,38% i 16 diputats a un 17,13% i 21 diputats. No obstant això, respecte a les municipals, l'estancament i descens de la marca de Podem i IU no aconsegueix ser compensat per l'ascens de la CUP. Tot i que el vot conjunt de les dues candidatures arriba als 702.869 vots, és a dir 100.000 més que els obtinguts per les diferents candidatures d'unitat popular a les municipals, percentualment, davant l'augment de la participació, pateix un retrocés de 3 punts. Això és encara més clar en els principals nuclis urbans, especialment a les ciutats del cinturó roig de Barcelona i a la mateixa Barcelona, on el retrocés és més gran:

Municipi        Municipals 2015        Catalunya 2015
Barcelona       32,63%                     19,8%
Hospitalet       22,8%                        19,33%
Badalona        24,25%                       17,87%
Sabadell         34,65%                       20,17%
Terrassa         25%                            18,35%
Cornellà          25%                            22,59%

Els mals resultats de Catalunya si que és Pot no poden explicar-se exclusivament, tal com han tractat de fer seus dirigents, com una conseqüència del caràcter plebiscitari de les eleccions. Les causes del retrocés són molt més àmplies i respon a factors polítics molt clars. En primer lloc, la nul·la participació d'Ada Colau en la campanya electoral ha estat un element molt negatiu per que s'ha deixat d'utilitzar un capital polític de gran importància. Ada Colau, com a figura representativa dels moviments socials, d'aquesta esquerra que lluita al carrer, podria haver jugat un paper essencial en la mobilització electoral a favor de Catalunya si que és pot, però els prejudicis institucionals, i altres motius segurament no confessats , han malmès aquesta oportunitat. Però aquest aspecte, tot i que rellevant, no és el fonamental.

En els últims mesos observem un continuat descens en les enquestes de Podem, a conseqüència del seu gir a la dreta cap a posicions que amb prou feines el distingeixen de la socialdemocràcia clàssica. Les vergonyoses declaracions dels seus dirigents respecte a Veneçuela, les seves justificacions de la traïció de Tsipras a Grècia, la gala amb la qual porten la "responsabilitat d'Estat" ... els s'assemblen cada vegada més a un partit parlamentari respectuós amb les regles del sistema. El nervi i el contingut anticapitalista del seu discurs s'ha anat dissolent progressivament fins al punt de fer-lo indistingible de la vella política.

Un clar exemple d'això ha estat la seva postura sobre la qüestió nacional. No han estat contundents en la seva denúncia de l'opressió que l'aparell de l'Estat franquista, i la dreta espanyolista, exerceixen sobre el poble de Catalunya; i quan han defensat el "dret a decidir", en comptes de basar-se en el moviment de masses i la lluita als carrers per aconseguir-ho, ho han fet formalment apel·lant al fet que s'exerceixi seguint les vies legals i constitucionals, un complet sense sentit quan aquesta via ha estat contínuament bloquejada pel PP i l'aparell de l'Estat. Les afirmacions de Pablo Iglesias en campanya, quan interpel·lat sobre una possible declaració unilateral d'independència respon que en aquest cas serien els tribunals espanyols els que haurien de parlar, són un complet error.

 

La deriva de Podem en aquest terreny, on s'han col·locat novament de perfil com si la cosa no anés amb ells, demostra que la política de escapolir-se en els assumptes espinosos no és més que una variant de l'oportunisme més descarat i condueix directament al desastre. En lloc de fer constants apel·lacions a la responsabilitat, a la manera dels vells partits de "la casta", confiant més totes les expectatives de canvi al front electoral, Podem ha de tornar a allò que el va catapultar: la seva vinculació amb la lluita de masses i el seu programa rupturista amb el sistema.

La CUP, anticapitalisme i independència

La CUP ha recollit uns grans resultats i sí que ha estat identificada com una alternativa més radical, amb un discurs obertament anticapitalista. Els atacs des de l'Estat i el PP, de la banca o l'Església catòlica contra el procés independentista han radicalitzat a sectors importants de la joventut obrera que ha apreciat el que la CUP no edulcori seu discurs i planti cara des de posicions d'esquerres a aquestes amenaces .

En diversos debats el seu candidat ha denunciat la política de xantatge seguida contra Grècia, sense donar suport explícit a Tsipras. Després de conèixer els resultats, Antonio Baños, va cridar a la desobediència contra totes les lleis que ataquessin a les classes populars, plantejant la necessitat d'un programa d'emergència social que aturi els desnonaments, els acomiadaments, les retallades i la privatització dels serveis públics.

La CUP té ara una gran oportunitat per fer avançar el moviment en línies de classe, acabant amb la subordinació a la dreta nacionalista i a CiU. Les primeres manifestacions contràries a investir Mas com a President van pel bon camí, però encara no està clar que faran finalment. Derrotar Mas, desemmascarar Convergència, és un objectiu fonamental del moviment de masses que lluita pels drets democràtics nacionals de Catalunya. Una Catalunya independent sota el domini de la gran banca, del gran capital, dels mateixos que voten la reforma laboral, ens reprimeixen i ens desnonen, no és cap alternativa per a la classe obrera, per a la joventut, per a la població que pateix la crisi .

Dret d'autodeterminació i socialisme

Les perspectives per a la formació del nou govern català són força complexes. Si Mas no rep el suport de la CUP, i això és fonamental, s'obririen diferents possibilitats: un nou candidat, el que seria una derrota per Convergència i per tant no està clar que sigui acceptat pels seus dirigents; en aquest cas la pilota seguiria estant a la teulada de la CUP, i el seu vot hauria de seguir sent negatiu, ja que un govern de Junts pel Si, lluny de ser un ariet per fer avançar els drets democràtics i nacionals de Catalunya, seria l'executor de les retallades i l'austeritat. Mas i Convergència poden també esperar els resultats de les generals, pensant en obrir una negociació amb l'Estat si és el PSOE qui arriba a la Presidència del govern. No es pot descartar que el PSC actués llavors com a punt de suport de Junts pel Sí per apuntalar una majoria estable al Parlament. Fins i tot hi ha més possibilitats, com la convocatòria de noves eleccions.

Més enllà dels pactes i l'aritmètica parlamentària en la nova legislatura, el veritablement important és comprendre que la qüestió nacional, com hem vist a Catalunya en aquestes eleccions, és un terreny de grans oportunitats revolucionàries però que també comporta seriosos perills. La burgesia -tant l'espanyolista com la catalana o basca- no dubta a utilitzar aquesta qüestió de forma reaccionària, per dividir a la classe treballadora i enfrontar-la en el terreny nacional tractant de perpetuar els seus interessos de classe.

Els marxistes revolucionaris lluitem contra l'opressió nacional, aquesta herència putrefacta perpetuada per la burgesia espanyola contra Catalunya, Euskal Herria i Galiza, i ho fem amb una política de classe: defensant el dret a l'autodeterminació, que no és altra cosa que el dret a decidir de la població d'aquestes nacions i territoris sobre el tipus de relació que volen mantenir amb l'Estat, inclosa la independència. Però per aconseguir-ho no ens subordinem a la burgesia nacionalista, que explota en el seu propi benefici aquestes aspiracions democràtiques, sinó que aixequem la bandera de la revolució socialista i l'internacionalisme.

Considerem que la conquesta del dret efectiu a l'autodeterminació va lligada a la lluita pel socialisme, a la capacitat dels treballadors i del conjunt dels oprimits -units per sobre de fronteres nacionals-per acabar amb la dictadura de la banca, dels grans monopolis, de l'elit empresarial, i dels seus polítics i institucions. Només així podrem arrencar a aquests sectors de la classe obrera de la influència perniciosa del nacionalisme espanyolista, i convertir la lluita per la llibertat de Catalunya, d'Euskal Herria i Galiza en la de tots els oprimits de l'Estat espanyol. La nostra alternativa no és aixecar més fronteres en el marc del capitalisme, sinó establir una República Socialista Federal, en la qual totes les nacions i territoris que componen la Península Ibèrica puguin viure fraternalment lliures de tota opressió i explotació.

(1) Per veure la nostra posició sobre Ciutadans llegir els següents articles:

Si quieres que nada cambie... vota Ciudadanos

Ciudadanos, un partido 'nuevo' para apuntalar el viejo sistema