Aquesta repressió, que s’ha acarnissat aquests anys amb organitzacions com el SAT-SOC, i en una persecució contra Diego Cañamero, Sánchez Gordillo i els activistes del moviment jornaler, ara s’ha estès també a desenes de militants de CCOO, UGT, CIG, CGT i militants obrers. Des de dirigents com la secretària general de CCOO de Balears, fins a treballadors  sense afiliació sindical, passant per membres de comitès d’empresa, com els d’Airbus de Getafe o el dimitit president del comitè de Navantia de San Fernando. Ja hi ha condemnats en ferm: Carlos i Serafín (Vigo), Carmen i Carlos (Granada) o Ana i Tamara (Pontevedra), a 3 anys de presó cada un. Les penes superiors a 24 mesos impliquen l’ingrés a presó tot i que no es tinguin antecedents. A més a més, hi ha molts expedients administratius amb multes (la més gran, 60.000 euros a Huelva).

Aquestes condemnes es basen en l’article 315.3 del Codi Penal, que estableix que es podrà imposar presó de sis mesos a tres anys a qui “actuant en grup o individualment, però d’acord amb d’altres, coaccionin a d’altres persones a incitar o continuar una vaga”. Aquest article prové del vell Codi Penal franquista, en concret del seu article 496, introduït el juliol de 1976 (els sindicats de classe encara eren il·legals) per “fer front a la creixent activitat agressiva de grups organitzats que s’autoanomenen piquets d’extensió de vaga”. O sigui, com evidencia tant la data com l’argumentació, el seu objectiu era intentar mantenir la dictadura després de la mort del dictador. Per tant, l’article 315 és herència directa del franquisme, i no va ser suprimit ni esmenat per cap reforma del Codi Penal en els 37 anys que portem de “democràcia”. Una altra mancança de l’anomenada Transició política.

La immensa majoria dels abusos continus i violacions dels drets legals que cada dia patim milions de treballadors, incloent-hi molts accidents laborals, resten impunes perquè els fiscals no persegueixen penalment els seus responsables, els empresaris i grans capitalistes, que compten amb tota l’empara del PP i dels tribunals. En canvi, com a part d’una estratègia molt meditada per trencar la mobilització, es donen instruccions per perseguir durament a qui lluita per defensar unes condicions dignes per als treballadors, igual que es feia en temps de la dictadura i, fins i tot, es recorre a la mateixa legislació franquista.

En aquesta persecució hi ha una acarnissament brutal. El cas d’Ana i Tamara és revelador. Durant una vaga de treballadores de les instal·lacions esportives de Galícia el 2010, un piquet va llençar pintura en una piscina. El fiscal de Pontevedra va obrir expedient i van ser condemnades a 6 mesos i un dia, malgrat que no es va demostrar que la pintura l’haguessin llençat elles, només que estaven al piquet! Per a la fiscalia va ser insuficient i va recórrer la sentència. L’Audiència Provincial va apujar la condemna a 3 anys i un dia. Tres anys i un dia de presó per a dues treballadores per participar en un piquet! En canvi, si ets un banquer que robes milions d’euros a Bankia o a Caixa Nova, ningú et condemna i pots continuar gaudint de la vida!

El PP vol instaurar un règim semi policial

La deriva autoritària del PP no és casualitat, i afecta a tots els drets democràtics fonamentals. Els últims exemples els tenim a Madrid durant la proclamació del nou rei (prohibició de les manifestacions convocades contra la monarquia, desenes de detinguts per dur una bandera republicana, coacció policial a qui la penjava als seus balcons, etc.), i en les denúncies dels treballadors de RTVE sobre la censura i la manipulació als informatius. Amb la llei de seguretat ciutadana, la reforma del codi penal i altres mesures en marxa, la dreta pretén restringir durament el dret de manifestació i expressió. El següent pas serà una llei anti-vaga.

Malgrat la propaganda oficial sobre la fi de la crisi i de la política d’ajustos, els banquers i els grans empresaris saben perfectament que els efectes socials demolidors de la crisi capitalista continuaran de forma indefinida i que l’assetjament i enderroc de les conquestes socials encara no ha acabat. L’escenari per al que s’està preparant la burgesia és el de l’increment de la mobilització social, de la lluita de la classe obrera i la joventut.

La contradicció entre el sistema capitalista i els drets democràtics fonamentals és cada cop més aguda. Tot i que el govern del PP estigui totalment deslegitimat, sembla clar que pretén aprofitar al màxim el que li resta de legislatura per posar les bases legals d’un règim semi policial, més repressiu i autoritari, en què qualsevol que faci vaga o manifestació pugui ser objecte de multes o empresonament de forma sistemàtica i generalitzada, que és el que ja està començant a passar.

La transformació radical dels sindicats, més urgent que mai

La situació de repressió contra els activistes sindicals és també una condemna de la política de desmobilització i pacte social dels dirigents de CCOO  i UGT. De fet, la gravetat d’aquesta ofensiva de la dreta i la patronal contrasta amb l’absoluta passivitat de la cúpula de CCOO i UGT, que continuen implorant-los que tornin al “diàleg social”. Aquesta actitud, totalment divorciada de la base sindical i dels treballadors, és precisament el que esperona als capitalistes.

La repressió desfermada contra la lluita obrera i la protesta social exigeix una resposta contundent: no es pot aturar a aquests reaccionaris amb bones paraules o amb crides al diàleg. El processament de sindicalistes no és més que la continuació, en el terreny legal, dels plans d’austeritat i les retallades. Per això, frenar els atacs en ambdós terrenys exigeix la convocatòria urgent d’una vaga general que tingui com un dels punts fonamentals l’anul·lació de totes les causes, tots els judicis i totes les sentències contra els sindicalistes i treballadors per lluitar. Hem d’exigir la retirada de totes les mesures repressives en marxa, així com la derogació de la reforma laboral, de la LOMCE i de les retallades i de totes les mesures antisocials imposades per la dreta i l’últim govern del PSOE. A les circumstàncies actuals, tot això equival a exigir la dimissió del govern del PP i la convocatòria d’eleccions anticipades per elegir un govern d’esquerres amb un veritable programa d’esquerres. La convocatòria d’una vaga general enfocada d’aquesta manera tindria un impacte brutal.

Els treballadors hem de rescatar els nostres sindicats, perquè la força real de la classe obrera es pugui expressar i possibiliti una defensa contundent i organitzada dels nostres interessos. Necessitem una transformació radical dels sindicats obrers, fent-los baluards de la lluita contra el capitalisme i per la transformació social. I la millor manera d’impulsar aquesta transformació als sindicats és construint dins d’ells una corrent marxista forta que impulsi decididament el sindicalisme combatiu, de classe i democràtic que els treballadors necessitem.