L'alliberament del poble palestí i la lluita pel socialisme són inseparables
Després de gairebé un any i mig de genocidi a Gaza finalment s'ha aconseguit un alto el foc entre Israel i Hamàs. La barbàrie duta a terme pel sionisme, amb el ple suport dels EUA i la UE, resulta absolutament indescriptible: 70.000 morts, sumant els que jeuen sota les runes, i que podrien arribar fins als 186.000 si incloem els morts per fam, fred, infeccions i ferides. Un 16% de la població!
L'horror d'aquest holocaust es completa amb desenes de milers de ferits i mutilats, molts nens i nenes; 100.000 tones de bombes que han destruït el 90% de les infraestructures i edificis de Gaza, contaminat massivament la terra i l'aigua; i la utilització de la fam com a arma de guerra, seguint l'exemple dels nazis.
Després d'una hecatombe de tal magnitud és natural que la població gazatí respiri alleugerida amb l'alto el foc, i que celebri l'alliberament de centenars de presos palestins de les terrorífiques presons israelianes on han estat torturats salvatgement durant anys, i amb més sanya encara després del 7 d'octubre de 2023.
El poble palestí ha demostrat i continua demostrant una dignitat i una capacitat de resistència sense comparació. Tot i haver reduït a cendres i runes el nord de Gaza, i malgrat les provocacions dels sionistes perquè no tornin a casa seva, centenars de milers estan decidits a viure on sempre han estat les seves terres.
Però com explicarem, seria un error enganyar-se i considerar que aquesta terrible barbàrie és a punt de finalitzar. Tot i l'heroica resistència del poble palestí, que ha combatut durant dècades l'ocupant colonialista i els seus còmplices occidentals, i que ha estat una autèntica referència per als pobles oprimits de tot el món, cal fer una anàlisi seriosa dels transcendentals esdeveniments d'aquest darrer any. El pitjor que podem fer és posar-nos una bena als ulls i negar els fets.
Victòria o derrota?
Plantejar la idea que la treva significa que Israel ha estat derrotat, que Netanyahu no ha aconseguit cap dels seus objectius, o que ens trobem davant d'una victòria de Hamàs com han escrit diferents organitzacions i grups, pot sonar molt bé, però ni es correspon amb la realitat, ni ajudarà a la lluita per l'alliberament del poble palestí.
Moltes d'aquestes anàlisis recorden a d’altres que es van fer en conjuntures històriques molt crítiques, i que van portar aquestes mateixes organitzacions a afirmar que Margaret Thatcher havia fracassat davant els miners britànics en la seva vaga de 1984/85, que l'enfonsament de l'URSS amb Gorbatxov no suposava la fi de l'Estat obrer ni la restauració capitalista, o que a Sud-àfrica no es podria estabilitzar mai un règim capitalista amb una burgesia negra. Aquest tipus d'enfocaments són la negació del marxisme, i sempre condueixen al mateix desastre: confondre els avenços de la contrarevolució amb la revolució o algun succedani empassable per a una militància a què es creu estúpida i poc formada. Idealisme carrincló en lloc de dialèctica materialista.
Certament, l'Estat d'Israel, racista i colonialista i que emula l'Alemanya nazi o la Sud-àfrica de l'apartheid, ara no ha estat capaç, com no ho va ser en el passat, d'exterminar el poble palestí o expulsar-lo fora de les seves fronteres i amb la seva crueltat no ha fet més que sembrar la llavor de noves rebel·lions.
Tot i això, encara que això és cert i evident, el règim sionista, de la mà de l'imperialisme nord-americà, ha clavat un cop dur a Gaza i Cisjordània, al Líban i Síria, assolint, a curt termini, alguns dels seus objectius estratègics. Tan és així que Trump, ja com a ocupant de la Casa Blanca, enfonsat de supèrbia per aquest avenç s'ha alineat amb els ministres sionistes més supremacistes proposant obertament una neteja ètnica completa, i expulsar 1,5 milions de gazatis a Egipte i Jordània.
Gaza ha quedat completament devastada, i malgrat la treva, continuarà sent el camp de concentració més gran del món, amb la complicitat de l'imperialisme occidental i la passivitat de l'anomenada comunitat internacional. Cisjordània viu un empitjorament de la violència sionista, tant de l'exèrcit israelià com de les falanges feixistes de colons, que han sembrat el terror avançant en la seva annexió de territori palestí.
Hezbol·lah ha estat durament copejada al Líban, perdent centenars de quadres de la seva cadena de comandament, obligada a retirar-se al nord del riu Litani a favor de l'exèrcit libanès, i haurà d’acceptar un nou president per al país, el general Michel Aoun, que actuarà com un procònsol de l'imperialisme nord-americà.
I finalment la Síria d'Al-Assad, suposat bastió de l'anomenat Eix de la Resistència, s'ha enfonsat sobtadament. Ara el control està en mans de les milícies gihadistes de HTS finançades per Turquia, les monarquies del Golf i l'imperialisme nord-americà, i les tropes israelianes ocupen territori sirià més enllà dels alts del Golan, després de destruir les seves defenses militars.
Pensar que aquests fets no concorden amb objectius contemplats per Tel Aviv i els seus patrocinadors occidentals des de fa anys és, simplement, amagar el cap sota terra.
Cal entendre la interconnexió de tots aquests esdeveniments i la magnitud dels canvis operats, si volem treure les lliçons necessàries per continuar la batalla pel complet alliberament del poble palestí i la lluita per una Federació Socialista de l'Orient Mitjà. La nostra tasca no és deformar la realitat, sinó mirar-la de cara per transformar-la. Aquesta sempre ha estat l'actitud del marxisme revolucionari.
Una treva a la mida de Netanyahu i de l'imperialisme nord-americà
En política rarament hi ha les casualitats. Com vam assenyalar a la nostra primera declaració després del 7 d'octubre, l'atac de Hamàs era plenament conegut pel Mossad i la CIA. Una frontera com la de Gaza, de les més militaritzades de tot el planeta, amb tecnologia punta que detecta qualsevol tipus de moviment, no podia ser assaltada sense que la intel·ligència israeliana i nord-americana estiguessin alertades prèviament. El pla de Hamàs va ser preparat durant més d'un any i, tal com va revelar el New York Times i els mitjans israelians, era plenament conegut per Washington i Tel Aviv. Ho sabien i van deixar fer, de cara tenir la justificació política per clavar una resposta brutal i tractar de redissenyar el mapa de l'Orient Mitjà.
L'imperialisme nord-americà, després de constants derrotes i retrocessos a l'Iraq i l'Afganistan, davant d'un fracàs humiliant a Ucraïna malgrat tota la garriga arrogant de Joe Biden contra Rússia, necessitava actuar. I ho ha fet! Avui, després de 15 mesos de genocidi, és evident que hi havia un full de ruta que s'ha anat completant en funció de la conjuntura, els progressos de l'ofensiva militar israeliana i la manca d'una resposta contundent des de l'Iran, la Xina o Rússia. I aquesta és la raó per la qual l'Administració demòcrata, amb el suport de Trump, no ha deixat de prestar un suport incondicional al “portavions” sionista.
La treva signada per Israel i Hamàs que, com diuen nombrosos analistes, és pràcticament igual a la que es va negociar fa vuit mesos, s'ha materialitzat just ara per raons molt poderoses. Fa vuit mesos el conflicte no s'havia estès al Líban, i Hezbol·là conservava intactes les seves capacitats operatives i militars; fa vuit mesos el règim d'Al-Assad encara continuava mantenint, encara que ara sabem que molt superficialment, el control de Síria. Vuit mesos després el canvi és transcendental per a Síria i el Líban, i el règim dels mulàs a l'Iran, el principal enemic d'Israel i els EUA a la regió, i aliat estratègic del bloc liderat per la Xina i Rússia, ha patit un cop molt seriós. Sens dubte aquests fets expliquen perquè Netanyahu, Biden i Trump han decidit tancar la treva just en aquest moment.
Trump volia un acord abans de prendre possessió com a president. No només per posar encara més en evidència Biden i els demòcrates, sinó també per motius geoestratègics, de cara a continuar amb el camí que ell mateix va obrir amb els Acords d'Abraham, i que van suposar el restabliment de relacions entre Israel i els Emirats Àrabs Units (EAU). Ara intenta aprofundir per aquest camí, però amb l'Aràbia Saudita, la monarquia petroliera clau a la regió, tractant de recuperar la influència perduda davant la poderosa penetració de la Xina. Per això un dels incentius de cara a la treva —extraoficialment— sigui el futur establiment de relacions entre Israel i l'Aràbia Saudita. Encara que això pugui ajudar l'imperialisme nord-americà, no resoldrà fàcilment els seus problemes a la regió, atesa la intensa relació comercial entre Riad i Beijing.
Trump i l'imperialisme nord-americà volien aquesta treva, i Netanyahu també era de la mateixa opinió.[1] Després de més d'un any de massacre a Gaza, d'intervenció al Líban, i després d'incursionar amb èxit a Síria, és també evident que l'economia israeliana enfronta serioses dificultats, amb una despesa pública i un dèficit disparat, amb nombroses fallides d'empreses fruit del reclutament dels seus treballadors, i amb l'enfonsament de sectors com ara el turisme, la construcció i la construcció.
Alhora, i malgrat el gir cap a l'extrema dreta de la societat israeliana, que recolza majoritàriament el genocidi a Gaza, les taxes de reclutament de l'exèrcit estaven caient i l'opinió pública, com han assenyalat diverses enquestes, era enormement favorable a una treva que permetés portar els ostatges de tornada. Tot i que la propaganda sionista ha funcionat i l'oposició interna a la matança palestina ha estat petita, no és fàcil mantenir en aquesta tensió una societat indefinidament.
Netanyahu, que ha demostrat una gran capacitat de supervivència política, també la necessitava. Els seus assessors al Govern, i també a Washington, pensen que la treva li pot suposar, en cas d'haver d'avançar les eleccions, bons resultats si apareix com l'artífex de la tornada dels ostatges després d'haver colpejat tan durament Hamàs i Hezbol·là. Que els seus ministres filonazis alcen la veu i fins i tot surtin de l'Executiu, com ha fet el feixista Ben Gvir, que ja ha assenyalat no obstant que li continuarà prestant suport parlamentari, no preocupa gaire un Netanyahu que en un any de genocidi ha paralitzat completament l'oposició, militaritzat la societat i ara torna a reprendre amb més forçajudicial.[2]
Dit això, el que és fonamental és que quan l'imperialisme nord-americà ha decidit que tocava parar, l'Estat sionista no s'hi ha pogut negar. Una demostració palpable de com aquesta barbàrie hauria estat impossible, com no hem deixat d'assenyalar, sense el ple concurs militar, financer i diplomàtic dels EUA, de Biden i els demòcrates, que té les mans tacades de sang palestina al mateix nivell que els criminals sionistes. I el mateix podem dir de la UE.
Pel que fa a la treva, el mateix Estat sionista, amb el vist-i-plau dels EUA, ja ha assenyalat que es reserva el dret de reiniciar l'agressió contra Gaza quan ho consideri oportú. Igual que està fent amb l'alto el foc al Líban.
Pel que fa a la segona fase de l'acord, que començaria a partir del 2 de març, encara ha de ser negociada i ratificada pel Gabinet de Netanyahu,[3] incloent-hi l'establiment d'una zona de seguretat a la frontera. Una àrea de contenció que Israel ha anat dissenyant amb la completa destrucció de pobles i barris fronterers perquè no tornin a ser reconstruïts, i que podria abastar fins al 30% del territori de Gaza.
Alhora s'haurà de negociar la retirada de les Forces de Defensa d'Israel dels corredors Philadelphia (frontera egipci-gazatí) i Netzarim (que parteix el nord i el sud de la Franja), plantejant-se en aquest últim cas el desplegament de contractistes privats nord-americans. I tot això mentre assistim a una política de terra cremada al nord de Gaza, on les milícies feixistes dels colons volen establir assentaments i no s'aturen en les seves provocacions i assassinats contra la població palestina que intenta tornar.[4]
Una altra dada que revela com aquest alto el foc està fet a mida dels sionistes, és la brutal intervenció a Cisjordània per part dels militars israelians, que entre altres actes criminals han assaltat a sang i foc al camp de refugiats de Jenín, i a més amb la repugnant col·laboració de l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) i les seves forces policials, en la repressió dels combatents palestins. Trump, en el seu entusiasme gens dissimulat pel que considera un triomf del seu principal aliat, ja ha promès a Netanyahu el reconeixement dels assentaments il·legals de colons a Cisjordània
L'ANP, els governs àrabs i el negoci de la reconstrucció
L'altra cara d'aquest terrible genocidi, i d'aquesta treva, és el paper dels governs àrabs corruptes, tant de les monarquies del Golf, com l'Aràbia Saudita o Qatar, com les dictadures egípcia i jordana. Tots ells han estat partícips d'aquestes negociacions, i tots ells estan posant els seus ulls al negoci que els pot brindar la neteja i reconstrucció de la Franja de Gaza, que també omplirà les butxaques dels buròcrates de la corrupta ANP.
L'obertura del pas de Rafah i el restabliment de l'ajuda internacional i del comerç privat es farà sota supervisió d'Egipte, però amb la participació de l'ANP. El viceministre d´Afers Civils de l´Autoritat Palestina, Ayman Qandil, ja s´ha desplaçat a la zona per a la supervisió. Com assenyala el diari israelià Haaretz: "Les empreses egípcies associades amb la intel·ligència militar o que estan sota la seva propietat operaran la ruta d'ajuda i emprendran les primeres tasques de reconstrucció, inclosa la neteja de runes de guerra, la reparació de carreteres danyades, la construcció d'habitatges temporals i la restauració d'infraestructura essencial com l'aigua".
Un negoci finançat per les monarquies del Golf, la UE i l'imperialisme nord-americà, i del qual participaran també l'ANP i les elits comercials gazatíes vinculades a Hamàs. Com l'article esmentat assenyala: “L'empresa Fills del Sinaí, propietat de l'empresari beduí Ibrahim al-Arjani, que té una concessió de la intel·ligència militar d'Egipte, va ser responsable d'operar i coordinar la transferència d'ajuda, així com l'entrada i la sortida dels habitants de Gaza abans i durant la guerra, fins a la cruïlla de Rafah. L'empresa es va enfrontar a dures crítiques dels habitants de Gaza, a qui se'ls va exigir pagar milers de dòlars a canvi que se'ls permetés viatjar i sortir de la Franja. Tot i això, divendres, els caps de les grans famílies i tribus de Gaza van emetre una carta en defensa de l'empresa, expressant el seu suport a qualsevol esforç egipci per reconstruir Gaza. També van expressar el seu agraïment profund pel paper d'Egipte des del començament de l'assalt a Gaza, inclosa l'operació de l'empresa Sons of Sinai”.[7]
L'altre actor central serà Qatar, on hi ha exiliada una gran part de la cúpula de Hamàs, i que ha estat un finançador principalde l'organització i del Govern a Gaza. Qatar ja està organitzant una conferència de donants de cara a pilotar també la reconstrucció i els lucratius beneficis que comportarà per a una minoria ben col·locada a les posicions adequades.
El següent aspecte a discutir i resoldre serà qui governarà Gaza a partir d'ara. Per descomptat, l'ANP ja ha manifestat estar preparada per reasumir el Govern civil a Gaza, on actuarà, com ja fa a Cisjordània, com a disciplinat agent policial al servei de l'Estat sionista i un amic de l'imperialisme nord-americà i de la UE. La cúpula corrupta de l'ANP i la burgesia palestina no dubtaran a continuar fent negocis sucosos amb els capitalistes israelians, que necessitaran abundant mà d'obra barata palestina, entre altres coses, per a la construcció de les colònies il·legals. També tornarà a rebre una injecció important de recursos des de Washington i Brussel·les, que en comprarà la voluntat política i la submissió.
L'atroç destrucció de Gaza i l'afebliment real de Hamàs, que ha perdut una part molt important de les seves forces milicianes i de la seva influència política per més que alguns pensin que n'ha sortit reforçada, faciliten a curt termini aquest procés malgrat el descredit entre la població palestina de l'ANP. També s'han fet passos decisius en aquesta direcció sota el patrocini de la Xina, amb la firma a Beijing, el mes de juliol passat, d'un acord d'unitat nacional subscrit per Al-Fatah, Hamàs i la resta de faccions palestines, inclòs l'FPLP. Segons el cap de la diplomàcia xinesa, Wang Yi, el pacte preveu la creació d'un “Govern interí de reconciliació nacional”.[8]
Hamàs i la lluita d'alliberament del poble palestí. Per una alternativa internacionalista i socialista!
En alguns sectors de l'esquerra se segueix insistint a negar el caràcter imperialista del bloc liderat per la Xina, alhora que es dipositen totes les esperances de l'alliberament palestí als moviments diplomàtics de Beijing, Moscou o Teheran. En definitiva, se substitueix la lluita de classes i una política revolucionària per la il·lusió que potències capitalistes, enfrontades a l'imperialisme nord-americà a la batalla per la supremacia mundial, es converteixin en aliats actius de la causa.
Però cal ser concrets i no deixar-se enlluernar per un miratge. El règim de capitalisme d'Estat que governa la Xina, o el de Putin a Rússia, o el dels mul·làs a Teheran, no tenen res a veure amb el socialisme ni amb el comunisme. No duen a terme una acció exterior revolucionària, ni encoratgen la solidaritat internacionalista. Es guien per la defensa dels interessos dels seus monopolis i actuen d'acord amb els objectius que els marquen les classes dominants. En els fets només han pronunciat paraules boniques i han presentat mocions a l'ONU. Però la Xina no ha trencat relacions comercials ni diplomàtiques amb l'Estat sionista, del qual és el seu segon soci comercial després dels EUA,[9] i ha mantingut les seves importants inversions als ports de Haifa o Ashdod, a més de les seves àmplies col·laboracions empresarials especialment en l'àmbit tecnològic i de la ciberseguretat.[10]
Com a comunistes revolucionaris hem de dir amb claredat que aquestes potències no són la solució per a l'opressió del poble palestí, i ho han deixat clar aquests mesos de genocidi. Els autèntics i únics aliats de la causa palestina són els milions de treballadors i joves que han aixecat un moviment de solidaritat internacionalista que ha sacsejat el món.
El poble palestí, martiritzat fins a límits inaguantables, compta amb unes arrelades tradicions revolucionàries i una capacitat de resistència impressionants. Avui pateixen molt durament la barbàrie del colonialisme sionista i de l'imperialisme nord-americà, la complicitat de les “democràtiques” potències europees i de tota la socialdemocràcia amb aquesta matança, a més del complet abandó dels corruptes i degenerats governs àrabs i de l'anomenada justícia internacional.
Hi ha hagut resistència i hi haurà resistència, i milers de joves palestins han pres i prendran legítimament les armes ara i en el futur per enfrontar els seus opressors. Però la lluita d'alliberament nacional requereix no només armes, necessita per damunt de tot una genuïna política revolucionària que unifiqui els oprimits a la seva batalla per transformar radicalment les seves condicions de vida, i en conseqüència, la societat.
La barbàrie que hem vist a Gaza no és nova. És la mateixa barbàrie que va arrasar Europa durant la Segona Guerra Mundial, amb matances indescriptibles a tots els països ocupats pels nazis. És la que van patir en carn propials pobles de la Xina, Corea, Algèria, o Vietnam. Però en aquests casos, la força revolucionària de la classe obrera i els oprimits, aixecant la bandera de l'internacionalisme i del socialisme, i malgrat totes les distorsions que va suposar l'estalinisme a l'URSS, va permetre vèncer les forces criminals de l'Alemanya nazi o de l'imperialisme francès i nord-americà.
Cal extreure lliçons de tot el que ha passat. Tot i comptar a les seves files amb genuïns lluitadors, tant Hamàs com Hezbol·lah són forces dirigides per fonamentalistes reaccionaris, vinculades a un règim corrupte i tirànic com el dels mulàs de l'Iran, que no ha dubtat a reprimir amb acarnissament els aixecaments de la seva pròpia classe obrera, de les dones pels seus drets democràtics fonamentals, o de minories nacionals com els kurds. D’aquí ve l’escàs ressò que han tingut les manifestacions de solidaritat amb Palestina dins l’Iran, vistes amb desconfiança per sectors de les masses que pateixen dia a dia la tirania capitalista de clergues, empresaris i militars.
La contenció del règim iranià davant del genocidi sionista a Gaza és un altre bon reflex del seu paripé antiimperialista, i de com, per sobre de tot, hi ha els negocis de la seva elit dirigent. És evident que la Xina, que ha esdevingut un soci comercial decisiu per a l'Iran, ha determinat aquesta moderació. Però els capitalistes iranians i la màfia clerical temen una guerra amb Israel com la pesta, conscients que provocaria una desestabilització extraordinària tenint en compte la creixent pobresa i desigualtat que travessa la societat. La caiguda del règim d'Al-Assad ha estat una seriosa advertència sobre això.
La causa palestina ha estat un far revolucionari al món àrab. Així va ser als anys 50, 60, 70 i als 80 del segle passat, especialment amb l'esclat de la Primera Intifada. Aquesta potència revolucionària va posar contra les cordes molts dels governs àrabs de la zona, i va col·locar la tasca de la revolució socialista a l'ordre del dia. Tot i això, tot aquest potencial per derrotar el sionisme va ser fet malbé per la direcció de l'OLP amb els acords d'Oslo i la idea utòpica, i reaccionària, d'un Estat palestí capitalista que conviuria en harmonia al costat de l'Estat d'Israel. Avui aquesta via “realista”, que molts van recolzar i recolzen des de l'esquerra, s'ha convertit en un evident atzucac de conseqüències monstruoses.
Els terribles esdeveniments d'aquests mesos a Gaza, Cisjordània, el Líban i el Pròxim Orient potser que omplin de confiança els imperialistes i els seus peons sionistes. Però és impossible que puguin acabar amb la lluita palestina. Al contrari. Amb la seva intervenció criminal han sacsejat la consciència de milions de joves que estan buscant respostes radicals a aquesta barbàrie.
Per més que hagin arrasat amb Gaza, és impossible que evitin noves crisis revolucionàries a Palestina i l'Orient Mitjà. Preparar-se i extreure les lliçons adequades és la tasca que tenim per davant. L'experiència demostra que no hi ha solucions intermèdies. O el domini del sionisme i del colonialisme, o la revolució socialista acabant amb l'Estat d'Israel -és a dir, expropiant la seva burgesia-, i plantejant l'enderrocament dels governs capitalistes àrabs i de la burgesia palestina, lligats per milers de negocis al sionisme i l'imperialisme occidental.
Aquesta és la clau per posar fi a l'opressió nacional, de classe i de gènere, i construir una Federació Socialista del Pròxim Orient on tots els pobles puguin viure en pau, igualtat i lliures de la barbàrie imperialista.
Notes:
[1] Forget Trump — agreeing to a ceasefire was Netanyahu’s own calculation
[2] As Israelis Celebrate the Hostage Deal, Netanyahu's Government Is Overthrowing the Courts
[3] Interpretación de la tregua israelo-palestina
[4] Un alto el fuego no detendrá la agenda genocida de los israelíes
[5] Israel traslada a Yenín las prácticas genocidas que aplicó en Gaza
[7] Ibid
[8] Hamás y Fatah firman en Pekín un acuerdo para crear un "Gobierno de unidad nacional"
[9] El 2024 les importacions israelianes de la Xina van assolir els 13.530 milions de dòlars, un 19,8% més que el 2023, i per cinquè any consecutiu la principal font d'importacions d'Israel. China sigue siendo la principal fuente de importaciones de los israelíes en 2024
[10] China-Israel innovation park marks 10th anniversary in Tel Aviv
