El 23 de febrer de 1917, les obreres del tèxtil de Petrograd inicien un moviment de vagues que, transformant-se en una insurrecció, acabaria amb el tsarisme. La temible autocràcia que durant segles havia oprimit els camperols i treballadors russos amb mà de ferro es va esfondrar com un castell de cartes. Ningú no va córrer en el seu auxili; la policia es va mostrar impotent, els cosacs es van negar a reprimir a les masses i l’exèrcit, fastiguejat de la guerra imperialista, es va insubordinar a tot arreu. Reprenent la tradició de 1905 es van constituir soviets de diputats obrers, camperols i soldats, un nou poder començava a il·luminar-se.

La Revolució de febrer va aparentar ser un moviment espontani de les masses, cap dels Comitès Centrals dels partits revolucionaris no va fer una crida a la insurrecció. Tanmateix, tal com va assenyalar més tard Trotsky en la seva Història de la Revolució Russa, els líders naturals d’aquest moviment no eren d’altres que els obrers d’avantguarda que en el període d’auge revolucionari de 1912 a 1914 s’havien unit al bolxevisme i havien estat educats en tradicions revolucionàries, tradicions que ara posaven en pràctica sense esperar cap consigna dels seus dirigents.

Paradoxalment, els bolxevics no eren sinó una petita minoria en els nous soviets sorgits després de la revolució de febrer. La majoria corresponia als conciliadors: menxevics i socialrevolucionaris. Aquests partits no solament havien sofert molt menys que els bolxevics la repressió dels anys de la guerra, sinó que les masses d’obrers i camperols, que majoritàriament s’incorporaven per vegada primera a la vida política, els van recolzar buscant en ells la via de menor resistència, el camí més fàcil per aconseguir les seves reivindicacions de pau, pa i terra.

Els conciliadors, que no sabien què fer amb el poder que se’ls havia concedit, van permetre la formació d’un govern provisional burgès, pretenent amb això mantenir la revolució dins dels límits del capitalisme. D’aquesta manera s’obria un període de doble poder entre els soviets d’obrers i camperols i el govern provisional de capitalistes i terratinents.

Vacil·lacions en la direcció bolxevic

Fins i tot la direcció dels bolxevics a Rússia va capitular davant d’aquest ambient de conciliació. Des de les pàgines de Pravda, i a instàncies de Kàmenev i Stalin, es donava un suport crític al govern provisional. Lenin va condemnar durament aquesta política oportunista a les seves Cartes des de lluny escrites a l’exili i, quan va arribar a Petrograd en els primers dies d’abril, va començar una campanya d’agitació entre les bases bolxevics per canviar radicalment la política del partit. A les seves cèlebres Tesis d’abril, Lenin plantejava que no hi podia haver cap confiança en el govern provisional i que només la dictadura del proletariat podria portar a la pràctica les demandes democràtiques del moment: pau sense annexions ni indemnitzacions, repartiment de la terra entre la pagesia, convocatòria de l’assemblea constituent... D’aquesta manera Lenin assumia tàcitament les idees de la revolució permanent plantejades per Trotsky després de l’experiència de 1905; que només la classe treballadora, arrossegant darrere de si a la pagesia pobra i unint les tasques democràtiques a les socialistes, podria consumar la revolució en un país retardat com la Rússia tsarista.

Després de triomfar la postura de Lenin en la conferència del partit d’abril, els bolxevics van començar a preparar-se per a la presa del poder. El principal obstacle al camí del bolxevisme és la majoria conciliadora en els soviets; ja que menxevics i socialrevolucionaris pretenen usar el control que tenien sobre aquests òrgans per aplacar les masses i traspassar tot el poder a la burgesia. Tanmateix, els bolxevics no van buscar cap drecera per guanyar-se a les masses, ni van caure en el sectarisme histèric cap als conciliadors, la seva política va ser la d’explicar pacientment el seu programa en els soviets, els comitès de fàbrica... allà on les masses fossin organitzades, guanyant d’aquesta manera una creixent autoritat entre els sectors d’avantguarda que començaven a veure les limitacions de la política de col·laboració de classes practicada per menxevics i socialrevolucionaris.

De fet durant aquest període la consigna central dels bolxevics era Tot el poder als Soviets, que en aquestes circumstàncies significava ni més ni menys que lliurar el poder als líders conciliadors. D’aquesta manera els Kerenskys, Dan o Tseretelis, demostrarien la seva incapacitat per portar la pau el pa o la terra a causa dels seus vincles amb els industrials, terratinents i imperialistes. Els bolxevics construirien sobre la fallida de la política conciliadora. Aquí veiem el gran geni revolucionari de Lenin, que sabia prendre el pols a l’ambient entre les masses i plantejar la consigna adequada en cada moment.

Trotsky i els bolxevics

Gràcies a aquesta tàctica els bolxevics van poder agrupar al voltant seu als millors elements revolucionaris, entre ells a Trotsky, que encara que sempre havia mantingut una línia política similar a la de Lenin, no comprenia prou la necessitat d’una organització forta i centralitzada com la dels bolxevics, i mantenia il·lusions en una conciliació amb els menxevics. Totes aquestes il·lusions es van esvair al calor de la nova revolució i, des del moment en què Trotsky va arribar a Rússia des de l’exili, va treballar en estret contacte amb Lenin i els bolxevics. Si no es va unir formalment al partit fins a juliol va ser només per garantir la incorporació en bloc del Comitè Interdistrictes de Petrograd, un grup revolucionari que havia destacat per la seva actitud internacionalista durant els anys de la guerra.

En tota gran revolució el protagonista són les masses, però les masses no són un tot homogeni sinó que es componen de diverses capes que treuen diferents conclusions en diferent moment. Al juliol, l’avantguarda dels obrers i soldats peterburgesos va començar a impacientar-se davant de la falta de solucions que oferia el govern provisional i van organitzar una manifestació armada en contra. Els bolxevics, veient en aquest moviment una temeritat, ja que es corria el risc que la capital quedés aïllada de la resta del país permetent que els elements més revolucionaris fossin aixafats per la reacció, van tractar d’impedir-ho. Però una vegada en marxa, els bolxevics es van mantenir al costat de les masses i van encapçalar la manifestació intentant així reduir la magnitud de la catàstrofe.

El moviment de juliol va fracassar i es va obrir un període de repressió ferotge per part del govern provisional del socialrevolucionari Kerensky contra els revolucionaris. Molts bolxevics van ser detinguts sota la calúmnia de ser agents de l’estat major alemany, el propi Lenin va haver d’exiliar-se a la veïna Finlàndia. El desenfrenament de la reacció va ser tal que l’agost un sector d’oficials, encapçalats pel general Kornílov, va voler donar un cop d’estat i establir un directori militar. Això va donar als bolxevics l’oportunitat de demostrar que ells eren els més decidits defensors de les conquestes de la revolució. Els bolxevics van plantejar la unitat d’acció amb els conciliadors i amb Kerensky en la seva lluita contra la reacció korniloviana, d’aquesta manera posaven en evidència la debilitat dels líders reformistes i guanyaven creixents simpaties entre la seva base social. Sota aquestes premisses es va organitzar la defensa de Petrograd, tan poderosa va ser la mobilització dels obrers, que la temible "Divisió Salvatge" que avançava cap a la capital es va dissoldre abans de presentar batalla i Kornílov va quedar-se sense tropes amb què dur a terme el seu intent.