“Mentre depengui del poder militar dels Estats imperialistes, la victòria d'un bàndol o un altre només pot significar un nou desmembrament i un vassallatge encara més brutal del poble ucraïnès. El programa d'independència d'Ucraïna a l'època de l'imperialisme està lligat directament i indissolublement al programa de la revolució proletària”.

Lev Trotski, La qüestió ucraïnesa

Aquestes paraules, escrites per Lev Trotski l’any 1939, ressonen més actuals que mai. Com hem explicat en diferents declaracions i articles[1], la guerra que avui arrasa Ucraïna no es pot entendre si cedim a la propaganda de l'imperialisme otantista, al missatge sobre la suposada “desnazificació” llançat per Putin i el seu cercle, o a l'aparença de lluita per l'alliberament nacional amb què s'encobreix Zelenski.

Aquest conflicte sagnant, que ja ha segat la vida de desenes de milers de civils i soldats, que ha arrasat ciutats i infraestructures vitals, que ha provocat l'èxode de milions de famílies, una escalada militarista enorme i que pot precipitar l'economia global a una depressió, amaga objectius materials molt concrets i de gran abast.

Considerar el caràcter de la guerra atenent només qui va disparar primer, sense intentar penetrar en les contradiccions insuperables que han portat a aquest punt i els interessos de classe que estan en joc, és un greu error.

La guerra a Ucraïna va molt més enllà de la invasió que les tropes russes iniciaren el 24 de febrer: és una contesa imperialista que s'inscriu dins de la pugna global que sostenen els EUA i els seus aliats europeus davant del bloc integrat per la Xina i Rússia. L'essència d'aquesta nova matança, com d’altres que l'han precedida, és el control de mercats, primeres matèries, rutes comercials i fluxos de capital. Si cal exhibir un poder militar aclaparador darrere d'aquests objectius, es fa. Al cap i a la fi, la guerra és la continuació de la política per altres mitjans.

Ocultar que una nova correlació de forces ha trasbalsat l'ordre mundial construït pels EUA després del col·lapse de l'URSS als anys 90, minimitzar l'agressiva expansió de l'OTAN en aquestes tres dècades, o insistir en l'aïllament de Rússia després de gairebé tres mesos de guerra, forma part de la propaganda occidental que omple els mitjans d'informació per modelar l'opinió pública. Quan Putin invoca la defensa de la població russa del Donbass però nega l'existència de la nació ucraïnesa a cops de bomba, demostra que l'únic que pretén és salvaguardar els interessos del renaixent imperialisme rus.

Els EUA i l'OTAN parlen cínicament d’“alliberar Ucraïna” quan l'han transformat en un Estat titella i utilitzen el seu poble com a carn de canó. Washington arma, finança i dirigeix l'exèrcit ucraïnès i l'autodenominada resistència, l'espina dorsal de la qual està composta per una embullada barreja de nacionalistes de dretes, neonazis i mercenaris a sou.

L'objectiu de l'imperialisme dels Estats Units és transparent. Com si fos la seva última oportunitat per superar els revessos patits a l'Afganistan, l'Iraq, Síria… i remuntar una decadència econòmica vertiginosa, no està disposat a cedir un pam de la seva influència al vell continent. Està posant Europa de genolls i perllongant una guerra devastadora a Ucraïna sense enviar un sol soldat.

Si Putin s'empantana en un conflicte llarg i desgastant, Washington creu que la Xina haurà de retrocedir en les seves aspiracions hegemòniques. Però res d'això no és segur, i mentrestant una crisi militar sense precedents des del 1945 i una debacle econòmica més profunda que la Gran Recessió del 2008 es dibuixen com una perspectiva cada dia més probable.

Foto1
"La guerra a Ucraïna és una contesa imperialista que s'inscriu en la pugna global que mantenen els EUA i els seus aliats europeus enfront del bloc integrat per la Xina i Rússia"

Algunes consideracions importants

Subordinar-se a qualsevol dels dos blocs en conflicte recorrent a arguments com la lluita per la “independència nacional”, o a la geopolítica barata de “l'enemic del meu enemic és el meu amic”, tenen poc a veure amb el programa marxista i leninista sobre l'imperialisme i la qüestió nacional.

Des del segle XII, els territoris que avui conformen Ucraïna van ser desmembrats i repartits una vegada i una altra entre les classes dominants de Polònia, Romania, Rússia, Alemanya, Àustria-Hongria i Turquia. El resultat va ser que, juntament amb una majoria ètnica i de llengua ucraïnesa, a moltes zones del sud-est del país la població dominant era russa, mentre en altres regions es van consolidar importants minories d'origen polonès, bielorús, hongarès, romanès i fins i tot grec.

Negar l'opressió nacional i el brutal espoli que el poble ucraïnès ha patit al llarg de la història per diferents potències, i especialment sota l'imperi dels tsars, és una falsificació històrica. La lluita del poble ucraïnès pel seu alliberament nacional va jugar un paper de primer ordre en la Revolució russa de 1917, i és impossible entendre la Ucraïna contemporània sense considerar els esforços de Lenin i els bolxevics per aplicar el principi d'autodeterminació de les nacionalitats oprimides sobre bases igualitàries. Però la degeneració estalinista de l'Estat soviètic va suposar una ruptura completa amb aquesta política i la seva substitució per una nova forma de xovinisme gran rus.

Tornant al moment actual. Putin és el cap visible del nou imperialisme rus emergent que nega els drets nacionals d'Ucraïna, a qui considera part integral del territori rus regalada per Lenin al nacionalisme ucraïnès. Però potser Zelenski té una posició millor?

Foto1
"Negar l'opressió nacional i l'espoli que el poble ucraïnès ha patit al llarg de la història, especialment per l'imperi tsarista, és una falsificació històrica"

El règim reaccionari de l'actual president ucraïnès ha convertit en política d'Estat el nacionalisme supremacista que va tenir la màxima expressió amb el moviment de Stepán Bandera, líder de l'Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos (OUN) als anys 30. La col·laboració d'aquesta fracció amb les forces militars nazis en el combat contra les tropes de l'Exèrcit Roig i en l'extermini de més de cent mil jueus polonesos i ucraïnesos està àmpliament documentada.

Zelenski té un enfocament molt clar sobre els drets dels seus opositors i de les minories nacionals a Ucraïna. Amb el suport de les “democràcies europees” i de l'imperialisme nord-americà, va aprovar una legislació que discrimina i oprimeix legalment la població ètnicament russa, perseguint el seu idioma i la seva cultura, continuant l'estratègia que va començar amb el triomf de les forces xovinistes i l’extrema dreta a la revolta de l'Euromaidan el 2014.

El desplaçament de l'aparell de l'Estat cap a aquestes posicions es va concretar en una intervenció militar al Donbass d'unitats neonazis, com el Batalló Azov, contra les poblacions que havien resistit aquest gir dels esdeveniments. Des de llavors, les incursions armades ucraïneses a la República Popular de Lugansk i de Donetsk, creades al començament del conflicte i tutelades actualment pel Govern rus, s'han cobrat la vida de més de 14.000 persones.

Responent als interessos de la burgesia ucraïnesa prooccidental i els seus amos imperialistes, Zelenski ha il·legalitzat els partits comunistes i d'esquerra eliminant qualsevol tipus d'oposició política. Ha perseguit els sindicats i els activistes obrers més destacats, fomentant la criminalització d’altres minories nacionals, i estigmatitzant el mig milió de persones que integren el poble gitano, i també la comunitat LGTBI[2]. Aquest campió de la “democràcia” és en realitat un dèspota reaccionari, i qualsevol suport directe o indirecte a la seva política no té res de progressista ni d’“humanitari”.

Foto1
"El règim reaccionari de Zélenski ha connvertit el nacionalisme supremacista en política d'Estat, i té com a referent Stepan Bandera, un genocida col·laborador amb els nazis"

Conèixer el passat per comprendre el present

La lluita per l'alliberament nacional del poble ucraïnès s'ha fos i entrellaçat al llarg de la història amb la de la pagesia i els treballadors. Els aixecaments agraris a finals del segle XIX i principis del XX contra els terratinents polonesos i russos, la revolució de 1905 que va enfrontar la classe obrera ucraïnesa i russa contra l'autocràcia tsarista, els latifundistes i els burgesos de Kíev, Sant Petersburg o Moscou, van fer emergir les aspiracions democràtiques nacionals del poble ucraïnès, el dret al reconeixement i respecte de la seva llengua i la seva cultura, i a què Ucraïna pogués convertir-se en una nació independent i sobirana.

Però la majoria dels moviments nacionalistes nascuts en aquell període, liderats per elements burgesos i petitburgesos, tenien una actitud extremadament hostil a les reivindicacions dels pagesos (reforma agrària i entrega de la terra) i dels treballadors (millora de les seves condicions laborals i econòmiques). Sempre van confiar en el patrocini d'una o altra potència imperialista per a dur a terme el seu objectiu d'independència, i després del triomf de la Revolució d'Octubre es van convertir en l'instrument primer d'Alemanya i després de França i Anglaterra contra el nou poder soviètic.

Ucraïna només va poder exercir el seu dret a l'autodeterminació, conquerir la seva independència nacional, i crear les bases per a una igualtat real entre les llengües i els pobles que la integraven, amb l'arribada al poder dels bolxevics i l'extensió de la revolució. No és casualitat que dies abans de la seva criminal invasió, Putin pronunciés un discurs en què va acusar Lenin d'“inventar-se Ucraïna” per haver reconegut el seu dret a l'autodeterminació i defensat la seva integració a la Unió Soviètica com una República Socialista independent i en peu de igualtat amb la República Socialista Russa.

Tampoc no és casualitat que Zelenski hagi esborrat dels llibres d'història que va ser la revolució socialista del 1917 la que va donar l'oportunitat d'independència a Ucraïna, fet que va suposar un pas de gegant no només per a l'alliberament social del poble, també per preservar la llengua i la seva cultura.

Els sòviets ucraïnesos, amb el suport entusiasta de Lenin, van dur a terme una alfabetització massiva en llengua ucraïnesa i una promoció de la literatura, l'art i les escoles en ucraïnès. La República Socialista Ucraïnesa va declarar oficial l'ucraïnès per primera vegada a la història, fomentant el seu aprenentatge i utilització per tots els funcionaris estatals, institucions i mitjans de comunicació. El 1919, enmig de les penalitats de la guerra civil, l'Estat obrer va imprimir 84 milions de llibres en ucraïnès.

És un autèntic crim que els xovinistes reaccionaris al capdavant de l'aparell de Govern i de l'Estat de les dues nacions vulguin esborrar sistemàticament la història que uneix els oprimits de Rússia i Ucraïna, que va tenir a més una heroica continuïtat en la resistència contra la invasió militar nazi i la victòria sobre Hitler durant la Segona Guerra Mundial.

L'esquerra revolucionària té l'obligació de rescatar l'autèntic programa de Lenin i els bolxevics sobre Ucraïna si vol entendre què està passant actualment i no ser víctima de les pressions ideològiques de classes alienes.

Foto1
"Ucraïna tan sols va poder exercir el seu dret a l'autodeterminació amb l'arribada dels bolxevics al poder i l'extensió de la revolució"

Lenin i el dret a l'autodeterminació

El punt de partida del programa leninista és la defensa del dret a l'autodeterminació de cada nació i nacionalitat oprimida, cosa que òbviament suposa exercir el dret a la independència nacional. És una demanda democràtica essencial, que va jugar un paper fonamental en les revolucions burgeses per lluitar contra el particularisme feudal i crear l'Estat nacional. Però la qüestió nacional no es va resoldre amb el triomf del règim burgès: a l'època del domini imperialista, l'opressió nacional es va exacerbar amb una política colonial i d'annexions de les grans potències.

L'enfocament leninista de la defensa del dret a l'autodeterminació no implica sempre i en tota circumstància un suport incondicional a la separació, ni la subordinació a la política de la burgesia de la nacionalitat oprimida. Lenin considerava aquesta defensa com a part d'un programa d'independència de classe i internacionalista, que advoca per la unitat dels treballadors per sobre de les fronteres nacionals, i que ha de servir per fer avançar la lluita per la transformació socialista de la societat.

Lenin va insistir que la primera tasca dels marxistes i els treballadors avançats és lluitar contra la seva pròpia burgesia nacional, educant les masses de la nació opressora en la defensa del dret a decidir de la nació oprimida i combatent qualsevol imposició o forma de repressió. Els treballadors de la nacionalitat oprimida alhora han de mantenir ferma la bandera de l'internacionalisme i una política de classe completament diferenciada de la burgesia nacionalista.

En el seu famós text, El dret de les nacions a l'autodeterminació[3], una resposta àmplia als postulats de Rosa Luxemburg (que negava cap paper progressista de la lluita per l'autodeterminació perquè la considerava una concessió als moviments nacionalistes burgesos), Lenin aborda la qüestió d'una forma concreta i dialèctica:

En la mesura que la burgesia d'una nació oprimida lluita contra l'opressora, nosaltres hi estem sempre, en tots els casos i amb més decisió que ningú, a favor, perquè som els enemics més decidits i conseqüents de l'opressió. Però en la mesura que la burgesia de la nació oprimida està a favor del seu nacionalisme burgès, nosaltres hi estem en contra. Tota la lluita contra els privilegis i la violència de la nació opressora i cap tolerància amb l'afany de privilegis de la nació oprimida.

Si en l'agitació no llancem ni propugnem la consigna del dret a la separació, afavorirem no només la burgesia, sinó els feudals i l'absolutisme de la nació opressora (…) En la por de “fer el joc” a la burgesia nacionalista polonesa, Rosa Luxemburg nega el dret a la separació recollit al programa dels marxistes russos, i a qui acaba ajudant en realitat és als centurinegristes russos[4]. Ajuda en realitat al conformisme oportunista amb els privilegis (i amb coses pitjors que els privilegis) dels russos.

Apassionada per la lluita contra el nacionalisme a Polònia, Rosa Luxemburg ha obviat el nacionalisme rus, malgrat que precisament aquest nacionalisme és ara el més temible: és precisament un nacionalisme menys burgès però més feudal, és precisament el fre més gran per a la democràcia i la lluita proletària. En tot nacionalisme burgès d'una nació oprimida hi ha un contingut democràtic general contra l'opressió, i a aquest contingut li prestem un suport incondicional, a l’hora que apartem rigorosament la tendència a l'exclusivisme nacional, lluitem contra la tendència del burgès polonès a oprimir el jueu, etc., etc.

Des del punt de vista del burgès i del filisteu, això “no és pràctic”. Però és l'única política pràctica i fidel als principis en la qüestió nacional, l'única que ajuda de debò la democràcia, la llibertat i la unió del proletariat.

Reconèixer el dret a la separació per a tothom; apreciar cada qüestió concreta sobre la separació des d'un punt de vista que elimini tota desigualtat de drets, tot privilegi, tot exclusivisme.

Prenguem la posició de la nació opressora. Pot ser lliure un poble que oprimeix altres pobles? No. Els interessos de la llibertat de la població russa exigeixen que es lluiti contra aquesta opressió. La llarga història, la secular història de repressió dels moviments de les nacions oprimides, la propaganda sistemàtica d'aquesta repressió per part de les classes “altes”, han creat prejudicis que són enormes obstacles a la causa de la llibertat del propi poble rus, etc.

Els centuri-negristes russos donen suport conscientment a aquests prejudicis i els fomenten. La burgesia russa transigeix amb ells o s'hi emmotlla. El proletariat rus no pot assolir els seus fins, no pot esbrossar per a si el camí cap a la llibertat, sense lluitar sistemàticament contra aquests prejudicis.

Formar un Estat nacional autònom i independent a Rússia continua sent, per ara, tan sols privilegi de la nació russa. Nosaltres, els proletaris russos, no defensem cap privilegi, tampoc aquest. Lluitem sobre el terreny d'un Estat determinat, unifiquem els obrers de totes les nacions d'aquest Estat, no podem garantir una via de desenvolupament nacional, marxem cap al nostre objectiu de classe per totes les vies possibles.

Però no es pot anar cap aquest objectiu sense lluitar contra tots els nacionalismes i sense propugnar la igualtat de totes les nacions. Així, per exemple, depèn de mil factors, desconeguts per endavant, si Ucraïna podrà arribar a formar un Estat independent. I, com que no volem fer “conjectures” vanes, estem fermament pel que és indubtable: el dret d'Ucraïna a aquest Estat. Respectem aquest dret, no donem suport als privilegis dels russos respecte als ucraïnesos, eduquem les masses en l'esperit del reconeixement d'aquest dret, en l'esperit de la negació dels privilegis estatals de qualsevol nació.[5]

La posició de Lenin partia sempre d'allò que ajudava més en l'estratègia d'enderrocament del capitalisme. En les nacions i nacionalitats oprimides, com la història ha demostrat una i mil vegades, la lluita de les masses pel seu alliberament social sempre ha anat en unió indestriable amb la lluita per l'alliberament nacional. Dir-los que hi renunciïn, ajornar la reivindicació dels seus drets democraticonacionals fins que triomfi el socialisme, significaria llançar-los als braços de la burgesia nacionalista. Els marxistes intervenen en el moviment d'alliberament nacional presentant el seu propi programa i lluitant per a guanyar la direcció com a part inseparable del combat per la revolució socialista.

La Revolució de Febrer de 1917 va confirmar la perspectiva de Lenin. A l'exigència camperola de repartiment de la terra, a les reivindicacions econòmiques i polítiques del proletariat, de pau per part dels soldats extenuats a les trinxeres, les masses ucraïneses, georgianes, lituanes… van afegir el dret a expressar-se en les seves llengües i a exercir l'autodeterminació nacional. Però el Govern provisional, la coalició de ministres capitalistes i reformistes dels partits menxevic i socialrevolucionari, va respondre a aquestes aspiracions amb la repressió i la reafirmació dels interessos imperialistes de Rússia.

En el cas d'Ucraïna, la importància de mantenir-la subjugada era evident: representava una reserva fonamental de carbó, blat i altres recursos estratègics. A més, negar l'existència d'una identitat nacional ucraïnesa era un pilar fundacional del nacionalisme gran rus: Ucraïna era anomenada la Petita Rússia i els plans de russificació i supressió de la llengua ucraïnesa havien estat polítiques d'Estat.

El més destacat d'aquest període és que les organitzacions reformistes i nacionalistes petitburgeses que dominaven la Rada ucraïnesa (Parlament) van posposar totes les seves reivindicacions nacionals per no contrariar les potències imperialistes aliades (França i Anglaterra) que influïen determinantment en la posició del Govern Provisional de Moscou.

L'arribada de Lenin a Petrograd, l'abril del 1917, va suposar un canvi transcendental en l'orientació del Partit Bolxevic. El suport “crític” al Govern provisional que Kàmenev, Stalin i Mólotov, havien mantingut des de la Revolució de Febrer, va ser objecte d'una crítica duríssima. Davant la col·laboració amb la burgesia, Lenin va explicar la necessitat de guanyar pacientment les masses per al programa de la revolució socialista i la presa del poder. Les seves idees van ser sistematitzades a les seves famoses Tesis d'Abril.

Pel que fa a la qüestió nacional, i concretament a Ucraïna, la seva postura mancava de qualsevol ambigüitat:

Cap demòcrata no podrà negar el dret d'Ucraïna a separar-se lliurement de Rússia. Només el reconeixement absolut d'aquest dret ens permet advocar (...) per l'associació voluntària dels dos pobles en un sol Estat (…) Defensem la unió més estreta dels treballadors del món contra els capitalistes «propis» i de tots els altres països, però perquè aquesta unió sigui voluntària, l'obrer rus, que no confia ni per un minut en la burgesia russa ni en la ucraïnesa, defensa avui el dret dels ucraïnesos a la separació, sense imposar la seva amistat, sinó esforçant-se per guanyar la seva amistat en tractar-los com a iguals.[6]

Aquesta actitud seria determinant per la victòria de la revolució socialista a Ucraïna. Quan els bolxevics van guanyar la majoria dels sòviets a les principals ciutats russes, a Ucraïna aquests es trobaven paralitzats per la política dels reformistes conciliadors. Els agitadors bolxevics ucraïnesos van fer una tasca incansable donant a conèixer el seu programa i impulsant la formació de sòviets camperols que es van estendre sota la consigna de pau, pa i terra.

En poc temps, van guanyar al programa bolxevic els camperols pobres (mujik) separant-los dels kulaks (camperols rics), i creant les condicions per a la unificació de les masses oprimides del camp i les ciutats sota un programa que incloïa la lluita per l'alliberament nacional d'Ucraïna. Aquest aspecte va ser determinant perquè l'ala esquerra del moviment independentista, representada pels seguidors del diari Borotba (La Lluita), veiés al bolxevisme el seu aliat més fiable i s'unissin al partit de Lenin.

Foto1
"En arribar a Petrograd a l'abril de 1917, Lenin explica en les seves famoses 'Tesis d'abril' la necessitat de guanyar les masses per al programa de la revolució socielista i la presa del poder"

La República Socialista d'Ucraïna

Després de la presa del poder a l'octubre, una política correcta respecte la qüestió nacional encara era més decisiva que abans. L'Estat obrer aixecat pels treballadors i camperols russos, ucraïnesos i de les diferents nacionalitats va haver d'enfrontar una brutal guerra civil contra la burgesia i els terratinents, recolzats per la intervenció de 22 exèrcits imperialistes. Ucraïna va ser un dels principals objectius de la contrarevolució armada.

Els mateixos reformistes i nacionalistes burgesos i petitburgesos de la Rada que havien renunciat a l'autodeterminació entre febrer i octubre, es van afanyar a declarar una Ucraïna capitalista independent contra els sòviets. Era la millor tàctica per encobrir el seu servilisme davant de la burgesia ucraïnesa i els aliats imperialistes: disfressar els seus interessos de classe amb la bandera de la independència.

Però l'autodenominada “República Popular Ucraïnesa” va acabar dirigida per governs extremadament reaccionaris que es van dedicar a liquidar totes les conquestes revolucionàries, tornant les terres ocupades pels camperols als terratinents, lliurant les fàbriques als seus antics propietaris, recuperant velles lleis tsaristes, prohibint el rus i massacrant centenars de milers d'obrers i camperols jueus, russos i ucraïnesos. Aquesta república independent, proclamada contra voluntat de les masses, esdevingué un protectorat imperialista al servei de les guàrdies blanques contrarevolucionàries.

Devastada per la guerra, la Ucraïna soviètica va estar sotmesa a tensions extremes que van provocar polèmiques entre els propis bolxevics. No era fàcil orientar-se en unes circumstàncies en què el nacionalisme ucraïnès havia servit de trampolí a la contrarevolució. Els debats dins del Partit Bolxevic, i al si dels comunistes ucraïnesos, van ser intensos. Eren temps en què la llibertat d'expressió i les diferències internes estaven garantides pel règim partidari.

Les posicions eren fonamentalment tres: un sector defensava una República Socialista d'Ucraïna independent, un altre la fusió d'Ucraïna amb Rússia a una mateixa República i, una tercera fracció, s'inclinava per una federació entre les dues repúbliques. Els tres principals sòviets ucraïnesos (Kíev, Odessa i Donetsk) van adoptar posicions diferents. El soviet de Donetsk, per exemple, va arribar a proclamar una república separada de la Ucraïna soviètica que va demanar incorporar-se a Rússia, argumentant una major funcionalitat econòmica i la tradició de lluita comuna amb els miners russos de les regions frontereres.

La postura de Lenin en aquell moment complex i difícil, va mostrar clarament la fortalesa del seu mètode flexible, democràtic i classista. Val la pena citar íntegrament la carta que va enviar als obrers i camperols d'Ucraïna el desembre de 1919[7]:

Camarades, fa quatre mesos, a finals d'agost de 1919, vaig tenir oportunitat de dirigir una carta als obrers i camperols amb motiu de la victòria sobre Koltxak.[8]

Ara faré imprimir aquesta carta íntegrament per als obrers i camperols d'Ucraïna, amb motiu de les victòries sobre Denikin[9].

Les tropes roges han ocupat Kíiv, Poltava i Khàrkiv, i avancen victoriosament cap a Rostov. A Ucraïna fermenta la insurrecció contra Denikin. Cal reunir totes les forces per a la derrota definitiva de l'exèrcit de Denikin, que va intentar restablir el poder dels terratinents i capitalistes. Hem de destruir Denikin per posar-nos fora de perill de la més mínima possibilitat d'una nova invasió.

Els obrers i camperols d'Ucraïna han de conèixer els ensenyaments que tots els obrers i camperols russos han extret de la conquesta de Sibèria per Koltxak i del seu alliberament per les tropes vermelles, després de llargs mesos de tirania terratinent i capitalista.

La dominació de Denikin a Ucraïna va ser una prova tan dura com la dominació de Koltxak a Sibèria. No hi ha dubte que les lliçons d'aquesta dura prova faran comprendre amb claredat els obrers i camperols d'Ucraïna —com va passar amb els obrers i camperols dels Urals i Sibèria— les tasques del poder soviètic, i els induiran a defensar-ho amb més fermesa.

A la Gran Rússia ha quedat totalment abolida la propietat terratinent. El mateix cal fer a Ucraïna; i el poder soviètic dels obrers i camperols ucraïnesos ha de liquidar totalment la propietat terratinent, i alliberar per complet els obrers i camperols ucraïnesos de l'opressió dels mateixos terratinents.

Però a més d'aquesta tasca i d'altres que se'ls van plantejar i encara es plantegen, tant a les masses treballadores de la Gran Rússia, com a les d'Ucraïna, el poder soviètic a Ucraïna té les seves pròpies tasques específiques. Una d'aquestes tasques específiques mereix, actualment, la major atenció. És el problema nacional o, en altres paraules, el problema de si Ucraïna serà una República Socialista Soviètica Ucraïnesa separada i independent, lligada per una aliança (federació) a la República Socialista Federativa Soviètica Russa (RSFSR), o si Ucraïna es fusionarà amb Rússia formant una República Soviètica única. Tots els bolxevics, tots els obrers i pagesos políticament conscients, han d'analitzar atentament aquest problema.

La independència d'Ucraïna ha estat reconeguda, tant pel Comitè Executiu Central de la RSFSR com pel Partit Comunista dels bolxevics de Rússia. És, per tant, evident i per tots reconegut que només els mateixos obrers i camperols d'Ucraïna poden decidir i decidiran al Congrés de Soviets d'Ucraïna, si Ucraïna es fusionarà amb Rússia o si serà una república separada i independent, i en aquest darrer cas, quins vincles federatius hauran d'establir-se entre aquesta República i Rússia.

Com s'ha de resoldre aquest problema pel que fa als interessos dels treballadors i a l'èxit de la seva lluita per la total emancipació del treball del jou del capital?

En primer lloc, els interessos del treball exigeixen la confiança més absoluta i la unió més estreta entre els treballadors dels diferents països i diferents nacions. Els partidaris dels terratinents i capitalistes, de la burgesia, s'esforcen per dividir els obrers, per avivar les discòrdies i antagonismes nacionals, per tal de debilitar els obrers i enfortir el poder del capital.

El capital és una força internacional. Per vèncer-ho, cal una unió internacional d'obrers, una fraternitat internacional d'obrers.

Nosaltres som enemics dels antagonismes i les discòrdies nacionals, de l'aïllament nacional. Som internacionalistes. Estem per la unió estreta i la fusió completa dels obrers i camperols de totes les nacions del món en una República Soviètica mundial única.

En segon lloc, els treballadors no han d'oblidar que el capitalisme ha dividit les nacions en un petit nombre de grans potències opressores (imperialistes), nacions lliures i sobiranes, i una immensa majoria de nacions oprimides, dependents i semidependents, no sobiranes. L'arxicriminal i arxireaccionària guerra de 1914-1918 va accentuar aquesta divisió, enconant amb això els odis i rancúnies. Durant segles es va anar acumulant la indignació i la desconfiança de les nacions no sobiranes i depenents cap a les nacions dominants i opressores, tal com Ucraïna cap a nacions com la Gran Rússia.

Volem una unió voluntària de nacions —una unió que exclogui tota coerció d'una nació sobre una altra—, una unió que es basi en la confiança més plena, en un clar reconeixement d'unitat fraternal, en un consentiment absolutament voluntari. Una unió així no es pot fer de cop; per arribar-hi hem d'actuar amb summa paciència i la major cura, per no malmetre les coses i no despertar desconfiança, i perquè la desconfiança deixada per segles d'opressió terratinent i capitalista, de propietat privada i els antagonismes provocats per la seva distribució i redistribució puguin desaparèixer.

Hem, per tant, d’obstinar-nos fermament a aconseguir la unitat de les nacions i oposar-nos implacablement a tot allò que tendeixi a dividir-les, i en fer-ho, hem de ser molt prudents i pacients, i fer concessions a les supervivències de la desconfiança nacional. Hem de ser ferms i inexorables davant de tot allò que afecti els interessos fonamentals del treball en la seva lluita per sacsejar-se el jou del capital.

El problema de la demarcació de fronteres, ara i de moment, doncs nosaltres aspirem a la completa abolició de les fronteres, no és un problema fonamental, important, sinó secundari. Pel que fa a aquest assumpte podem esperar, i hem d'esperar, ja que la desconfiança nacional sol ser molt tenaç a les àmplies masses de camperols i petits propietaris, i tota precipitació pot accentuar-la. En altres paraules, pot comprometre la causa de la unitat total i definitiva.

L'experiència de la revolució obrera i camperola de Rússia, la Revolució d'Octubre de 1917 i dels dos anys de lluita victoriosa contra l'agressió dels capitalistes internacionals i russos, ha demostrat amb claredat meridiana que els capitalistes van aconseguir, durant un temps, explotar la desconfiança nacional dels camperols i petits propietaris polonesos, letons, estonis i finlandesos cap als grans russos; que van aconseguir, per un temps, sembrar discòrdia entre ells i nosaltres recolzant-se en aquesta desconfiança. L'experiència va demostrar que aquesta desconfiança s'esvaeix i desapareix molt lentament, i que com més cura i paciència tinguin els grans russos, que durant tant de temps van ser una nació opressora, amb tanta més seguretat es dissiparà aquesta desconfiança.

Va ser precisament per haver reconegut la independència dels Estats polonès, letó, lituà, estonià i finlandès, que ens estem guanyant, lenta però fermament, la confiança de les masses treballadores dels petits Estats veïns, més endarrerides i més enganyades i oprimides pels capitalistes. Aquest és el camí més segur per arrencar-les de la influència dels “seus” capitalistes nacionals i conduir-les amb plena confiança cap a la futura República Soviètica internacional unida.

Mentre Ucraïna no s'alliberi completament de Denikin i no es reuneixi el Congrés de Sòviets de tota Ucraïna, el seu Govern és el Comitè Militar Revolucionari d'Ucraïna. A més dels comunistes bolxevics ucraïnesos, hi ha els comunistes borotbistes ucraïnesos, que treballen en aquest Comitè Revolucionari com a membres del Govern. Els borotbistes es distingeixen dels bolxevics, entre altres coses, perquè defensen la independència incondicional d'Ucraïna. Els bolxevics no faran d'això un objecte de divergències i desunió, no consideren que això sigui obstacle per a un treball proletari harmònic. Hi ha d'haver unitat en la lluita contra el jou del capital i per la dictadura del proletariat, i no hi ha d'haver trencament entre comunistes pel problema de les fronteres nacionals o de si els vincles entre els Estats han de ser federatius o altres. Entre els bolxevics hi ha partidaris de la independència total d'Ucraïna, partidaris d'una unió federativa més o menys estreta i partidaris de la fusió total d'Ucraïna amb Rússia.

No hi ha d'haver divergències per aquests problemes. El Congrés dels Sòviets d'Ucraïna els resoldrà.

Si un comunista gran rus insisteix en la fusió d'Ucraïna amb Rússia, els ucraïnesos poden molt bé sospitar que defensa aquesta política, no pel fet de tenir en compte la unitat dels proletaris en la lluita contra el capital, sinó pels prejudicis del vell nacionalisme gran rus imperialista. Aquesta desconfiança és natural i fins a cert punt inevitable i legítima, ja que els gran russos, sota el jou dels terratinents i capitalistes, van infondre durant segles l'infame i odiós prejudici del xovinisme gran rus.

Si un comunista ucraïnès insisteix en la independència nacional incondicional d'Ucraïna, es presta al fet que se sospiti que ell defensa aquesta política, no en funció dels interessos temporals dels obrers i camperols ucraïnesos en la seva lluita contra el jou del capital, sinó a causa dels prejudicis nacionals petitburgesos del petit propietari. L'experiència ha subministrat centenars d'exemples de “socialistes” petitburgesos de diferents països –tots els diversos pseudosocialistes polonesos, letons i lituans, els menxevics georgians, els esseristes, etc.– que es disfressaven de partidaris del proletariat amb l'única finalitat de promoure de forma fraudulenta una política de conciliació amb “la seva” burgesia nacional en contra dels obrers revolucionaris. Hem vist això en el cas del Govern de Kérenski a Rússia, entre febrer i octubre del 1917; ho hem vist i ho seguim veient a tots els altres països.

Així, doncs, és molt fàcil que sorgeixi la desconfiança mútua entre els comunistes gran russos i ucraïnesos. Com combatre aquesta desconfiança? Com vèncer-la i establir una confiança mútua?

La millor manera d'aconseguir-ho és treballant en comú per defensar la dictadura del proletariat i el poder soviètic en la lluita contra els terratinents i capitalistes de tots els països i contra els seus intents de restablir-ne la dominació. Aquesta lluita comuna demostrarà clarament a la pràctica que sigui quina sigui la solució que es doni al problema de la independència nacional o de les fronteres, ha d'existir una estreta aliança militar i econòmica entre els obrers gran russos i ucraïnesos, doncs altrament els capitalistes de l'Entesa, és a dir, l'aliança dels països capitalistes més rics: Anglaterra, França, Amèrica del Nord, Japó i Itàlia, ens aixafaran i estrangularan per separat. La nostra lluita contra Koltxak i Denikin, a qui aquests capitalistes van proporcionar diners i armes, és un exemple clar d'aquest perill.

Qui soscava la unitat i l'aliança més estreta entre els obrers i camperols gran russos i ucraïnesos, ajuda els Koltxak, els Denikin, els bandits capitalistes de tots els països.

Per això, nosaltres, els comunistes gran russos, hem de reprimir rigorosament la menor manifestació de nacionalisme gran rus que sorgeixi entre nosaltres, ja que aquestes manifestacions, que són en general una traïció al comunisme, causen un dany enorme en separar-nos dels camarades ucraïnesos, i amb això fan el joc a Denikin i al seu règim.

Per això nosaltres, els comunistes gran russos, hem de fer concessions quan hi ha diferències amb els comunistes bolxevics i borotbistes ucraïnesos quan aquestes diferències es refereixen a la independència nacional d'Ucraïna, a les formes de la seva aliança amb Rússia i, en general, al problema nacional. Però tots nosaltres, els comunistes gran russos, els comunistes ucraïnesos i els comunistes de qualsevol altra nació, hem de ser inflexibles i intransigents en les qüestions bàsiques i fonamentals, que són les mateixes per a totes les nacions, en les qüestions de la lluita del proletariat, de la dictadura del proletariat; no podem admetre compromisos amb la burgesia ni la menor divisió de les forces que ens defensen contra Denikin.

Denikin ha de ser vençut, aniquilat, i cal impedir la repetició d'invasions com les seves. Aquest és l’interès fonamental tant dels obrers i camperols gran russos com dels ucraïnesos. La lluita serà llarga i difícil, ja que els capitalistes del món sencer ajuden Denikin i ajudaran els Denikin de tot gènere.

En aquesta lluita llarga i difícil, nosaltres, els obrers gran russos i ucraïnesos, hem de marxar estretament units, ja que separats no podrem certament fer front a la nostra tasca. Siguin quines siguin les fronteres d'Ucraïna i Rússia, siguin quines siguin les formes de les seves relacions estatals mútues, això no és tan important; és un problema en què es pot i s'ha de fer concessions, en què es pot assajar això, allò i allò altre; la causa dels obrers i camperols, de la victòria sobre el capitalisme, no sucumbirà per culpa d'això.

Però si no sabem marxar estretament units, units contra Denikin, units contra els capitalistes i els kulaks dels nostres països i de tots els països, la causa dels treballadors sucumbirà certament, per llargs anys, en el sentit que els capitalistes podran aixafar i escanyar tant la Ucraïna soviètica com la Rússia soviètica.

I allò que la burgesia de tots els països, i tota mena de partits petitburgesos —és a dir, partits “conciliadors” que s'alien amb la burgesia contra els obrers– més s'han esforçat a aconseguir, és la divisió dels obrers de les diferents nacionalitats, suscitar la desconfiança i desbaratar l'estreta unió internacional i la fraternitat internacional dels obrers. Si la burgesia arriba a aconseguir-ho, la causa dels obrers està perduda. Els comunistes de Rússia i Ucraïna, per tant, han de frustrar, mitjançant un esforç col·lectiu, pacient, perseverant i tenaç, les maquinacions nacionalistes de la burgesia i vèncer els prejudicis nacionalistes de tota mena, i donar als treballadors del món sencer un exemple d'aliança veritablement ferma entre els obrers i camperols de diferents nacions en la lluita pel poder soviètic, per l'enderrocament del jou dels terratinents i capitalistes i per la República Soviètica Federativa mundial.

Foto1
"El desembre de 1919, Lenin escrivia: 'Sols els propis obrers i camperols d'Ucraïna poden decidir, i decidiran en el Congrés dels Sòviets d'Ucraïna, si Ucraïna es fusionarà amb Rússia o si serà una república separada i independent'"

L'estalinisme i la tornada al nacionalisme gran rus

La carta de Lenin concentra la teoria del marxisme respecte a la qüestió nacional en un moment de màxima complicació i tensió, exposa el seu mètode dialèctic i incideix en el caràcter principista del que parteix: la màxima unitat de la classe treballadora de qualsevol nació contra els seus enemics comuns, la burgesia i l'imperialisme.

Aquesta política va ser la que va propiciar el gran triomf de l'Exèrcit Roig a la guerra civil, i la que va permetre la fundació de l'URSS el 1922. Com es va encarregar d'assenyalar Trotski, “a la Constitució de l'URSS s'inscriu el dret de les nacions a la separació completa, indicant així que no considera resolta d'una vegada i per sempre la qüestió nacional”[10].

El màxim respecte i la màxima sensibilitat pels drets democràtics de les nacions oprimides pel tsarisme va ser el que sempre va guiar Lenin. I va ser precisament la manera com Stalin i els seus partidaris van voler tancar el problema nacional durant el debat de la Constitució de l'URSS el que va provocar l'oposició irada de Lenin i la ruptura política posterior amb aquell.

Stalin, que ocupava el càrrec de Comissari del Poble per a les Nacionalitats, va presentar el setembre de 1922 el seu projecte de Federació Soviètica, en què es concedia una mena d'autonomia imprecisa a les repúbliques “germanes” de Rússia. El dia 15 d'aquell mes, el Comitè Central del Partit Comunista georgià es va oposar a la fórmula d’Stalin, postura que aquest últim va denunciar com a “desviacionisme nacional” davant Lenin, que només va ser parcialment informat de la discussió.

Quan el 25 de setembre, després d'una pausa perllongada per la malaltia, Lenin va estar en condicions de llegir els materials elaborats per Stalin, no va dubtar a corregir-los a fons i convocar nombrosos dirigents bolxevics per tractar l'assumpte. A finals d'aquell mateix mes Lenin va escriure una carta al Buró Polític en què proposava que les diferents repúbliques formessin part de la Unió Soviètica en peu d'igualtat amb Rússia, i es va reunir amb els dirigents comunistes georgians per assegurar-los el suport contra les pretensions d’Stalin.

El 6 d'octubre, el Comitè Central va aprovar el projecte modificat per Lenin que donaria lloc al naixement de l'URSS el 30 de desembre de 1922. Al calor d'aquesta discussió intensa, Lenin escriuria a Kàmenev: “Declaro una guerra no per sempre, sinó a mort al xovinisme rus…”[11].

En resposta a la “gosadia” dels comunistes georgians i el suport que Lenin els va brindar, Stalin va decidir organitzar la seva pròpia venjança política enviant al seu “procònsol” Ordzhonikidze per adreçar els dirigents del partit a Geòrgia. Però el delegat es va excedir en la seva violència i va arribar a colpejar uns dels seus interlocutors. L'incident i la manera brutal, “gran russa”, amb què es va conduir el lloctinent d’Stalin, va provocar la dimissió en bloc del Comitè Central del partit georgià el 22 de novembre.

Lenin encara trigaria a conèixer els detalls d'aquests fets, però finalment va ser informat, i va encendre totes les alarmes davant aquest creixement d'un aparell insensible que concentrava cada dia més poder a les mans d’uns pocs. Al 4rt Congrés de la Internacional Comunista, del 20 de novembre al 5 de desembre 1922, va advertir en el que seria el seu últim discurs públic: “Prenérem possessió de la vella maquinària estatal i aquesta va ser la nostra mala sort. Tenim un ampli exèrcit de treballadors governamentals. Però ens falten les forces per exercir un control real sobre ells (...) A la cúspide tenim no sé quants, però en qualsevol cas no menys d'uns quants milers (...) Per sota hi ha centenars de milers de vells funcionaris que rebem del tsar i de la societat burgesa”.

En un altre escrit va reblar la mateixa idea: “Férem fora els vells buròcrates, però han tornat (...) porten una cinta vermella als seus traus sense botons i s'arrosseguen pels racons calents. Què fem amb ells? Hem de combatre aquesta escòria una vegada i una altra, i si l'escòria torna arrossegant-se, hem de netejar-la una vegada i una altra, perseguir-la, mantenir-la sota la supervisió d'obrers i camperols comunistes als que coneguem per més d'un mes i un dia.”[12]

Foto1
"Lenin dedicà els últims mesos de la seva vida a la lluita contra l'augment del poder de la burocràcia que el concentrava cada dia en major mesura i a més reproduïa els pitjors trets del xovinisme gran rus"

A finals de desembre de 1922, Lenin va patir nous atacs i, encara que la seva capacitat de treball va quedar molt minvada, va ser capaç de reunir les forces per dictar a les seves secretàries una sèrie de cartes dirigides al XIII Congrés del Partit que se succeeixen interrompudament fins al 7 de febrer de 1923.

Aquesta correspondència ha passat a la història com el Testament de Lenin.

A la carta que dicta el 26 de desembre torna a reflexionar sobre el tipus d'Estat que hi ha a l'URSS, qualificant-ho com “una herència de l'antic règim” i sis dies més tard torna sobre el mateix assumpte: “Anomenem 'nostre' un aparell que en realitat ens és completament aliè, un garbuix burgès i tsarista que era absolutament impossible transformar en cinc anys estant privats de l'ajuda dels altres països i quan les nostres preocupacions fonamentals eren la guerra i la lluita contra la fam”.[13]

A les cartes del 29 i 31 de desembre, Lenin va ampliar el seu atac a Stalin a qui denuncia per encarnar el xovinisme gran rus i negar-se “a admetre la necessitat que 'la nació opressora' reconegui el dret de la 'nació oprimida' a l'autodeterminació”. Finalment, condemna “el georgià que acusa amb menyspreu a d’altres de 'social-nacionalisme', quan ell mateix és no només un veritable i genuí 'nacional-socialista' sinó un groller polissant gran rus”.

El 4 de gener de 1923 continua la seva denúncia: “el camarada Stalin, en convertir-se en secretari general, ha concentrat a les mans un poder il·limitat i no estic convençut que sabrà sempre utilitzar-lo amb suficient circumspecció (…) És massa rude, i aquest defecte encara que del tot tolerable en el nostre medi i en les relacions entre nosaltres, comunistes, es fa intolerable en les funcions de secretari general”, motiu pel qual proposa als delegats que “pensin la manera de rellevar Stalin d'aquest càrrec i designar en el seu lloc una altra persona que en tots els aspectes tingui sobre el camarada Stalin un sol avantatge, és a dir: el de ser més tolerant, més lleial, més educat i més considerat amb els camarades, que tingui un humor menys capritxós”.[14]

A principis de març de 1923 se succeeixen dos fets de gran rellevància. D'una banda, Lenin proposa a Trotski defensar durant l'imminent XIII Congrés del partit una posició comuna respecte la qüestió nacional i, de l'altra, escriu una breu carta als camarades georgians que és tota una declaració de principis: “Segueixo la causa de vostès amb tot el meu ànim. Estic impressionat per la grolleria d'Ordzhonikizde i la connivència d’Stalin i Dzerzhinski. Preparo notes i un discurs a favor de vosaltres”.

Però Lenin va tornar a emmalaltir el 6 de març de 1923 i quatre dies més tard va patir una apoplexia gairebé total que el va condemnar al silenci. Després de deu mesos de completa postració, va morir el 24 de gener de 1924.

Tota aquesta correspondència quedaria oculta fins que Nikita Khrusxov la va revelar parcialment al XX Congrés del PCUS el 1956.

La burocràcia estalinista, després de la mort de Lenin, va donar l'esquena als principis del bolxevisme sobre la qüestió nacional. La centralització, la repressió i el ressorgiment del xovinisme gran rus van ser la conseqüència inevitable de l'esclafament de la democràcia obrera i de la substitució pel poder despòtic d'una casta privilegiada. La teorització del socialisme en un sol país va confirmar l'abandonament de l'internacionalisme leninista amb conseqüències nefastes per a la revolució mundial.

Al si del partit es va suprimir qualsevol vestigi de l'anterior democràcia interna, i la lluita d'idees va ser reemplaçada per un règim quarterari. A partir del 1923, l'Oposició d'Esquerra va intentar redreçar el rumb dels esdeveniments i va mantenir viu el programa leninista. Les forces objectives que alimentaven la reacció burocràtica eren molt poderoses i es reforçaven amb l'aïllament de l'URSS després del fracàs de la revolució a Alemanya i la resta d'Europa.

Però el règim bonapartista d’Stalin no era estable. Presa de greus contradiccions, de les seves concessions polítiques i econòmiques a la petita burgesia del camp i la ciutat, va crear les condicions per a un empobriment d'amplis sectors de la població camperola i treballadora, que només podia contenir mitjançant la repressió més brutal. La política de ziga-zagues de l'aparell dirigent es va convertir en pànic. El 1928, conscients del grau d'enriquiment del kulak i del descontentament dels obrers a les ciutats, i temorosos d'una restauració capitalista, van fer un gir brusc.

Prenent prestades moltes de les idees de l'Oposició d'Esquerra, Stalin i la seva camarilla van iniciar un ambiciós pla d'industrialització i de col·lectivització forçosa de la propietat camperola, però ho van dur a terme amb mètodes terroristes. El resultat va ser que una part important de la pagesia es va negar a acceptar la col·lectivització, i va respondre a la violència burocràtica amb el boicot de la sembra, el sacrifici del bestiar i el rebuig a la requisa. La fam es va estendre per Ucraïna i altres repúbliques, i milions de persones van morir a causa de la ineptitud d’Stalin i els seus sequaços.

En aquest context de reflux obrer i reacció burocràtica, que es va prolongar més d'una dècada, el descontentament social a la Ucraïna soviètica es va manifestar en un suport creixent a la idea d'una República Socialista Ucraïnesa independent de l'URSS. En el cas de la Ucraïna occidental sota domini polonès, la crisi capitalista i l'opressió nacional havien impulsat un gir a l'esquerra entre àmplies capes de la societat atretes per les conquestes al terreny social i nacional de la Ucraïna soviètica. Però les polítiques repressives d’Stalin van neutralitzar aquest sentiment, permetent als feixistes ucraïnesos guanyar audiència.

El règim estalinista havia aixafat l'Oposició d'Esquerra, empresonat desenes de milers de comunistes i preparava ja les grans purgues del 1936-1939 que van eliminar físicament la vella guàrdia leninista. Va ser en aquell moment quan Trotski des de l'exili va plantejar la consigna “per una Ucraïna obrera unida, independent i socialista”. La lluita per aquesta reivindicació, dirigida pel proletariat de la Ucraïna soviètica que encara mantenia fresques en la seva memòria les lliçons de 1917 i la guerra civil, podria impulsar la revolució política contra la burocràcia estalinista i guanyar les masses de la Ucraïna occidental, frenant els feixistes. Un moviment revolucionari en aquestes línies animaria la revolució política a la resta de l'URSS i la revolució socialista a Europa.

Aquesta posició de Trotski va ser falsificada per l'estalinisme, com tantes altres, que el va acusar de donar suport als nacionalistes reaccionaris ucraïnesos. El fundador de l'Exèrcit Roig advertia indignat el 1939: “Només cadàvers polítics poden continuar dipositant esperances en qualsevol fracció de la burgesia ucraïnesa com a líder de la lluita nacional per l'emancipació (…) Ni el més mínim compromís amb l'imperialisme, sigui feixista o democràtic! Ni la més mínima concessió als nacionalistes ucraïnesos, siguin clerical-reaccionaris o liberal-pacifistes! No al “front popular”![15]

La restauració capitalista i la “independència” d'Ucraïna

La perspectiva de Trotski que el malestar acumulat a les dues Ucraïnes esclataria, creant les condicions per unificar la seva lluita, es va complir després de la invasió nazi de Polònia i l'URSS. El règim implantat pel nazi ucraïnès Stepan Bandera a la Galitzia polonesoucraïnesa, així com el règim dels ocupants alemanys a les zones de la Ucraïna soviètica, van ser un cruel malson per a tots els oprimits: jueus, gitanos, russos, polonesos, ucraïnesos van patir un extermini salvatge a les mans dels feixistes, però tots ells es mobilitzarien units per combatre'ls.

Entre 4,5 i 7 milions d'ucraïnesos van lluitar a l'Exèrcit Roig. El 50% dels 500.000 partisans que van combatre el 1944 a Ucraïna eren d'origen ucraïnès, mentre que les milícies feixistes de Bandera només van aconseguir mobilitzar entre 15.000 i 100.000 efectius. La victòria de l'Exèrcit Roig va significar la reunificació dels territoris i pobles que nodrien el cos viu d'Ucraïna. Però Stalin no els va permetre mai decidir sobre la seva integració a l'URSS ni sobre cap altre aspecte.

L'estalinisme va col·lapsar definitivament el 1991 propiciant la implosió de l'URSS i la restauració del capitalisme a totes les repúbliques que la integraven i a la resta dels Estats obrers deformats d'Europa de l'Est. La crisi devastadora d‟aquests règims va enfonsar les condicions de vida de centenars de milions de persones, va acabar amb l’economia planificada i va propiciar el sorgiment d’una nova burgesia de les entranyes de la burocràcia. També va provocar una espiral d'aixecaments nacionals que va ser aprofitada per l'imperialisme occidental per aconseguir posicions fonamentals i estendre l'OTAN. El cas de la Federació Socialista de Iugoslàvia i la guerra que la va arrasar, encoratjada per Alemanya i els EUA, n'és un exemple destacat.

La desaparició de l'URSS va implicar la proclamació immediata de l'independència d'Ucraïna. El moviment proindependència va aconseguir un suport massiu, com no podia ser d'altra manera, especialment a la zona occidental incorporada a l'URSS després de la Segona Guerra Mundial, però també al Donbass i Crimea, on apareixia com una opció per sortir del marasme que es vivia en aquell moment. Com Lenin havia assenyalat, “la qüestió nacional és una qüestió de pa.”

Foto1
"L'estalinisme va col·lapsar l'any 1991 , propiciant la implosió de l'URSS i la restauració capitalista en totes les repúbliques que la integraven i la resta d'estats obrers deformats de l'Europa de l'Est"

En un context de descomposició econòmica, i després de dècades de totalitarisme burocràtic que van asfixiar qualsevol iniciativa i organització independent de la classe obrera, aquesta estava profundament desmoralitzada, atomitzada i sense direcció. La independència en línies capitalistes que van pilotar els vells buròcrates estalinistes convertits en la nova classe propietària, va propiciar una economia molt dependent de les exportacions i la inversió estrangera. A l'est, els oligarques ucraïnesos van desenvolupar preferentment negocis i interessos comuns amb els capitalistes russos. La zona occidental va emprendre una col·laboració cada cop més estreta amb els imperialistes europeus i nord-americans.

Ucraïna aportava el 23% de la producció agrícola de l'URSS, el 25% del carbó i el 35% de l'acer, mentre importava el 60% de l'energia i gairebé la meitat dels béns de consum[16]. A mesura que sota el règim de Putin s'enfortia un capitalisme rus amb els seus propis interessos i objectius imperialistes, Washington recorria a una estratègia cada cop més agressiva. Ucraïna es va convertir en un peó clau en la lluita contra Rússia.

Encara que la ultradreta ucraïnesa va intentar estimular el sentiment antirus des dels primers moments de la independència, va haver-hi una resistència poderosa contra aquest xovinisme reaccionari: l'instint d'unitat dels treballadors ucraïnesos, russos i de la resta de minories, resultat de la barreja entre diferents comunitats, el passat comú de lluita antifeixista i el record de les conquestes de l'economia planificada era encara molt important.

Aquest instint d’unitat es va expressar en diferents vagues i mobilitzacions contra tancaments d’empreses, reivindicant la seva nacionalització[17] o en el suport electoral que va rebre el Partit Comunista d’Ucraïna (PCU), la força més votada en totes les eleccions fins al 2002, amb suports superiors al 20%. A les eleccions legislatives de 1998, 2006 i 2007 els feixistes ucraïnesos de Svoboda (sols o coal·ligats amb altres forces ultradretanes) no van passar del 0,16 %, 0,36 i 0,76% dels vots, quedant fora de la Rada.

No seria fins al 2009 i el 2010, aprofitant la desesperació i l'empobriment que va generar la Gran Recessió del 2008 i l'absència d'una política antifeixista conseqüent dels dirigents de l'esquerra russa i ucraïnesa, quan la ultradreta xovinista va aconseguir avançar a les eleccions locals de l'Oest. A les legislatives de 2012 van obtenir representació nacional per primera vegada, amb un 10,04 % dels vots i 37 escons a la Rada. Fins i tot en aquell moment, sectors importants de les masses es van mobilitzar contra el feixisme votant el PCU, que després de desplomar-se al 3% el 2004 per la seva col·laboració amb els Governs oligàrquics pro Moscou, va superar Svodoba amb un 13,2% i 2.687.246 vots el 2012.

Amb una política leninista d'independència de classe, combatent tant l'oligarquia prorussa de Ianukòvitx com la proestatunidenca i els feixistes, el PCU podria haver evitat el gir reaccionari que han pres els esdeveniments. Però els seus dirigents estalinistes eren un fre objectiu per aixecar l'alternativa revolucionària que calia.

Revolució i contrarevolució a Ucraïna

Com és sabut, les inicials protestes populars de l'Euromaidan a finals del 2013 van ser usurpades per la ultradreta que va copar el moviment i el va dirigir, fins a aconseguir un triomf complet de la contrarevolució. Va ser també un gran èxit de l'imperialisme nord-americà i europeu, que van finançar tota la miríada d'organitzacions feixistes que van protagonitzar aquests fets. La dimissió del president Ianukòvitx el febrer del 2014 va donar pas a un Govern sota control occidental amb els feixistes d'Svodoba i altres grups ultradretans ocupant posicions clau a l'aparell de l'Estat i l'exèrcit[18]. El nou Executiu va imposar un programa rabiós de privatitzacions i tancaments d'empreses. Però no va ser l’únic aspecte.

Stepan Bandera va ser declarat heroi nacional en el marc d'una campanya xovinista antirussa d'enormes proporcions, que va incloure la persecució del rus i nombrosos pogroms contra les comunitats ètnicament russes. En resposta, una insurrecció de masses es va desfermar amb epicentre a les regions industrials del Donbass i ciutats com Odessa i Khàrkiv.[19]

Milers de persones van ocupar edificis governamentals, comissaries i seus de la policia en una ciutat darrere l'altra, requisant armament i proclamant repúbliques populars dirigides per consells de representants elegits en assemblees massives a Crimea, Donetsk, Khàrkiv, Odessa o Mariúpol. El Govern ultradretà de Kíiv va reconèixer haver perdut el control del sud-est ucraïnès.

Foto1
"Les protestes populars de l'Euromaidan a finals del 2013 foren usurpades per la ultradreta que va copar el moviment i el va dirigir, fins a lograr el triomf complet de la contrarrevolució"

Va esclatar una situació amb elements clars de doble poder. Les forces contrarevolucionàries de Kíiv controlaven l'oest. Els Consells de les repúbliques populars dominaven l'est i el sud. Reflectint la pressió revolucionària de les masses, la República Popular de Khàrkiv, segona ciutat del país, va proclamar "la fi de l'explotació del treball i la priorització de les formes col·lectives de propietat". La República Popular de Donetsk “el control popular de la distribució de la riquesa creada per la població de Donbass”.

El potencial per estendre la revolució a tota Ucraïna era real. Encara que la repressió governamental i dels feixistes va ser constant contra la població, com va quedar ressaltat al bestial assassinat de 48 persones a la seu dels sindicats d'Odessa, les manifestacions també es van succeir a Kíiv i el 1r de Maig el PCU va mobilitzar diversos milers a la capital. La dada més significativa és que cada ofensiva de l'exèrcit ucraïnès contra els insurrectes acabava amb centenars de soldats confraternitzant, desertant o integrant-se a les milícies populars. Aquest factor portaria el règim ucraïnès i els seus patrocinadors nord-americans a omplir l'exèrcit de feixistes i mercenaris.[20]

Un cop més, la manca d'una organització revolucionària de masses va ser decisiva. Algunes agrupacions locals del PCU van impulsar milícies d'autodefensa, però la direcció nacional va renunciar a mobilitzar massivament els treballadors de l'oest ucraïnès contra el govern de Kíiv.

Putin i l'oligarquia russa entenien perfectament el que estava succeint, i en cap cas volien un aixecament socialista triomfant a la conca del Donbass i a ciutats tan emblemàtiques com Khàrkiv i Odessa. El perill que aquest moviment revolucionari pogués contagiar els treballadors russos era evident. Per això va intervenir amb audàcia i el més ràpid possible per sufocar la revolució en marxa, recolzant-se en sectors ultranacionalistes russos de dreta i ultradreta. Els dirigents més a l'esquerra del moviment van ser eliminats i el seu discurs comunista i internacionalista esborrat.[21]

Com explicàvem en aquell moment en un article publicat al nostre web: “El règim capitalista rus no dubtarà a manipular el dret a decidir el seu propi destí de la població de Donestk i Lugansk, si amb això protegeix (…) els interessos dels grans oligarques que han saquejat Rússia, com els ucraïnesos Ucraïna (…) El moviment revolucionari dels treballadors del Sud-est d'Ucraïna només pot triomfar si s'estén a l'Oest. Cal defensar la unitat de tots els treballadors d'Ucraïna en un programa que combini les demandes revolucionàries i democràtiques amb l'expropiació dels oligarques”.[22]

Derrotat el procés revolucionari a l'est d'Ucraïna, la consolidació de successius governs reaccionaris i les maniobres dels capitalistes ucraïnesos i dels imperialistes occidentals han conduït a l'escenari actual. La humiliant derrota nord-americana a l'Afganistan, que va confirmar abans de tot la seva decadència, va accelerar els seus plans per estrènyer el setge contra Rússia i tallar l'avenç de Pequín a Europa, inclosa la mateixa Ucraïna. Biden va utilitzar la seva marioneta Zelenski per a desafiar Putin, que va respondre amb una intervenció militar contundent.

Acabar amb la guerra i l'opressió nacional! Lluitar pel socialisme!

La guerra actual és una nova i dramàtica confirmació que sota la tutela imperialista és impossible una Ucraïna unida, sobirana i en pau. La victòria de qualsevol dels dos bàndols en pugna només generarà nous odis nacionals, més xovinisme i reacció, més prejudicis verinosos en detriment del poble ucraïnès i rus.

En aquest moment les masses ucraïneses (sense importar de l'ètnia o comunitat lingüística que siguin) estan en xoc, fugint de les bombes i intentant sobreviure a l'infern creat per Biden, Putin, Zelenski i la resta de criminals imperialistes. Això que alguns anomenen “guerra d'alliberament nacional del poble ucraïnès” no és res més que una farsa dirigida per la CIA i el Departament d'Estat en benefici dels seus interessos. Podem creure de debò que l'imperialisme nord-americà arma fins a les dents a una suposada resistència antimperialista?

Els EUA, promotors del nacionalisme supremacista ucraïnès durant dècades, estan disposats a tot en la seva lluita contra Rússia i la Xina. El suport militar permanent a Zelenski aprovat per Biden significa perllongar la guerra el temps que considerin necessari. D'altra banda, una victòria de Putin, dominant el Donbass, alimentarà encara més els odis nacionals, enquistant igualment el conflicte. Si finalment, obligats pel desgast de la guerra, s'arriba a un acord diplomàtic (cosa que els EUA han frenat fins ara), la lluita global entre els blocs imperialistes el convertirà en el preludi de nous enfrontaments.

L'ànsia de beneficis, mercats, primeres matèries i domini dels capitalistes i imperialistes és el motor de la guerra. L'única manera de lluitar conseqüentment per la pau a Ucraïna, Rússia i a la resta del món, és que la classe obrera i el jovent aixequem la nostra pròpia política de classe, revolucionària i internacionalista, combatent totes les formes d'opressió, xovinisme i militarisme. Enderrocar el capitalisme i unir la classe obrera mundial amb el programa i els mètodes de la revolució socialista, és l'alternativa per posar fi a aquesta catàstrofe.

 

Notes:

[1] La invasió russa d’Ucraïna i la lluita imperialista per l’hegemonia mundial

[2] “La política lingüística de Ucrania alarma a las minorías” (El País 16/02/2019). “Ucrania: Informe de Amnistía Internacional 2020 sobre derechos humanos” (www.lasafueras.info, 13/03/2022). “Gitanos de Ucrania: marginados antes y durante la guerra” (La Vanguardia 25/03/2022).

[3] Existeix edició en català de la Fundació F. Engels, que podeu adquirir aquí.

[4] Les centúries negres foren un moviment antisemita ultrareaccionari, promogut per l'Estat tsarista, que instigava pogroms contra la població jueva. Enemic declarat de les organitzacions revolucionàries.

[5] “El dret de les nacions a l'autodeterminació”, a Lenin, Escritos sobre la cuestión nacional, FFE, 2014. pp 96-97

[6] “Ucraïna”, Pravda nº 82, 15 de junio de 1917

[7] Lenin, “Carta a los obreros y campesinos de Ucrania a propósito de las victorias sobre Denikin”, 18 de diciembre de 1919. Obras Completas, Tomo 40, Editorial Progreso, Moscú 1973, pp. 41-47.

[8] General contrarevolucionari que va combatre els bolxevics a Sibèria.

[9] Comandant de les forces contrarevolucionàries del sud, va prendre les ciutats ucraïneses de Kíiv i Khàrkiv. Durant la seva incursió a Ucraïna van cometre tota mena d'atrocitats, execucions massives, saquejos i pogroms contra jueus.

[10] Lev Trotsky, “La independencia de Ucrania y la confusión de los sectarios”, en Sobre la liberación nacional, Ed. Pluma, p.142

[11] Ibíd, p. 360

[12] Ibíd., pp. 109-110.

[13] Ibíd., p. 371.

[14] “La última lucha de Lenin”. Discursos y escritos, Pathfinder Press, New York, 1997. p.210

[15] León Trotsky, “La independencia de Ucrania y la confusión de los sectarios”, en Sobre la liberación nacional, Ed. Pluma, p.125

[16] J.M. Cheauvier, Signos de fractura en Ucrania (“Para entender Ucrania”, Le Monde Diplomatique 2009, p.27)

[17] M. Goanec, La crisis económica vista desde Ucrania (“Para entender Ucrania”, Le Monde Diplomatique 2009, p.82)”

[18] Las maniobras imperialistas colocan a Ucrania en un callejón sin salida

[19] El “gran juego” en Ucrania. Rebelión popular contra el gobierno derechista de Kiev y las intrigas imperialistas

[20] “Per a compensar la falta de soldats, el govern ucraïnès va recórrer a les milícies paramilitars. Estan composades essencialment per mercenaris estrangers, sovint militants d'extrema dreta. En 2020, constituïen al voltant del 40% de les forces ucraïneses i comptaven amb uns 102.000 homes (…) Van ser armats, finançats i entrenats pels Estats Units, Gran Bretanya, el Canadà i França.” La situación militar en Ucrania – The Postil Magazine.

[21] Menció a part mereix Crimea. Un 67,9% de la població és ètnicament russa, amb forts llaços materials amb Rússia després de dècades albergant la flota soviètica del Mar Negre. Temorosos de la ultradreta supremacista ucraïnesa, la majoria va recolzar l'annexió a Rússia promoguda per Putin el 2014.

[22] Los planes del imperialismo occidental sufren un duro revés. Situación revolucionaria en el Este de Ucrania.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01