A qui beneficia el veto a les organitzacions d’esquerres?
El 19 de juny, desenes de milers de manifestants hem sortit al carrer de nou a tot l’Estat, demostrant que no ens resignem i que hi ha voluntat per a canviar les coses i lluitar contra els atacs que estem patint. A Astúries, una nova manifestació multitudinària va recórrer els carrers de Gijón, com ja ho havíem fet el 5 de juny a Avilés, afegint-nos en aquesta ocasió a la convocatòria estatal.
Comissió de respecte o comissió de censura?
Malauradament, les actituds sectàries per part d’un sector dels organitzadors, que ja havíem patit a la manifestació del dia 5, també van ser presents en aquesta ocasió, de manera, a més, molt més accentuada. Des que els companys de El Militante i del Sindicat d’Estudiants vam arribar a la manifestació va començar un assetjament consistent en xiulades d’individus de la irònicament batejada “comissió de respecte” a alguns dels nostres companys, d’altres es van col·locar al nostre costat amb cartells que deien “no em representes” i una fletxa assenyalant-nos, amb la clara intenció de fer-nos aparèixer com elements aliens a la manifestació, a més a més d’haver de suportar un “marcatge” per part de diferents membres d’aquella comissió.
Pensem que l’objectiu de tot aquest desplegament no era només impedir que poguéssim repartir els nostres fulls o vendre la nostra premsa, com venim fent a les manifestacions des de fa més de 30 anys, sinó mirar d’aïllar-nos de la resta de la gent, fer-nos aparèixer com a provocadors i generar així una situació violenta que justifiqués la nostra expulsió de la manifestació. Resulta inacceptable que en un moviment com aquest, on les reivindicacions democràtiques ocupen un paper central, alguns sectors pretenguin reprimir la llibertat d’expressió de les organitzacions d’esquerres, moltes de les quals portem dècades lluitant precisament per moltes de les qüestions que ara estan al cap de centenars de milers de joves i treballadors.
Per aquest motiu, la primera pregunta que ens fem és: a qui afavoreix aquesta censura de les idees de l’esquerra marxista i revolucionària? Malgrat que aquest sector insisteix en que el moviment 15-M és un moviment apolític, on hi caben totes les ideologies i totes les classes socials, els fets s’han encarregat en més d’una ocasió de desmentir aquesta qüestió. Precisament ha estat el caràcter netament d’esquerres i anticapitalista del moviment el que ha permès a amplis sectors de la classe obrera i la joventut identificar-se amb aquest i utilitzar aquest canal d’expressió per manifestar el seu descontentament amb l’actual situació de crisi. En aquest mateix periòdic hem desenvolupat àmpliament aquesta qüestió en més d’una ocasió.
Reivindicar només “el que és assumible per a tots els partits polítics”?
Recentment, a la web de Democràcia Real Ja a Astúries arribava una proposta que entre altres coses indicava que “...les demandes s’agruparan al voltant de principis com per exemple la transparència o la democràcia interna. Han de ser concretes però assumibles per a tots els partits polítics, independentment de la seva orientació política. Per tant, se centraran en reformes del sistema polític i no en polítiques com l’econòmica o social, que tendeixen a dividir a les persones segons la seva ideologia”. Aquesta proposta està en total sintonia amb qui manté la tesi de l’”apoliticisme” del 15-M, però xoca frontalment amb els interessos de la majoria de la població, els problemes dels quals són en essència econòmics i socials.
La repressió de la llibertat d’expressió, la tutela del que el moviment pot o no pot llegir o, el que és encara més escandalós, el pretendre atribuir-se la representativitat de centenars de milers de persones, dient el que aquestes volen “rebre” (un únic símbol, una única declaració d’intencions, una única veu) quan participen en una manifestació és una cosa intolerable. I acusar-nos de pretendre manipular pel sol fet de repartir una octaveta o de vendre la premsa obrera és només una cortina de fum per impedir que idees com la necessitat de la vaga general o la necessitat de la nacionalització de la banca es popularitzin entre el moviment. Aquesta actitud res té a veure amb la democràcia i sí molt amb les maniobres burocràtiques que en nombroses ocasions hem denunciat al nostre periòdic.
O és que potser no recorda aquesta actitud a les pitjors actuacions de la burocràcia sindical per silenciar a determinats delegats o afiliats que exigeixen un sindicalisme més combatiu o denuncien els acords lesius per als treballadors? Molts dels nostres companys han viscut a la pròpia pell aquesta situació, fins i tot l’expulsió de CCOO i d’UGT per defensar fins al final els interessos dels treballadors. Qui ara exerceix la coacció sobre nosaltres per impedir-nos que puguem expressar lliurement les nostres idees dins del moviment 15-M fa ús d’un comportament idèntic al d’aquella burocràcia sindical a la que tant critiquen o, encara pitjor, actuen com policies reprimint als treballadors per expressar idees amb les que no estan d’acord. En realitat, són ells els que intenten manipular el moviment, amagant-se rere el còmode “anonimat” de les assemblees, quan pretenen impedir que les idees de l’esquerra estiguin presents a les manifestacions.
Opinar no és manipular
El fet d’expressar amb seriositat i respecte les idees que pensem que poden contribuir a l’avenç de la lluita, el no amagar-nos rere escrits anònims, el fet que reivindiquem els nostre dret i el de qualsevol a opinar (no només verbalment, a les assemblees, sinó també per escrit, arribant a molts milers que no participen regularment) i aportar al moviment de forma organitzada, no té res a veure amb buscar “protagonismes”, ni molt menys amb cap tipus de “manipulació”. Tot el contrari. Fer-ho d’aquesta manera significa que ens responsabilitzem dels nostres actes, que ens sotmetem a la crítica del moviment en el seu conjunt i que llencem les nostres propostes amb claredat perquè cadascú les pugui conèixer i assumir o rebutjar lliurement.
De fet, a la majoria de les manifestacions que s’han fet el 19 de juny, els marxistes de El Militante i els joves del Sindicat d’Estudiants hi hem participat amb la nostra propaganda, que ha estat rebuda amb molta simpatia i total normalitat, demostrant un cop més l’enorme set d’idees que hi ha, i l’absoluta naturalitat amb la que s’accepta la presència de companys repartint fulls on aportem els nostres plantejaments de cara a la lluita, oferint la premsa, etc.; una cosa completament lògica, perquè és una pràctica habitual a qualsevol manifestació.
Per contra, criminalitzar a totes les organitzacions polítiques i sindicals d’esquerres pel sol fet de ser-ho, independentment de la seva trajectòria política, és el ferment perquè es donin agressions com les que recentment patia el coordinador general d’IU, Cayo Lara. A més a més, aquest discurs beneficia clarament a la dreta i a la burgesia, que així es pot sumar al cor dels apolítics per descafeïnar les reivindicacions, limitant-les a peticions de reformes d’escassa importància per als interessos de la majoria de la societat.
Prejudicis nocius per a l’avenç de la lluita
Pensem sincerament que aquest tipus d’actituds reflecteixen bàsicament els prejudicis de determinades capes del moviment, més vinculades a la petita burgesia, que posen per davant l’individualisme més ferotge als mètodes de lluita tradicionals del moviment obrer i la joventut. Reconèixer que aquests prejudicis existeixen no pot ser una justificació per a afavorir-los.
És una responsabilitat de les organitzacions d’esquerres mirar de combatre aquest tipus de qüestions, reivindicar amb claredat l’exercici dels drets democràtics que tan durament s’han conquerit i, per descomptat, contribuir de forma positiva a l’avenç d’aquest moviment, aportant de forma honesta els seus punts de vista i la seva experiència i deixant que els treballadors i la joventut puguin valorar en el terreny concret de la pròpia lluita els errors o encerts d’aquestes propostes. Qui, enfront d’això, pretengui limitar el debat, vetant les idees revolucionàries o la participació de les organitzacions d’esquerres, i miri d’estendre prejudicis reaccionaris dins del moviment, posa de relleu les seves pròpies carències democràtiques i, des del nostre punt de vista, són ja un obstacle per elevar el nivell de la mobilització.
Si volem que la lluita avanci en la consecució d’objectius concrets, hem de ser conscients del difícil període històric que estem travessant, on ens enfrontem a un atac sense precedents contra els nivells de vida dels treballadors i les seves famílies, a un desmantellament meticulós de l’Estat del benestar i a un saqueig constant de les arques públiques per satisfer l’ànsia de beneficis dels capitalistes. En aquest context, incorporar més sectors a la lluita, atreure a les capes decisives del moviment obrer, en base a la defensa d’un programa revolucionari i de classe, és més necessari que mai.
