És possible una transició des de la dictadura de Ben Alí fins a la consecució de les reivindicacions democràtiques, socials i econòmiques de les masses tunisianes, en un procés dirigit per la mateixa cúpula del règim dictatorial? Els esdeveniments del mes de febrer ens donen la resposta. El govern de Mohamed Ghannouchi (primer ministre amb Ben Alí durant onze anys), presentat com d'unitat nacional i de transició a la "democràcia" però realment continuista, va ser derrocat el 27 de febrer, gairebé un mes després de la seva formació, pel moviment revolucionari. En última instància, aquesta experiència demostra el fet que la burgesia (en gran part vinculada a la camarilla de l'antic dictador) i l'aparell burocràtic de l'Estat no poden donar solució als problemes de la població, i que només la ruptura amb l'imperialisme i amb el capitalisme pot fer-ho. La resolució de les demandes democràtiques de les masses tunisianes (com a Egipte, Líbia, i el món àrab en general) passen per la transformació socialista de la societat.

El primer intent de formar Govern de Ghannouchi va ser el 17 de gener, l'endemà passat de la fugida del dictador. Aquest Govern incloïa una majoria de ministres del partit de Ben Alí, RCD (avui il·legalitzat), al costat d'una testimonial presència del ex Partit Comunista i altres partits legals en la dictadura, i va topar immediatament amb la resistència del moviment. Treballadors i joves de tot el país van prendre el centre de la capital, i en particular l'avinguda Habib Bourguiba i la plaça de la Kasbah (epicentre de la revolució), durant dues setmanes senceres, exigint la dimissió de tots els membres de RCD. Al capdavant d'aquest moviment, es van col·locar organitzacions il·legals de l'esquerra i els militants i quadres intermedis de la Unió General Tunisiana del Treball (UGTT), que van desafiar les vacil·lacions i maniobres plantejades d'una banda important de la seva cúpula. Durant dues setmanes la classe dominant tunecina, desplaçada del poder, va haver de maniobrar, i negociar amb la UGTT. En aquests moments el moviment, que havia acabat amb la dictadura, tenia el poder. Si el sindicat hagués cridat a formar una assemblea de delegats dels comitès en barris, localitats, etc., i de les seves pròpies federacions locals, i a l'extensió d'aquests comitès on no n’hi havia, hauria creat el germen d'un nou poder, un poder obrer, que hagués pogut governar de forma democràtica tota la societat. Finalment, la proposta de formar un Govern sense cap membre de RCD, excepte el propi Ghannouchi, va ser acceptat per la direcció del sindicat, en una renyida votació, el 28 de gener.   

Un Govern feble des del principi

La decisió de la UGTT va desconcertar temporalment al moviment. Milers de joves van resistir a l'avinguda Habib Bourguiba, enfront del Ministeri d'Interior, però van ser finalment reprimits i brutalment desallotjats per la policia. No obstant això, com després vam veure a Egipte, les masses no van donar cap respir al nou govern burgès continuista. L'onada de vagues i manifestacions impulsada per la victòria del 14 de gener no va decréixer, malgrat les desesperades crides de Abdessalem Jerad, secretari general de la Unió, i malgrat la calúmnia, expandida per ell, que agents de RCD estaven darrere de les aturades i assalts a comissaries.

El 10 de febrer, després d’11 dies de Govern, la UGTT li va reclamar negociacions socials. "Al Govern li interessa entaular ràpidament negociacions amb la central sindical, ja que la situació social és explosiva", va declarar un dirigent sindical. El mateix va reconèixer que "no controlem tots els moviments de les vagues", i que la direcció sindical "està sent contestada per un corrent d'esquerra que organitza esporàdicament concentracions davant dels seus locals en la capital per a reclamar la seva dimissió, acusant-lo de contemporitzar amb el Govern provisional i de corrupció" (AFP, 11/02/11). Curiosament, només cinc dies abans, la cúpula sindical havia manifestat "la seva satisfacció per la millora sensible del pla de seguretat, a fi de permetre una represa de l'activitat normal dels ciutadans i de les empreses productives". També prenia nota de" els progressos importants registrats quant a la resolució de certs assumptes socials urgents". És evident que el moviment no opinava igual. Això sí, la mateixa declaració de la UGTT advertia al Govern, expressant "la seva preocupació quant als últims nomenaments de governadors, ja que la majoria d'ells [19 de 24] van tenir responsabilitat en RCD o estan presumptament [sic] implicats en casos de corrupció i malversació". I és que una de les reivindicacions més sentides per la revolució és el cessament de tots els càrrecs que van participar en la dictadura, a tots els nivells. Depuració que en molts casos el moviment ha aconseguit imposar en empreses i organismes oficials, sobretot locals. 

La revolució avança

L'intent de Ghannouchi de resistir basant-se en sectors de les capes mitges que poguessin estar sospirant per certa estabilitat, i organitzant una manifestació de suport al "restabliment de l'ordre", es va saldar de forma molt magra, amb 200 manifestants.

La setmana del 20 al 27 de febrer va ser decisiva per a l'avanç del moviment i la caiguda del Govern. Els mestres es van declarar en vaga indefinida i al costat d'ells els estudiants d'institut van jugar un paper clau. Les manifestacions exigint la dimissió del Govern, incapaç de donar satisfacció ni a una sola de les demandes populars, han recorregut tot el país: Ben Guerden, Monastir i Gabés el dilluns 21, Sfax i Redeyef el dimarts, Kairouan i Sousse el dimecres, i així fins al divendres. El diumenge 20 de febrer, desenes de milers de manifestants van exigir la dimissió del Govern en el mateix escenari del 14 de gener. Uns centenars de joves van decidir acampar en la Kasbah fins a aconseguir-la. El dilluns 21 ja eren milers. Altres milers i milers van ser arribar en els dies següents, de tots els racons de Tunis. El divendres 25 una multitud de 250.000 manifestants (la manifestació més massiva des de la caiguda de Ben Alí) van clamar per la caiguda del Govern en la capital, mentre uns altres 100.000 ho feien en la resta del país. Alguns joves van ocupar el Ministeri de Turisme, el que va ser utilitzat per a justificar una violenta repressió policial. A Tozeur i Kasserine comissaries i duanes van ser assaltades. L'impotent Ghannouchi es queixava amargament que el poble tunisià "encara no està madur per a la democràcia". 

El dissabte 26 molts dels manifestants es mantenien, a pesar que el Govern havia decidit tallar l'avinguda Habib Burguiba. Milers de joves van intentar assaltar el Ministeri d'Interior. La policia, la mateixa de l'època de Ben Alí, va contestar matant i ferint. En total, en aquestes jornades, sis revolucionaris han perdut la vida a mans de les forces del Govern. No obstant això, ja que en aquest nivell de la revolució a Tunis la repressió no paralitza el moviment, Ghannouchi no va poder resistir la pressió més enllà del diumenge 27. Tot el seu Govern va dimitir i el president provisional Fuad Mebaaza (també càrrec polític en la dictadura) va encarregar formar el nou a Beji Caid Essebsi. Aquest advocat va ser ministre d'Afers exteriors a principis dels 80, quan governava Habib Bourguiba (predecessor de Ben Alí), i per tant amb ell la classe dominant `vol pretendre donar una imatge menys compromesa amb la dictadura (encara que Essebsi va ser també ambaixador a Alemanya occidental amb Ben Alí i president de la càmera de Diputats). Per això, Siad Cherni, un advocat i activista de drets humans tunisià en declaracions a Al Jazeera, assenyala: "Els tunisians són prou intel·ligents com per a saber que no és un veritable canvi: han canviat el cap, però no el règim". En aquests moments la situació és inestable; en una entrevista televisiva, Abdessalem Jerad negava que la UGTT donés legitimitat a aquest nou Govern, ja que no havia estat negociat prèviament. Reflectia així la pressió interna fruit del moviment de masses.

És imprescindible un programa socialista

El (en principi) nou primer ministre ha promès eleccions al juliol "com a màxim" i la creació d'una Assemblea Constituent. Com venim assenyalant des del Corrent Marxista Militant, davant l'ímpetu de la revolució, els capitalistes intentaran fer-la descarrilar per diferents mitjans. Un d'ells, l'adopció de la bandera, aparentment rupturista, de l'Assemblea Constituent. La promesa de convocar-la és un engany. Sense tocar les bases materials del poder de la burgesia, qualsevol tipus d'assemblea s'embullarà en tot tipus de discussions i maniobres parlamentàries, que polemitzaran sobre aspectes secundaris. Mentre, els oprimits, els protagonistes de la insurrecció, veuran passar el temps sense cap perspectiva concreta de solució dels seus peremptoris problemes: l'atur, la carestia de la vida, l'explotació, la reforma agrària, la depuració de l'Estat. D'aquesta forma la classe dominant intentarà cansar al sector més conscient i actiu de les masses, aïllar-lo de la resta i recuperar plenament el seu control. 

Cap maniobra que sorgeixi de les entranyes de l'antic règim pot portar llibertats democràtiques, molt menys la resolució dels greus problemes socials que van ser l'origen de la revolució. El govern de la societat ha de venir del propi moviment (i especialment el moviment obrer), ja que ell i només ell coneix les necessitats reals de la majoria, i només ell busca solucions reals a aquestes necessitats. L'exemple de Líbia, on els comitès populars han estat capaços de dirigir la revolta i la vida de les zones alliberades, és clar.  La presa del poder per part de la classe obrera, majoritària en el país, i al costat d'ella la resta de sectors oprimits, organitzats a través d'assemblees i comitès, i l'expropiació de les grans empreses i la seva posada en funcionament sota el control dels treballadors, permetrien començar a solucionar els problemes. Com conciliar una pujada dràstica de salaris, la creació d'ocupació per a cobrir necessitats socials, la baixada dels preus de productes bàsics, o un subsidi d'atur suficient i indefinit, per posar clars exemples, amb el benefici dels imperialistes i capitalistes, que necessiten costi el que costi -i més en el context de la crisi mundial del seu sistema- mantenir a les masses en condicions de sobrexplotació? 

L'esclat de la revolució a Líbia ha estat vist per les masses tunisianes, com no podia ser d'altra forma, com un capítol més (i molt important) de la revolució que està sacsejant tota la regió àrab. L'ona de solidaritat amb els revolucionaris libis ha estat enorme, i s'ha reflectit gràficament amb l'acollida a les desenes de milers de persones que han creuat la frontera libio-tunisiana, fugint de les massacres de Gadafi. En la majoria dels casos estan sent egipcis (un milió i mig d'ells viu a Líbia), i tunisians. La revolució tunisiana, a pesar de la seva escassesa de recursos per a absorbir a aquesta marea de refugiats (es calcula en cinquanta mil en pocs dies), els ha acollit com germans, procurant satisfer almenys les seves necessitats immediates. Quin contrast amb els Governs burgesos europeus, que s’omplen la boca per a condemnar la repressió de Gadafi (amb el qual feien bons tractes fins a fa pocs dies), mentre alhora mantenen als refugiats a Lampedusa (Itàlia) en condicions deplorables, i es preparen per a prendre fins i tot mesures militars per a evitar un èxode a Europa! 

Com diu Hazem Missaoui, des de Djerba, "les famílies tunisianes són pobres i estan compartint els seus sopars i esmorzars amb els que s'acosten a la frontera. El Govern envia aliments i medicaments, però estem acabant una revolució i Tunis també necessita ajuda". L'ajuda que necessiten les masses àrabs només la pot donar la classe obrera de la resta del món, inspirant-se en el seu exemple, lluitant contra l'opressió imperialista i les intervencions que prepara, contra el capitalisme, difonent la seva revolució, i organitzant a través de les seves organitzacions de classe el suport material necessari.