Dimissió de Pablo Iglesias, desastre del PSOE i un fort vot de càstig cap a les polítiques del govern de coalició

Les eleccions autonòmiques de Madrid s'han saldat amb un rotund triomf de la dreta. El PP dobla els seus diputats, passant de 30 a 65 diputats, i es converteix en el partit més votat en tots els districtes de la capital i en la majoria de les poblacions de la Comunitat. Vox avança en un escó, de 12 a 13, i millora els seus resultats en algunes zones obreres.

L'alta participació, amb més del 75%, ha suposat una mobilització formidable però no a favor del bloc de l'esquerra sinó per recolzar el discurs demagògic i reaccionari d'Ayuso. El PSOE suma un desastre sense pal·liatius i perd 13 escons, passant de 37 a 24. Els resultats de Más Madrid, que obté 24 i millora la seva marca en 4, no compensa el que perd Gabilondo, i la participació de Pablo Iglesias en la campanya només assoleix tres escons més per Unidas Podemos, que passa de 7 a 10.

L'altra gran notícia de la nit és la dimissió de Pablo Iglesias de tots els seus càrrecs i el seu anunci que abandona la política. Presa de manera fulminant, amb l'argument de donar pas a "nous lideratges", la renúncia d’Iglesias ha agafat per sorpresa a milers d'activistes de l'esquerra i a milions de votants d'UP. És inacceptable que aquest abandonament es produeixi d'aquesta manera, a l'estil de la política burgesa clàssica, oferint la imatge d'una deserció i proporcionant munició a la dreta que evidentment la utilitzarà a fons.

Des d'Esquerra Revolucionària a Madrid hem participat activament en aquesta campanya electoral defensant un programa anticapitalista, antifeixista i antiracista, i sense amagar les nostres diferències hem cridat públicament a votar críticament a Unidas Podemos i Pablo Iglesias. Ho hem fet desplegant una intervenció massiva en els barris obrers. Estem plenament convençuts que la nostra posició ha estat correcta, quelcom que hem comprovat en l'acció, als carrers i en els mítings. Mantenir-nos al marge d'aquesta batalla electoral i renunciar en la pràctica a combatre a la dreta exposant els nostres arguments no és una política revolucionària. Molt menys encara és demanar l'abstenció o el vot nul, una postura que només beneficia la reacció i és l'antítesi de la tàctica marxista del front únic, precisament en un moment en què l'amenaça de la ultradreta és tan evident.

Els resultats de Madrid obren un nou cicle per a lluita de classes en el conjunt de l'Estat. La pròpia dimissió de Pablo Iglesias és el que millor ho simbolitza. I cal ser concrets per analitzar què ha passat i no justificar-se amb falses disquisicions. El problema no és només de lideratge, i és molt qüestionable que Yolanda Díaz sigui millor que Pablo Iglesias. No es tracta de persones, encara que les persones són importants, per descomptat, sinó de política, de l'estratègia i el programa que l'esquerra que es diu a si mateixa transformadora defensa.

No és el nostre mètode el sectarisme ni menysprear el punt d'inflexió en la lluita de classes que va representar la irrupció de Podem impulsat per la gran mobilització social oberta amb el 15M. Però cal aportar llum per entendre les causes de la victòria de la dreta, no enfosquir la reflexió i escapolir-se de la batalla quan més necessari és mantenir-s'hi. La classe obrera no pot abandonar, ha de lluitar cada dia.

Per això és impossible entendre el que ha passat a Madrid sense fer referència a fets objectius: primer, l'absència d'una oposició contundent per part de l'esquerra parlamentària contra el PP en aquests anys, i particularment en el període de pandèmia; segon, la manca de bel·ligerància contra els grans poders econòmics amb els quals s'ha traçat una estratègia "d’unitat nacional"; i tercer, la desmobilització social propiciada des del Govern de coalició. Tot això ha passat una dura factura a les urnes.

És evident que s'ha produït un vot de càstig cap a les polítiques que lidera Pedro Sánchez i que han suposat enormes beneficis per a la banca, l'Ibex 35 i la CEOE, que no han impedit els acomiadaments massius i tampoc l'empobriment d'àmplies capes de la població. També contra una gestió de la pandèmia que ha permès la saturació dels hospitals i milers de morts que podien haver-se evitat amb recursos per a la sanitat pública.

Tal com hem assenyalat en nombroses ocasions, la participació d’Unides Podem en aquest Govern està servint de "coartada progressista" a una gestió que no trenca amb la lògica del capitalisme, i que lluny d'arrossegar el PSOE cap a l'esquerra s'està mostrant impotent per complir amb les aspiracions per les quals els treballadors i els joves hem lluitat amb tant afany durant anys. La conclusió és clara: UP ha de sortir immediatament del Consell de Ministres i passar a una oposició d'esquerres contundent, impulsant la mobilització de la classe obrera per fer front a l'ofensiva patronal i contra les retallades als drets democràtics.

La demagògia i el discurs fals d'Ayuso i del PP presentant Madrid com un oasi de llibertat, on tot està obert i els llocs de treball es defensen, han connectat amb amplis sectors, fins i tot de treballadors, en un moment en què la crisi es fa més devastadora. S'ha fet evident que la propaganda del Govern de coalició insistint que en aquesta ocasió sí que s'està duent a terme una sortida social en benefici de la majoria, no gaudeix de credibilitat entre capes de la població que estan sent molt colpejades.

La renúncia a dur a terme mesures enèrgiques, com la nacionalització de la banca o de les elèctriques, de trencar d'una vegada per totes amb les retallades i l'austeritat, aturar els desnonaments, blindar la sanitat i l'educació pública amb recursos materials suficients, i depurar l'aparell de l'Estat de feixistes, ha aplanat l'avanç del PP i la ultradreta. La defensa del règim del 78 i de la seva institucionalitat des del Govern de coalició, tot i les diferències retòriques que Pablo Iglesias ha tractat de mantenir amb Pedro Sánchez, ha contribuït a aquest triomf.

Aquests resultats suposen un cop dur per a la moral de milers d'activistes de l'esquerra a Madrid i a la resta dels territoris, que veuen amb profunda preocupació l'ascens del PP i Vox i la potència de la qual ara disposen per assaltar el govern central en les pròximes eleccions generals. És inevitable que en els pròxims dies i setmanes assistim a una orgia d'idees reaccionàries amplificades pels mitjans de comunicació, i també dels coneguts anàlisi des del camp de l'esquerra reformista que culpabilitzaran la classe treballadora i el jovent del que ha passat a Madrid . No és la primera vegada.

Des d'Esquerra Revolucionària pensem que cal entendre què passat més enllà d'aquest primer xoc. Ni plorar, ni riure, comprendre. És imprescindible no només un rearmament ideològic del moviment obrer i el jovent, és l'hora també de construir una esquerra anticapitalista armada amb el programa del marxisme per aixecar amb coherència i determinació en el moviment obrer, en els sindicats de classe, als barris i centres d'estudi, en els moviments socials la bandera de la transformació socialista de la societat.

En les properes hores farem una declaració més àmplia amb una anàlisi detallada dels resultats i les perspectives que s'obren per a la lluita de classes en el pròxim període.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

lenin

banner ffe

bannerafiliacion2 01