El passat 27 de gener el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) ratificava la suspensió cautelar del concurs que va adjudicar a les empreses Sanitas, Ribera Salud i HIMA Sant Pablo els hospitals Infanta Leonor, Infanta Sofia, Infanta Cristina, Hospital de l'Henares, del Tajo i del Sud-est. Hores després el president de la CAM, Ignacio González, no va tenir més remei que anunciar la renúncia definitiva del seu govern a portar endavant aquest pla privatitzador i deixar sense efecte el traspàs de la gestió a les empreses. Aquest anunci va venir acompanyat de la dimissió del principal artífex del projecte, el conseller de Sanitat, Javier Fernández-Lasquetty.
El PP intenta (amb poc èxit) minimitzar aquesta contundent derrota. Així, el senyor Ignacio González s'atreveix a dir que “rebutja que deixar sense efecte aquest pla suposi un ‘fracàs”. Per descomptat que ha fracassat. L'objectiu de fer un pas decisiu cap al desmantellament de la sanitat pública madrilenya, el de construir un nou i cabalós canal a través del com transvasar milers de milions de diners públics als empresaris, perquè aquests segueixin augmentant els seus comptes de resultats a costa de la nostra salut, ha estat derrotat i privatitzar l'assistència d'1.300.000 pacients de la Comunitat, afectant a 5.000 metges i sanitaris, s'ha tirat a baix. Clar que ha estat un rotund, inapel·lable i estrepitós fracàs! És més, la derrota ha estat tan dura que ha provocat un autèntic cruixit en la ja delicada bastimentada de l'estabilitat interna del PP.
El Partit Popular i els seus mitjans de comunicació, a l'hora d'explicar la raó d'aquesta garrotada, solament fan referència a l'ordre del TSJM. No estan disposats a admetre que han estat derrotats per la lluita dels treballadors, encara que aquesta és l'única veritat. Cal combatre amb fermesa qualsevol intent, venja d'on venja, de menysvalorar o d'amagar el paper fonamental i decisiu jugat per l'organització i mobilització dels treballadors del sector sanitari, en la consecució d'aquesta històrica victòria.

La irrupció desbordant de la Marea Blanca

La irrupció de la Marea Blanca va suposar un autèntic terratrèmol social. El primer hospital a saltar va ser el de la Princesa, organitzant un tancament permanent que després es va estendre a altres 25 hospitals públics de la CAM. A partir d'aquí tot es va desbordar. La Marea Blanca va recollir 1.700.000 signatures al desembre de 2012, 70.000 treballadors del sector van protagonitzar 22 dies de vaga entre novembre de 2012 i juny de 2013; en total es van convocar 15 “marees blanques”, amb una altíssima participació de la població madrilenya; també es va organitzar una consulta ciutadana en la primavera de 2013 en la qual van participar 950.000 persones.
La Marea Blanca ha impulsat un corrent de lluita en la qual han participat, a més dels treballadors sanitaris, joves, mestresses de casa, jubilats i treballadors de tots els sectors. És en aquest context de revolta dels treballadors sanitaris i d'identificació total amb aquesta lluita de la immensa majoria de la població, en el qual es produeix la primera fallada judicial (juliol de 2013) que ordena paralitzar la privatització, ratificat de nou el passat mes de gener.
Argumentar que l'ambient social d'oposició a la privatització generat per aquesta lluita no ha tingut cap influència en la decisió judicial i que la sentència s'hagués produït de totes maneres, amb o sense Marea Blanca, és un bast intent de falsejar la realitat per tractar d'impedir l'augment de la confiança que els treballadors sentim en les nostres pròpies forces, que la idea que SÍ ES POT segueixi estenent-se i que els mètodes de lluita emprats per la Marea Blanca es repeteixin en futures mobilitzacions.

Recuperant uns mètodes de lluita més necessaris que mai

El recolzament que ha tingut aquesta mobilització no només s'ha produït per la percepció que una conquesta social fonamental estava en perill sinó també pels mètodes i decisió amb els quals els treballadors l'han portat endavant des del primer moment. D'una banda amb plantejaments contundents, com han estat les jornades de vaga del conjunt del personal sanitari convocades pels sindicats integrants de la Taula Sectorial, i especialment la vaga indefinida convocada per l'Associació de Facultatius Especialistes de Madrid (AFEM), que es va mantenir durant cinc setmanes, sumant 22 jornades de vaga entre els metges, i que va suposar la pèrdua de fins a 2.000 euros per a aquells facultatius que han seguit tots els aturs. No van importar les dificultats econòmiques quan la mobilització es va plantejar de forma seriosa, convertint-se fins i tot aquesta radicalitat en un actiu per a l'èxit de la mateixa.

La mobilització es va impulsar des de baix, mitjançant assemblees (no només dels treballadors del sector, sinó de cara a explicar les causes de la lluita al conjunt de la població), i tancaments permanents, amb la participació massiva de metges, infermeres, zeladors i resta de personal sanitari, que van sortir als carrers dels barris de Madrid per guanyar el suport actiu de la resta de treballadors, i van convocar innombrables manifestacions, concentracions i actes que han comptat amb el recolzament del conjunt dels treballadors. Aquests mètodes van trencar els estrets marges pels quals les direccions de les organitzacions sindicals havien orientat durant anys les reivindicacions dels treballadors de la sanitat, amb els quals s'havien aconseguit magres resultats.
Hem pogut veure, en tots aquests aspectes fonamentals i per iniciativa i embranzida dels propis treballadors sanitaris, la recuperació de la mobilització basada en els mètodes tradicionals de la classe obrera, els mètodes que en els anys 70 van permetre derrocar la dictadura franquista i conquistar gran part de les conquestes socials que avui tracten d'arrabassar-nos.
Les caixes de resistències constituïdes en determinats hospitals públics, a les quals molts metges cediren íntegrament els salaris cobrats com a conseqüència dels serveis mínims que estaven obligats a realitzar; el manteniment dels aturs durant les negociacions amb la Conselleria de Sanitat (negociacions denunciades pels convocants com un descarat intent del Govern de la Comunitat de rentar-se la cara); les assemblees decisòries, i no consultives o informatives; el convertir els centres de treball (en aquest cas els centres de salut i els hospitals) en potents amplificadors per difondre les reivindicacions, i alhora en centres d'operacions per dirigir-se a l'opinió pública per guanyar-los a la lluita; etc., no són mètodes nous. Són, com diem, els mecanismes clàssics amb els quals es va dotar la classe obrera en la seva lluita contra la voracitat patronal i dels governs al seu servei.

La Marea Blanca marca el camí

“Si la Marea Blanca ho ha aconseguit, nosaltres també”. Aquesta idea ronda en el cap de milions d'obrers i està present en les lluites que avui estan protagonitzant treballadors en tot l'estat.
La victòria dels treballadors de la sanitat madrilenya, la de les treballadores de la neteja de l'hospital Ramón y Cajal i la dels treballadors de la neteja viària i jardineria, també a Madrid, la dels treballadors del transport urbà d'Alacant i la dels veïns del barri burgalès de Gamonal i un cada vegada més llarg etcètera, mostren el camí a seguir. Per contra, el sindicalisme de despatx, de moqueta, d'entrar a negociar tot (acomiadaments, tancaments, reduccions salarials…), presentant la derrota com a inevitable i traslladant la idea falsa i desmoralitzadora de què no tenim força per frenar els atacs, aquest sindicalisme, no té res a oferir per fer front a l'ofensiva dels capitalistes. Aquest sindicalisme, que és el practicat per les cúpules sindicals al cap de les quals es troben Méndez i Toxo, contrasta amb la resposta sindical que cada vegada més sindicalistes i seccions sindicals de CCOO i UGT i comitès d'empreses, es veuen en la necessitat de dur a terme; aquest sindicalisme, aquests mètodes, que són els que han portat a la Marea Blanca a derrotar al PP. Els treballadors de la sanitat madrilenya van ajudar a obrir el camí, és necessari que cada vegada siguem més els que ho secundem per recuperar als nostres sindicats per a la labor per la qual van ser creats, per defensar els interessos de la classe obrera de forma inequívoca, contundent, sent conscients que l'únic camí ral per fer-ho és la lluita ferma, decidida i la intransigència enfront de la voracitat patronal i del seu govern.

 


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01