L’entrada en vigor dels acords entre el Regne Unit i la Unió Europea per completar el Brexit han desembocat en una situació inesperada per al Govern reaccionari de Boris Johnson. L'escassetat de molts productes i mercaderies essencials han servit imatges impensables per a un gran poder capitalista.

Desenes de milers de treballadors de la UE i extracomunitaris van abandonar el Regne Unit les últimes darreres setmanes davant l'allau de restriccions a l'ocupació aprovades per Johnson. La conseqüència immediata ha estat una falta crònica de conductors de camió que ha desembocat en tancaments intermitents de benzineres, amb la seqüela de llargues cues i fins i tot baralles a les que sí estaven obertes, i supermercats amb les prestatgeries buides.

Per a respondre a la crisi, el Govern tory no ha tingut més remei que recórrer a l'exèrcit per a assegurar el subministrament de combustible, així que des de principis d'octubre centenars de militars condueixen camions cisterna en un intent de recuperar com més aviat millor la normalitat.

La decadència del capitalisme britànic

Johnson ha intentat treure gravetat a l'assumpte presentant-lo com una conseqüència merament conjuntural de la culminació del Brexit, i setmana rere setmana anuncia que el retorn a la normalitat és imminent. Per la seva banda, la premsa burgesa europea responsabilitza en exclusiva Gran Bretanya i pinta aquest caos com un merescut “càstig” a la població del Regne Unit per haver votat “sí” a l'abandonament de la Unió Europea.

Si bé és cert que el nacionalisme econòmic i el proteccionisme no són una solució a les contradiccions que pateix el capitalisme i només contribueixen a agreujar-les encara més, la realitat és que els problemes de fons de l'economia britànica vénen de molt més enrere i ara es veuen agreujats per les noves dificultats de l’economia global.

La brusca pujada dels preus de l'energia i de nombroses matèries primeres i subministraments industrials bàsics, que estan colpejant amb més o menys intensitat totes les economies capitalistes i disparant perillosament la inflació, compliquen la situació del Regne Unit i han portat els empresaris d'importants sectors industrials, com l'acer, la indústria química o la del ciment, a advertir el govern que si no reben ajudes públiques que compensin el descens de les exportacions a la UE tancaran factories i acomiadaran treballadors.

Foto1
La brusca pujada dels preus de l'energia i de nombroses matèries primeres, que està colpejant amb més o menys intensitat totes les economies capitalistes, compliquen la situació del Regne Unit.

Donat l'alt grau d'integració de l'economia del Regne Unit amb l'economia mundial i, especialment significativament amb la de la UE, era inevitable que el Brexit portés problemes d'aquest tipus. El Regne Unit és una de les economies més internacionalitzades del món. El seu comerç exterior aportava el 2020 el 63% del seu PIB, davant només el 35% del Japó o el 22% dels Estats Units. A més, segons dades oficials del 2019, el 43% de les exportacions i el 52% de les importacions eren amb la UE.

El camí tortuós del Brexit

Precisament per aquesta fortíssima integració de l'economia del Regne Unit amb la resta de la Unió Europea, un sector de l'oligarquia financera britànica es va oposar al Brexit i va fer tot el possible per a evitar-ho.

Però els advertiments i les pressions d'aquests sectors empresarials no es van poder imposar a un profund malestar social, alimentat per dècades de retallades i retrocessos en els drets socials i laborals conquerits per la classe treballadora britànica després de la Segona Guerra Mundial.

A la dècada dels 80, el govern conservador de Margaret Thatcher va iniciar una croada d'atacs a la classe treballadora. Les seves retallades i contrareformes van ser consolidades pels governs laboristes de Tony Blair i, després de la crisi del 2008 i la tornada dels conservadors al poder el 2010, la destrucció de l'estat de benestar va continuar a un ritme encara més intens.

La precarietat més extrema, la màxima expressió de la qual són els contractes de zero hores, en què el treballador està a disposició a temps complet però només rep el seu salari per les hores en què l'empresari el truca per treballar, es va imposar: avui dia més del 25% dels nous llocs de treball es regeixen per aquesta norma. La pobresa s'ha estès per tot el Regne Unit, especialment a les antigues ciutats industrials del vell cinturó vermell (Liverpool, Oldham, Birmingham, Nottingham, Manchester…) i afecta a més del 20% de la seva població.

Àmplies capes de la classe treballadora i sectors empobrits de les capes mitjanes van identificar la UE com a causa d'aquestes polítiques d'austeritat i van abraçar amb convicció la causa del Brexit. Per descomptat, la incapacitat del Partit Laborista durant anys per oferir una alternativa de classe i un programa de lluita a favor de polítiques socialistes va cedir un gran terreny a la demagògia xovinista de la dreta.

El gir a l'esquerra que va significar el triomf de Jeremy Corbyn va ser completament malmès per les seves vacil·lacions. En lloc d'enfrontar decididament el sabotatge de l'aparell blairista i de proposar una sortida de la UE per aplicar mesures enèrgiques a favor de la nacionalització dels sectors fonamentals de l'economia, Corbyn va mantenir el suport a la UE considerant-la una fortalesa dels drets socials.

També cal tornar a recordar que l'extrema dreta populista, com l'UKIP, van intentar presentar-se com els guanyadors del Brexit i impulsar així la seva agenda racista i feixista. Però aviat es van estavellar contra la dura realitat. Les seves idees van ser rebutjades per una majoria de la classe treballadora britànica i de 4,3 milions de vots a les eleccions europees del 2015 van caure fins als 554.463 el 2019.

Un sector majoritari del Partit Conservador va veure a la marea anti-UE com una oportunitat per recuperar la popularitat perduda i fer oblidar als electors la seva responsabilitat en la greu crisi social que assolava el Regne Unit. Però el procés de negociació amb la UE per formalitzar el Brexit es va convertir en un caos que va engolir el govern i va dividir els diputats conservadors.

La primera ministra Theresa May, desgastada per les contínues derrotes parlamentàries a mans dels seus propis diputats, va acabar dimitint el maig del 2019. El seu successor Boris Johnson va aconseguir finalment l'aprovació de l'acord de sortida de la UE, encara que va necessitar suspendre l’activitat del Parlament durant més d’un mes i expulsar del seu partit 27 diputats rebels.

Foto1
Aviat va quedar clar que ni un Brexit en línies capitalistes ni la permanència a la UE oferien una sortida per a la població treballadora. L'arrel dels problemes del Regne Unit és la seva imparable decadència.

Aviat va quedar molt clar que ni un Brexit en línies capitalistes, ni la permanència a la UE, oferien una sortida per a la població treballadora. L'arrel dels problemes del Regne Unit és la seva imparable decadència. El país que un dia va ser l'impulsor de la revolució industrial, l'herald de la civilització capitalista, el posseïdor d'un vast imperi colonial és ara una potència de segon ordre, la classe dominant de la qual només pot sobreviure explotant de manera més despietada la classe treballadora i atraient el capital financer mundial pel seu avantatjós règim fiscal.

Perspectives incertes

Com estem veient aquests dies, l'acord del Brexit està fent aigües pel seu costat més dèbil: l'estatus econòmic i comercial d'Irlanda del Nord.

L'acordat amb la UE era que Irlanda del Nord continuaria formant part del mercat únic europeu i que, en conseqüència, no hi hauria cap mena de frontera o restricció per al moviment de persones i mercaderies entre la república d'Irlanda i les sis províncies sota domini britànic . L'equilibri inestable aconseguit a Irlanda del Nord després dels Acords de Divendres Sant de 1998 exigia que no s'interrompés la creixent integració entre les dues parts d'Irlanda.

La conseqüència d'aquest acord és que la frontera econòmica amb la UE es traslladava a l'interior del territori del Regne Unit, aixecant una barrera al comerç entre Irlanda del Nord i la resta del país. Com era previsible, aquest acord va dificultar els intercanvis comercials a través del Mar d'Irlanda i va alterar tant al sector unionista d'Irlanda del Nord com als empresaris britànics que, a causa de les normes de la UE, veien restringits els intercanvis en allò que formalment segueix sent el seu propi país.

El que hi ha darrere d’aquesta situació és que Irlanda del Nord ha deixat de gravitar econòmicament al voltant del Regne Unit. La decadència del capitalisme britànic, unida a l'enorme salt econòmic de la República d'Irlanda, ha canviat radicalment la situació. Poc a poc Irlanda del Nord s'esqueixa del Regne Unit, i per més que un sector de la classe dominant britànica s’enfadi, el procés sembla imparable.

La part de la classe dominant britànica que enyora els bons temps en què el Regne Unit era la principal potència militar i industrial del món, i que era propietària d’un imperi que incloïa l'Índia, Birmània i una gran part d'Àfrica i de l'Orient Mitjà, va veure en el Brexit una oportunitat de recuperar l'esplendor perduda.

La seva opció era sortir de la UE, per signar un tractat de lliure comerç i una sòlida aliança militar amb els Estats Units. El creixent enfrontament entre els Estats Units i la Xina els va facilitar el terreny. El president Donald Trump va encoratjar el Brexit, i amb la intenció d'afeblir la UE i d'aixecar un mur de contenció davant Rússia, va propiciar la creació d'un bloc d'aliats europeus incondicionals encapçalat pel Regne Unit i del qual en formarien part Polònia, Hongria i Ucraïna.

Londres ha estat durant moltes dècades un dels més grans centres financers mundials. En el passat, el domini britànic sobre Hong Kong va proporcionar al capitalisme britànic unes condicions inigualables per canalitzar tota mena d'inversions des d'Europa cap a la Xina i els països de l'est asiàtic, i també en sentit invers. Avui, malgrat el declivi, encara conserva una posició rellevant i els serveis financers aporten el 6% del PIB britànic i al voltant del 10% dels ingressos fiscals.

Però el desenvolupament del capitalisme xinès va anar minant poc a poc aquesta posició financera privilegiada. Buscant l'aliança amb els EUA i recolzant-se en la batalla contra la Xina per l'hegemonia mundial, un sector de la burgesia britànica intentava recuperar almenys part de la posició preeminent.

Foto1
Londres ha estat durant moltes dècades un dels més grans centres financers mundials. Però el desenvolupament del capitalisme xinès va minar poc a poc aquesta posició privilegiada.

Però el sector financer ha patit la mateixa accelerada decadència que afecta la resta del capitalisme britànic. El 2006, les companyies que cotitzaven a la borsa de Londres representaven el 10,4% de la capitalització borsària global i el 36% de l'europea. Avui aquests percentatges s'han reduït fins al 3,6% i el 22% respectivament i, encara pitjor, les companyies tecnològiques aporten només el 20% del valor cotitzat a Londres, davant del 40% que aporten a Wall Street.

Davant d’aquesta debilitat britànica, la burgesia nord-americana no ha tingut ni el més mínim interès en concretar l'oferta de tractat de lliure comerç. Ni Trump, ni ara Biden, han demostrat la menor preocupació per ajudar la classe dominant britànica a recuperar l'esplendor, i el paper que li reserven és ser un simple ariet auxiliar en la seva confrontació econòmica amb la Xina i en la inevitable carrera armamentística que acompanya aquest conflicte interimperialista.

El laborisme sota control de la dreta blairista

Igual que va passar en molts altres països, la classe treballadora i el jovent del Regne Unit van girar clarament a l'esquerra davant les brutals retallades que van seguir la crisi del 2008. Fruit d'aquest gir va ser el triomf de Jeremy Corbyn a les primàries del Partit Laborista de 2015. Oposant-se a les polítiques d'austeritat i defensant els serveis socials, i avalat per diverses dècades de militància a l'ala esquerra del laborisme, Corbyn va mobilitzar desenes de milers de joves i treballadors que es van inscriure massivament al partit i li van donar una rotunda victòria.

Però la convocatòria del referèndum del Brexit, pocs mesos després, va ser una prova que Corbyn no va superar. Per fer front a una situació de crisi tan profunda com la que passa el capitalisme britànic, només hi ha un camí: defensar un programa socialista i portar-lo a la pràctica mitjançant una mobilització social formidable.

Corbyn va cedir a les pressions de la dreta blairista en tots els assumptes de fons. Va permetre que milers de regidors continuessin aplicant retallades des dels ajuntaments, va renunciar a la reselecció dels candidats a diputat, deixant en mans de l'aparell dretà la designació dels mateixos, i, lluny d'apel·lar a les bases per donar la batalla contra aquests lloctinents de la burgesia a les files laboristes, va intentar una vegada i una altra arribar a acords per “apaivagar-los”.

La seva política davant el Brexit no va fer més que afeblir la seva posició. No només va recolzar la permanència a la UE com el menor dels mals, es va mostrar un ferm partidari d'un segon referèndum que pogués revertir la decisió votada de sortida de la UE i, quan el govern conservador se sumia al caos com a resultat de les seves divisions internes, va decidir actuar com a “home d'estat” i va reclamar una política d'unitat nacional per trampejar la crisi.

Tot això, i moltes altres renúncies i errors que ja hem analitzat amb més amplitud, van fer fracassar Corbyn, i van frustrar el gir a l'esquerra.

La dreta laborista, recolzant-se en la burocràcia sindical, va aprofitar la debilitat de Corbyn per expulsar-lo del partit i per consolidar les posicions més reaccionàries del blairisme.

D'aquesta manera, l'absència d'una alternativa de classe ha marcat l'esdevenir dels esdeveniments polítics els darrers mesos. Al caos desencadenat pel Brexit s'ha unit el terrible dolor i el patiment causats per una gestió de la crisi del Covid que va donar més prioritat a mantenir els beneficis empresarials que a protegir les vides i la salut dels seus ciutadans. Fins i tot el Parlament britànic, en un informe recent, no ha tingut més remei que reconèixer que la gestió del govern conservador és la responsable directa de milers de morts.

Foto1
L'absència d'una alternativa de classe ha marcat els esdeveniments polítics dels darrers mesos. L'experiència de Corbyn i la seva derrota ofereixen grans lliçons a l'avantguarda militant.

Tot i això, Boris Johnson no sembla témer pel futur del seu govern. La passivitat dels sindicats i el laborisme li donen oxigen per continuar amb les seves polítiques capitalistes, encara que es vegi obligat a fer algunes concessions ridícules per apuntalar la pau social. Aquesta mateixa setmana ha anunciat una pujada del salari mínim del 6,6% a partir del proper mes d'abril. D'aquesta manera, el salari mínim d'un treballador a jornada completa s'incrementarà en 100 euros al mes, fins a 2.000 mensuals. Però considerant el preu desorbitat de l'habitatge, dels aliments, del transport i la privatització dels serveis públics, aquesta pujada és una gota en un oceà.

És evident que els conservadors britànics no s'han fet progressistes. Al contrari. Saben que s'asseuen sobre un polvorí de descontentament social i tracten per tots els mitjans de desactivar, o almenys endarrerir, una possible explosió per sota. Els triomfs recents de candidats de l'esquerra en importants sindicats són un senyal que la fúria està creixent. Però aquesta fúria cal transformar-la en organització conscient, en militància revolucionària i en mobilització als carrers.

L'experiència de Corbyn i la seva derrota ofereixen grans lliçons a l'avantguarda militant. És fonamental que l'esquerra marxista britànica les assimili per construir una alternativa obrera amb arrels i credibilitat.


PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01