Noranta anys després del 14 d'abril de 1931, el capitalisme espanyol es troba sacsejat per una crisi d'enorme envergadura. La descomposició del règim del 78, la deriva autoritària de l'Estat, una desigualtat punyent després de dècades de retallades i privatitzacions, la catàstrofe sanitària i social derivada del coronavirus, i la mobilització social que no cessa des del 15M de 2011 han col·locat la lluita per la república com una necessitat de primer ordre.
La urgència és més palpable en els últims temps després de la irrupció del moviment de masses pel dret a decidir i la república catalana, i quan els intents per recuperar la imatge de la monarquia després de l'abdicació de Joan Carles I es van malmetre per la seva fugida als Emirats Àrabs Units. Que els borbons són uns lladres gràcies a l'empara de les institucions polítiques i econòmiques, i el silenci còmplice dels grans mitjans de comunicació, és quelcom evident per a milions.
En el context actual d'extrema polarització, quan l'ascens electoral de l'extrema dreta plana com una amenaça contra el moviment obrer i els drets democràtics, i el Govern PSOE-Unides Podem no trenca amb la lògica del sistema, les lliçons de la Segona República han de ser analitzades amb rigor pels militants de l'esquerra combativa. Necessitem aprendre de la història per no repetir els mateixos errors.
La burgesia i el fracàs del primer bienni reformista
Després de mesos de grans vagues i manifestacions, el triomf de les candidatures socialistes i republicanes en les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 va condemnar irremeiablement a la monarquia. La sortida d'Alfons XIII va implicar un salt decisiu en el procés de la revolució espanyola i un replantejament polític i estratègic per a la burgesia i l'aristocràcia terratinent. Tot i que la correlació de forces era molt desfavorable en aquest moment per a ells, tenien ben clar que una cosa era un canvi de règim, forçats a acceptar-lo per les circumstàncies, i una altra molt diferent tocar, encara que fos mínimament, els pilars en què es basava la seva posició com a classe dominant.
El PSOE va ser el partit més votat en les eleccions de les corts constituents del juny de 1931, però els seus dirigents consideraven que el socialisme a l'Estat espanyol era irrealitzable si prèviament no s'arribava a un nivell suficient de desenvolupament capitalista i de democràcia "formal". En conseqüència, la seva política de col·laboració de classes els va portar a deixar les regnes del Govern en mans de les vacil·lants forces republicanes petit burgeses i liberals que, sota la pressió de la lluita de classes, havien adoptat un llenguatge aparentment radical.
El fracàs de la revolució burgesa durant el segle XIX va suposar la supervivència d'una estructura de la propietat agrària latifundista, especialment al sud peninsular, que es mantenia gràcies a la sobreexplotació i misèria de milions de jornalers sense terra. La burgesia industrial i financera, terratinents, clergat i militars es van fondre en un bloc de poder completament incapaç de modernitzar el país, però disposat a seguir governant mitjançant una repressió sense límits recolzant-se en l'aparell militar i policial.
Quan els governs del primer bienni republicà-socialista van intentar implantar les seves tímides mesures modernitzadores, des de l’anhelada reforma agrària fins a la militar, la separació de l'Església i l'Estat, la introducció de l'ensenyament públic i laic, o una reglamentació laboral que il·luminés convenis col·lectius i millorés els salaris, es van trobar amb una fèrria oposició de les classes posseïdores. Els beneficis dels capitalistes espanyols dels anys trenta es basaven precisament en la misèria camperola i en una explotació despietada de la classe obrera, i van dedicar tot el seu esforç a sabotejar i paralitzar tots els projectes que amenacessin la seva font d'ingressos i beneficis.
La renúncia de l'aliança republicana-socialista a enfrontar-se al bloc reaccionari amb un programa que anés a l'arrel del problema, començant per nacionalitzar les palanques fonamentals de l'economia, acabar amb el latifundisme, reconèixer els drets democràtics de Catalunya, Euskadi i Galícia, posar punt i final a l'aventura colonial al Rif i depurar d'elements monàrquics i feixistes l'aparell militar i judicial... va permetre a la burgesia i les seves organitzacions recuperar la confiança.
El PSOE va pretendre disfressar el fracàs de les seves polítiques reformistes, però no va fer més que frustrar les esperances de milions de treballadors. I aquesta frustració va obrir de bat a bat una intensa onada de lluites obreres i jornaleres.
Les masses del poble no havien conquerit la república perquè tot seguís igual. Però els dirigents socialistes es van dedicar-se a contenir el descontentament mitjançant la violència estatal: van votar la Llei de Defensa de la República que, sota l'excusa d'impedir les conspiracions monàrquiques, només va servir per exercir una cruel repressió contra l'avantguarda obrera i jornalera, en gran part agrupada en aquell moment sota la bandera de la CNT. L'actual postura del PSOE davant la Llei Mordassa, la criminalització del jovent o el suport del ministre Marlaska a l'entrada de la policia a domicilis sense ordre judicial són una repetició d'aquests errors.
La reacció s'encoratja
La conseqüència immediata del fracàs reformista va ser el reforçament del bloc reaccionari, que es va cohesionar enfront d'una esquerra desorientada. Els grups monàrquics i la dreta agrària més radical, que havien quedat reduïts a la mínima expressió en les eleccions de 1931, es van agrupar al voltant de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) liderada per Gil Robles, i van aconseguir un important èxit electoral al novembre de 1933.
Un factor important en aquest tomb va ser el gir de les capes mitjanes cap a la reacció. En un període de deslegitimació del parlamentarisme burgès, com van ser els anys trenta, marcat pel crac de 1929, la desocupació de masses i una dinàmica de revolució i contrarevolució, les capes mitjanes van oscil·lar violentament entre la burgesia i el proletariat. El 1931, en un moment de gran empenta del moviment obrer, sectors amplis de la petita burgesia es van aliar amb els treballadors buscant una sortida a la ruïna a la qual els va empènyer el règim monàrquic. Però el 1933, constatant la debilitat i el fracàs del Govern republicà-socialista per passar per l'adreçador al gran capital, van ser guanyades per la demagògia feixista de la CEDA.
La frustració que va generar el primer bienni republicà constitueix una seriosa advertència per als que creuen que és possible dur endavant un programa de reformes socials respectant al mateix temps els interessos de l'oligarquia financera i el poder que acumulen en la societat. Si això ha estat una utopia fins i tot en els períodes d'ascens de les forces productives, en els moments de depressió econòmica i descomposició del sistema capitalista esdevé una recepta segura per al desastre.
Avui assistim a una situació similar quan el PSOE injecta centenars de milers de milions d'euros per rescatar l'IBEX35 i a la banca, o es nega a derogar la reforma laboral o impulsar l'habitatge públic i limitar els lloguers, deixant clar que no tocarà els superbeneficis dels grans especuladors i fons voltors. El paper d’Unides Podem al Govern legitimant aquesta actuació, no es pot compensar per l'anomenat "escut social", completament impotent per frenar l'atur massiu, l'augment de la desigualtat i la pobresa, els desnonaments o les retallades socials que segueixen estant vigents en tots els territoris.
La lluita revolucionària va frenar l'intent d'establir un règim feixista utilitzant el parlamentarisme republicà
Conscients de la fortalesa del moviment obrer, els dirigents cedistes van decidir no entrar immediatament en el nou Govern i van deixar en mans del Partit Radical d'Alejandro Lerroux la tasca de derogar la tímida legislació reformista del primer bienni.
Mentre la CEDA prenia públicament com a model al Partit Nazi de Hitler, els sectors més avançats van treure conclusions de les causes del fracàs del bienni reformista. Un profund procés de radicalització va sacsejar la UGT, el PSOE i les Joventuts Socialistes (JJSS). Largo Caballero, antic conseller d'Estat de la dictadura de Primo de Rivera i ministre de Treball en el primer bienni republicà, va reflectir aquest gir i va encapçalar la formació d'un poderós corrent esquerrà dins del PSOE.
L'avantguarda obrera i jornalera era conscient que la passivitat, o la simple activitat parlamentària, no frenaria el feixisme. Els esdeveniments d'Itàlia i Alemanya pesaven durament. A través de la constitució de les Aliances Obreres (un front únic de les organitzacions i sindicats obrers) es van preparar per a derrotar la contrarevolució lluitant als carrers. Quan a principis d'octubre de 1934 es va anunciar l'entrada de la CEDA al Govern, van impulsar la vaga general insurreccional.
Però ni la radicalització del PSOE i les JJSS, ni les Aliances Obreres com a tals, podien suplir l'absència d'una direcció revolucionària capaç de dotar el moviment d'Octubre d'un programa que conduís a la classe obrera al poder. La determinació dels miners asturians va portar al triomf la insurrecció a Astúries: durant els setze dies que va durar la Comuna, els treballadors van exercir el poder i van demostrar la seva capacitat per organitzar la societat sobre bases socialistes. Finalment van ser derrotats i la repressió no va tenir límits. Però malgrat tot alguna cosa havia canviat radicalment: la classe obrera no anava a deixar-se aixafar sense resistència, lluitaria amb ungles i dents.
En els mesos següents el bloc reaccionari al Parlament es va anar descomponent lentament, i els sectors fonamentals de la burgesia i els terratinents ho van apostar tot al cop militar. L'estratègia d'establir un règim feixista pel mètode "fred", utilitzant els mitjans parlamentaris de la república burgesa, havia resultat un fiasco davant la fortalesa de la classe obrera.
Les eleccions de 1936 van retornar el poder a l'esquerra, agrupada en el Front Popular. Tot i que el seu programa reproduïa gairebé exactament el de la conjunció republicà-socialista del primer bienni, l'experiència dels cinc anys anteriors havia transformat completament la consciència de les masses treballadores. La república seria socialista o es convertiria en un nou avortament històric. Sense esperar als seus dirigents, els obrers i els camperols sense terra es van llançar a realitzar la reforma agrària, van alliberar als presos del 34, i van protagonitzar una onada de vagues massiva. Les condicions per a la revolució socialista, l'únic camí per batre el feixisme, havien madurat completament.
D'aquesta manera, quan el 18 de juliol de 1936 els mateixos militars que havien estat ascendits en l'escalafó per tots els governs republicans van donar el cop, es van trobar amb una classe treballadora fortament mobilitzada que no estava disposada a sotmetre’s sense lluitar. La insurrecció obrera els va derrotar en les principals ciutats, i a diferència del que va passar a Alemanya o Itàlia van seguir tres anys de lluita armada contra el feixisme i revolució social.
No podem analitzar en aquest article les realitzacions revolucionàries i els greus errors estratègics de l'esquerra, tenallada per la política de col·laboració de classes del frontpopulisme. Però les lliçons d'aquelles batalles són inesgotables i valuoses per al moment actual.
En termes històrics vivim un cicle polític marcat per la crisi orgànica del capitalisme, del règim del 78 i la monarquia. La formació del Govern de coalició PSOE-UP és una expressió fonamental de l'auge de la lluita de classes de l'última dècada. Però la reacció, agrupada en Vox i el PP, es prepara per treure avantatges de la frustració que està provocant la seva incapacitat per afrontar als grans poders fàctics. La batalla electoral a Madrid serà una primera etapa en la seva ofensiva. Aprenent de l'experiència de la nostra classe, només amb una enèrgica mobilització als carrers, armats amb el programa de la transformació socialista de la societat, aconseguirem aturar-los i derrotar-los.
