Ahir 3 de febrer, després d'un suspens que ha durat fins el moment mateix de la votació i que s'ha resolt gràcies a l'esperpèntic vot a favor d'un diputat del PP emès “per error”, la fraudulenta reforma laboral, pactada pel PSOE i UP amb les cúpules de CCOO, UGT i CEOE, ha estat finalment aprovada pel Congrés dels Diputats.

La patronal i tots els que van secundar amb entusiasme aquesta reforma laboral, com la Fundació FAES de José María Aznar, el diari reaccionari ABC o l'exministra del PP Fátima Báñez, promotora de la reforma del PP el 2012, tenen motius de celebració.

Com vam explicar més àmpliament en la nostra valoració de la reforma, es tracta d'una llei que manté els aspectes més nocius de la reforma de Mariano Rajoy, a canvi de petites engrunes que no alteraran en res substancial el procés de contínua degradació de les nostres condicions laborals que la classe treballadora estem sofrint.

Esquerdes en el bloc d’investidura

El contingut de la reforma és tan lesiu per a les treballadores i treballadors que ha provocat una esquerda pública en el bloc dels partits que van votar a favor de Pedro Sánchez com a president del govern. EH Bildu, el BNG, la CUP, ERC i han acusat el malestar generalitzat entre la classe treballadora per l'oberta renúncia del PSOE i UP a complir una de les seves promeses electorals estrella, la derogació de l'odiada reforma laboral del PP.

La seva negativa a votar afirmativament ha col·locat el govern central en la tessitura d'haver de comptar amb els vots de la dreta per a tirar-la endavant. I el govern no ha tingut la menor objecció a fer el possible per a aconseguir-los. És que potser Pedro Sánchez no va estar esforçant-se durant mesos en 2019 per a aconseguir un acord amb Ciutadans? És que potser no estan arribant cada dos per tres a acords amb el PP en temes tan sensibles com la renovació del Consell General del Poder Judicial i altres òrgans constitucionals?

Però si per al PSOE arribar a acords amb la dreta no és un problema, per a UP, i especialment per a Yolanda Díaz, aquest resultat és un seriós revés polític.

La ministra de Treball no només és la responsable d'aquesta reforma fraudulenta, sinó que ha invertit el seu prestigi polític en tirar-la endavant basant-se en què es tracta, segons ella, de “la primera reforma laboral que recupera i guanya drets per als treballadors”. Per si a algú li quedaven dubtes després de llegir el text del nou decret, el suport de partits clarament escorats cap a la dreta més reaccionària, com Ciutadans, UPN o el PRC, unit al providencial “error” del diputat del PP, ha deixat clar que aquesta reforma compta amb la plena aprovació dels empresaris i de la dreta. Si el PP i Vox han votat en contra -això sí, després d'assegurar-se que la reforma sortia aprovada- ha estat únicament per a intentar desgastar al govern i beneficiar-se de les divisions entre els seus socis de legislatura.

Per si no fos prou, la dreta, per boca d'Inés Arrimadas, ha aprofitat l'ocasió per a fer sang a costa del PSOE i, sobretot, d’UP. La seva declaració a la tribuna del Congrés sobre que la reforma “és la norma menys sanchista que pot haver-hi i s'assembla molt poc al que demanava el PSOE i Podemos. Aquesta norma consolida elements de la reforma laboral del 2012. Hi ha més seguretat jurídica", posa en ridícul els balbotejos de Díaz per a presentar la reforma com una conquesta històrica de la classe obrera.

Una derrota política per a Yolanda Díaz

Però Yolanda Díaz és més que la ministra de Treball que va impulsar la reforma laboral. Des de la retirada de Pablo Iglesias, Díaz està dedicada en cos i ànima a convertir-se en el cap visible d'una nova agrupació política, una àmplia plataforma que, en les seves pròpies paraules “va molt més allà dels partits”, que subsumiria sota el seu lideratge no només a UP, sinó també a Compromís, Més País i es Comuns d'Ada Colau.

Yolanda Díaz somiava si no amb una aprovació unànime de la seva reforma laboral, almenys amb el suport tancat de tota l'esquerra i de tots els partits que van votar la investidura de Sánchez. El seu projecte cabdillista necessitava una victòria així per a acabar de llançar-se a l’arena pública.
Per aquesta raó, Díaz va buscar desesperadament fins a l'últim minut el vot favorable d'ERC, els dirigents de la qual van sofrir tot tipus de pressions, des de les exercides des de les cúpules de CCOO i UGT, fins l'amenaça d'Ada Colau de retirar el suport al govern autonòmic català si ERC no votava a favor de la reforma. Una bona manera de construir “democràticament” una plataforma unitària per a un “projecte de nou país”!

Díaz ha fracassat i el seu projecte polític queda tocat abans de començar a caminar. En qualsevol cas, la classe treballadora res hem d'esperar de les maniobres palatines que sembla tant agraden a Yolanda Díaz i els seus socis. L'únic camí que se'ns obre per a recuperar els nostres drets arrabassats i revertir la deterioració de les nostres condicions de vida passa per la mobilització als carrers, seguint l'exemple dels treballadors i treballadores del Metall de Cadis, i per l'organització al voltant d'un programa veritablement d'esquerres que enfronti la voracitat de la patronal.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01