Orient Mitjà s'ha convertit en la imatge gràfica del caràcter de l'època. Tensions interimperialistes, ruptura d'aliances, guerres... combinat amb una explosió de la lluita de classes en forma d'aixecaments revolucionaris a l'Iraq, el Líban o l'Iran, a l'igual que a Algèria, el Sudan... Les dues cares s'entrecreuen, transformant-se de causa en efecte i viceversa, i mostrant un marc general d'inestabilitat, revolució i contrarevolució.

L'assassinat realitzat pels EUA del general iranià Soleimani i del responsable de les milícies pro-iranianes a l'Iraq, Al-Muhandis, ha estat un exemple. Una acció que es va presentar com un cop audaç de l'imperialisme ha tingut com a conseqüència mostrar la veritable naturalesa dels implicats.

La decadència de l'imperialisme nord-americà

Donald Trump va ordenar aquests assassinats per aconseguir un cop d'efecte, davant la seva delicada situació tant a casa -afronta l'impeachment i la cursa electoral sense molt a oferir a la seva base social- com a l'escena internacional. L'imperialisme nord-americà segueix sent el major poder militar que ha existit, però mostra cada vegada més les seves enormes dificultats per controlar res: després de 18 anys de guerra a l'Afganistan, la més llarga de la seva història, els talibans dominen almenys el 60% del territori; el saldo de la invasió de l'Iraq en 2003 és que l'Iran s'ha convertit en la potència estrangera amb un major control del país.

Sí, Trump va ordenar assassinar Soleimani, cosa que ningú esperava, però després, què? Quina és l'estratègia de l'imperialisme nord-americà a l'Orient Mitjà? En el millor dels casos, accions que queden ràpidament reduïdes a cops d'efecte. Quin és el balanç de la política exterior de Trump? Un retrocés en tots els fronts: sonats fracassos com l'intent de cop d'estat a Veneçuela i el paperot de negociació nuclear amb Corea del Nord, o el replegament caòtic que veiem a l'Orient Mitjà.

Ara Trump acaba de presentar "l'acord de segle" per a Palestina, un pla amb nul·les possibilitats de prosperar i que es limita a fer seves reivindicacions històriques del sionisme més reaccionari (negar el dret de retorn als refugiats, establir Jerusalem com a capital "indivisible" d'Israel...) i que ja ha estat contestat amb protestes als carrers i una vaga general a la franja de Gaza el 29 de gener. Un pla presentat el mateix dia que la Fiscalia israeliana sol·licita el processament de Netanyahu per corrupció i setmanes abans de les terceres eleccions generals en un any, en què Netanyahu només pot guanyar si vol evitar la presó.

A l'Iraq, la presència nord-americana s'ha complicat després de l'assassinat de Soleimani. Per fer front a això es parla d'un pla per crear una regió autònoma sunnita a l'Iraq, similar al nord kurd, és a dir, tornar a inocular el verí sectari i jugar amb la possibilitat d'una nova guerra civil o un trencament del país. La "visió estratègica" de l'imperialisme es redueix a tirar benzina a cada incendi de la regió.

L’Iran, una potència regional amb peus de fang

Fruit de la situació de l'imperialisme nord-americà, l'Iran ha anat guanyant posicions a la regió. Però durant aquests últims mesos s'han revelat els peus de fang en què es recolza el règim. La seva major debilitat no ha estat l'assassinat de Soleimani, sinó l'esclat social del passat novembre. Les protestes espontànies es van transformar en les més esteses i profundes en quaranta anys, protagonitzades per la joventut obrera i desocupada. El règim només va poder controlar la situació tallant les comunicacions durant diversos dies i exercint la màxima repressió: entre 1.000 i 1.500 assassinats i milers de detinguts.

Després de conèixer que l'enderrocament de l'avió ucraïnès va ser obra de míssils iranians i que el règim ho va ocultar, les manifestacions van tornar als carrers. En aquesta ocasió, la seva base social van ser estudiants universitaris i capes mitjanes urbanes, però les consignes utilitzades reflectien la profunditat del moviment de novembre i com aquesta nova protesta se’n lligava. Es reivindicava la caiguda del règim i declaracions d'assemblees d'estudiants s'oposaven a "tota opressió, ja sigui en forma de govern repressiu o d'un poder imperialista".

Precisament van ser els aixecaments socials a l'Iraq, el Líban i al propi Iran els que van impulsar el règim iranià a llançar una sèrie de provocacions en territori iraquià contra tropes nord-americanes, buscant una resposta de l'imperialisme que pogués utilitzar per descarrilar el moviment de masses. Aquesta resposta va ser l'assassinat de Soleimani.

Una guerra convencional entre els EUA i l'Iran està descartada. Militarment, l'Iran no és l'Iraq, seria un malson per a l'imperialisme i provocaria una guerra més àmplia a l'Orient Mitjà. I, sobretot, ni els EUA ni l'Iran tenen una base social per sostenir una guerra d'aquestes característiques. Però això no esgota la qüestió; la guerra ja està fermament instal·lada a l'Orient Mitjà -a Síria, a Líbia o al Iemen-, i és aquí on els EUA, l'Iran i altres actors seguiran resolent els seus enfrontaments.

El paper de Rússia i la societat Putin-Erdogan

Si algú s'està beneficiant de tota aquesta situació a la regió és Rússia, que està recuperant almenys una part de la influència que va tenir l'antiga Unió Soviètica. El règim reaccionari de Putin va fer un pas al davant amb la seva intervenció a Síria el 2015, que va garantir la permanència d'Assad al poder i va obrir les portes de l'Orient Mitjà a Rússia. Ara està intervenint a Líbia, aparentment en el bàndol oposat a Turquia.

La intervenció turca a Líbia té dos objectius: sostenir al govern "oficial" de Trípoli per recolzar-se’n en la seva batalla pel gas de la Mediterrània, on ja té desplegats vaixells de prospecció protegits per la seva armada, i establir un contrapès a les pressions de Putin a Síria.

Per la seva banda, la intervenció russa té una naturalesa més àmplia. En primer lloc, forma part dels esforços de Rússia per ser un factor "decisiu" més enllà de Síria. A Líbia estan donant suport amb mercenaris i amb armes –negant-ho públicament- a l'exèrcit de Jalifa Hafter. Alhora, han mantingut negociacions a Moscou amb el president "oficial" Fayez al-Sarraj. El seu objectiu no és exactament la victòria d'un o altre, sinó aconseguir certa "estabilitat" per poder recuperar els negocis que tenia en l'època de Gaddafi.

També forma part de la complexa "associació" rus-turca. Amb la seva relació amb Erdogan, Putin ha introduït un element important d'inestabilitat a l'OTAN. En l'estat actual de la guerra siriana, Turquia és fonamental en els plans russos. La província d'Idlib, dominada per les milícies gihadistes dirigides per Al-Qaeda, és l'últim bastió per conquerir. Rússia vol que Turquia s'impliqui en desarmar o afeblir aquestes milícies, ja que controla directament una part i té influència en la seva direcció.

L'altre eix de la intervenció russa a Líbia és la seva relació amb la Unió Europea. Després de la desastrosa intervenció de l'OTAN el 2011, la UE -sense una posició comuna davant del conflicte- va quedar fora de Líbia, excepte per pagar a diferents senyors de la guerra que evitessin la sortida d'immigrants cap a Europa.

En l'últim període, Rússia està rebaixant tensions amb la UE de cara a resoldre els conflictes que té oberts: Ucraïna, Crimea, sancions, etc. El país clau per a això és Alemanya que, fruit de la situació internacional creada per l'enfrontament entre els EUA i la Xina, ha mostrat una major disposició a arribar a acords amb Rússia. La construcció conjunta del gasoducte Nord Stream -fent front a les sancions de Trump- i la reunió de Putin i Merkel per convocar el passat mes de gener la Conferència de Berlín sobre Líbia són proves d'això. Fins ara la UE ni estava ni se l'esperava a Líbia. Doncs ja ha entrat i Putin ha estat qui li ha obert la porta.

Per a tancar el cercle, la UE té comptes pendents amb Erdogan, i Líbia pot ser un escenari per cobrar-se alguns. Aquest element de pressió a Erdogan també interessa molt a Putin. “L’associació” russo-turca a Síria, ha resultat més profitosa per Rússia, i tot apunta en la mateixa direcció en el cas de Líbia.

La revolució a l’Iraq i al Líban

El moviment de masses a l'Iraq i al Líban va posar contra les cordes de la nit al dia els seus règims corruptes així com dècades de divisió sectària atiada per l'imperialisme i l'oligarquia. Ho va fer amb els mètodes clàssics de la classe obrera –vagues generals, assemblees, manifestacions massives…– i amb una determinació exemplar.

Al Líban, la crisi econòmica que va provocar l'aixecament s'ha aprofundit, col·locant el país a la vora del col·lapse: la lliura ha perdut més d'un 60% del seu valor enfront del dòlar, existeix un “corralito” en els bancs, la inflació s'ha disparat i s'estén l'escassetat per a les masses.

Gairebé tres mesos després de la dimissió del primer ministre, el bloc pro-iranià –Hezbollah i Amal– ha aconseguit la constitució d'un nou govern, presidit per Hassan Diab. Encara que podria semblar un enfortiment de l'Iran en el marc del seu enfrontament amb els EUA i Israel, ha provocat la fractura de l’statu quo que existia entre les diferents ales sectàries de l'oligarquia. A més, aquest govern, capitalista, no té una altra alternativa que executar una dura política de retallades, com li reclamen els seus creditors i l'FMI.

Quan es van conèixer els noms dels nous ministres, el moviment va respondre amb una “setmana de la ira” del 13 al 19 de gener, amb talls de carreteres, manifestacions diàries i una vaga general. El caràcter d'aquestes protestes s'ha endurit, la repressió policial ha augmentat considerablement i els manifestants han atacat i destruït desenes d'oficines bancàries, revelant la identificació del sistema sectari amb el capital.

L'aixecament revolucionari a l'Iraq ha estat un terratrèmol social. Això és el que està darrere de la resistència heroica de les masses –amb més de 600 assassinats i més de 25.000 ferits–, a l'avantguarda la seva meravellosa joventut.

Els majors desafiaments per al moviment estan arribant ara. Després de l'assassinat de Soleimani semblava que el règim iranià havia aconseguit el seu objectiu de provocar un xoc que paralitzés el moviment de masses: es van convocar grans manifestacions en senyal de dol per Soleimani i va haver-hi atacs de les milícies pro-iranianes al moviment revolucionari. No obstant això, el dia 10 de gener es va convocar una jornada de protesta en tot el país, en commemoració dels cent dies de la rebel·lió i per a dir a l'imperialisme estatunidenc i al règim iranià que no deixaran que converteixin l'Iraq en el seu camp de batalla. Els carrers de les principals ciutats es van omplir al crit de “No als EUA. No a l'Iran. Sunnites i xiïtes som germans”.

L'ocorregut del 24 al 26 de gener és una altra prova d'això. El clergue Al-Sadr va convocar una manifestació a Bagdad contra la presència estatunidenca el 24 de gener. Al-Sadr és el cap del principal grup parlamentari –en coalició amb el Partit Comunista Iraquià–, té una poderosa milícia i intenta buscar el seu propi lloc en el tauler iraquià utilitzant una retòrica “nacionalista”. No està formalment alineat amb l'Iran però mai s'enfrontaria al règim iranià. Després de l'assassinat de Soleimani, l'Iran hi està flirtejant per a unir forces i aquesta manifestació és resultat d'aquestes maniobres.

Centenars de milers de persones es van manifestar a Bagdad, moltes d'elles arribades de les zones més pobres del sud xiïta que eren bastions d'Al-Sadr. Després d'aquesta demostració de força, Al-Sadr va cridar públicament els seus seguidors a abandonar els campaments de protesta establerts des d'octubre. El dissabte 25 la policia, l'exèrcit i sectors de les milícies pro-iranianes atacaven els campaments, cremant les tendes i disparant munició real, assassinant sis activistes. El moviment va cridar a recuperar les places i aixecar de nou els campaments, aconseguint-ho aquella mateixa nit. El diumenge 26 es va convocar una vaga d'estudiants i manifestacions massives que es van dirigir a les principals places en suport al moviment revolucionari.

Aquesta victòria és doble. A més d'haver fet front a la repressió, les maniobres d'Al-Sadr han quedat despullades, provocant que creixi la bretxa oberta en la seva base social, que ha participat des del principi en les mobilitzacions, passant per sobre d'Al-Sadr, sent part important dels morts i ferits.

Per una alternativa revolucionària

Tant al Líban com a l'Iraq, veiem una característica comuna en altres processos que s’estan desenvolupant arreu del món: la mobilització de masses posa contra les cordes l'ordre burgès, però no aconsegueix imposar-se; alhora, la classe dominant és incapaç d'assestar un cop decisiu a les masses.

Hi ha un element clau perquè aquesta situació es mantingui en el temps: l'absència d'una direcció revolucionària. Malgrat les seves dificultats i divisions, el camp burgès té una direcció, una orientació basada en l'experiència històrica. Estan jugant, en primer lloc, al cansament del moviment. Saben que les masses no poden estar indefinidament en primera línia. Abans o després, la revolució ha d'avançar o serà derrotada.

La disposició de les masses al Líban o l'Iraq ha quedat demostrada però les seves febleses també, com a prova la seva reivindicació comuna de governs “independents” o de “tecnòcrates”. Del règim burgès només sorgirà una solució per al propi règim. Aquí es veu la necessitat d'una força revolucionària genuïna, armada amb el programa del marxisme internacionalista, que es basi en les mobilitzacions i organismes creats per la classe obrera per a fer-los avançar, plantejant una alternativa revolucionària, el poder obrer. Un programa per a enderrocar l'oligarquia, que aconsegueixi l'expulsió de l'imperialisme i l'expropiació de les palanques fonamentals de l'economia sota el control democràtic de la població. D'aquesta manera, un govern dels treballadors podria començar la transformació socialista de la societat i tindria un efecte formidable a l’Orient Mitjà i a tot el món.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01