Les manifestacions del diumenge 19 de juny han marcat un punt d'inflexió en la situació política de l'Estat espanyol i han suposat un pas molt important en el moviment de protesta social iniciat el 15-M. La primera conquesta política del 19-J va ser derrotar la intensa campanya mediàtica de criminalització duta a terme durant tota la setmana anterior, i que tenia com a objectiu posar-li fi. Utilitzant els incidents als voltants del Parlament de Catalunya, provocats per la policia infiltrada, la burgesia va llançara consciència una operació política de deslegitimació del 15-M. En realitat es pretenia deslegitimar no només el moviment 15-M com a tal, sinó, de forma més general, la lluita de la classe obrera i de la joventut, contraposant-la a la “democràcia representativa” (que com s'està veient consisteix a fer el que exigeixen els banquers, aquesta minoria parasitària que decideix sobre la vida de milions de persones). Lluny de tenir un efecte dissuasori, aquesta campanya va encoratjar la participació en les manifestacions, que va ser històrica, i va marcar el punt àlgid del moviment fins al moment, amb més d'un milió de persones al carrer, de punta a punta de l'Estat.

 

Un obús contra la política de pactes i “pau social”

 

Un altre efecte polític del 19-J va ser trencar, de forma molt clara i concloent, el conte de la “passivitat” i el “conformisme” dels treballadors i de la joventut amb que els dirigents de CCOO i UGT justificaven la seva política de desmobilització i de contínues claudicacions als atacs i pressions del govern i de la patronal. Per descomptat que ja abans del 19-J, amb les manifestacions del 15-M i les concentracions multitudinàries a les principals places del país la nit del 20 de juny desafiant la prohibició de la Junta Electoral, havia quedat molt en evidència el profund malestar i la voluntat de lluita existent en amplis sectors de la societat. Però el 19-J a més de ser un clam popular contra la dictadura dels banquers, les polítiques de retallades socials aplicades per un govern que s'ha sotmès al dictat dels poders econòmics, contra la desocupació, per la nacionalització de la banca, contra la corrupció del sistema polític..., va comptar en aquesta ocasió amb un afegit fonamental: l'exigència i la voluntat d'organitzar una vaga general que paralitzi la vida econòmica i social del país per conquistar les demandes que el moviment ha posat damunt de la taula.

L'ambient que es va viure en les manifestacions del 19-J va ser elèctric, predominant una tremenda sensació de força i d'optimisme, que aquest moviment no era flor d'un dia, que per fi s'havia restablit la senda de la mobilització enfront dels atacs tallada de forma totalment injustificada i artificial després de la vaga general del 29-S. Així, el principal significat polític del 19-J és que, malgrat totes les maniobres per dalt, malgrat tots els esforços combinats de la burgesia, de la dreta, de la socialdemocràcia i dels mitjans de comunicació al servei dels poderosos per tractar de paralitzar i confondre als treballadors, la lluita de masses s'ha obert pas i ha tornat a posar el segell en la situació política. Sense cap dubte, la gran majoria dels participants en les manifestacions, en els quals per descomptat destacava la classe obrera i la joventut incloent a desenes de milers d'afiliats a CCOO i UGT, van sortir amb la idea que la lluita havia de tenir continuïtat. Aquesta perspectiva està reforçada per la percepció generalitzada que els atacs continuaran, així com els estralls socials provocats per la crisi capitalista. Amb l'acció massiva del 19-J s'han desbordat les limitacions que els dirigents sindicals han tractat d'imposar al moviment obrer durant els últims mesos, una orientació que sens dubte va afectar i va desmoralitzar, durant un temps, a molts treballadors. Però ara la situació ha canviat, o està començant a canviar dràsticament, ja que el curs polític s'ha tancat amb les masses posant de nou el segell en la situació i amb la mirada posada a la tardor.

 

Potencial revolucionari

 

El 19-J i totes les accions de les setmanes precedents mostren el potencial revolucionari que existeix en la classe obrera i entre la joventut i que s'ha posat en relleu als carrers, però també en la majoria de les demandes que s'han debatut i aprovat en nombroses assemblees de barri i ciutat. Totes les aspiracions més sentides tenen un inequívoc signe anticapitalista: nacionalització de la banca; increment del salari mínim; reducció de la jornada laboral per lluitar contra l'atur; defensa de les pensions, la sanitat i l'educació pública; retirada de totes les contrarreformes aprovades, laboral, pensions, negociació col·lectiva; nacionalització de les empreses en crisis... A més, la idea d'una democràcia real, que transcendeixi aquesta pantomima parlamentària en la qual les seves senyories posen el segell a les decisions que es prenen en els consells d'administració de la gran banca i els grans monopolis econòmics, també amaga la llavor d'una aspiració incompatible amb el capitalisme. Acabar amb la corrupció del sistema, aconseguir una democràcia real i participativa al servei dels interessos de la majoria, on els representants del poble estiguin sota el directe control de qui els tria, porta implícita la lluita per la democràcia obrera i socialista.

És evident que en la jornada del 19-J, el caràcter multitudinari de les manifestacions s'explica perquè capes importants dels treballadors i de la joventut dels barris obrers s'han incorporat amb força a la lluita. El 15-M ha anat més enllà d'una expressió puntual de protestes i en la mesura que ha anat adquirint més força i perspectiva de continuïtat, lògicament els seus reptes polítics són majors. Són precisament els treballadors, amb la seva participació activa des de les fàbriques i els barris, els que poden donar major consistència i força a aquest meravellós moviment, dotant-li d'un caràcter més contundent. En els propers mesos la burgesia continuarà amb la seva política d'atacs i retallades, que s'emmarquen en el seu objectiu estratègic de destruir les conquestes socials més importants de les últimes dècades, empitjorant encara més les condicions de vida i de treball de la classe obrera. Per descomptat, aquest tipus de mesures no resoldran la crisi, però sí són coherents amb la dinàmica del sistema i l'objectiu dels capitalistes: preservar els seus beneficis a costa dels treballadors i dels seus competidors. Com fer front a aquesta envestida? La burgesia sap molt bé quins són els seus interessos, i no els canviarà per motius d'índole intel·lectual o moral. La burgesia només ajornaria els seus plans en un escenari de profunda rebel·lió social, davant un context en el qual estigués en perill el seu domini sobre la societat. Arribar a aquest punt, en opinió dels marxistes de Militant, és precisament l'objectiu que hauria de marcar-se aquesta lluita en els propers mesos. El moviment 15-M ha representat un enorme pas endavant, però la lluita de la classe obrera i de la joventut no ha arribat, en absolut, al seu màxim potencial. El moviment pot donar molt més de si encara que per avançar, enfortir-se i tenir èxit en l'objectiu de parar els atacs de la burgesia seran decisius els mètodes, el programa i l'orientació que s'adoptin.

 

Per una vaga general participativa

 

La idea de la vaga general s'ha convertit en un eix de la mobilització després del 19-J. Un fet extraordinàriament progressista, que demostra l'avanç en la consciència de molts sectors que participen en el moviment. La vaga general, és a dir, involucrar al conjunt de la classe obrera en l'acció, parant la producció, exercint el seu poder en les empreses, en la vida social i política del país, debatent democràticament les reivindicacions que s'han proposat en les assemblees de barri, seria un pas fonamental per concretar les nostres demandes, començant per parar els atacs que s'han aprovat i frenar els que ja s'estan cuinant. Una vaga general que tindria un caràcter polític, de classe i molt conscient, que podria obrir la porta a formes de lluita contundents, començant per l'ocupació de totes aquelles empreses en crisis o que amenacen amb l'acomiadament de milers de treballadors. Si hem ocupat les places, si hem resistit les decisions antidemocràtiques de la Junta Electoral Central o la repressió policial per què no podem ocupar les empreses que planifiquen impunement acomiadaments, defensar les ocupacions i exigir la seva nacionalització sota control dels treballadors? Una vaga general, convocada amb l'impuls del moviment 15-M i les manifestacions del 19-J, seria una vaga molt diferent. La possibilitat d'utilitzar les assemblees de barri com a comitès d'acció per estendre la lluita a cada racó de cada ciutat, en coordinació amb els comitès d'empresa i delegats sindicals, faria que aquesta vaga general tingués un seguiment històric.

La pressió de les manifestacions del 19-J han estat acusades pels dirigents dels grans sindicats, CCOO i UGT, que no han trigat un dia per pronunciar-se contra la idea de la vaga general en declaracions que omplen de vergonya als militants de base i a milers de delegats que han de suportar quotidianament l'ofensiva dels empresaris contra els drets laborals i els salaris de tots.

El secretari d'Acció Sindical d'UGT, Toni Ferrer, s'ha despenjat afirmant “que els sindicats ja van celebrar una el passat 29 de setembre i que ara es troben en una etapa de recuperació del diàleg social”. Fins i tot, amb el llenguatge d'algú que està completament al marge de la realitat, va assenyalar que la vaga del 29-S va obrir “una nova correlació de forces” que s'ha materialitzat “amb la signatura de l'Acord Econòmic i Social”. Segons Toni Ferrer, el resultat positiu de la vaga va ser la signatura d'un acord que va reduir la quantia de les pensions i va elevar l'edat de jubilació als 67 anys. No, company Ferrer. Els milions de treballadors i joves que secundem la vaga general del 29-S no ho vam fer perquè després se signés, sense consultar a la base i contra l'opinió immensament majoritària dels quals participem en la vaga i les manifestacions d'aquell dia, una nova claudicació contra els nostres drets. El que hauria de dir el company Toni Ferrer és que quan totes les condicions estaven donades per continuar la mobilització, fer-la més contundent i extensa, es va tornar a la vostra fracassada estratègia de la pau social, asfaltant el camí perquè la CEOE i el govern s'embravissin i augmentessin els atacs. En la mateixa línia lamentable s'ha expressat el secretari de Comunicació de CCOO, Fernando Lezcano, deixant clar que en els plans del sindicat no està el convocar una vaga general.

 

No al sectarisme, cal distingir entre la direcció i la base dels sindicats

 

Les intencions dels dirigents sindicals són transparents. Ells també fan oïdes sordes al clam del carrer i la seva militància, i amb la seva actuació no fan més que desautoritzar-se i desacreditar-se davant els centenars de milers de treballadors i joves que estem en lluita. Però seria un error mesurar als afiliats de base dels grans sindicats pel que avui defensen els seus dirigents, encara que sigui realment inacceptable el que defensen. Als carrers de tot l'Estat s'han manifestat centenars de milers de treballadors, molts i moltes pertanyents a CCOO i UGT. I les seves veus no han deixat de corejar les consignes del moviment, inclosa la de la vaga general. Aquest fet també ha quedat clar en nombroses assemblees de ciutat i de barri, com a Màlaga per exemple, on centenars de delegats de CCOO i UGT, per descomptat de CGT, SAT-SOC, etc., han obert les portes de les empreses en les quals treballen perquè la Comissió de Moviment Obrer de l'Assemblea de Màlaga pugui distribuir massivament la seva propaganda a favor de la vaga general.

Les declaracions dels líders de CCOO i UGT entren en oberta contradicció amb el que defensa el moviment obrer avui i amb les necessitats de lluitar contra aquesta ofensiva sense treva del govern, la patronal i la banca. I hem d'aprofitar-nos d'aquesta contradicció, evident i manifesta, per orientar les nostres energies, de manera fraternal i companya, a la base dels grans sindicats, als centenars de milers d'afiliats, als delegats i als treballadors que estan darrere d'aquestes organitzacions, per guanyar-los a la causa de la vaga general. Hem d'aprovar plans d'acció en totes les assemblees de barri per arribar als polígons industrials, a les fàbriques i empreses, als talls, de manera directa, amb propaganda positiva i no sectària, cridant al conjunt de la classe obrera a imposar aquesta vaga, a forçar als dirigents de CCOO i UGT al fet que la secundin i organitzin en coordinació amb el moviment 15-M i amb les organitzacions i col·lectius d'esquerra que han impulsat les manifestacions del 19-J. Una orientació que també ha de servir per aconseguir un canvi real en els sindicats majoritaris a favor d'un programa de classe, combatiu i democràtic que tant necessitem.

 

Mesos decisius

 

Els propers mesos seran decisius. La burgesia s'ha adonat que pot enfrontar-se a un moviment de masses el proper curs i sens dubte prepararà noves maniobres política per intentar desviar l'atenció i tractar de dissipar-ho. Malgrat la disposició del govern del PSOE a seguir amb la “reformes”, llegeixi's noves retallades socials i mesures antiobreres, no seria descartable que, seguint amb la tàctica de contraposar la “democràcia” a la lluita social, un sector decisiu dels capitalistes s'inclinessin per les eleccions anticipades. A causa de la nefasta política de la socialdemocràcia i a la profunda separació entre la política oficial i el sentir de la majoria de la població, és molt probable que unes eleccions donessin la victòria al PP que, per descomptat, tractaria d'utilitzar la seva majoria parlamentària per accelerar els atacs. No obstant això, si el moviment deslligat el 15-M està prou organitzat i aconseguim arrelar-ho en tots els barris i fàbriques amb un programa de lluita i una alternativa consistent, aquesta maniobra no té perquè parar el moviment. L'experiència de Catalunya ha demostrat que la victòria de CiU en el Parlament no ha frenat les expressions de malestar social; més aviat al contrari, la seva arrogància i desdeny cap als interessos de la majoria de la població ha esperonat la mobilització. Tota la situació apunta al fet que la crisi econòmica i social del capitalisme s'està traslladant cap a una crisi política profunda, en la qual d'una manera cada vegada més ampli es qüestionarà el poder de la burgesia sobre la societat i les formes amb la qual aquesta última tracta de disfressar aquest domini.

La lluita iniciada a l'Estat espanyol, la rebel·lió social a Grècia, les grans mobilitzacions de Portugal, França i Gran Bretanya, com les revolucions del món àrab o a Amèrica Llatina, no busca la reforma del capitalisme, no persegueix donar-li un rostre humà. Aquest és el límit que li volen imposar alguns sectors i els mitjans de comunicació burgesos, que tant promocionen i encoratgen la cara més inofensiva d'aquest moviment, més assimilable i manipulable per als seus interessos. De manera contradictòria, fent la seva experiència a través de l'acció i la posada en pràctica de les idees sotmeses a discussió, també de desenganys i replegaments temporals, el moviment donarà cada vegada més claredat als seus objectius revolucionaris. Sense seguir un guió preestablert, l'instint i les aspiracions dels que participem en aquest moviment conflueixen cap a la defensa d'un programa incompatible amb l'existència del capitalisme, i avançarà cap a la transformació socialista de la societat, cap a l'autèntica democràcia amb justícia social, acabant amb la dictadura dels banquers i els monopolis i reemplaçant-la per la participació directa de la població en la presa de les decisions polítiques i econòmiques en benefici de la majoria.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA