A les últimes setmanes ha estat el cas Bárcenas el que ha acaparat l’atenció: de la imputació de l’ex tresorer del PP a la trama Gürtel al descobriment de 22 milions d’euros al seu compte d’un banc suís, passant pel suposat finançament il·legal del PP i els ja famosos sobres de diner negre lliurats pretesament a destacats membres del govern –president Rajoy inclòs-, l’escàndol Bárcenas ha posat al descobert, per sobre d’altres qüestions, els vincles estrets entre el PP i els grans poders econòmics i financers que, al cap i a la fi, dicten la seva política. En aquesta dinàmica ascendent de descomposició del règim política del capital, la monarquia també s’ha vist sacsejada en les últimes setmanes per la investigació oberta sobre el cas Nóos.

 La corrupció

 Carlos García Revenga, secretari de les infantes, ex tresorer de Nóos i membre de la seva junta directiva entre el 2003 i el 2006, ha estat l’últim imputat i l’últim en declarar davant del jutge, negant qualsevol vinculació de la Casa Reial i el seu entorn amb el robatori de diner públic, contractes fraudulents i frau fiscal perpetrat pel marit de la infanta Cristina, Iñaki Urdangarin. Unes declaracions que contrasten amb les de Diego Torres (ex soci d’Urdangarin), que presentava davant el jutge Castro una nova tanda d’emails privats en què suposadament quedat provat que la Zarzuela, concretament el rei, va emparar i coneixia els negocis d’Urdangarin.

 Mitja dotzena d’aquests correus fan referència a les relacions d’Urdangarin i la ja famosa princesa alemanya, Corinna Zu Sayn-Wittgenstein, coneguda fins ara per haver acompanyat al rei a la cacera d’elefants a Botsuana a l’abril del 2012 en què aquest es va trencar el maluc. Corinna, com ha posat al descobert les informacions d’aquests dies, és una comissionista internacional, una intermediadora en grans negocis, des de contractes multimilionaris d’obres públiques fins a la compra-venda d’armes. Aquestes lucratives activitats l’han permès compartir una “relació d’amistat fraternal” amb Juan Carlos I, rei d’Espanya. Corinna dirigia Apollonia Asociates, empresa dedicada a “posar en contacte” a governs, institucions i altes personalitats per crear “aliances estratègiques”, i ha arribat a declarar al diari El Mundo que també ha treballat per a les autoritats espanyoles en afers classificats, vantant-se d’haver resolt alguna crisi política. També hem sabut que va participar en els tinglados fraudulents organitzats per Nóos, com el Valencia Summit, i que, posteriorment i per indicació reial, va ser l’encarregada de buscar una feina a Urdangarin a la Fundació Laureus, per la qual podria haver arribat a cobrar fins a 250.000 euros l’any.

 Tant el pretès paper de Juan Carlos I d’afavorir les aventures empresarials d’Urdangarin –ajudant-lo a buscar patrocinadors i utilitzant les seves amistats, tal com revela la correspondència privada esmentada- com les declaracions de la princesa alemanya, tornen a posar sobre la taula un debat que ha estat enterrat durant més de trenta anys: quin és el paper que juga la monarquia sota el sistema capitalista?

 Els negocis del rei

 Més enllà dels discursos oficials sobre la funció de representar “a tots els espanyols”, no cal investigar massa per veure que als únics espanyols a qui representa el rei són els consellers delegats de les grans multinacionals. Són públics i coneguts els viatges organitzats per tot el món pel Ministeri d’Exteriors espanyol (tant sota el govern del PSOE com del PP), en què Juan Carlos I es desplaça junt amb delegacions d’empresaris espanyols per afavorir els seus negocis a l’estranger. Va ser precisament un dels representants d’aquestes multinacionals, César Alierta, president de Telefónica, qui va buscar una feina per a Urdangarin als EUA per petició del rei quan les coses se li van començar a complicar.

 Aquesta activitat del rei, envoltada sempre amb el qualificatiu de “patriòtica”, serveix per apuntalar els beneficis de les grans empreses i treure un bon tall “reial” d’aquests. De fet, tot i que l’opacitat de les activitats econòmiques de la Casa Reial és similar a la d’un secret d’Estat, hi ha indicis documentats sobre les dimensions a què pot arribar la fortuna del rei. El 2003, la revista Forbes situava a Juan Carlos en el sisè lloc dels monarques més rics d’Europa, amb una fortuna de 1.790 milions d’euros, el que representava el lloc 134 entre els més rics del planeta. Aquesta dada sembla resultar incompatible amb la dedicació exclusiva a les seves funcions de monarca que, en principi i segons la Constitució, ha de mantenir.

 Rastrejant superficialment algunes informacions periodístiques podem fer-nos una idea del nivell de patrimoni que la família reial ha atresorat en la recent història “democràtica” i també en la “predemocràtica”:

 

-      Per 1962, coincidint amb el seu casament amb Sofia, el banquer Luis Valls Taberner va començar el que va anomenar una “subscripció popular” a favor dels acabats de casar. En aquella contribució també participaven, a més a més d’altres banquers, molts nobles i empresaris del franquisme.

-      Encara en temps de Franco, l’aleshores ministre d’Economia, Antonio Barrera de Irimo, va sol·licitar al príncep que fes de mitjancer amb el príncep Fahd de l’Aràbia Saudita, per aconseguir una remesa de petroli ràpidament. Fruit d’aquesta intermediació el príncep àrab va afirmar: “Digueu-li al meu germà el príncep Joan Carles que li enviarem tot el petroli que Espanya necessiti”. A canvi de la seva mediació, Juan Carlos I va passar a cobrar una comissió pel petroli importat a Espanya. El mateix príncep Fahd li regalaria el 1976 un iot.

-      Ruiz-Mateos va acusar al rei, després de l’expropiació de Rumasa, d’haver acceptat milers de milions de la seva butxaca i de més empresaris.

-      És conegut que un dels iots Fortuna va ser finançat per un grup d’empresaris mallorquins, que van aplegar 17,5 milions de dòlars per fer-li el regal. També se sap que, quan Juan Carlos va complir 50 anys, un grup d’empresaris catalans li va regalar un Porsche Carrera de 24 milions. I també que la casa BMW regala al rei tots els models d’alta cilindrada quan surten al mercat.

 

Els negocis de la Casa Reial, el seu poder d’influència, el paper del rei com a emissari i defensor dels interessos de les grans empreses espanyoles a tot el món, el seu estatus privilegiat, tant econòmicament com legalment, són un reflex del paper d’estructura protectora espanyola que representa la monarquia.

 Juan Carlos I, successor de

El passat i el present del rei mostren la verdadera cara d’una institució col·locada a dit per Franco i la burgesia amb l’únic objectiu de garantir la supervivència del capitalisme, en el context prerevolucionari dels anys 70.

 A la tarda del 22 de juliol de 1969, el dictador es va adreçar a unes Corts plenes de procuradors falangistes per designar el seu successor, i ho va fer de la següent manera: “Estimo llegado el momento de proponer com persona llamada en su día a sucederme, a título de Rey, al Príncipe don Juan Carlos de Borbón y Borbón, quien, tras haber recibido la adecuada formación para su alta misión y formar parte de los Ejércitos, ha dado pruebas fehacientes de su acendrado patriotismo y de su total identificación con los Principios del Movimiento Nacional y las Leyes Fundamentales del Reino”. D’altra banda, i després de ser elegit per les Corts franquistes com successor del dictador, Juan Carlos va pronunciar les paraules següents en el mateix auditori: “(…) Plenamente consciente de la responsabilidad que asumo, acabo de jurar como sucesor, a título de Rey, lealtad a Su Excelencia el Jefe del Estado y fidelidad a los principios del Movimiento Nacional y Leyes Fundamentales del Reino. Quiero expresar, en primer lugar, que recibo de Su Excelencia el Jefe del Estado y Generalísimo Franco, la legitimidad política surgida el 18 de julio de 1936, en medio de tantos sacrificios, de tantos sufrimientos, tristes, pero necesarios, para que nuestra patria encauzase de nuevo su destino (…) El haber encontrado el camino auténtico y el marcar la clara dirección de nuestro porvenir son la obra del hombre excepcional que España ha tenido la inmensa fortuna de que haya sido y siga siendo, por muchos años, el rector de nuestra política (…) Mi General: desde que comencé mi aprendizaje de servicio a la patria, me he comprometido a hacer del cumplimiento del deber una exigencia imperativa de conciencia. A pesar de los grandes sacrificios que esta tarea pueda proporcionarme, estoy seguro de que mi pulso no temblará para hacer cuanto fuere preciso en defensa de los principios y leyes que acabo de jurar!” 

Juan Carlos I, fill de Don Juan de Borbón, duc de Barcelona, i nét d’Alfons XIII, va ser preparat des de petit per succeir al dictador i continuar defensant els interessos del capitalisme patri. Tan aviat com a l’any 1948, Franco va convèncer el seu pare, aleshores exiliat a Portugal, per traslladar a Juan Carlos a estudiar a Madrid i començar la seva preparació, primer en col·legis especials creats a l’efecte per als nens de la burgesia espanyola i després a les Forces Armades Espanyoles. Aquest objectiu queda reflectit en una carta del mateix Franco a Don Juan el 1954, en què polemitzava sobre l’educació que havia de rebre el fill d’aquell. A la missiva Franco li demanava “meditada reflexión sobre las condiciones en que un infante de la Casa Borbón ha de formarse y el bagaje de conocimientos que hoy requiere la dirección de una nación para que pueda despertar el respeto, la confianza y el amor del pueblo llamado a sostenerle”.

 Durant els anys de la dictadura, l’ara rei va substituir a Franco en diferents actes oficials, com per exemple a la commemoració el 1973 de l’Alzamiento Nacional del 18 de juliol. Dos dies després de la mort del dictador, el 22 de novembre de 1975, Juan Carlos era proclamat rei, jurant davant les corts franquistes els principis del Movimiento Nacional feixista.

 Com es van conquerir les llibertats democràtiques?

 Durant els últims quaranta anys la imatge de la monarquia espanyola ha estat cuidada amb molt de compte. Partits polítics de tot l’arc parlamentari, mitjans de comunicació, historiadors, directors de cine, llibres de text, etc., han presentat a Juan Carlos I com el principal artífex de les llibertats democràtiques i del pas de la dictadura a la democràcia. La burgesia d’aquest país ha mirat de presentar un mite al voltant de la Transició, en la qual, gràcies a un gran acord i, sobretot, a la intervenció del rei i d’altres prohoms d’Estat, com Adolfo Suárez (un altre membre del Movimiento Nacional), es va aconseguir posar punt final a la dictadura.

 En canvi, no hi ha res més lluny de la realitat. El que obvien interessadament tots aquests mitjans és que la situació als anys 70 a l’Estat espanyol era un ascens brutal de la lluita de classes. Contagiats pel moviment revolucionari a França i Itàlia, influïts per l’exemple de la Revolució dels Clavells de 1974, milions de joves i treballadors van protagonitzar mobilitzacions històriques, lluites duríssimes, decidits a fer caure d’un cop per tots una dictadura infame i criminal, que havia resistit gairebé quatre dècades, i el sistema capitalista que Franco representava. La disposició i l’empenta del moviment obrer era tal que la mateixa supervivència del capitalisme espanyol estava en joc.

 En una tessitura en què la burgesia veia clarament la possibilitat d’una derrota, va preferir fer una sèrie de reformes amb què garantir el fonamental dels seus interessos: mantenir sota el seu control les palanques essencials de l’economia espanyola, així com el poder polític. En aquesta equació la substitució de la dictadura franquista per un règim de monarquia constitucional, amb Juan Carlos I al capdavant, era un canvi imprescindible per desviar l’amenaça revolucionària cap a les aigües del parlamentarisme burgès.

 Tot i així, i més enllà dels discursos oficials, el rei no tenia cap tipus de suport ni despertava cap esperança en un moviment obrer que protagonitzava en aquells moments les lluites més importants en dècades (de fet, era popularment conegut com Juan Carlos El breve). Per dur a terme els seus plans, la burgesia i l’aparell de l’Estat franquista necessitaven l’aprovació i la col·laboració de qui sí tenia una enorme autoritat davant d’aquella classe obrera desafiant. En aquesta equació els dirigents del PCE, que representaven la força política predominant de l’esquerra, i a molta distància els del PSOE, van posar tot el pes de la seva influència per rentar la cara a Juan Carlos i permetre que l’aparell de l’Estat no fos depurat de feixistes. Els crims del franquisme van quedar impunes i, tot i que les llibertats democràtiques es van conquerir, en alguns casos amb serioses dificultats, la possibilitat de la transformació socialista de la societat va ser frustrada en ares de “consolidar” la democràcia... capitalista.

 La política de col·laboració de classes va apuntalar la monarquia de Juan Carlos

 En una important declaració del Comitè Central del PCE, redactada el 1956, es definien les línies de la Política de Reconciliació Nacional, el programa que va determinar tota l’estratègia dels dirigents del Partit als anys setanta. Aquesta política de col·laboració de classes va provocar crítiques serioses en el si del PCE, i no va ser fins el 1974 que els dirigents del Partit Comunista, també del PSOE, la van poder dur a la pràctica a través de la Platajunta Democràtica, que va dissenyar la reforma política que mantindria intactes les bases d’aquest capitalisme que lluitava per sobreviure a costa de derrotar la lluita revolucionària de les masses a l’Estat espanyol. Amb aquesta reforma quedaven garantides la propietat privada dels mitjans de producció i la impunitat als responsables dels crims de la dictadura.

 Els líders del PCE i del PSOE van participar activament en el procés d’elaboració de la Constitució de 1978, que excloïa reivindicacions centrals del moviment, com el dret d’autodeterminació de les nacionalitats històriques, atorgant a l’exèrcit la capacitat per mantenir la unitat “sagrada” de la pàtria, i buidava totalment de contingut el dret al treball, a l’habitatge, la sanitat o l’educació públiques. La Constitució de 1978 salvaguardava la propietat capitalista i el poder econòmic i polític de la burgesia, i implicava, entre d’altres coses, l’acceptació de la bandera nacional de Franco i la monarquia. Tant la direcció del PCE com la del PSOE van dedicar les seves forces al Sí a la Constitució en el referèndum del 6 de desembre de 1978. Amb aquesta actitud per part de la direcció del moviment obrer, la victòria del Sí era inevitable, però ni amb tots els esforços van poder evitar una abstenció del 35% i la victòria del No a Euskadi. Només així va ser possible imposar als treballadors i la joventut, que havien estat els autèntics artífexs de la caiguda de la dictadura, la figura del rei. I només així es comprèn la caiguda vertiginosa en afiliació que el PCE va patir en pocs anys, de 250.000 afiliats el 1978, a prop de 67.000 el 1985.

 Per la república socialista

 Tal com s’exemplifica en la figura del rei, després de la mort de Franco tot el cos de jutges, comandaments de l’exèrcit i de la policia, es va mantenir intacte. Els elements feixistes segueixen en l’aparell de l’Estat actual. En l’àmbit de la política, els mateixos cognoms que van ver carrera amb Franco ocupen molts dels alts càrrecs en el PP, però també a les estructures jeràrquiques dels ministeris. Les mateixes famílies de l’oligarquia econòmica que es van servir de quaranta anys de dictadura sagnant per acumular fortunes a costa de l’explotació de milions de treballadors, en molts casos amb treball esclau, segueixen presents avui als consells d’administració de bancs, grans multinacionals, empreses de tot tipus, a la CEOE. Tal és l’herència que encarna també la monarquia al nostre país.

 Amb la suposada vinculació de la Casa Reial en casos de corrupció, no han faltat les veus que reivindiquen la “democratització de la monarquia” o, fins i tot, que el rei abdiqui perquè Felipe pugui reforma la institució i guanyar una credibilitat que ha perdut. Tant en la dreta com entre dirigents del PSOE, a les revistes del cor i els programes de tertúlia rosa, el desconcert és semblant a la desesperació per mantenir la “bona imatge” de la monarquia, per continuar justificant, així, davant l’opinió pública, el paper dels monarques com a representants de “tots” els espanyols.

 Qui, com nosaltres, defensa la justícia econòmica i social entén que el problema no és si la monarquia és més o menys moderna, o més o menys transparent. Òbviament, és un escàndol absolut tant la fortuna que ha amassat el rei com els seus pretesos vincles amb la corrupció, molt més en un moment de crisi com que el que estem vivint. Però l’essencial és comprendre que el paper que compleix aquesta institució és la defensa dels interessos capitalistes, és a dir, la legitimació d’aquest sistema d’explotació, d’aquesta dictadura encoberta del capital financer.

 El rei simbolitza la dominació capitalista a l’Estat espanyol. Però el problema no és el rei, el problema és precisament el mateix ordre capitalista. Per això, perquè lluitem per transformar la societat, no ens conformem ni amb una suposada “democratització de la Casa Reial”, ni amb una República a seques. No podem oblidar el que va passar als anys 30 amb l’avi de l’actual rei. Alfons XIII va ser sacrificat per la burgesia davant l’ascens de la lluita de classes. Els monàrquics de sempre van esdevenir republicans de tota la vida. Sens dubte, en una situació semblant, la burgesia no dubtaria en jugar de nou aquestes cartes si això paralitza canvis socials més profunds. Si mirem al nostre voltant estem envoltats de repúbliques, i això no impedeix que les grans fortunes, que la banca i els monopolis, continuïn governant els destins de països sencers. El problema és el capitalisme i en contra d’aquest hem de dirigir els nostres esforços, organitzant-nos políticament per a lluitar per una societat en què els grans palanques de l’economia no estiguin al servei d’un grapat de multimilionaris sinó al servei de la majoria de la població, de la classe obrera i la joventut, i sota el seu control democràtic. Lluitar per una república, sí, però una república socialista que faci possible la justícia social que només es pot aconseguir conquerint la justícia econòmica, mitjançant l’abolició de la propietat privada dels mitjans de comunicació que tant ha defensat i defensa la monarquia espanyola i la burgesia internacional.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01