Les eleccions de Castella i Lleó han suposat un desastre per a l'esquerra, mentre que les forces reaccionàries obtenen una victòria inapel·lable amb un claríssim vencedor: la ultradreta de Vox. Per més que s'intenti maquillar la realitat, les dades són contundents i qüestionen durament el discurs oficial sobre la gestió del Govern PSOE-UP.

El creixement de l'abstenció, tot i que encara no sigui gaire significativa, s'aprofundirà inevitablement en el futur animada per la desmobilització social i l'escepticisme que s'està instal·lant entre els sectors dels treballadors i el jovent. La perspectiva de futurs governs amb participació de la ultradreta a Andalusia i fins i tot a nivell estatal constitueix un perill molt real. És hora d'entendre com hem arribat fins aquí, quina és la responsabilitat dels dirigents reformistes de l'esquerra parlamentària, tant del PSOE com d'UP, i quines polítiques són necessàries per frenar aquest ascens i derrotar la reacció.

Els resultats són eloqüents

Tot i que la maniobra de Pablo Casado d'avançar les eleccions i demostrar que el seu equip podia repetir la ‘feta’ d'Ayuso a Madrid ha fracassat, el bloc reaccionari ha aconseguit una majoria clara amb un creixement espectacular de l'extrema dreta. Vox passa d'un procurador el 2019 a obtenir-ne 13 el 2022; d’un 5,49% (75.331 vots) a un 17,64% (212.605 vots), amb un increment de gairebé 140.000 sufragis. El PP, amb 2,36 punts menys de participació, redueix lleugerament el seu percentatge de vots del 31,50 de 2019 al 31,43%, però també perd 55.000 vots (de 433.905 el 2019 a 378.896 el 2022). Pel que fa als procuradors el seu increment és limitat: de 29 a 31.

Malgrat que Ciutadans s'enfonsa retrocedint 14,96% (205.195 vots) al 4,49% (54.186 vots), el bloc de la dreta avança amb rotunditat, traient 18,43 punts de diferència al bloc de l'esquerra (el 2019 van ser 12 punts i el 2015 7,98 punts). En vots, la dreta obté 222.594 més que l'esquerra.

Per més que els editorials d'El País o les tertúlies de La Sexta incideixin en dissimular el que és evident, la caiguda del PSOE i d'UP ha estat clara i les dades no deixen cap dubte. El PSOE, el candidat del qual es retirava entre llàgrimes la nit electoral, perd 117.000 vots, gairebé el 25% dels sufragis, passant d'un 34,84% (477.925 vots) a un 30,05% (362.304 vots), i de 35 a 28 procuradors.

Pel que fa a Podemos i IU, que ara es presentaven units amb la marca d'UP, retrocedeixen respecte del 2019 un 39%, passant d'un 7,24% (100.444 vots) a un 5,08% (61.290 vots), i de dos a un procurador. Des de les eleccions del 2015, quan UP i IU presentant-se separats van obtenir conjuntament 219.770 vots (un 16,25%), la coalició ha perdut el 72% dels suports. Que amb aquestes dades Pablo Iglesias assenyali que “UP resisteix al mapa electoral de Castella”, diu molt de la seva resistència a fer la menor autocrítica, i que l'estratègia d'abandonar la lluita de masses, garantir la pau social i presentar un discurs triomfalista de la gestió del Govern central segueix semblant la més encertada.

Foto1
Per més que els editorials de El País o les tertúlies de La Sexta incideixin en dissimular quelcom que és evident, la caiguda del PSOE i d'UP ha estat clara i les dades no deixen cap dubte.

El PSOE i UP també pateixen aquest traspàs d’una part del seu vot a candidatures com Soria Ya, que obté a la província més despoblada de Castella i Lleó una mica més de 18.000 vots (un 42,57%). A Sòria, el PSOE i UP cauen un 26,66%, però el bloc reaccionari també cau un 15%, de manera que sembla evident que aquesta llista de l’Espanya buida rep més vots des de l’esquerra que des de la dreta. El mateix es pot assenyalat respecte a la Unión del Pueblo Leonés, que creix 24.000 vots i passa del 10,21% (26.705 vots) al 21,31% (47.952 vots).

La propaganda sobre la política del Govern central queda en evidència

Aquests resultats han suposat un altre gerro d'aigua freda per a milers d'activistes i militants de l'esquerra, que veuen amb horror el perillós ascens d'una ultradreta que reivindica el passat franquista, que fa gala del masclisme, l'homofòbia i el racisme, que exigeix il·legalitzar els partits independentistes i “antisistema” i que demana mà dura, molt dura, contra aquells que lluitem als carrers contra aquest sistema i les seves xacres.

Però la pregunta que cal fer és com ha pogut passar quelcom així. I, sobretot, com ha pogut passar una cosa així existint un Govern de coalició amb la presència d'UP que suposadament porta endavant polítiques progressistes “que estan canviant la vida de la gent”.

El candidat a Castella i Lleó, Pablo Fernández, insistia després de conèixer-se aquests resultats desastrosos que “la ultradreta es combat amb polítiques més progressistes, i aquestes polítiques s'han d'implantar des del Govern central”. Però, no és exactament això el que els dirigents d'UP assenyalen que estan fent des del Consell de Ministres?

També Pablo Iglesias tornava a treure pit de la gestió governamental, assenyalant en un article que va publicar l'endemà de les eleccions a la web de CTXT que aquests pírrics resultats s'obtenien “tot i una bona reforma laboral per als treballadors en un territori referència de la indústria de l'automòbil… i malgrat la pujada del SMI a 1.000 euros la darrera setmana de campanya”. (1)

En definitiva, el mateix de sempre, que la culpa la tenen els treballadors, que són ximples i no aprecien tot el que es fa des de la Moncloa. Però aquest missatge, tan del gust de la burocràcia sindical, dels apoltronats a l'esquerra institucional, no quadra amb la realitat. Per més que es digui que Castella i Lleó és un territori de dretes, el que no s'explica és perquè UP ha perdut el 72% dels seus vots en tan sols 7 anys. Què ha passat en aquest període de temps?

En primer lloc, les il·lusions en què UP mantindria el desafiament al règim del 78, es basaria en la mobilització per acabar amb la política de retallades socials, i enfrontaria amb determinació els grans poders econòmics, s'han frustrat i marcit. La sagnia electoral d'UP és el reflex del seu gir permanent a la moderació i la col·laboració amb el sistema en tots els plans.

En segon lloc, no hi ha més cec que el que no vol veure i es creu la seva pròpia propaganda. Iglesias i els ministres d'UP pensen que recolzant les polítiques capitalistes del PSOE estan millorant substancialment la vida de milions de treballadors i joves. Però després de dos anys de pandèmia i crisi econòmica, no només no s'han resolt cap de les xacres que venia a combatre el Govern de coalició més “progressista” i “feminista” de la història, sinó que totes se segueixen aprofundint.

Tal com assenyalàvem a la nostra declaració de balanç d'aquests dos anys de Govern de coalició (2), la premissa d'entrar al Govern per empènyer el PSOE cap a l'esquerra no s'ha complert. Al revés, UP no ha deixat de girar a la dreta, assumint les posicions del PSOE en defensa dels interessos estratègics de la banca i de l'Ibex35, i acceptant que s'incompleixi obertament el mateix Acord de Govern signat amb Pedro Sánchez.

El darrer exemple va ser la NO derogació de la reforma laboral del PP de l'any 2012; però el mateix ha passat amb la Llei Mordassa, que segueix vigent, amb la Llei d'Habitatge, criticada durament per la PAH i els sindicats d'inquilins perquè deixa intacte el poder dels grans especuladors immobiliaris i renuncia a l'habitatge públic, amb l'ingrés Mínim Vital, que ha estat un fiasco en tota regla, o amb la resposta repressiva del Govern espanyol davant de conflictes socials com la recent vaga del metall de Cadis.

Foto1
La sagnia electoral d'UP és el reflex del seu gir a la dreta, i que després de dos anys de pandèmia i crisi econòmica, totes les xacres que enfonsen les condicions de vida de les famílies treballadores, se segueixen aprofundint.

Intentar justificar aquesta derrota apel·lant, com torna a fer l'exvicepresident Pablo Iglesias, a una correlació de forces mediàtica desfavorable, o que s'està perdent la batalla ideològica i cultural, només introdueix més confusió. La qüestió a què hauria de respondre Iglesias és concreta. Si la correlació de forces és desfavorable, per què s'ha arribat a aquest punt i com es canvia aquesta correlació de forces? Com s'avança en aquesta suposada batalla ideològica? Escoltant el podcast de La Base o La Ser, però bloquejant la lluita social i permetent que Sánchez i Calviño portin a la pràctica el full de ruta de l'IBEX-35?

Si cada dia el missatge és: res de vagues, pau social i col·laboració amb la patronal, o: recolzar el PSOE i Nadia Calviño és l'únic que podem fer… aleshores com canvies la correlació de forces? Com combats la demagògia de Vox si la política del Govern central és incapaç de millorar substancialment les condicions de vida de la majoria de la població, si la inflació és pels núvols, si l'accés a l'habitatge és impossible, si el jovent cada dia és més precari, la desocupació i els problemes de salut mental, i les retallades en sanitat i educació continuen igual que abans?

Tot i que és més que evident que la política d'UP només recull fracassos en el terreny electoral, no hi ha cap mena de reflexió ni rectificació per part dels seus dirigents. De fet, es planteja que com que el nivell de consciència és tan baix, com hi ha un gir tan profund a la dreta a la societat, el que cal fer és intensificar aquesta política de mimetització amb el PSOE, “amb arribada a sectors als que l'esquerra no arriba i capacitat teòrica de penetració al PSOE”. I això malgrat la brutal reculada electoral que també pateix el mateix PSOE.

Intentar explicar aquesta derrota, com tracta de fer Pablo Iglesias, perquè “la batalla ideològica ara és molt més aspra i la correlació mediàtica és aclaparadora en contra d'UP i gairebé no conté fissures”, només intenta amagar les conseqüències de la participació de l'UP al Govern. En primer lloc, perquè aquesta ofensiva mediàtica es va produir des del mateix moment del naixement de Podemos, i això no va impedir que arrabassés la meitat del seu electorat al Partit Socialista obtenint més de 5 milions de vots el 2015. En segon lloc, perquè sí “conté fissures”, o és que no estem assistint a campanyes elogioses i persistents cap a Yolanda Díaz des de diaris com El País o televisions com La Sexta?

Combatre la ultradreta amb un programa anticapitalista, no amb “cordons sanitaris” al Parlament

Les eleccions a Castella i Lleó posen en evidència un futur d’inestabilitat, polarització extrema i crisi. Els seus resultats estan agreujant l'enfrontament al si del PP, enfortint la posicions de Díaz Ayuso que ha demostrat que com més s'assembli el PP a Vox i la ultradreta, millor els hi anirà des del punt de vista electoral. Un fenomen generalitzat que veiem a la resta d'Europa i del món, malgrat la insistència de molts comentaristes progres sobre la necessitat de comptar amb partits conservadors responsables, moderns i equilibrats.

La dreta tradicional, si vol sobreviure en aquesta època de decadència orgànica del capitalisme, s'està veient obligada a assumir progressivament les posicions de la ultradreta. Així ho veiem amb el Partit Republicà als EUA, amb Johnson a Gran Bretanya, amb la CDU a Alemanya, Macron a França, o amb la gairebé extinta dreta berlusconiana a Itàlia, on actualment hi ha un Govern de concentració nacional que inclou la Lliga Nord de Salvini. L'extrema dreta s'alimenta de la descomposició social i, a mesura que aquesta avança fruit de la crisi capitalista, el terreny de la dreta tradicional s'empetiteix.

Vox ja ha exigit entrar al Govern de Castella i Lleó, i encara que la direcció nacional del PP ho ha rebutjat, Mañueco no ho ha descartat. Si el PP vol governar en aquesta Comunitat de manera estable i no perdre més suports cap a Vox, està condemnat a fer una política en sintonia amb la ultradreta, sigui en un Govern de coalició o amb un pacte de legislatura. Al cap i a la fi, Vox no és res més que una escissió nascuda del mateix PP. Els seus dirigents, Abascal, Espinosa de los Monteros, etc., es van formar al si d'aquell partit, fundat per sis exministres de Franco.

Foto1
L’extrema dreta i la reacció poden ser derrotades, sí, però no amb gestos sinó amb una estratègia revolucionària, basada en la mobilització contundent de la classe obrera.

Plantejar com es fa des de l'esquerra reformista, des del PSOE, des de UP i des de mitjans de comunicació suposadament alternatius (3), que no hi ha cap altra opció que establir un cordó sanitari parlamentari per frenar l'extrema dreta i exigir al PP, nascut de la dreta franquista, que assumeixi aquest plantejament, no només és una fantasia, és una política que aconseguirà el contrari del que persegueix. Aquesta estratègia redueix tota la batalla contra l'extrema dreta al simple joc parlamentari, al marge de la mobilització social i la lluita de classes, i si té èxit només afavorirà el partit d'Abascal que accentuarà encara més la seva demagògia populista aconseguint més suports.

Només cal reflexionar seriosament en el que passa avui, i el que va passar sota la República de Weimar a Alemanya, per adonar-se que aquesta política només condueix al creixement del feixisme.

L’extrema dreta i la reacció poden ser derrotades, sí, però no amb gestos, ni amb discursos buits, ni implorant Casado que sigui demòcrata, sinó mitjançant la lluita organitzada i amb una política realment d'esquerres que enfronti el poder que concentren la banca i els grans monopolis de l'Ibex, i davant el qual s'agenollen tots els governs. Sí, al feixisme se'l pot combatre amb una estratègia revolucionària, basada en la mobilització contundent de la classe obrera.

És evident que alguns dirigents, desmoralitzats i molt còmodes en el seu espai de confort, només els queda lamentar-se, queixar-se i dedicar-se a especular sobre què hauria de passar però no passa. Altres pensem que per conquerir drets i condicions de vida dignes per a la classe obrera i conjurar l'ascens de l'extrema dreta només hi ha un camí: construir una alternativa revolucionària que batalli per la transformació socialista de la societat.

Notes:

1. Algunas consideraciones sobre las elecciones en Castilla y León

2. Quin és el balanç de la participació d'Unides Podem al govern de l’Estat?

3. L’últim editorial de CTXT és una bona prova d’aquesta fallida política: “Debe de ser la primera vez en siete años que la línea editorial de CTXT coincide con una propuesta política sustancial de Ciudadanos. Pero así es: tal y como pidió el partido naranja tras las elecciones regionales del domingo 13 de febrero, nosotras también creemos que el resto de partidos, con el PSOE a la cabeza, deben acordar con el PP un nuevo Gobierno en Castilla y León para evitar que la extrema derecha forme parte por primera vez de un Ejecutivo en el Estado espanyol”.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01