Entre els molts efectes letals que la crisi està fent sofrir a les famílies treballadores, un dels més sensibles és la violència que significa que et facin fora de casa teva. En els tres primers mesos de l'any, 15.491 famílies han hagut de viure aquesta traumàtica experiència; segons el Consell General del Poder Judicial, els desnonaments s'han incrementat més d'un 36% respecte al mateix període de l'any passat; si tenim una mitjana (calculant pel baix) de tres persones per família, 46.500 persones (molts d'ells nens) han viscut en carn pròpia la dolorosa sensació de ser despullats de la seva llar tan sols en el primer trimestre. Els propers mesos aquesta tendència no es detindrà, sinó que amb la perspectiva econòmica i el nivell de morositat rampant, el més segur és que segueixi incrementant-se. Si comparem amb les 5.000 famílies desnonades en tot l'any 2008, el ritme és veritablement sorprenent.

Però aquestes dades es queden fins i tot petites si es comparen amb el nombre total d'execucions hipotecàries, ja que només es consideren desnonaments quan els habitants de l'habitatge són desallotjats d'ella mitjançant procediment judicial, però abans que arribi aquest fatídic dia, una gran quantitat de famílies que no poden seguir fent front als pagaments, opten per abandonar “voluntàriament” el seu domicili per evitar-se l'amarg glop que els tregui la policia; però evidentment no són abandons voluntaris. En canvi sí són “abandons voluntaris” els milers de pisos que en totes les ciutats romanen buits, tancats i barrats perquè els seus propietaris, sobretot grans constructores i bancs, no els necessiten i els retenen esperant el millor moment per llançar-los a l'especulació, no obstant això, aquesta infame pràctica segueix sense estar penalitzada per la llei.

 

Per la moratòria

 

Des de sectors de l'esquerra, les associacions de consumidors i la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca plantegen com a solució la dació en paga de l'habitatge; és a dir, que es cancel·li el deute hipotecari a canvi de lliurar la casa al banc. Encara que aquesta mesura aquí és una excepció, en canvi sí és la pràctica habitual en la majoria dels països capitalistes desenvolupats. De totes maneres, encara que lliurar-se del deute hipotecari una vegada lliurada l'habitatge al banc seria un gran alleujament, això no solucionaria el problema, perquè a més de perdre tots els diners invertits en la compra de l'habitatge, les famílies desnonades, en el millor dels casos, haurien d'anar-se de lloguer o en el pitjor dels casos acabarien vivint al carrer o de la caritat. Per això l'esquerra hauria de lluitar i mobilitzar-se per exigir una llei que obligués als bancs a haver d'acceptar una moratòria en el pagament de la hipoteca en cas que els habitants del pis estiguin en situació de desocupació. La recent mesura del govern, l'augment de la quantitat de salari no embargable per deutes hipotecaris (de 641 a 960 euros i en cas de famílies amb 2 fills a 1.350 euros), no va al problema de fons del drama que estan vivint desenes de milers de famílies i no canvia per res el caràcter de la seva política econòmica, totalment alineada amb els interessos de la banca.

Per descomptat, els bancs s'oposen radicalment a qualsevol solució que no sigui l'execució de la hipoteca. Saben molt bé que la tendència a la baixada de preus immobiliaris encara no ha acabat (segons economistes de The Financial Estafis encara han de caure un 40% més), com també són conscients del devessall d'execucions i desnonaments que s’aproxima en el proper període. La banca diu que d'estendre's la dació de pisos, això significaria una major restricció del crèdit, tipus d'interès més alts i alhora terminis d'amortització més reduïts. Segons IU canviar la llei hipotecària costaria 15.000 milions d'euros, una xifra “molt inferior” a les ajudes públiques rebudes per la banca espanyola des de l'inici de la crisi.

 

L'expropiació de la banca i les constructores, clau per solucionar el problema

 

A la calor del moviment 15-M, en les últimes setmanes hem vist en diferents ciutats piquets solidaris de joves i treballadors que han impedit amb la seva presència el desallotjament de famílies desnonades. Aquestes accions demostren la gran disposició d'una capa important de gent a lluitar contra la injustícia que significa el desallotjament de l'habitatge, a més d'expressar un alt grau de solidaritat i l'enorme valentia dels qui estan disposats a enfrontar-se cara a cara amb la policia per defensar els drets més elementals (com el dret a l'habitatge) dels seus veïns. Aquestes accions han tingut èxit a paralitzar alguns desallotjaments, poden animar a un nombre cada vegada major de persones a participar en accions d'aquest tipus i són també una denúncia pública que té molt impacte social encara que, lògicament, perquè aquests assoliments siguin definitius i aconsegueixin a tots els afectats la lluita ha de continuar de forma més àmplia, fins a arribar al fons del problema.

Mentre la nostra classe sofreix les conseqüències de la crisi, el revers de la moneda està en els banquers, els privilegiats d'aquesta societat, que se segueixen enriquint-se amb els alts interessos que cobren per les hipoteques, l'especulació amb el deute públic, el cobrament de comissions abusives i el continu escamoteig al fisc de les seves enormes fortunes. Recentment hem conegut el cas de la família Botín, acusada de falsedat documental i el desviament de fons a un banc suís entre 2005 i 2009; han resolt la qüestió amb una aportació voluntària de 200 milions d'euros l'any passat per regularitzar la seva situació i així salvar la seva imatge. També resulten escandalosos els salaris que s'acaba de fixar la cúpula directiva de Bankia i Banca Cívica, amb Rodrigo Estona al capdavant, de fins a 24,19 milions d'euros anuals, entre sou fix, variable i incentius. I això ocorre després que el passat mes de febrer aquesta entitat bancària rebés una ajuda pública de 977 milions d'euros per fer front als seus problemes.

La solució al problema de l'habitatge passa per l'elaboració d'un pla centralitzat d'habitatge social, municipalizant el sòl urbà, nacionalitzant les constructores i els bancs (que de fet ja viuen de les ajudes estatals) i construir les que siguin necessàries (a més d'utilitzar les que estan buides en mans dels bancs) perquè tota família treballadora i tot jove pugui accedir a elles en règim de lloguer, a un preu en el qual la quota mensual no superi el 10% del salari. La lluita per aconseguir canviar els drets de milions de famílies hipotecades saquejades pels bancs i abaratir el cost d'un dret tan elemental com l'habitatge afecte interessos vitals dels capitalistes i tindrà èxit en la mesura que formi part d'un procés que desemboqui en una profunda rebel·lió social que sacsegi les bases de tot el sistema.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA